Aquesta bonica i interessant excursió és una de les múltiples combinacions d’itineraris que podem fer des de la Conreria.
En concret aquesta caminada ens portarà a visitar el turó de Fra Rafel i el de l’Home, baixarem fins la cartoixa de Montalegre, anirem a fins la font de Sant Bru; d’aquesta font anirem directament al turó de Sant Bru i finalment des d’aquest turó ens aproparem al cementiri dels Empestats de la febre groga del 1870.
La primera part de la caminada, que coincideix amb la baixada fins la font de Sant Bru, la farem per pistes i camins sense cap problema.
La segona part, que coincideix amb la remuntada fins el cementiri dels Empestats, els camins ja no son tan marcats, i concretament des de la font de Sant Bru fins la carretera d’accés a la Cartoixa, anirem per en rastre pràcticament perdut, esquivant bardisses; després, la resta de la pujada la farem per antigues pistes i camins, més evidents, però en estat d’abandonament.
L’estat d’aquests camins pot anar variant any darrere any, a millor o a pitjor; normalment van a pitjor; per aquesta raó ens podem veure obligats a fer-hi petites modificacions segons com la vegetació es vagi apoderant dels espais lliures en aquesta descripció de l’1 de gener del 2021.
El poc conegut turó de Fra Rafel, de 413 metres d’alçada, és una agradable sorpresa en el nostre recorregut, ja que contra en que podem pensar, és un excel•lent mirador de 360 graus, degut a que al cim hi ha una clariana que ens permet veure des del Puigmal al castell de Montjuïc, des del Montseny a Montserrat, passant per la Mola de Sant Llorenç del Munt; gran part de la plana Vallesana i tota la costa del Barcelonès i part de la del Maresme.
El turó de l’Home, de 363 metres d’alçada, també és un gran mirador, però inferior al de Fra Rafel.
Només des d’un sol punt del turó de l’Home podem gaudir de la vista de la Cartoixa de Montalegre, i de gran part dels seus dos claustres. Després des del turó de Sant Bru podrem gaudir de l’altre part dels claustres.
La cartoixa de Santa Maria de Montalegre està en una assolellada clotada i pràcticament invisible ja que queda envoltada per la Serralada de Marina i de petits turons i per la vegetació que envolta tot el conjunt d’edificis del complexa monacal.
Ens remetrem a la Viquipèdia per a fer-ne un breu resum de la seva història:
“La Cartoixa de Montalegre és un monestir situat al terme de Tiana, amb orígens al 1415 gràcies a una butlla del papa Benet XIII. És l'única cartoixa catalana que encara conserva una comunitat de monjos. És una obra protegida com a bé cultural d’interès local. Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s'establiren el 1415 a l'antic priorat femení de Montalegre (que havia estat abandonat), mentre construïen al seu peu un monestir. Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s'hi reuniren el 1434, any en què es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII. El 1441 adquirí el domini sobre Tiana. La desamortització feu que s'abandonés definitivament el 1835. El 1901 s'hi instal•là una comunitat de cartoixans francesa, després d'adquirir totes les terres. Després de la Guerra Civil s'hi establí una comunitat de monjos catalana”.
Com a demostració del seu poder i importància durant els esmentats segles cal dir que Montalegre va adquirir els drets jurisdiccionals i delmes d’alguns indrets de les comarques del Maresme i del Vallès. En aquest sentit cal destacar la concessió per part d’Alfons el Magnànim del privilegi de jurisdicció civil i penal (1425). També esmentar el de preferència a l’hora de la compra de peix (des de Montgat fins Arenys) i ous (fins a set llegües del monestir)!!!
Hem de recordar que si hi transitem cal respectar sempre la voluntat d’aïllament dels frares cartoixans que hi habiten, per tant en aquesta excursió ens haurem d’abstenir de parlar alt, de cridar, cantar o fer soroll.
La caminada ens portarà fins la mateixa porta d’entrada al recinte, i és un dels pocs indrets, i valgui la redundància, “on sents el silenci”, el lloc traspua pau i serenor, i notes una agradable sensació de benestar.
Estem en els dominis de la cartoixa i varis dels topònims que l’envolten porten el nom del fundador de l’ordre dels cartoixans.
La font de Sant Bru queda discretament apartada del camí principal, i dona la sensació que no hi baixa gaire gent. Davant de la font hi ha un bassal, i no hi pots acabar d’arribar si no ets mulles els peus; pels marges i murs que l’envolten, segurament abans el bassal deuria ser una bassa que s’ha anat omplint de terra, i els esbarzers també ajuden a no poder-hi arribar del tot.
