Badalona (Can Ruti), turó Nadal-Olivé, Coscollada, poblat ibèric Maleses, Rocar de Donadéu i font del Cul o de la Guineu
NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona de Badalona al wikiloc podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "badalonajsp" i us apareixeran totes.
Atractiva i variada ruta per la muntanya de l’Amigó dirigida als amants dels camins pràcticament desconeguts ja que esquiva tota l’estona els senders i pistes més transitats.
El recorregut ens portarà: al poc definit turó d’en Rafel, al de Nadal Olivé, a la boca d’una mina abandonada, al turó de la Coscollada (Coscoiada), al poblat ibèric de les Maleses, al turó de Donadéu, a l’espectacular Rocar de Donadéu, a les restes del que podria ser un menhir desconegut, a la font del Cul o de la Guineu, al Mirador de les Roques, al poc definit turó de la Xorreta i finalment al turó d’en Seriol.
L’indret més desconegut és el Rocar de Donadéu que es troba a la carena que es desprèn del turó de Donadéu en direcció NNE i que després d’un inici molt marcat, a mesura que va perdent alçada es va desdibuixant per acabar a l’alçada de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes.
És en aquest primer tram de la carena on trobem aquest rocam, un indret totalment pla, on hi ha tres grups de grans pedres, senyalitzat en el mapa de ICGC amb la cota de 387,6 metres, molt a prop el mateix mapa també assenyala una cota de 383,5 metres que correspon a un petit coll.
Des d’aquest rocar gaudirem d’unes vistes espectaculars sobre el Vallès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i el Pirineu (en dies clars), el recorregut les travessa de punta a punta en una divertida manera de sortejar-les. Poc després de deixar-les endarrere, a la carena, segueixen havent-hi afloraments de roques i en un petit replà hi ha tres curioses roques gairebé enllaçades que semblen un menhir caigut i trencat en tres parts.
La pujada des del coll de les Maleses al turó de la Coscollada (màxima elevació de Badalona) trenca també amb les rutes “normals” d’anar-hi, ja que hi pujarem per una bonica drecera que ens permet gaudir d’unes espectaculars vistes de la costa del Maresme i del Barcelonès. Aquesta drecera ens porta a passar per davant d’una cova artificial on al fons hi ha l’entrada d’una antiga mina. Haig de remarcar que aquest itinerari simplement ens porta a l’indret, i que en cap cas proposa o intenta entrar-hi, ja que és extremadament perillós ficar-se en una mina abandonada.
També anirem a la font de la Guineu i del Cul, que queda lleugerament apartada dels camins més transitats, en aquest indret hi ha un cartell anunciant la font, però hi ha més cartell que font.
La font pròpiament dita està en una raconada lleugerament separada del camí, en una roca hi ha pintat el nom de la font, i a sota s’intueix el forat del brollador.
Però la característica d’aquesta font rau en un cul (amb una inscripció) que hi ha clavat en una roca a ran de camí. Segons sembla algú de Badalona es va fer un motlle del seu cul i el va fer fondre en ferro i el va col·locar en aquest indret. Les motivacions i les raons de tal acte i del perquè col·locar-lo precisament en aquest lloc, son desconegudes.
La inscripció gravada a la pedra és pràcticament il·legible, el que es veu millor és la data del 24 del 6 del 26, aviat farà cent anys. Inicialment (quan les fonts rajaven) hi havia un caneló que portava l’aigua de la font al cul i la feia sortir pel forat del cul. Una excentricitat o demostració que les llevantades o garbinades també afecten tant o més que la tramuntana a l’Empordà.
Des de l’esmentada font el més normal és tornar al coll de Lliçà, però aquest itinerari segueix un camí molt bonic que va flanquejant la muntanya per acabar sortint a la pista carenera a tocar de la urbanització de la Conreria, la creua i baixa per l’altre costat, en una baixada trepidant i gairebé directa.
Al turó de les Maleses hi ha les restes d’un poblat ibèric i el modern senyal geodèsic de la Generalitat de Catalunya de Les Corones.
Podem passejar-nos per les ruïnes del poblat ja que l’hem de travessar de punta a punta, i el senyal geodèsic es troba en unes roques que hi ha al començament.
Molt a prop del vèrtex hi ha gravada l’escut de la cartoixa de Montalegre ja que per la forma de la creu recorda les que hi ha al voltant de la cartoixa, la creu amb els dos xiprers a cada costat.
