Alzina Sal·lari, cova de Joan Petit, Embrossada, dels 4 Forats, Hospital de Sang i Morta; turó de la Fosca i de Tres Creus
NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "santllorençjsp" i us apareixeran totes.
Aquesta interessant caminada per la serra de l’Obac ens portarà a visitar cinc coves, algunes de força desconegudes com les dels Quatre Forats, Embrossada i Morta; una de més coneguda com la de Joan Petit i la darrera la de l’Hospital de Sang i de la Cort Fosca que potser és la més renom de la zona, amb la font del Rossinyol al fons de la cova.
De passada ens acostarem al turó de la Cort Fosca i al vèrtex geodèsic del turó de la Pola o de Tres Creus.
És una caminada curta però intensa, i cal saber-se moure per indrets aparentment embrossats i a vegades intuir on hi ha el pas que ens permet baixar i/o pujar per estretes canaletes que ens permeten arribar a les coves i posteriorment sortir-ne.
Aquesta descripció uneix les coves de Joan Petit amb les dels Quatre Forats i Embrossada per un itinerari molt bonic i molt senzill.
Al mencionar pujar i/o baixar per estretes canaletes no volia dir que en cap moment tinguem que grimpar per indrets exposats i verticals; en cap cas tindrem aquesta necessitat, les mans si les fem servir només serà per comoditat.
L’únic indret que he trobat “embrossat” han estat uns escassos cinc metres per baixar a les coves Embrossada i dels Quatre Forats, simplement en abandonar el camí de la carena de la Cort Fosca i travessar un petit i estret bosquet sense camí aparent per trobar immediatament el pas que ens permet baixar-hi.
L’excursió també ens permet gaudir d’una gran vista panoràmica del massís de Montserrat i de les roques i turons de l’Obac i de Sant Llorenç. Si us agrada caminar per l’Obac aquest itinerari us deixarà plenament satisfets.
L’amagada cova de Joan Petit situada al final cec d’una estreta canal té la boca triangular i un recorregut de 25 metres. Es troba situada a l’extrem dret de la cinglera de la Placa Sibarit on hi ha diverses vies d’escalada.
La gran majoria d’aquestes coves deurien ser conegudes per boscaters i carboners, però en aquest cas en concret possiblement fou explorada per espeleòlegs de Sabadell a principis dels anys 1980, però no es tenia notícia d'ella fins que membres de la SIS del CE Terrassa la van redescobrir a primers del 1986.
A uns cent metres a la dreta hi ha la cova de Joan Gran, però malgrat el nom és molt més gran i interessant la de Joan Petit.
La cova Embrossada juntament amb la del Quatre Forats està en un indret remot que costa una mica de trobar. Situada una mica elevada respecte al “camí” però de molt fàcil accés quan hi estàs situat al peu, té una boca semicircular, però en part en degut a que el terra la està mig colgat pels sediments arrossegats per l’aigua quan la cova desguassava l’aigua d’aquesta part del cingle. Té un escàs recorregut inicial de només 4,5 metres accessible gatejant.
La cova dels Quatre Forats, fa honor al nom i l’entrada està formada per quatre obertures superposades verticalment que li donen una forma molt característica. Només fa uns tres metres de profunditat, però podem entrar-hi i des de dins podrem fer unes boniques fotografies de tres de les quatre boques, la quarta des de dins no es veu. Podria formar part d’una cova més gran, que una esllavissada de la cinglera va retallar deixant-li aquesta curiosa forma de quatre forats molt ben polits i retallats.
La cova Morta, situada molt propera a la de la Cort Fosca i pràcticament desconeguda, té una boca monumental de deu metres d’alçada i set d’ampla i una llargada de vint-i-dos.
La primera impressió que ofereix és que ens trobem en una balma monumental i sembla una cova fins que ha mesura que hi anem entrant veiem que per la dreta un gran bloc caigut deixa un corredor que permet entrar-hi. Passat aquest bloc d’uns dos metres i mig d’alçada la cova s’eixampla i continua fins arribar als esmentats vint-i-dos metres, el sostre va perdent alçada, però tot i així a la part final hi ha una gran sala i els sostre encara en fa uns quatre metres d’alçada
Des de dins també podem pujar a sobre el bloc de l’entrada que fa com una mena de petit altell.
Les primeres exploracions topogràfiques conegudes les realitzen el juny del 1987 els membres de la SIS del CE de Terrassa.
L’Hospital de Sang és un dels indrets de més anomenada de l’Obac, consisteix en un gran esvoranc a la carena del turó de la Cort Fosca que permet travessar-lo. Queda completament amagat per la cinglera en un racó amb un microclima especial degut a la abundant vegetació.
El nom perdura des de les tres guerres carlines del segle XIX quan aquesta cavitat va ser utilitzada per l’exercit carlí com a hospital per atendre els ferits.
Les dues boques de la cova varen ser cobertes amb murs de pedra, que actualment encara perduren en part i per tenir la font del Rossinyol a pocs metres dins de la cova de la Cort Fosca.
Posteriorment va ser refugi de llenyataires i carboners.
En aquesta excursió no es nota tant l’amagatall, però en sentit contrari el camí et porta al mateix caire de la cinglera i no sembla haver-hi sortida tot i estar a escassos metres de la cova, només es veu el precipici i uns quants arbres.
Per començar la caminada ens situarem a l’ampli aparcament de l’alzina del Sal·lari, situat al revolt del quilòmetre 11,2 de la carretera de Matadepera a Talamanca (BV-1221), un l’indret on hi havia una gran alzina que va desaparèixer l’any 1985. Hi ha dues teories sobre si el nom correcte és Sal·lari o Salari. La primera sosté que Sal·lari és el nom d’un bosquetà que vivia al peu de l’alzina, i és un cognom freqüent a la zona de Terrassa. L’altre ho relaciona amb el “salari” que es pagava als boscaters just al peu de l’alzina. A internet es pot trobar alguna fotografia de l’esmentada alzina.
Situats al costat dels plafons informatius que hi ha a l’entrada de l’aparcament seguim el marcat i ample camí que surt d’allà mateix.
Anem pujant i aviat arribem a una cruïlla amb una pista. Seguim recta per la pista en lleugera pujada; és un antic carrer de la urbanització que es va aconseguir aturar. Anem seguint la pista fins que fa un marcat gir de gairebé 180 graus a la dreta i travessa el torrent del Sot de la Teula.
Aquí hem d’abandonar la pista i seguir recta per un corriol que comença a pujar dirigint-se directament al peu de la cinglera. A mesura que ens hi acostem el pendent va augmentant. Anem girant lentament a la dreta; finalment arribem a la cinglera i el camí gira a la dreta i sortim a un roquisser.
Aquest és un punt clau per anar a la cova de Joan Petit. Si seguim pel roquisser anirem directament a la canal que seguirem després; però ara veurem un discret corriol que baixa uns metres que ens permet avançar, ben aviat passem per un petit roquisser i seguidament arribem a un llarg i estret corredor ascendent per l’esquerra, d'uns setze metres de longitud, amb les parets laterals de sis metres d'alçada, ens porta a la boca de la cavitat de tres metres d’alt per un d’ample; dimensions que van minvant a mesura que s’aprofundeix dins la cova, que té una profunditat de vint-i-cinc metres.
Degut a l’estretor de l’indret i de la proximitat de la cinglera el senyal del GPS rebota, però crec que els punts d’interès estan correctament situats, ja que quan sento que rebota m’espero per marcar el punt d’interès a que el punter torni a poc a poc a la situació correcte.
Tampoc hi ha gaire marge d’error perquè el recorregut per aquest tram és evident; i per més seguretat el mapa “sense connexió” és l’únic que marca aquest camí.
Vista la cova desfem la pujada pel corredor i iniciem la tornada a la cruïlla anterior, però en passar pel petit roquisser girem a la dreta i ens endinsem per una nova canal paral·lela i molt propera al corredor de la cova. Aquesta canal per dins del bosc no té cap història, curta i de poca pendent que ens deixa dalt de la cinglera.
Aquí canvia radicalment el paisatge, estem al damunt de la serra de l’Obac un espai molt obert i amb molt bona panoràmica, entre la que destaca la Placa Sibarit ja a un nivell inferior al nostre.
El camí gira inicialment a la dreta i ens apropa al caire de l’estreta obertura de la canal on hi ha la cova de Joan Petit; es pot dir que pràcticament hi passem per sobre. Poc després arribem a una cruïlla on hem de girar a l’esquerra per travessar acte seguit un bonic roquisser; és un tram de camí molt bonic. Anem pujant lleugerament i acabem entrant a dins del bosc on ens creuem amb el GR5 que seguirem per la dreta i que ens condueix al coll de Boix; important cruïlla de camins. Hem de seguir un curt camí que baixa tangencialment per l’esquerra i que en pocs metres ens deixa a una pista que seguim per l’esquerra.
Anem baixant pausadament per aquesta pista; més avall deixem a l’esquerra i just al costat del camí el que queda del Roure de la Pista Nova, reduït a un tros de tronc caigut.
Seguim una mica més hi arribem al coll de la Cort Fosca, una nova cruïlla de camins, per la que també passarem de tornada.
Ara hem de girar a la dreta per seguir un camí, també molt bonic, que ressegueix molt enlairat el sot de Mata-rodona, amb unes grans vistes, principalment del massís de Montserrat.
Anem seguint aquest camí i hem d’estar atents al mapa i les seves cotes d’alçada ja que a la de 770 metres aproximadament hem d’estar atents a unes molt dissimulades fites que hi ha a la dreta del camí, situades en dos llocs diferents però a poques passes una de l’altre.
No es veu cap corriol ni rastre de pas, només es veu un bosquet. Hem de fer un acte de fe i obrir-nos camí entre les branques per poder avançar uns metres i travessar aquest bosquet ja que poc desprès sortirem a una clariana.
Aquí hem de girar a l’esquerra per anar baixant pel roquisser que poc després gira a la dreta, l’anem seguint, ara sembla haver-hi un rastre de camí i també trobem alguna fita que ens situen a l’extrem del roquisser i de nou ens trobem de morros amb el bosc.
Nou acte de fe per part nostre per a seguir baixant per dins d’aquest bosc, ara el pendent és força accentuat i el pas és molt més evident que al començament. De sobte ens trobem amb una pintada de color blau en un arbre amb la marca d’una cova. Anem pel bon camí! Baixem uns metres més i anem a parar al davant d’una petita foradada.
Aquesta foradada és l’indret clau per trobar les coves, estem al caire d’una curta cinglera i just a la dreta veiem un estret corredor que ens permet baixar al peu de la cinglera. El pas és molt estret i el GPS torna a rebotar, però no hi ha més pas que aquest. Tampoc hi ha cap problema per baixar-hi ja que tot i que el pendent és fort, tampoc és rés de l’altre mon.
Arribem a un petit replà on a la dreta veiem una mica elevada la cova Embrossada; deixem la motxilla al replà i pugem sense cap problema a la boca de la cova.
Vista la cova tornem al replà i encara baixem uns metres més fins un nou i més ampli replà o cornisa (aquí el GPS fa el que vol), només arribar-hi a la dreta veiem la cova dels Quatre Forats, evidentment inconfusible pels quatre forats posats un a sobre l’altre.
Tal com he esmentat al començament, podem entrar-hi per a obtenir una bonica fotografia des de dins.
Estem en un indret totalment perdut i apartat de qualsevol ruta més o menys normal de l’Obac, però antigament no havia estat així, perquè a un centener de metres més endavant hi ha les restes d’una antiga carbonera.
Vista aquesta curiosa cova tornem sobre les nostres passes remuntant fins el camí de la carena, que seguim per la dreta.
Així arribem al seu final on hi ha l’agulla del Sentinella. Uns metres abans el camí gira a l’esquerra i fa una forta baixada i enllaça amb el camí que passa pel peu de l’esmentada agulla; el seguim per l’esquerra i poques passes després arribem a una nova cruïlla on el camí principal emprèn una forta baixada, però nosaltres hem de seguir recta pel camí menys marcat que va planejant. Cada vegada la vegetació és més espessa, travessem una torrentera i el camí comença a pujar fort; després d’un parell de llaçades de sobte ens apareix la gran cova de l’Hospital de Sang. Indret realment espectacular, i més venint per aquest costat que t’apareix quan menys ho esperes. Travessem aquest veritable túnel natural i contemplem els murs que encara queden dempeus i podem fer volar la imaginació traslladant-nos al segle XIX i imaginant les condicions en les que es deurien trobar els ferits que s’hi allotjaven.
A poques passes hi ha la doble obertura de la cova de la Cort Fosca. Si hem portat una llanterna millor que millor, si no podem fer servir la del mòbil per entrar-hi.
És molt gran i podem caminar-hi drets, primer hi ha una gran sala amb una petita marmita que recull l’aigua d’un degotall (l’he vist plena i el degotall fent honor al seu nom), després la cova gira a la dreta (per això fa falta una llanterna) i entrem en una altre sala, no tan gran i més baixa on hi ha una petita pica que recull l’aigua d’un degotall més gran. En aquesta excursió, tot i la sequera, estava ple, hi ha una aixeta que si se’n té bona cura és la “responsable” de que la pica estigui plena o no; bé, l’aixeta no n’és la responsable, els responsables som nosaltres. La temperatura en aquest racó és fora inferior a la de l’exterior.
Vist l’Hospital de Sang i la cova seguim el camí que remunta uns metres per a sortir al capdamunt de la cinglera que amaga la cova.
Just a la sortida hi ha una balconada que és un bon mirador.
La única sortida de l’indret és girant a l’esquerra tot seguint el camí, però no haurem fet ni quatre passes quan per la dreta veurem un corredor que ens permet tornar a baixar la cinglera; només entrar-hi tornem a trobar el senyal blau en un arbre que indica la proximitat d’una cova.
Baixem sense cap problema, seguim uns metres més i arribem davant de la monumental entrada de la cova Morta; molt més gran que l’Hospital de Sang, però sense cap font al costat. Hi entrem, ens hi passegem i tornem a desfer el camí fins situar-nos novament a dalt la cinglera. Seguim el camí, però poc després gira a la dreta i flanqueja el turó de la Cort Fosca, en aquest punt l’hem d’abandonar i començar a guanyar alçada per un roquisser, anem seguint fites i un corriol que va pujant en direcció al turó.
A sota mateix em vaig desviar uns metres per a anar a veure si encara hi havia una pintada amb el nom de Meritxell que vaig veure per primera vegada el 8 de maig del 2013, efectivament, encara que molt desgastada, podem entreveure algunes lletres.
L’esmentat any 2013 a més de la pintada, molt recent hi havia un cartell que em va deixar glaçat (adjunto foto), però que deixa ben palès en que significa per els afectats “la moda” d’anar arrancant plaques i símbols de les muntanyes. Em va deixar molt mal rotllo per tota la resta de l’excursió; imaginar la sensació de ràbia, de frustració i de impotència que deuen tenir uns pares que han perdut una filla i li dediquen una placa en un racó perdut de la muntanya i que seguidament venen uns que es creuen els “guardians de la puresa de les muntanyes” i els hi arrenquen; tal deu ser la sensació que la reacció és desitjar-los que els hi passi el mateix.
Seguim i en un parell de minuts més arribem dalt del turó de la Cort Fosca de 826 metres d’alçada; cim amb una gran vista panoràmica.
Seguim el camí baixant per l’altre costat i arribem de nou a la pista que passa pel coll de la Cort Fosca, per on també hem estat a l’anada.
Seguim la pista quatre passes per l’esquerra i veiem dos camins que surten gairebé des del mateix punt per la dreta. Hem de seguir el segon que reprèn la pujada fins arribar de nou a dalt la serra de l’Obac on retrobem el GR5 que seguim per la dreta.
Anem trobant trencalls a l’esquerra que ens tornarien de nou a l’inici de l’itinerari, però anem seguint sempre el camí carener; així arribem al vèrtex geodèsic del turó de Tres Creus o de la Pola, de 930 metres d’alçada. Un nou i excel·lent mirador.
Deixem el cim baixant pel roquisser de l’esquerra que aviat es converteix en un corriol que ens porta a una bassa dels bombers, indret on seguim la pista que hi mena i que ens deixa al coll de Tres Creus; nou nus de camins. Girem completament a l’esquerra per seguir una curta drecera que ens torna a deixar a la pista. Més avall també seguim una nova drecera que ens estalvia un revolt i de nou tornem a la pista que ja no abandonarem fins arribar a l’aparcament de l’Alzina del Sal·lari.
HORARIS:
De l’Alzina del Sal·lari a la cova de Joan Petit: 25mn
De la cova de Joan Petit al coll del Boix: 35mn
Del coll del Boix a les coves Embrossada i 4 Forats: 35mn
De les coves a l’Hospital de Sang: 30mn
De l’Hospital de Sang a la cova Morta: 05mn
De la cova Morta al turó de la Cort Fosca: 15mn
Del turó de la Cort Fosca a l’enllaç amb el GR5: 20mn
Del GR5 al turó de Tres Creus: 20mn
Del turó de Tres Creus a l’inici: 15mn
TOTAL: 3h 20mn
Aquesta interessant caminada per la serra de l’Obac ens portarà a visitar cinc coves, algunes de força desconegudes com les dels Quatre Forats, Embrossada i Morta; una de més coneguda com la de Joan Petit i la darrera la de l’Hospital de Sang i de la Cort Fosca que potser és la més renom de la zona, amb la font del Rossinyol al fons de la cova.
De passada ens acostarem al turó de la Cort Fosca i al vèrtex geodèsic del turó de la Pola o de Tres Creus.
És una caminada curta però intensa, i cal saber-se moure per indrets aparentment embrossats i a vegades intuir on hi ha el pas que ens permet baixar i/o pujar per estretes canaletes que ens permeten arribar a les coves i posteriorment sortir-ne.
Aquesta descripció uneix les coves de Joan Petit amb les dels Quatre Forats i Embrossada per un itinerari molt bonic i molt senzill.
Al mencionar pujar i/o baixar per estretes canaletes no volia dir que en cap moment tinguem que grimpar per indrets exposats i verticals; en cap cas tindrem aquesta necessitat, les mans si les fem servir només serà per comoditat.
L’únic indret que he trobat “embrossat” han estat uns escassos cinc metres per baixar a les coves Embrossada i dels Quatre Forats, simplement en abandonar el camí de la carena de la Cort Fosca i travessar un petit i estret bosquet sense camí aparent per trobar immediatament el pas que ens permet baixar-hi.
L’excursió també ens permet gaudir d’una gran vista panoràmica del massís de Montserrat i de les roques i turons de l’Obac i de Sant Llorenç. Si us agrada caminar per l’Obac aquest itinerari us deixarà plenament satisfets.
L’amagada cova de Joan Petit situada al final cec d’una estreta canal té la boca triangular i un recorregut de 25 metres. Es troba situada a l’extrem dret de la cinglera de la Placa Sibarit on hi ha diverses vies d’escalada.
La gran majoria d’aquestes coves deurien ser conegudes per boscaters i carboners, però en aquest cas en concret possiblement fou explorada per espeleòlegs de Sabadell a principis dels anys 1980, però no es tenia notícia d'ella fins que membres de la SIS del CE Terrassa la van redescobrir a primers del 1986.
A uns cent metres a la dreta hi ha la cova de Joan Gran, però malgrat el nom és molt més gran i interessant la de Joan Petit.
La cova Embrossada juntament amb la del Quatre Forats està en un indret remot que costa una mica de trobar. Situada una mica elevada respecte al “camí” però de molt fàcil accés quan hi estàs situat al peu, té una boca semicircular, però en part en degut a que el terra la està mig colgat pels sediments arrossegats per l’aigua quan la cova desguassava l’aigua d’aquesta part del cingle. Té un escàs recorregut inicial de només 4,5 metres accessible gatejant.
La cova dels Quatre Forats, fa honor al nom i l’entrada està formada per quatre obertures superposades verticalment que li donen una forma molt característica. Només fa uns tres metres de profunditat, però podem entrar-hi i des de dins podrem fer unes boniques fotografies de tres de les quatre boques, la quarta des de dins no es veu. Podria formar part d’una cova més gran, que una esllavissada de la cinglera va retallar deixant-li aquesta curiosa forma de quatre forats molt ben polits i retallats.
La cova Morta, situada molt propera a la de la Cort Fosca i pràcticament desconeguda, té una boca monumental de deu metres d’alçada i set d’ampla i una llargada de vint-i-dos.
La primera impressió que ofereix és que ens trobem en una balma monumental i sembla una cova fins que ha mesura que hi anem entrant veiem que per la dreta un gran bloc caigut deixa un corredor que permet entrar-hi. Passat aquest bloc d’uns dos metres i mig d’alçada la cova s’eixampla i continua fins arribar als esmentats vint-i-dos metres, el sostre va perdent alçada, però tot i així a la part final hi ha una gran sala i els sostre encara en fa uns quatre metres d’alçada
Des de dins també podem pujar a sobre el bloc de l’entrada que fa com una mena de petit altell.
Les primeres exploracions topogràfiques conegudes les realitzen el juny del 1987 els membres de la SIS del CE de Terrassa.
L’Hospital de Sang és un dels indrets de més anomenada de l’Obac, consisteix en un gran esvoranc a la carena del turó de la Cort Fosca que permet travessar-lo. Queda completament amagat per la cinglera en un racó amb un microclima especial degut a la abundant vegetació.
El nom perdura des de les tres guerres carlines del segle XIX quan aquesta cavitat va ser utilitzada per l’exercit carlí com a hospital per atendre els ferits.
Les dues boques de la cova varen ser cobertes amb murs de pedra, que actualment encara perduren en part i per tenir la font del Rossinyol a pocs metres dins de la cova de la Cort Fosca.
Posteriorment va ser refugi de llenyataires i carboners.
En aquesta excursió no es nota tant l’amagatall, però en sentit contrari el camí et porta al mateix caire de la cinglera i no sembla haver-hi sortida tot i estar a escassos metres de la cova, només es veu el precipici i uns quants arbres.
Per començar la caminada ens situarem a l’ampli aparcament de l’alzina del Sal·lari, situat al revolt del quilòmetre 11,2 de la carretera de Matadepera a Talamanca (BV-1221), un l’indret on hi havia una gran alzina que va desaparèixer l’any 1985. Hi ha dues teories sobre si el nom correcte és Sal·lari o Salari. La primera sosté que Sal·lari és el nom d’un bosquetà que vivia al peu de l’alzina, i és un cognom freqüent a la zona de Terrassa. L’altre ho relaciona amb el “salari” que es pagava als boscaters just al peu de l’alzina. A internet es pot trobar alguna fotografia de l’esmentada alzina.
Situats al costat dels plafons informatius que hi ha a l’entrada de l’aparcament seguim el marcat i ample camí que surt d’allà mateix.
Anem pujant i aviat arribem a una cruïlla amb una pista. Seguim recta per la pista en lleugera pujada; és un antic carrer de la urbanització que es va aconseguir aturar. Anem seguint la pista fins que fa un marcat gir de gairebé 180 graus a la dreta i travessa el torrent del Sot de la Teula.
Aquí hem d’abandonar la pista i seguir recta per un corriol que comença a pujar dirigint-se directament al peu de la cinglera. A mesura que ens hi acostem el pendent va augmentant. Anem girant lentament a la dreta; finalment arribem a la cinglera i el camí gira a la dreta i sortim a un roquisser.
Aquest és un punt clau per anar a la cova de Joan Petit. Si seguim pel roquisser anirem directament a la canal que seguirem després; però ara veurem un discret corriol que baixa uns metres que ens permet avançar, ben aviat passem per un petit roquisser i seguidament arribem a un llarg i estret corredor ascendent per l’esquerra, d'uns setze metres de longitud, amb les parets laterals de sis metres d'alçada, ens porta a la boca de la cavitat de tres metres d’alt per un d’ample; dimensions que van minvant a mesura que s’aprofundeix dins la cova, que té una profunditat de vint-i-cinc metres.
Degut a l’estretor de l’indret i de la proximitat de la cinglera el senyal del GPS rebota, però crec que els punts d’interès estan correctament situats, ja que quan sento que rebota m’espero per marcar el punt d’interès a que el punter torni a poc a poc a la situació correcte.
Tampoc hi ha gaire marge d’error perquè el recorregut per aquest tram és evident; i per més seguretat el mapa “sense connexió” és l’únic que marca aquest camí.
Vista la cova desfem la pujada pel corredor i iniciem la tornada a la cruïlla anterior, però en passar pel petit roquisser girem a la dreta i ens endinsem per una nova canal paral·lela i molt propera al corredor de la cova. Aquesta canal per dins del bosc no té cap història, curta i de poca pendent que ens deixa dalt de la cinglera.
Aquí canvia radicalment el paisatge, estem al damunt de la serra de l’Obac un espai molt obert i amb molt bona panoràmica, entre la que destaca la Placa Sibarit ja a un nivell inferior al nostre.
El camí gira inicialment a la dreta i ens apropa al caire de l’estreta obertura de la canal on hi ha la cova de Joan Petit; es pot dir que pràcticament hi passem per sobre. Poc després arribem a una cruïlla on hem de girar a l’esquerra per travessar acte seguit un bonic roquisser; és un tram de camí molt bonic. Anem pujant lleugerament i acabem entrant a dins del bosc on ens creuem amb el GR5 que seguirem per la dreta i que ens condueix al coll de Boix; important cruïlla de camins. Hem de seguir un curt camí que baixa tangencialment per l’esquerra i que en pocs metres ens deixa a una pista que seguim per l’esquerra.
Anem baixant pausadament per aquesta pista; més avall deixem a l’esquerra i just al costat del camí el que queda del Roure de la Pista Nova, reduït a un tros de tronc caigut.
Seguim una mica més hi arribem al coll de la Cort Fosca, una nova cruïlla de camins, per la que també passarem de tornada.
Ara hem de girar a la dreta per seguir un camí, també molt bonic, que ressegueix molt enlairat el sot de Mata-rodona, amb unes grans vistes, principalment del massís de Montserrat.
Anem seguint aquest camí i hem d’estar atents al mapa i les seves cotes d’alçada ja que a la de 770 metres aproximadament hem d’estar atents a unes molt dissimulades fites que hi ha a la dreta del camí, situades en dos llocs diferents però a poques passes una de l’altre.
No es veu cap corriol ni rastre de pas, només es veu un bosquet. Hem de fer un acte de fe i obrir-nos camí entre les branques per poder avançar uns metres i travessar aquest bosquet ja que poc desprès sortirem a una clariana.
Aquí hem de girar a l’esquerra per anar baixant pel roquisser que poc després gira a la dreta, l’anem seguint, ara sembla haver-hi un rastre de camí i també trobem alguna fita que ens situen a l’extrem del roquisser i de nou ens trobem de morros amb el bosc.
Nou acte de fe per part nostre per a seguir baixant per dins d’aquest bosc, ara el pendent és força accentuat i el pas és molt més evident que al començament. De sobte ens trobem amb una pintada de color blau en un arbre amb la marca d’una cova. Anem pel bon camí! Baixem uns metres més i anem a parar al davant d’una petita foradada.
Aquesta foradada és l’indret clau per trobar les coves, estem al caire d’una curta cinglera i just a la dreta veiem un estret corredor que ens permet baixar al peu de la cinglera. El pas és molt estret i el GPS torna a rebotar, però no hi ha més pas que aquest. Tampoc hi ha cap problema per baixar-hi ja que tot i que el pendent és fort, tampoc és rés de l’altre mon.
Arribem a un petit replà on a la dreta veiem una mica elevada la cova Embrossada; deixem la motxilla al replà i pugem sense cap problema a la boca de la cova.
Vista la cova tornem al replà i encara baixem uns metres més fins un nou i més ampli replà o cornisa (aquí el GPS fa el que vol), només arribar-hi a la dreta veiem la cova dels Quatre Forats, evidentment inconfusible pels quatre forats posats un a sobre l’altre.
Tal com he esmentat al començament, podem entrar-hi per a obtenir una bonica fotografia des de dins.
Estem en un indret totalment perdut i apartat de qualsevol ruta més o menys normal de l’Obac, però antigament no havia estat així, perquè a un centener de metres més endavant hi ha les restes d’una antiga carbonera.
Vista aquesta curiosa cova tornem sobre les nostres passes remuntant fins el camí de la carena, que seguim per la dreta.
Així arribem al seu final on hi ha l’agulla del Sentinella. Uns metres abans el camí gira a l’esquerra i fa una forta baixada i enllaça amb el camí que passa pel peu de l’esmentada agulla; el seguim per l’esquerra i poques passes després arribem a una nova cruïlla on el camí principal emprèn una forta baixada, però nosaltres hem de seguir recta pel camí menys marcat que va planejant. Cada vegada la vegetació és més espessa, travessem una torrentera i el camí comença a pujar fort; després d’un parell de llaçades de sobte ens apareix la gran cova de l’Hospital de Sang. Indret realment espectacular, i més venint per aquest costat que t’apareix quan menys ho esperes. Travessem aquest veritable túnel natural i contemplem els murs que encara queden dempeus i podem fer volar la imaginació traslladant-nos al segle XIX i imaginant les condicions en les que es deurien trobar els ferits que s’hi allotjaven.
A poques passes hi ha la doble obertura de la cova de la Cort Fosca. Si hem portat una llanterna millor que millor, si no podem fer servir la del mòbil per entrar-hi.
És molt gran i podem caminar-hi drets, primer hi ha una gran sala amb una petita marmita que recull l’aigua d’un degotall (l’he vist plena i el degotall fent honor al seu nom), després la cova gira a la dreta (per això fa falta una llanterna) i entrem en una altre sala, no tan gran i més baixa on hi ha una petita pica que recull l’aigua d’un degotall més gran. En aquesta excursió, tot i la sequera, estava ple, hi ha una aixeta que si se’n té bona cura és la “responsable” de que la pica estigui plena o no; bé, l’aixeta no n’és la responsable, els responsables som nosaltres. La temperatura en aquest racó és fora inferior a la de l’exterior.
Vist l’Hospital de Sang i la cova seguim el camí que remunta uns metres per a sortir al capdamunt de la cinglera que amaga la cova.
Just a la sortida hi ha una balconada que és un bon mirador.
La única sortida de l’indret és girant a l’esquerra tot seguint el camí, però no haurem fet ni quatre passes quan per la dreta veurem un corredor que ens permet tornar a baixar la cinglera; només entrar-hi tornem a trobar el senyal blau en un arbre que indica la proximitat d’una cova.
Baixem sense cap problema, seguim uns metres més i arribem davant de la monumental entrada de la cova Morta; molt més gran que l’Hospital de Sang, però sense cap font al costat. Hi entrem, ens hi passegem i tornem a desfer el camí fins situar-nos novament a dalt la cinglera. Seguim el camí, però poc després gira a la dreta i flanqueja el turó de la Cort Fosca, en aquest punt l’hem d’abandonar i començar a guanyar alçada per un roquisser, anem seguint fites i un corriol que va pujant en direcció al turó.
A sota mateix em vaig desviar uns metres per a anar a veure si encara hi havia una pintada amb el nom de Meritxell que vaig veure per primera vegada el 8 de maig del 2013, efectivament, encara que molt desgastada, podem entreveure algunes lletres.
L’esmentat any 2013 a més de la pintada, molt recent hi havia un cartell que em va deixar glaçat (adjunto foto), però que deixa ben palès en que significa per els afectats “la moda” d’anar arrancant plaques i símbols de les muntanyes. Em va deixar molt mal rotllo per tota la resta de l’excursió; imaginar la sensació de ràbia, de frustració i de impotència que deuen tenir uns pares que han perdut una filla i li dediquen una placa en un racó perdut de la muntanya i que seguidament venen uns que es creuen els “guardians de la puresa de les muntanyes” i els hi arrenquen; tal deu ser la sensació que la reacció és desitjar-los que els hi passi el mateix.
Seguim i en un parell de minuts més arribem dalt del turó de la Cort Fosca de 826 metres d’alçada; cim amb una gran vista panoràmica.
Seguim el camí baixant per l’altre costat i arribem de nou a la pista que passa pel coll de la Cort Fosca, per on també hem estat a l’anada.
Seguim la pista quatre passes per l’esquerra i veiem dos camins que surten gairebé des del mateix punt per la dreta. Hem de seguir el segon que reprèn la pujada fins arribar de nou a dalt la serra de l’Obac on retrobem el GR5 que seguim per la dreta.
Anem trobant trencalls a l’esquerra que ens tornarien de nou a l’inici de l’itinerari, però anem seguint sempre el camí carener; així arribem al vèrtex geodèsic del turó de Tres Creus o de la Pola, de 930 metres d’alçada. Un nou i excel·lent mirador.
Deixem el cim baixant pel roquisser de l’esquerra que aviat es converteix en un corriol que ens porta a una bassa dels bombers, indret on seguim la pista que hi mena i que ens deixa al coll de Tres Creus; nou nus de camins. Girem completament a l’esquerra per seguir una curta drecera que ens torna a deixar a la pista. Més avall també seguim una nova drecera que ens estalvia un revolt i de nou tornem a la pista que ja no abandonarem fins arribar a l’aparcament de l’Alzina del Sal·lari.
HORARIS:
De l’Alzina del Sal·lari a la cova de Joan Petit: 25mn
De la cova de Joan Petit al coll del Boix: 35mn
Del coll del Boix a les coves Embrossada i 4 Forats: 35mn
De les coves a l’Hospital de Sang: 30mn
De l’Hospital de Sang a la cova Morta: 05mn
De la cova Morta al turó de la Cort Fosca: 15mn
Del turó de la Cort Fosca a l’enllaç amb el GR5: 20mn
Del GR5 al turó de Tres Creus: 20mn
Del turó de Tres Creus a l’inici: 15mn
TOTAL: 3h 20mn
 |
| MAIG DEL 2013 |
 |
| MAIG DEL 2013 |
 |
| JULIOL DEL 2023 |