Al turó de Sant Bru, de 264 metres d’alçada, quan hi arribes t’emportes una decepció perquè hi ha un gran dipòsit al capdamunt i no hi ha pràcticament panoràmica; però el “punt més alt” està lleugerament darrere del dipòsit i si ens hi acostem i hi passegem una mica tindrem una fantàstica perspectiva de la cartoixa; una vista espectacular, ja que inclús es veu una part dels dos claustres; claustres que, recordem, només hem pogut veure des d’un sol punt del turó de l’Home. De més a prop només els havia vist una vegada que hi vaig fer una visita guiada. A part dels claustres, també es veu tota l’estructura del recinte; ja dic una gran i inesperada panoràmica des d’un turó aparentment tapat per la vegetació.
Com que la plataforma del turó és molt amplia, també podem apropar-nos al costat que mira a llevant, i també veurem la costa.
Ja que ens estem movent per una zona que traspua “recolliment i meditació”, acabarem l’excursió davant el monument als difunts de la febre groga del 1870.
Monument que consisteix en una gran llosa rodona amb una inscripció i on també hi ha esculpides a la pedra dues calaveres i dos rellotges de sorra amb ales; metàfores de la brevetat del nostre pas per la terra. Recordatori molt adient pels moments viscuts durant l’any 2020.
Fem també un breu repàs a aquest cementiri, relativament poc conegut, tot i estar a pocs metres de la Conreria.
La més fiable és la que hi ha a la placa de l’entrada al recinte.
Però també hi ha altres versions, unes de més fiables que d’altres.
Entre les més fiable és que l’any 1870, al barri de la Barceloneta, va començar una epidèmia de pesta, possiblement a causa d’algun dels vaixells arribats des de terres llunyanes. La malaltia es va començar a estendre per tota la ciutat. Per ordre de l’Ajuntament i la “Junta de Sanidad”, el barri de la Barceloneta va ser desallotjat i els malalts provinents de famílies amb menys recursos van ser traslladats a la Conreria. L’epidèmia va durar 4 o 5 mesos, i va deixar 76 morts, que suposem són els enterrats a la fossa comuna.
Una altre versió més digne d’una pel•lícula de terror diu que els carros que transportaven als difunts i malalts terminals, que pel camí morien ... o no, eren enviats a aquest racó de muntanya que pertany a Tiana. Un cop el carro arribava al que coneixem com a Cementiri dels Empestats, els enterraven. La persona que havia portat el carro també s’hi havia de quedar, ja que havia estat en contacte amb el virus i per tant es considerava que s’havia infectat. Hi ha més versions, però el cert és que la làpida recordatòria fou col•locada per l’ajuntament de Barcelona l’any 1871.
Després d’aquesta amplia introducció ens posarem a caminar des de l’aparcament que hi ha al davant de l’alberg de la fundació Pere Tarrés a La Conreria, a poc metres del coll de Montalegre ó de la Conreria a la B-500.
De bon començarem seguirem la pista que arrenca just al costat de la porta d’accés al recinte. Pista transitable per a vehicles de la urbanització.
Poca estona després arribem a una cruïlla i deixem aquesta pista per a seguir-ne una que arrenca per l’esquerra, amb una cadena que barra el pas als vehicles.
També poca estona després hem d’estar amatents a una discreta nova cruïlla a l’esquerra. Concretament és situada just al costat d’una petita torre d’antenes de telefonia que hi ha a peu de pista.
Seguim aquest curt camí que escassos mestres ens deixa en un camí transversal. Camí que va resseguint la carena i que seguirem per l’esquerra.
Després d’una curta i forta pujada, el camí comença a planejar.
Hem d’estar atents novament, a un discret i poc marcat corriol que surt tangencialment, també per l’esquerra i que en un parell de minuts mal comptats ens deixa dalt del sorprenent turó de Fra Rafel.
Contemplem la dilatada panoràmica i l’abandonem per l’altre costat, seguint també un petit rastre de camí que igualment en un parell de minuts ens torna al camí carener que havíem abandonat momentàniament.
Aquest camí arriba a una balconada que també és un magnífic mirador i gira 90 graus a l’esquerra.
A la propera cruïlla girem a la dreta. Ara empren una forta davallada i finalment desemboca en el GR-92.
Seguim uns metres a la dreta aquest GR i arribem al coll del turó de l’Home; un important punt de trobada de pistes i camins.
Inicialment girem a la dreta, però immediatament girarem a l’esquerra per a seguir una curta pista secundaria que s’acaba al peu d’una torre d’alta tensió.
Per cert, torre que desgracia tota la perspectiva del turó de l’Home des de tots els angles aguts i per haver, ja que està pràcticament al costat del cim i en sobresurt uns quants metres.
La pista s’acaba a la torre i del darrere mateix segueix un curt corriol que ens acaba de pujar al turó de l’Home.