Cada any l’INS Montserrat Miró de Montcada i Reixac hi fa una campanya per anar desenterrant noves restes i consolidant les que ja hi ha.
És una caminada fàcil, però hem de tenir en compte que passarem per camins poc transitats i per tant estrets i una mica bruts amb estones de forts desnivells amb el terra sorrenc característic del Maresme i propici per a relliscades.
Per començar la caminada ens hem de situar als aparcaments de Can Ruti. Si volem trobar-hi lloc és recomanable arribar-hi abans de les 8 del matí o després de les 15h, entre mig d’aquest horari deixar el cotxe serà complicat. Entre l’hospital i la fundació Josep Carreras hi ha un ampli espai sense asfaltar i carregat de bonys on també s’aparca, però igualment ha de ser en els horaris indicats. També podem aparcar a l’espai de l’antic berenador de Can Ruti, situat uns metres més avall.
Aquestes recomanacions son per a dies feiners, els festius i caps de setmana no acostuma haver-hi problemes d’aparcament.
Situats doncs als aparcaments indicats l’itinerari comença a la rotonda del final de la parada d’autobús, allà arrenca el conegut camí a la font de l’Amigó que segueix la riera del mateix nom.
Camí que comença amb una lleugera baixada. Acabada la baixada el camí a la font segueix recta, nosaltres hem de girar a l’esquerra i en lloc de seguir el camí més ample hem de començar a remuntar per un camí que surt diagonalment. Una lleugera i curta pujada ens deixa en un petit replà, allà hem de girar 90 graus a la dreta per tal d’emprendre una trepidant pujada pel llom de la muntanya.
Aquesta forta pujada inicial s’acaba en un replà, indret des d’on podem gaudir d’una gran vista panoràmica.
Travessem el replà i sortim al camí del replà de Can Barbeta que seguim per la dreta durant pocs metres, ja que en el primer a l’esquerra hem de seguir el corriol de la dreta que inicia una nova i forta pujada que ens deixa de nou a l’entrada d’un replà, aquí és on els mapes assenyalen el turó d’en Rafel, nova gran panoràmica.
Travessem aquest replà i sortim a un altre camí que també puja del replà de Can Barbeta.
El seguim una vintena de metres ja que hem d’estar atents a un rastre que s’obre pas entre la vegetació de la dreta i que en un parell de minuts ens deixa dalt del turó de Nadal-Olivé, indret amb una fita i un llibre registre dins d’un pot. Nou indret amb una gran vista.
El mateix rastre de camí ens retorna al camí que havíem deixat que més o menys planeja durant uns metres i després s’enfila de valent per passar pel costat d’una torre d’alta tensió per deixar-nos a continuació al coll de la Malesa. Important cruïlla de camins per on passa també la pista que uneix el coll de la Vallensana amb el de la Conreria. Pista molt concorreguda principalment per ciclistes.
Seguim aquesta pista per la dreta uns dos-cents metres, després d’una suau pujada gira a l’esquerra i seguidament a la dreta, just en aquest punt l’hem d’abandonar i seguir per l’esquerra unes marques de pintura vermella que per dins del bosc en dos o tres minuts ens deixen al costat d’una paret. Seguim per la dreta el rastre d’una antiga pista, passem pel costat d’aquesta paret i just després hem de girar a l’esquerra per seguir un corriol senyalitzat també amb marques vermelles.
Immediatament se’ns presenten dues opcions per seguir pujant a dalt la carena.
El camí que surt recta hi va directament, i el lleugerament més a l’esquerra, passa per la boca d’una mina abandonada.
Seguim el de l’esquerra i poques passes després arribem a les ruïnes d’una antiga construcció relacionada amb les mines; hem de posar atenció perquè a la part del darrera i a ran de terra hi ha el forat d’una antiga tubera que connecta amb l’edifici. Avancem uns metres més i veiem l’inici d’un marcat camí que segueix pujant (hi ha marques de pintura vermella). Pocs minuts després arribem a un punt on el camí segueix per la dreta, però uns metres a l’esquerra hi ha l’esmentada boca de mina. Aquesta bifurcació també està senyalitzada amb pintura vermella.
Fem aquesta curta anada i tornada per anar a l’esmentada boca que està situada al fons d’una cova excavada artificialment. Tot el conjunt presenta un estat molt precari. Ens hem de conformar en veure l’entrada de la cova i poca cosa més. Ja que és perillós intentar entrar a la cova i molt més a la mina.
Vista la cova, retrocedim fins la bifurcació i seguim pujant seguint el camí i les marques vermelles. Aviat els boixos van deixant pas a un terreny més obert on el camí a estones es difumina i ens hem de guiar per les marques de pintura vermella que ens van conduint vers les dues torres d’alta tensió molt juntes que hi ha dalt la carena.
Just abans d’arribar-hi sortim a la pista carenera que seguim per la dreta per fer una anada i tornada al turó de la Coscollada, al que arribem poc després. Seguim amb unes vistes molt extenses; ara a part de la costa veiem l’interior amb el Vallès, Montserrat, la Mola, el Montseny i el poblat ibèric de les Maleses.
Tornem sobre les nostres passes però en lloc de seguir la pista anem recta per un corriol que sembla una trialera i que ens porta directament al coll de Lliçà.
Aquí girem l’esquerra i poques passes després a la dreta amb una forta i curta pujada inicial que ens deixa dalt la carena on seguim per la dreta per arribar al poblat ibèric de les Maleses.
Contemplem i travessem de punta a punta aquestes restes ibèriques situades en una balconada extraordinària amb uns plafons informatius sobre la vida i els costums dels ibers i seguim pel camí que segueix per l’extrem contrari. Si el dia és clar i hi ha neu al Pirineu, veurem la silueta del Puigmal.
El camí arrenca amb una forta i curta baixada i després va planejant amb una alguna pujada i baixada més fins passar pel costat d’una torre d’alta tensió i s’acaba en arribar a una pista.
La seguim per l’esquerra poques passes ja que per la dreta també surt una curta pista que ens porta al turó de Donadéu, on també hi ha una torre d’alta tensió.
Malgrat la vegetació, des d’aquí veiem Barcelona i l’ermita de Sant Pere de Reixac.
Ens hem de situar a l’altre costat de l’esplanada i de la torre, allà veurem unes marques de pintura groga que ens assenyalen l’inici d’un corriol que baixa fins enllaçar amb un camí transversal que seguim per l’esquerra.
Pocs metres després arribem a una clariana on hi ha un cruïlla de tres camins. Tots tres ens portarien a Sant Cebrià de Cabanyes.
Nosaltres continuarem pel del mig, tot seguint les marques grogues.
Aquest corriol ràpidament ens porta a dalt de la carena i aviat veiem unes roques que sobresurten per sobre la vegetació i poc després hi arribem.
Hem arribat al Rocar de Donadéu, primer ens hem d’enfilar a les primeres roques i després anar caminant tot contemplant aquest espectacular amuntegament de grans blocs, fa de mal caminar precisament per les mateixes roques i hem de mirar exactament on posem els peus. Anem avançant i arribem als últims blocs.
Novament la vista del Vallès des d’aquestes roques és espectacular, podem trobar-hi una estelada que encara dona més vistositat a l’indret.
Del final de les darreres roques el camí segueix carenejant i van apareixent més blocs de pedra, però no son tan espectaculars.
Poc després arribem a un petit replà on a l’esquerra i a terra hi ha tres grans pedres que encaixen les unes amb les altres que podrien formar part d’un antic menhir, o simplement és pura causalitat. A l’indret hi ha altres pedres que també semblen treballades.
Seguim carenejant per aquest camí que aviat comença a perdre alçada en direcció a una torre d’alta tensió.
Finalment hi arribem tot i que la torre queda lleugerament a la dreta, Allà mateix per l’esquerra segueix el camí i les marques grogues.
Però si ens acostem a la plataforma on hi ha la torre l’indret és un nou magnífic mirador, principalment de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes que es veu enfonsada a sota nostre.
Seguim el camí, que hem deixat un moment per contemplar la vista, ara la baixada és molt pronunciada, hi ha marques grogues, però tampoc fan falta perquè a part del camí no es pot passar per enlloc més.
Aquesta trepidant baixada, on l’únic problema consisteix en procurar no relliscar per culpa del sauló i les fulles, és curta i aviat arribem a un camí transversal que seguim per la dreta
Aviat arribem a una nova cruïlla, on hem de seguir el camí que segueix recta i que va planejant fins que desemboca en una pista.
Per anar a la font del Cul hem de baixar seguint aquesta pista per l’esquerra. El pendent és força pronunciat i per aquesta raó en els moments de més pendent la pista està cimentada.
Més avall arribem a una cruïlla (la única que hem trobat). Aquí deixem la pista que segueix baixant i girem a la dreta per començar a remuntar per un molt ben marcat camí.
Pujada sostinguda però sense gaire inclinació fins que arribem a un replà amb una cruïlla, seguim el camí de l’esquerra (el més ben marcat) que ara segueix planejant durant una estona. Encarat tota l’estona a l’est fins que arriba a una clotada on momentàniament està encarat al N, es nota enseguida perquè canvia la vegetació i la temperatura; en aquesta clotada hi ha la font de la Guineu o del Cul. No té pèrdua mentre hi hagi el cartell perquè la font i el “cul” poden passar desapercebuts.
Contemplada la “font” el camí segueix amb algun repetxonet, tornem a passar per una obaga on la vegetació estreny molt el camí i seguidament arribem a una cruïlla. Seguint per la dreta aviat arribaríem novament al coll de Lliçà, però nosaltres seguirem el camí de l’esquerra.
Camí planer i molt bonic que seguirem molta estona; deixem a l’esquerra el camí que puja de la font dels Castanyers i seguim planejant.
Arribem a una cruïlla. Si seguim recta anirem a la urbanització de la Conreria. Seguim pel camí de la dreta amb marques de pintura verda que segueix planejant després d’una primera pujada fins que de sobte camí i les marques de pintura fan un gir de 90 graus a la dreta i emprenem una costeruda pujada que ens fa guanyar uns quaranta metres de desnivell sense contemplacions.
Aquesta pujada s’acaba en arribar directament a la pista carenera de la Conreria a la Coscollada, just en el punt on durant uns metres es desdobla i on també hi ha una petita bassa natural (que pot estar seca), aquest punt també és un bon mirador de la costa.
Travessem la pista ja que per l’altre costat arrenca un camí pel que emprendrem la baixada final.
És un camí molt marcat però amb el terra molt erosionat i que baixa fort fins arribar a un camí transversal.
Aquí girem a la dreta i pocs metres després arribem a una cruïlla senyalitzada amb pintura vermella des d’on farem una curta anada i tornada a unes roques molt destacades i que son un magnífic mirador (indret que anomeno Mirador de les Roques).
Tornem a la cruïlla anterior d’anada i tornada girem a la dreta i en menys d’un minut som al poc definit turó de la Xorreta, sense gaire vista degut a la vegetació, però quatre metres més endavant sortim a una clariana des d’on recuperem la panoràmica que ens ha acompanyat gairebé tota la caminada.
Seguim baixant pel corriol també senyalitzat amb marques vermelles, passem pel costat d’un magnífic i aïllat pi, arbre molt característic i visible des de molts punts de la muntanya de l’Amigó. Seguim baixant, ara per un tram amb una mica més de pendent i finalment arribem al camí transversal que comunica la font de l’Amigó amb Can Ruti.
Seguim aquest camí per l’esquerra i d’aquesta manera arribem a una torre d’alta tensió que hi ha a tocar del turó d’en Seriol.
Seguim recta remuntant els escassos metres que ens separen d’aquest turó.
El turó d’en Seriol, seguint la norma de tota l’excursió, és també un bon mirador.
Travessem el turó de punta a punta i baixem pel corriol que arrenca per la dreta de l’altre extrem.
Bonica baixada amb moments de forta pendent per aquest camí que inevitablement ens deixa a la pista que mena a la torre d’alta tensió que hi ha abans del turó; la seguim uns metres i quan gira a l’esquerra
seguirem recta per un camí que ens deixa a l’inici del camí a la font de l’Amigó just al punt d’inici de la caminada.
HORARIS:
De Can Ruti al turó d’en Rafel: 20mn
Del turó d’en Rafel al de Nadal-Olivé: 10mn
Del turó de Nadal-Olivé al coll de les Maleses: 05mn
Del coll de les Maleses a la boca de la mina: 10mn
De la boca de la mina al turó de la Coscollada: 10mn
De la Coscollada al poblat ibèric de les Maleses: 10mn
Del poblat ibèric al turó de Donadéu: 05mn
Del turó de Donadéu al Rocar d Donadéu: 05mn
Del Rocar al possible menhir: 05mn
Del possible menhir a la torre d’alta tensió: 15mn
De la torre d’alta tensió a la font de la Guineu o del Cul: 35mn
De la font del Cul a la pista carenera: 30mn
De la pista carenera al Mirador de les Roques: 15mn
Del Mirador de les Roques al turó de la Xorreta: 05mn
Del turó de la Xorreta al turó d’en Seriol: 10mn
Del turó d’en Seriol a l’inici: 10mn
TOTAL.3h 20mn
Atractiva i variada ruta per la muntanya de l’Amigó dirigida als amants dels camins pràcticament desconeguts ja que esquiva tota l’estona els senders i pistes més transitats.
El recorregut ens portarà: al poc definit turó d’en Rafel, al de Nadal Olivé, a la boca d’una mina abandonada, al turó de la Coscollada (Coscoiada), al poblat ibèric de les Maleses, al turó de Donadéu, a l’espectacular Rocar de Donadéu, a les restes del que podria ser un menhir desconegut, a la font del Cul o de la Guineu, al Mirador de les Roques, al poc definit turó de la Xorreta i finalment al turó d’en Seriol.
L’indret més desconegut és el Rocar de Donadéu que es troba a la carena que es desprèn del turó de Donadéu en direcció NNE i que després d’un inici molt marcat, a mesura que va perdent alçada es va desdibuixant per acabar a l’alçada de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes.
És en aquest primer tram de la carena on trobem aquest rocam, un indret totalment pla, on hi ha tres grups de grans pedres, senyalitzat en el mapa de ICGC amb la cota de 387,6 metres, molt a prop el mateix mapa també assenyala una cota de 383,5 metres que correspon a un petit coll.
Des d’aquest rocar gaudirem d’unes vistes espectaculars sobre el Vallès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny i el Pirineu (en dies clars), el recorregut les travessa de punta a punta en una divertida manera de sortejar-les. Poc després de deixar-les endarrere, a la carena, segueixen havent-hi afloraments de roques i en un petit replà hi ha tres curioses roques gairebé enllaçades que semblen un menhir caigut i trencat en tres parts.
La pujada des del coll de les Maleses al turó de la Coscollada (màxima elevació de Badalona) trenca també amb les rutes “normals” d’anar-hi, ja que hi pujarem per una bonica drecera que ens permet gaudir d’unes espectaculars vistes de la costa del Maresme i del Barcelonès. Aquesta drecera ens porta a passar per davant d’una cova artificial on al fons hi ha l’entrada d’una antiga mina. Haig de remarcar que aquest itinerari simplement ens porta a l’indret, i que en cap cas proposa o intenta entrar-hi, ja que és extremadament perillós ficar-se en una mina abandonada.
També anirem a la font de la Guineu i del Cul, que queda lleugerament apartada dels camins més transitats, en aquest indret hi ha un cartell anunciant la font, però hi ha més cartell que font.
La font pròpiament dita està en una raconada lleugerament separada del camí, en una roca hi ha pintat el nom de la font, i a sota s’intueix el forat del brollador.
Però la característica d’aquesta font rau en un cul (amb una inscripció) que hi ha clavat en una roca a ran de camí. Segons sembla algú de Badalona es va fer un motlle del seu cul i el va fer fondre en ferro i el va col·locar en aquest indret. Les motivacions i les raons de tal acte i del perquè col·locar-lo precisament en aquest lloc, son desconegudes.
La inscripció gravada a la pedra és pràcticament il·legible, el que es veu millor és la data del 24 del 6 del 26, aviat farà cent anys. Inicialment (quan les fonts rajaven) hi havia un caneló que portava l’aigua de la font al cul i la feia sortir pel forat del cul. Una excentricitat o demostració que les llevantades o garbinades també afecten tant o més que la tramuntana a l’Empordà.
Des de l’esmentada font el més normal és tornar al coll de Lliçà, però aquest itinerari segueix un camí molt bonic que va flanquejant la muntanya per acabar sortint a la pista carenera a tocar de la urbanització de la Conreria, la creua i baixa per l’altre costat, en una baixada trepidant i gairebé directa.
Al turó de les Maleses hi ha les restes d’un poblat ibèric i el modern senyal geodèsic de la Generalitat de Catalunya de Les Corones.
Podem passejar-nos per les ruïnes del poblat ja que l’hem de travessar de punta a punta, i el senyal geodèsic es troba en unes roques que hi ha al començament.
Molt a prop del vèrtex hi ha gravada l’escut de la cartoixa de Montalegre ja que per la forma de la creu recorda les que hi ha al voltant de la cartoixa, la creu amb els dos xiprers a cada costat.
Cada any l’INS Montserrat Miró de Montcada i Reixac hi fa una campanya per anar desenterrant noves restes i consolidant les que ja hi ha.
És una caminada fàcil, però hem de tenir en compte que passarem per camins poc transitats i per tant estrets i una mica bruts amb estones de forts desnivells amb el terra sorrenc característic del Maresme i propici per a relliscades.
Per començar la caminada ens hem de situar als aparcaments de Can Ruti. Si volem trobar-hi lloc és recomanable arribar-hi abans de les 8 del matí o després de les 15h, entre mig d’aquest horari deixar el cotxe serà complicat. Entre l’hospital i la fundació Josep Carreras hi ha un ampli espai sense asfaltar i carregat de bonys on també s’aparca, però igualment ha de ser en els horaris indicats. També podem aparcar a l’espai de l’antic berenador de Can Ruti, situat uns metres més avall.
Aquestes recomanacions son per a dies feiners, els festius i caps de setmana no acostuma haver-hi problemes d’aparcament.
Situats doncs als aparcaments indicats l’itinerari comença a la rotonda del final de la parada d’autobús, allà arrenca el conegut camí a la font de l’Amigó que segueix la riera del mateix nom.
Camí que comença amb una lleugera baixada. Acabada la baixada el camí a la font segueix recta, nosaltres hem de girar a l’esquerra i en lloc de seguir el camí més ample hem de començar a remuntar per un camí que surt diagonalment. Una lleugera i curta pujada ens deixa en un petit replà, allà hem de girar 90 graus a la dreta per tal d’emprendre una trepidant pujada pel llom de la muntanya.
Aquesta forta pujada inicial s’acaba en un replà, indret des d’on podem gaudir d’una gran vista panoràmica.
Travessem el replà i sortim al camí del replà de Can Barbeta que seguim per la dreta durant pocs metres, ja que en el primer a l’esquerra hem de seguir el corriol de la dreta que inicia una nova i forta pujada que ens deixa de nou a l’entrada d’un replà, aquí és on els mapes assenyalen el turó d’en Rafel, nova gran panoràmica.
Travessem aquest replà i sortim a un altre camí que també puja del replà de Can Barbeta.
El seguim una vintena de metres ja que hem d’estar atents a un rastre que s’obre pas entre la vegetació de la dreta i que en un parell de minuts ens deixa dalt del turó de Nadal-Olivé, indret amb una fita i un llibre registre dins d’un pot. Nou indret amb una gran vista.
El mateix rastre de camí ens retorna al camí que havíem deixat que més o menys planeja durant uns metres i després s’enfila de valent per passar pel costat d’una torre d’alta tensió per deixar-nos a continuació al coll de la Malesa. Important cruïlla de camins per on passa també la pista que uneix el coll de la Vallensana amb el de la Conreria. Pista molt concorreguda principalment per ciclistes.
Seguim aquesta pista per la dreta uns dos-cents metres, després d’una suau pujada gira a l’esquerra i seguidament a la dreta, just en aquest punt l’hem d’abandonar i seguir per l’esquerra unes marques de pintura vermella que per dins del bosc en dos o tres minuts ens deixen al costat d’una paret. Seguim per la dreta el rastre d’una antiga pista, passem pel costat d’aquesta paret i just després hem de girar a l’esquerra per seguir un corriol senyalitzat també amb marques vermelles.
Immediatament se’ns presenten dues opcions per seguir pujant a dalt la carena.
El camí que surt recta hi va directament, i el lleugerament més a l’esquerra, passa per la boca d’una mina abandonada.
Seguim el de l’esquerra i poques passes després arribem a les ruïnes d’una antiga construcció relacionada amb les mines; hem de posar atenció perquè a la part del darrera i a ran de terra hi ha el forat d’una antiga tubera que connecta amb l’edifici. Avancem uns metres més i veiem l’inici d’un marcat camí que segueix pujant (hi ha marques de pintura vermella). Pocs minuts després arribem a un punt on el camí segueix per la dreta, però uns metres a l’esquerra hi ha l’esmentada boca de mina. Aquesta bifurcació també està senyalitzada amb pintura vermella.
Fem aquesta curta anada i tornada per anar a l’esmentada boca que està situada al fons d’una cova excavada artificialment. Tot el conjunt presenta un estat molt precari. Ens hem de conformar en veure l’entrada de la cova i poca cosa més. Ja que és perillós intentar entrar a la cova i molt més a la mina.
Vista la cova, retrocedim fins la bifurcació i seguim pujant seguint el camí i les marques vermelles. Aviat els boixos van deixant pas a un terreny més obert on el camí a estones es difumina i ens hem de guiar per les marques de pintura vermella que ens van conduint vers les dues torres d’alta tensió molt juntes que hi ha dalt la carena.
Just abans d’arribar-hi sortim a la pista carenera que seguim per la dreta per fer una anada i tornada al turó de la Coscollada, al que arribem poc després. Seguim amb unes vistes molt extenses; ara a part de la costa veiem l’interior amb el Vallès, Montserrat, la Mola, el Montseny i el poblat ibèric de les Maleses.
Tornem sobre les nostres passes però en lloc de seguir la pista anem recta per un corriol que sembla una trialera i que ens porta directament al coll de Lliçà.
Aquí girem l’esquerra i poques passes després a la dreta amb una forta i curta pujada inicial que ens deixa dalt la carena on seguim per la dreta per arribar al poblat ibèric de les Maleses.
Contemplem i travessem de punta a punta aquestes restes ibèriques situades en una balconada extraordinària amb uns plafons informatius sobre la vida i els costums dels ibers i seguim pel camí que segueix per l’extrem contrari. Si el dia és clar i hi ha neu al Pirineu, veurem la silueta del Puigmal.
El camí arrenca amb una forta i curta baixada i després va planejant amb una alguna pujada i baixada més fins passar pel costat d’una torre d’alta tensió i s’acaba en arribar a una pista.
La seguim per l’esquerra poques passes ja que per la dreta també surt una curta pista que ens porta al turó de Donadéu, on també hi ha una torre d’alta tensió.
Malgrat la vegetació, des d’aquí veiem Barcelona i l’ermita de Sant Pere de Reixac.
Ens hem de situar a l’altre costat de l’esplanada i de la torre, allà veurem unes marques de pintura groga que ens assenyalen l’inici d’un corriol que baixa fins enllaçar amb un camí transversal que seguim per l’esquerra.
Pocs metres després arribem a una clariana on hi ha un cruïlla de tres camins. Tots tres ens portarien a Sant Cebrià de Cabanyes.
Nosaltres continuarem pel del mig, tot seguint les marques grogues.
Aquest corriol ràpidament ens porta a dalt de la carena i aviat veiem unes roques que sobresurten per sobre la vegetació i poc després hi arribem.
Hem arribat al Rocar de Donadéu, primer ens hem d’enfilar a les primeres roques i després anar caminant tot contemplant aquest espectacular amuntegament de grans blocs, fa de mal caminar precisament per les mateixes roques i hem de mirar exactament on posem els peus. Anem avançant i arribem als últims blocs.
Novament la vista del Vallès des d’aquestes roques és espectacular, podem trobar-hi una estelada que encara dona més vistositat a l’indret.
Del final de les darreres roques el camí segueix carenejant i van apareixent més blocs de pedra, però no son tan espectaculars.
Poc després arribem a un petit replà on a l’esquerra i a terra hi ha tres grans pedres que encaixen les unes amb les altres que podrien formar part d’un antic menhir, o simplement és pura causalitat. A l’indret hi ha altres pedres que també semblen treballades.
Seguim carenejant per aquest camí que aviat comença a perdre alçada en direcció a una torre d’alta tensió.
Finalment hi arribem tot i que la torre queda lleugerament a la dreta, Allà mateix per l’esquerra segueix el camí i les marques grogues.
Però si ens acostem a la plataforma on hi ha la torre l’indret és un nou magnífic mirador, principalment de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes que es veu enfonsada a sota nostre.
Seguim el camí, que hem deixat un moment per contemplar la vista, ara la baixada és molt pronunciada, hi ha marques grogues, però tampoc fan falta perquè a part del camí no es pot passar per enlloc més.
Aquesta trepidant baixada, on l’únic problema consisteix en procurar no relliscar per culpa del sauló i les fulles, és curta i aviat arribem a un camí transversal que seguim per la dreta
Aviat arribem a una nova cruïlla, on hem de seguir el camí que segueix recta i que va planejant fins que desemboca en una pista.
Per anar a la font del Cul hem de baixar seguint aquesta pista per l’esquerra. El pendent és força pronunciat i per aquesta raó en els moments de més pendent la pista està cimentada.
Més avall arribem a una cruïlla (la única que hem trobat). Aquí deixem la pista que segueix baixant i girem a la dreta per començar a remuntar per un molt ben marcat camí.