Com ja he esmentat abans, aquest turó té molt bona vista, però inferior a la del Fra Rafel.
Dalt del turó hem d’anar lleugerament a l’esquerra per a veure, per una escletxa de la vegetació, la cartoixa de Montalegre.
Contemplada la panoràmica sortirem del turó pel corriol que hi arriba per l’altre costat.
Després d’uns primers metres de forta pendent, el corriol arriba al mirador del Mas Ram, indret on acaba la carretera de la urbanització del mateix nom.
Podem arribar-nos-hi, però no cal, ja que abans podem seguir un camí a l’esquerra que ens porta a una pista i en pocs metres, aquesta ens deixa en una altre.
Som de nou a pocs metres del coll del turó de l’Home, que queda a l’esquerra; nosaltres seguirem en baixada per la dreta.
Després del primer revolt que se’ns presenta, a la dreta surt un camí que ens portaria gairebé fins la font de Sant Bru; però aquesta vegada volem passar per la porta de la cartoixa, i per aquesta raó seguirem baixant per la pista una bona estona fins que ens deixa a l’entrada del recinte monacal.
Contemplem aquest recollit indret amb admiració i respecte pels que han escollit aquesta manera de viure la vida, i seguim la estreta carretera d’accés al recinte, amb uns bonics metres inicials flanquejats a cada costat per una filera de xiprers.
Poca estona després arribem a una cruïlla, on a l’esquerra hi ha una porta pintada de gris amb una creu que dona accés als horts del monestir i a la dreta hi ha una caseta i un camí.
Aquí vull fer una observació; nosaltres seguirem el camí de la dreta per anar a la font de Sant Bru; però si no volem anar-hi, podem seguir tranquil•lament per la carretera fins el seu enllaç amb la B500, ja que després de la font tornarem a sortir a la carretera que ara deixarem.
Feta aquesta observació, girem a la dreta i seguim un bonic camí per dins del bosc.
Arribem a una cruïlla senyalitzada amb la indicació a la font de Sant Bru; seguim doncs, el sender per l’esquerra que ens indica el rètol, i a pocs metres arribem a la font de Sant Bru.
Sentim les veus de caminants i ciclistes que passen per camí que acabem de deixar, però cap baixa fins la font; sembla un indret oblidat.
La font quasi sempre raja, però hi ha una petita bassa que impedeix arribar-hi sense mullar-se els peus, i els laterals, un està completament embardissat i l’altre està ple de canyes que impedeixen el pas.
Com que és una excursió curta, em vaig dedicar una estona a arrencar canyes per netejar una mica un lateral, però no vaig acabar d’arribar a la font; em farà falta una segona “expedició” per acabar de deixar l’indret una mica més netejat. També hi ha un força antic cartell amb el nom de la font, que les bardisses ja comencen a tapar.
Ara comença el curt sector més delicat de la caminada, ja que hem d’enllaçar la font amb la carretera d’accés a la cartoixa; enllaç en que el camí és inexplicablement inexistent.
Una opció és tornar-hi per on hem vingut; però hi ha una sortida perfectament factible que és la que farem per a anar-hi.
Haig de confessar que degut al confinament comarcal, aquesta sortida “factible” portava tres dies seguits buscant-la, per tant ara caminarem sobre “segur”.
Pel costat contrari d’on hem arribat a la font i seguint la riera per l’esquerra es veu perfectament el que deuria ser un camí; així doncs hi anirem, després de quatre passes un gran arbre caigut ens barra el pas; per sort la part de l’arbre que barra el pas és el tronc, ja que si fossin les branques la cosa seria més complicada; així que només ens caldrà seure’ns damunt el tronc per passar les cames d’un costat a l’altre; sense seure’ns no el passarem. Immediatament després passarem per sobre el tronc d’una branca, sense tants problemes.
Seguidament el que deuria ser un camí, travessa diagonalment un bosc força net; aquesta en aquesta travessia el terreny és una mica inclinat i el terra és sorrenc i ple de fulles, que ens poden fer relliscar una mica.
Aquest curt i intuïtiu rastre de camí s’acaba pocs metres després en sortir del bosquet.
Així doncs s’acaba el bosc i el rastre de camí, i comencen les bardisses. En aquest punt veureu que el traçat gira 90 graus a l’esquerra; és possiblement l’únic passadís que hi ha per esquivar-les; hem de pujar per un marge, també molt sorrenc seguint els espais lliures de bardisses; uns metres més amunt, aquestes sembla que ens barrin definitivament el pas, aquí hem de girar a l’esquerra i amb ben poques complicacions arribem a una gran esplanada.
El sector més perdut s’ha acabat. Pocs metres més amunt veiem les pilones de la carretera a la cartoixa, i un pal d’una línia de baixa tensió al costat mateix d’una pilona de la carretera; hem d’anar a sortir precisament per aquest indret.