Pujada sostinguda però sense gaire inclinació fins que arribem a un replà amb una cruïlla, seguim el camí de l’esquerra (el més ben marcat) que ara segueix planejant durant una estona. Encarat tota l’estona a l’est fins que arriba a una clotada on momentàniament està encarat al N, es nota enseguida perquè canvia la vegetació i la temperatura; en aquesta clotada hi ha la font de la Guineu o del Cul. No té pèrdua mentre hi hagi el cartell perquè la font i el “cul” poden passar desapercebuts.
Contemplada la “font” el camí segueix amb algun repetxonet, tornem a passar per una obaga on la vegetació estreny molt el camí i seguidament arribem a una cruïlla. Seguint per la dreta aviat arribaríem novament al coll de Lliçà, però nosaltres seguirem el camí de l’esquerra.
Camí planer i molt bonic que seguirem molta estona; deixem a l’esquerra el camí que puja de la font dels Castanyers i seguim planejant.
Arribem a una cruïlla. Si seguim recta anirem a la urbanització de la Conreria. Seguim pel camí de la dreta amb marques de pintura verda que segueix planejant després d’una primera pujada fins que de sobte camí i les marques de pintura fan un gir de 90 graus a la dreta i emprenem una costeruda pujada que ens fa guanyar uns quaranta metres de desnivell sense contemplacions.
Aquesta pujada s’acaba en arribar directament a la pista carenera de la Conreria a la Coscollada, just en el punt on durant uns metres es desdobla i on també hi ha una petita bassa natural (que pot estar seca), aquest punt també és un bon mirador de la costa.
Travessem la pista ja que per l’altre costat arrenca un camí pel que emprendrem la baixada final.
És un camí molt marcat però amb el terra molt erosionat i que baixa fort fins arribar a un camí transversal.
Aquí girem a la dreta i pocs metres després arribem a una cruïlla senyalitzada amb pintura vermella des d’on farem una curta anada i tornada a unes roques molt destacades i que son un magnífic mirador (indret que anomeno Mirador de les Roques).
Tornem a la cruïlla anterior d’anada i tornada girem a la dreta i en menys d’un minut som al poc definit turó de la Xorreta, sense gaire vista degut a la vegetació, però quatre metres més endavant sortim a una clariana des d’on recuperem la panoràmica que ens ha acompanyat gairebé tota la caminada.
Seguim baixant pel corriol també senyalitzat amb marques vermelles, passem pel costat d’un magnífic i aïllat pi, arbre molt característic i visible des de molts punts de la muntanya de l’Amigó. Seguim baixant, ara per un tram amb una mica més de pendent i finalment arribem al camí transversal que comunica la font de l’Amigó amb Can Ruti.
Seguim aquest camí per l’esquerra i d’aquesta manera arribem a una torre d’alta tensió que hi ha a tocar del turó d’en Seriol.
Seguim recta remuntant els escassos metres que ens separen d’aquest turó.
El turó d’en Seriol, seguint la norma de tota l’excursió, és també un bon mirador.
Travessem el turó de punta a punta i baixem pel corriol que arrenca per la dreta de l’altre extrem.
Bonica baixada amb moments de forta pendent per aquest camí que inevitablement ens deixa a la pista que mena a la torre d’alta tensió que hi ha abans del turó; la seguim uns metres i quan gira a l’esquerra
seguirem recta per un camí que ens deixa a l’inici del camí a la font de l’Amigó just al punt d’inici de la caminada.
HORARIS:
De Can Ruti al turó d’en Rafel: 20mn
Del turó d’en Rafel al de Nadal-Olivé: 10mn
Del turó de Nadal-Olivé al coll de les Maleses: 05mn
Del coll de les Maleses a la boca de la mina: 10mn
De la boca de la mina al turó de la Coscollada: 10mn
De la Coscollada al poblat ibèric de les Maleses: 10mn
Del poblat ibèric al turó de Donadéu: 05mn
Del turó de Donadéu al Rocar d Donadéu: 05mn
Del Rocar al possible menhir: 05mn
Del possible menhir a la torre d’alta tensió: 15mn
De la torre d’alta tensió a la font de la Guineu o del Cul: 35mn
De la font del Cul a la pista carenera: 30mn
De la pista carenera al Mirador de les Roques: 15mn
Del Mirador de les Roques al turó de la Xorreta: 05mn
Del turó de la Xorreta al turó d’en Seriol: 10mn
Del turó d’en Seriol a l’inici: 10mn
TOTAL.3h 20mn