Però no ho farem directament, encara que la tinguem davant nostre en línia recta, ens complicaríem el camí; hem de travessar el pla per l’esquerra, tot fent una ampla semi-circumferència, sembla que seguim un rastre de camí, entrem en un petit bosquet de quatre pins i ja som a la carretera.
Tota aquesta explicació de la font a la carretera és més llarga d’escriure que de fer, ja que de la font a la carretera hi esmerçarem només deu minuts.
Una vegada a la carretera la seguirem per la dreta fins que conflueix amb la carretera B500.
Però a aquesta carretera només hi traurem el nas ja que immediatament girarem a l’esquerra per a seguir una antiga pista.
Trobarem una porta oberta, o mig oberta; una mica més endavant hi ha una difuminada cruïlla de camins; seguirem el de la dreta. Ara, entre els arbres, ja tenim magnifiques vistes de la cartoixa.
Estem revoltant el turó de Sant Bru per la seva base; si volem ens podem enfilar pel dret, fent una mica el senglar; però si seguim el camí arribarem a un collet, on també hi arriba una pista que arrenca a la carretera B-500 i que porta fins el mateix turó de Sant Bru on hi ha un gran dipòsit. En el collet també hi ha un altre dipòsit.
Així doncs en aquest punt farem una curta anada i tornada per la dreta fins el turó de Sant Bru. Recordem que a la introducció he esmentat que en arribar al dipòsit poca cosa veurem, però cal seguir una mica més per a tenir la gran vista sobre la cartoixa.
Contemplada la panoràmica tornem a la cruïlla anterior, i encara que us sembli mentida hem de seguir recta, ja que la pista ens baixaria fins la carretera.
En realitat ara també seguirem una pista, però de la que pràcticament no en queda res; els primers metres son els més dubtosos. Després d’aquests primers metres molt perduts, el camí gira noranta graus a l’esquerra, i cada vegada és més marcat, principalment a partir d’un antic petit dipòsit d’aigua.
A partir d’aquí ja no hi ha cap dubte, passem pel costat d’un segon petit dipòsit i poc després arribem a una gran pista que baixa directament de la carretera B500 a la cartoixa.
Seguim aquesta pista per la dreta i poc després arribem a la B500.
Per anar al cementiri dels Empestats l’hem de travessar. Tenim dues opcions, i totes dues no gaire bones ja que estan en una corba d’aquesta força transitada carretera.
La primera és travessar-la directament des del final de la pista i enfilar-nos un metre pel marge de la carretera; l’altre consisteix en seguir pel voral de la carretera uns metres per l’esquerra, per travessar-la per un indret amb un camí més evident a l’altre costat.
Tant per un indret, com per l’altre hem de posar-hi molta atenció en creuar la carretera; tant amb els cotxes, que per sort hi ha molts revolts a la carretera i no poden córrer massa, com amb les motos, per sort o per desgràcia fan molta fresa i els espetecs les delata, però també amb els ciclistes que han començat la baixada del coll de la Conreria (aquests no fan soroll).
Una vegada a l’altre costat, tant si hem creuat per un indret o per l’altre (el segon és una mica més obert que el primer) seguim el mateix camí que ens deixa a escassos metres al peu d’una torre d’alta tensió.
Torre que li donarem la volta per la dreta i per l’esquerra. Per la dreta per a caminar uns escassos vint metres per a plantar-nos a l’indret del cementiri dels Empestats del 1870, ja que una de les parets del cementiri està a tocar del peu de la torre d’alta tensió.
Visitem i fotografiem aquest oblidat racó de la nostra història i tornem a la torre d’alta tensió, i ara seguim el camí de l’esquerra que en pocs minuts ens deixa darrere el restaurant el Cau de la Conreria.
Travessem de nou la carretera B500, aquesta vegada l’indret té molta més visibilitat, i una vegada a l’altre costat seguim la carretera per on hem anat a l’inici per a aparcar el vehicle, i pocs minuts després arribem a l’esmentat aparcament, donant per acabada aquesta bonica caminada.
HORARIS:
De l’aparcament al turó de Fra Rafel: 25mn
Del turó de Fra Rafel al turó de l’Home: 15mn
Del turó de l’Home a la cartoixa de Montalegre: 25mn
De la cartoixa a la font de Sant Bru: 10mn
De la font de Sant Bru a la carretera de la cartoixa: 10mn
De la carretera de la cartoixa al turó de Sant Bru: 15mn
Del turó de Sant Bru al cementiri dels Empestats: 20mn
Del cementiri dels Empestats a l’aparcament: 10mn
TOTAL: 2h 10mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada