Vallgorguina, Can Vilar. el Rocar, dolmen del Trull, el Corredor, font de la Figuerassa i Casa Nova de Pibernat
Amb aquesta caminada des de Vallgorguina he tornat “als meus orígens” ja que de petit passava els estius amb els meus oncles i cosins a Can Vilar.
Era la dècada dels anys 1960 i allà vaig aprendre que era molt dur viure en un mas apartat; no hi havia ni agua (anaven a la font), ni llum (fèiem servir la llum de “carburo”), ni telèfon, ni dutxa, ni lavabo, com a transport el carro i el cavall (que sempre es deia “Xato”) i que cada dia, fes fred o calor, baixava la llet al poble. Al camí hi havia dos solcs ben profunds pel pas continuat de les rodes del carro. Anys després quan ja hi pujàvem amb cotxe havies de procurar no posar les rodes als solcs perquè t’hi quedaves clavat!
Una mànega des de la font a la casa vindria més tard, així com un petit grup electrogen per una bombeta a cada estança i el tractor.
Però no eren penúries, doncs t’hi acostumaves i en el fons no trobaves a faltar res.
Cada dimecres baixàvem amb la meva tieta carregada de verdures i gallines a Vallgorguina per agafar el cotxe de línia (en Maset o en Cortada) per anar a mercat de Sant Celoni a vendre els “productes”; allà asseguts o drets al carrer Major passàvem el matí.
Després Can Vilar va canviar d’inquilins i s’hi varen acabar les anades.
Actualment tot i que segueix habitada, el seu estat distà molt d’assemblar-se al que havia estat. Els camps on el meu oncle s’havia partit l’esquena (literalment) i jo mateix “ajudava” a collir patates resten abandonats i la casa i el seu entorn està molt deixada; aquesta és una (no la única) de les raons per les que anar a Vallgorguina se’m fa costa amunt.
L’altre és que la meva germana va deixar la vida al primer gran plàtan que hi ha just a l’entrada del poble venint de Collsacreu.
Però avui he fet el cor fort i he tornat a passar pel costat del “puto” arbre i he tornat a Vallgorguina i a Can Vilar.
Però la meva relació amb aquest racó de mon no s’acaba aquí; la tieta de Can Vilar era germana de la meva mare; però una germana del meu pare n’havia estat la mestre del poble, i hi tenien una casa llogada a peu de la carretera (Cal Rei); precisament els meus pares varen ser-hi una setmana abans del meu naixement.
Perdoneu aquesta llarga introducció, però Vallgorguina em produeix fortes emocions.
És una llarga caminada per pistes i camins, moltes pistes i molts camins trobarem durant el recorregut, per això cal anar seguint el traçat i/o anar llegint l’explicació del recorregut, que intentaré descriure el millor que sé.
No és gens difícil, només en una drecera que em vaig inventar per anar al Rocar seguint un antic camí marcat en el mapa el recorregut és força brut i s’acaba de sobte, per sort ja estem molt a prop del camí al Rocar i el bosc permet passar-hi; de tota manera si no volem fer la drecera només hem de seguir per la pista.
A estones tindrem molt bona vista sobre el Montseny, el Matagalls i la muntanya d’en Vives (Montnegre).
Sobre els anys 1960 i la muntanya d’en Vives també tinc una “historieta”, ja que vàrem intentar anar-hi amb un cosí des de Can Vilar amb la única indicació de: “aneu al veïnat de la Pocafarina i després aneu pujant”. Resultat encigalada en mig d’esbarzers, esgarrinxades per tot el cos i de muntanya d’en Vives, rés de rés.
Tot i ser el sostre comarcal del Maresme, avui la muntanya d’en Vives segueix sent un indret emboscat, sense vista i amb un estret corriol que hi porta des del Montnegre.
Aquesta caminada uneix alguns dels molts indrets de pedres curioses i restes d’antics dòlmens i menhirs que hi ha escampats per tota la muntanya. També passarem pel Santuari del Corredor i per les fonts dels Perdigot i de la Figuerassa (aquesta raja).
Les pedres, dòlmens i menhirs que visitarem son:
Pedra del Gat.
Pedres del Rocar, amb troballes arqueològiques l’any 1983 quan membres de l’Associació Cultural Vallgorguina hi van descobrir restes de ceràmica, entre les que destaca un plat de molí manual (font: el panell explicatiu que hi ha al mateix indret).
Pedra de les Cadenes o del Gall de Ca l'Arenes. Es diu, que en baixar del Corredor, als infants se'ls hi feia la broma de posar l'orella al damunt de la pedra per sentir les cadenes o cantar el gall de ca l'arenes. Quan ho feien, se'ls hi donava una bufetada a la galta sense mala fe (font: Roques i Pedres de Vallgorguina).
Dolmen del Trull. Conserva les restes d'un possible túmul de cobert i sis lloses de granit treballades, totes caigudes i escampades pel cim i pels vessants d'un collet després de la destrucció i l'espoli del sepulcre. Una gran llosa antropomorfa de quatre cares i ben treballada, a mitja pendent al NO, podria ser una part de la coberta o un menhir.
Va ser descobert per Josep Estrada i Garriga l'any 1946. Prospeccions al 2001 i 2004, pel Museu de Mataró dins del projecte "El poblament prehistòric de la Serralada Litoral (Maresme-Vallès Oriental)". (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
Pedra del Llop. Antigament per a referenciar un indret es feien servir les pedres més o menys curioses que hi havia pels camins i se les vinculava a una llegenda. En aquest cas es deia que els llops passaven per l’esquerda que hi ha; (font: Roques i pedres de Vallgorguina).
Menhir de la Pedra Llarga. Tombat a terra al costat mateix de la pista.
Referències bibliogràfiques des de finals del segle XIX. Citat en diversos itineraris publicats el 1887 per l'Associació d'Excursions Catalana i el 1892 en una guia publicada pel Centre Excursionista de Catalunya. L’any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es revisà tota la zona al voltant del menhir.
Dimensions: 1,65 m d'alçada, 0,82 m d'amplada i 0,36 de gruix en l'estat actual. Abans de perdre la part inferior l'alçada total era de 2,10 m.. Actualment ajagut a terra, però es veu que als anys 1950 encara era dret. El 1983 el menhir es trencà per l'esquerda que tenia a la part inferior quan intentaren girar-lo. La part inferior ha desaparegut (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
Pedra o menhir del Coll del Pi de Buac. Possible part superior d'un menhir estel·liforme. Descobert per Lluís Vidal i Carme Vila mentre preparaven un itinerari del llibre "De Cardedeu al Megalitisme", el 2003. Actualment, caigut a terra i de difícil localització.
Dimensions: 1,25 m de llargada, 0,85 m d'amplada i 0,30 m de gruix en l'estat actual.
Presenta una fractura en diagonal mostrant la marca d'un dels tascons de fusta emprats per partir-la. No hi ha, a la zona, cap aflorament granític d'on podia haver sortit i el granit de la pedra no es correspon amb el tipus present a la cresta a on està emplaçat (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
L’origen del Santuari de la Mare de Déu del Corredor sembla que seria una capella que sobre el 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix pagès seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936. Adossat al santuari hi ha l’antiga rectoria reconvertida en habitatge dels masovers i en restaurant que només obra de divendres a diumenge. Com que tot el recinte està protegit per una paret resulta que entre setmana no pots accedir fins la porta del santuari. Situat dins del terme municipal de Dosrius està a cavall entre el Vallès Oriental i el Maresme. A les dues comarques és de reconeguda tradició l’aplec anual del dilluns de Pasqua.
Tradició i devoció de la que puc donar fe ja que era fita obligatòria anar-hi l’esmentat dia des de Can Vilar a passar la jornada dinant sota la pineda que envolta el santuari.
A pocs metres del santuari hi ha una torre de vigilància d’incendis i el vèrtex geodèsic del Corredor, de 633,5 metres d’alçada.
Vallgorguina està situat a la carretera d’Arenys de Mar a Sant Celoni, i començarem la caminada a l’aparcament que hi ha al costat del camp de futbol. Per anar-hi, una vegada davant l’església hem de girar a l’esquerra (venint d’Arenys) i seguir el carrer de Mataró que ens porta a l’esmentat aparcament.
Comencem a caminar seguint la pista, inicialment asfaltada. Pocs metres després del camp de futbol s’acaba l’asfalt, passem pel costat del Suro de la Berruga i immediatament després arribem a una cruïlla on seguim per la dreta i tornarem per l’esquerra.
Anem per la pista, travessem l’ombrívol revolt del Sot de l’Alba i poc després arribem a la masia de Can Vilar, de la que destaca la característica torre quadrada de defensa.
La pista ens porta fins l’era del mas, on hem de girar a la dreta, però abans seguirem uns metres més per veure la façana del mas amb el seu rellotge de sol.
L’era és molt gran i resta completament abandonada, la memòria retrocedeix seixanta anys endarrere quan de petit veia com s’hi batia el blat i anava creixent el paller.
Vista el bonic mas de Can Vilar, seguim la pista de la dreta i pocs metres després arribem a una triple cruïlla on seguim la pista de l’esquerra. Estem seguint el llom d’una carena que ens ofereix boniques vistes del Montseny.
Arribem a una nova triple cruïlla, on hem de seguir recta (sempre anem pujant); en aquesta cruïlla hi ha la Pedra del Gat.
D’aquesta manera arribem a la plaça de les Ballades i hem de seguir per l’esquerra. Anem pujant, ara més suaument, arribem a una doble corba de 180 graus.
Del segon revolt surt un marcat camí per la dreta, però entre aquest i la pista que seguim també veiem l’inici d’un poc marcat corriol.
Tal com he esmentat al començament aquest corriol és una drecera
Al principi és un camí força tapat però aviat es veu que era una pista ja que és força ample i que es pot seguir sense gaires dificultats; però s'acaba uns 50 negres abans d'arribar al camí del Rocar. Aquests darrers metres els haurem de fer sense camí per dins del bosc, però es pot passar sense gaires problemes. Després ja a casa i repassant l’itinerari vaig veure que en el mapa de ICGC aquest camí-pista fa un gir de 90 graus a l’indret on em va semblar que s’acabava. Sincerament no vaig veure aquest possible gir i vaig seguir recta fins el proper enllaç amb el camí al Rocar.
De tota manera si no es vol seguir aquesta drecera podem continuar per la pista que ens portarà a prop de la Pedra del Llop on tornem a enllaçar amb el nostre itinerari.
Arribats al camí del Rocar farem una curta anada i tornada per la dreta a l’esmentat indret. Uns metres abans d’arribar-hi ens separarem deu metres del camí per “pujar” al turó de la Roca de 533 metres d’alçada, indret emboscat i sense vista.
Tornem al camí i acabem d’arribar al Rocar; un indret d’aquells de podríem anomenar “d’especial”, consisteix en un conjunt de grans blocs de pedra, uns amuntegats i d’altres de dispersos; hi ha un panell informatiu de l’indret amb fotografies de les ceràmiques que s’hi varen trobar. Tot i que també és emboscat, hi ha clarianes que permeten tenir vistes del Montseny.
Vist l’indret tornem sobre les nostres passes fins arribar a una pista.
Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta més llarga, al dolmen del Trull.
Girem a la dreta i immediatament a la dreta del camí veiem la Pedra de les Cadenes, una gran pedra a ram del camí.
Seguim aquesta pista que després d’una forta i curta baixada arriba a la gran esplanada de la Quintana de Dalt, una extensa zona de camps de conreu amb el mas del Trull al fons.
Després de molta estona entre boscos, aquest gran i bonic replà amb una gran vista és un indret que et sorprèn.
Girem a la dreta i la pista va vorejant els camps; pocs metres després s’intueix un petit promontori a la dreta, deixem la pista i per sobre el talús de la mateixa hi ha un corriol que ens deixa davant del que queda del dolmen del Trull, bàsicament son tres grans lloses molt juntes al terra i d’altres escampades per la zona.
Vist el dolmen tornem a la pista per on hem vingut fins la cruïlla de la Pedra de les Cadenes.
Seguim baixant per la pista, arribem a una marcada cruïlla i seguim per la dreta uns metres més fins que ens trobem una múltiple cruïlla de camins.
Un a la dreta que no hem de seguir, un a l’esquerra que només seguirem deu metres per apropar-nos a la Pedra del Llop, mig amagada a l’esquerra del camí i finalment un que segueix recta i que novament sembla una antiga pista; de tots és el que no seguiríem, però és el que hem de seguir.
Afortunadament aquesta antiga pista és molt diferent a la de la drecera al Rocar, ja que en aquesta hi ha petjades i roderes de bicicletes.
Ara tornem a pujar, hi ha algun sector on l’aigua ha malmès molt el terra de la pista creant profunds solcs; això pot ser un problema per als ciclistes, però no pels que anem a peu.
La pista va pujant i arriba a un marcat collet, hem de seguir pujant per la dreta seguint la pista, però primer planejarem uns metres per l’esquerra per anar al poc definit turó de les Roques del Duc, de 531 metres d’alçada. Una antiga pista forestal el travessa i això permet tenir una mica de vista.
Tornem a la pista i seguim pujant lleugerament fins a desembocar a una pista molt ample que seguim per l’esquerra.
Pràcticament planegem, tot i que en lleugera pujada, i d’aquesta manera arribem al Santuari del Corredor.
Ens apropem a les reixes, tancades, d’accés al recinte per al menys poder-lo veure des de fora.
Paradoxalment dins d’aquest recinte també hi ha l’edifici d’informació del Parc del Montnegre i el Corredor, però com que no és ni divendres, ni dissabte ni diumenge i el bar-restaurant està tancat, també ho està el Santuari i la oficina del Parc.
Ens separem uns metres del santuari per apropar-nos a la torre de vigilància on també hi ha el vèrtex geodèsic del Corredor, de 664 metres d’alçada.
Tornem a l’esplanada del santuari i seguim uns metres la pista per on hem vingut, immediatament arribem a una cruïlla senyalitzada que ens assenyala un camí per la dreta que hem de seguir amb marques grogues i blanques.
Comencem una trepidant baixada per una drecera que ens deixa de nou a la pista que hem abandonat, seguim per la dreta i poc després en un marcat revolt seguim recta per una nova i molt curta drecera que ens torna a la pista.
Recuperada la pista la seguim per l’esquerra una bona estona; anem perdent alçada molt suaument tot travessant el Pla dels Joncs i el Camp del Tabaco.
Ara hem d’estar atents al punt d’interès perquè no hi ha cap mena que senyal que ens indiqui que estem al costat del menhir de la Pedra Llarga, pràcticament a tocar a la dreta de la pista. La pedra està caiguda i recolzada en un arbre.
Potser una pista ens la pot donar que al davant mateix i a l’altre costat de la pista arrenca un camí molt ben marcat que hi va paral·lel i on hi ha nombroses marques de bicicletes.
Vist el menhir seguim precisament aquest camí que passa pel turó del Pi de Buac, de 520 metres d’alçada; nou turó sense vista; seguim el camí que ens torna a la pista i immediatament arribem a una múltiple cruïlla.
Per la dreta segueix una pista que no seguirem i per l’esquerra una altre que seguirem després; però recta hi ha l’inici d’un camí que seguirem i que s’enfila per la carena fins que desemboca en una nova pista que seguim per l’esquerra. La seguim pocs metres ja que ens decantem a la dreta per a seguir un corriol poc marcat que ens deixa al menhir del coll del Pi de Buac.
Escrit així sembla molt fàcil, però el menhir costa una mica de trobar, ja que a diferència del de la Pedra Llarga que clarament en té forma, tot i estar caigut; aquest per veure’n la forma hi has de posar una mica d’imaginació; a simple vista sembla una roca més i està en mig d’uns arbres caiguts.
Ara tornem directament a la pista i sortim just en una cruïlla; aquesta cruïlla també ens pot servir de “pista” per saber on hi ha el menhir.
Seguim l’esmentada pista per l’esquerra i que en lleugera baixada i molt aviat ens torna pràcticament a la cruïlla múltiple anterior.
La seguim per la dreta i anem baixant.
Poca estona després arribem a una cruïlla on hem de girar a l’esquerra per seguir una pista secundària. El mapa del ICGC la marca com un sender, però en realitat és una pista. La seguim en lleugeríssima baixada fins que desemboca en una pista molt més ampla.
La seguim per la dreta i aviat arribem a la font del Perdigot, situada en un revolt de la pista, amb unes ceràmiques amb el nom i la data de restauració i uns bancs de pedra, però malauradament no raja.
Seguim la pista que passa pel costat d’una basa completament plena d’aigua, malgrat la sequera i uns metres més endavant a la dreta veiem una barana de fusta que ens porta fins el bonic racó de la font de la Figuerassa, també molt ben arranjada, amb banc i ceràmica, i afortunadament d’aquesta en raja un bon raig. És un bon indret per a fer-hi una aturada.
Tornem a la pista i en un nou revolt veiem el Roure de la Figuerassa, contemplem l’arbre que està a l’esquerra de la pista i seguim endavant per aquesta pista una bona estona fins que arribem al bonic i obert indret on hi ha la Casa Nova de Pibernat.
Indret molt bonic en el que destaca la blancor en que està pintada la casa.
Vist l’indret seguim per la pista que baixa per l’esquerra, poc després en una propera cruïlla seguim la pista de la dreta; anem baixant, passem pel costat de Can Burget i Can Saleres, queden a l’esquerra; seguim baixant, a l’altre costat de la riera veiem entre els arbres el mas de Can Ricós i de Can Mussacs; seguim endavant i finalment enllacem amb l’itinerari de pujada ja pràcticament al camp de futbol donant per acabada aquesta bonica (i per a mi entranyable) excursió.
HORARIS:
De l’inici a Can Vilar: 15mn
De Can Vilar a la Plaça de les Ballades: 25mn
De la Plaça de les Ballades al turó de la Roca: 25mn
Del turó de la Roca al Rocar: 05mn
Del Rocar al dolmen del Trull: 15mn
Del dolmen del Trull al turó de les Roques del Duc: 30mn
Del turó de les Roques del Duc al Santuari del Corredor: 15mn
Del Corredor al menhir de la Pedra Llarga: 20mn
Del menhir de la Pedra Llarga al turó del Pi de Buac: 05mn
Del turó del Pi de Buac al menhir del Coll del Pi de Buac: 10mn
Del menhir del Coll del Pi de Buac a la font del Perdigot: 20mn
De la font del Perdigot a la de la Figuerassa: 05mn
De la font de la Figuerassa a la Casa Nova de Pibernat: 15mn
De la Casa Nova a l’inici: 35mn
TOTAL: 4h.
Era la dècada dels anys 1960 i allà vaig aprendre que era molt dur viure en un mas apartat; no hi havia ni agua (anaven a la font), ni llum (fèiem servir la llum de “carburo”), ni telèfon, ni dutxa, ni lavabo, com a transport el carro i el cavall (que sempre es deia “Xato”) i que cada dia, fes fred o calor, baixava la llet al poble. Al camí hi havia dos solcs ben profunds pel pas continuat de les rodes del carro. Anys després quan ja hi pujàvem amb cotxe havies de procurar no posar les rodes als solcs perquè t’hi quedaves clavat!
Una mànega des de la font a la casa vindria més tard, així com un petit grup electrogen per una bombeta a cada estança i el tractor.
Però no eren penúries, doncs t’hi acostumaves i en el fons no trobaves a faltar res.
Cada dimecres baixàvem amb la meva tieta carregada de verdures i gallines a Vallgorguina per agafar el cotxe de línia (en Maset o en Cortada) per anar a mercat de Sant Celoni a vendre els “productes”; allà asseguts o drets al carrer Major passàvem el matí.
Després Can Vilar va canviar d’inquilins i s’hi varen acabar les anades.
Actualment tot i que segueix habitada, el seu estat distà molt d’assemblar-se al que havia estat. Els camps on el meu oncle s’havia partit l’esquena (literalment) i jo mateix “ajudava” a collir patates resten abandonats i la casa i el seu entorn està molt deixada; aquesta és una (no la única) de les raons per les que anar a Vallgorguina se’m fa costa amunt.
L’altre és que la meva germana va deixar la vida al primer gran plàtan que hi ha just a l’entrada del poble venint de Collsacreu.
Però avui he fet el cor fort i he tornat a passar pel costat del “puto” arbre i he tornat a Vallgorguina i a Can Vilar.
Però la meva relació amb aquest racó de mon no s’acaba aquí; la tieta de Can Vilar era germana de la meva mare; però una germana del meu pare n’havia estat la mestre del poble, i hi tenien una casa llogada a peu de la carretera (Cal Rei); precisament els meus pares varen ser-hi una setmana abans del meu naixement.
Perdoneu aquesta llarga introducció, però Vallgorguina em produeix fortes emocions.
És una llarga caminada per pistes i camins, moltes pistes i molts camins trobarem durant el recorregut, per això cal anar seguint el traçat i/o anar llegint l’explicació del recorregut, que intentaré descriure el millor que sé.
No és gens difícil, només en una drecera que em vaig inventar per anar al Rocar seguint un antic camí marcat en el mapa el recorregut és força brut i s’acaba de sobte, per sort ja estem molt a prop del camí al Rocar i el bosc permet passar-hi; de tota manera si no volem fer la drecera només hem de seguir per la pista.
A estones tindrem molt bona vista sobre el Montseny, el Matagalls i la muntanya d’en Vives (Montnegre).
Sobre els anys 1960 i la muntanya d’en Vives també tinc una “historieta”, ja que vàrem intentar anar-hi amb un cosí des de Can Vilar amb la única indicació de: “aneu al veïnat de la Pocafarina i després aneu pujant”. Resultat encigalada en mig d’esbarzers, esgarrinxades per tot el cos i de muntanya d’en Vives, rés de rés.
Tot i ser el sostre comarcal del Maresme, avui la muntanya d’en Vives segueix sent un indret emboscat, sense vista i amb un estret corriol que hi porta des del Montnegre.
Aquesta caminada uneix alguns dels molts indrets de pedres curioses i restes d’antics dòlmens i menhirs que hi ha escampats per tota la muntanya. També passarem pel Santuari del Corredor i per les fonts dels Perdigot i de la Figuerassa (aquesta raja).
Les pedres, dòlmens i menhirs que visitarem son:
Pedra del Gat.
Pedres del Rocar, amb troballes arqueològiques l’any 1983 quan membres de l’Associació Cultural Vallgorguina hi van descobrir restes de ceràmica, entre les que destaca un plat de molí manual (font: el panell explicatiu que hi ha al mateix indret).
Pedra de les Cadenes o del Gall de Ca l'Arenes. Es diu, que en baixar del Corredor, als infants se'ls hi feia la broma de posar l'orella al damunt de la pedra per sentir les cadenes o cantar el gall de ca l'arenes. Quan ho feien, se'ls hi donava una bufetada a la galta sense mala fe (font: Roques i Pedres de Vallgorguina).
Dolmen del Trull. Conserva les restes d'un possible túmul de cobert i sis lloses de granit treballades, totes caigudes i escampades pel cim i pels vessants d'un collet després de la destrucció i l'espoli del sepulcre. Una gran llosa antropomorfa de quatre cares i ben treballada, a mitja pendent al NO, podria ser una part de la coberta o un menhir.
Va ser descobert per Josep Estrada i Garriga l'any 1946. Prospeccions al 2001 i 2004, pel Museu de Mataró dins del projecte "El poblament prehistòric de la Serralada Litoral (Maresme-Vallès Oriental)". (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
Pedra del Llop. Antigament per a referenciar un indret es feien servir les pedres més o menys curioses que hi havia pels camins i se les vinculava a una llegenda. En aquest cas es deia que els llops passaven per l’esquerda que hi ha; (font: Roques i pedres de Vallgorguina).
Menhir de la Pedra Llarga. Tombat a terra al costat mateix de la pista.
Referències bibliogràfiques des de finals del segle XIX. Citat en diversos itineraris publicats el 1887 per l'Associació d'Excursions Catalana i el 1892 en una guia publicada pel Centre Excursionista de Catalunya. L’any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es revisà tota la zona al voltant del menhir.
Dimensions: 1,65 m d'alçada, 0,82 m d'amplada i 0,36 de gruix en l'estat actual. Abans de perdre la part inferior l'alçada total era de 2,10 m.. Actualment ajagut a terra, però es veu que als anys 1950 encara era dret. El 1983 el menhir es trencà per l'esquerda que tenia a la part inferior quan intentaren girar-lo. La part inferior ha desaparegut (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
Pedra o menhir del Coll del Pi de Buac. Possible part superior d'un menhir estel·liforme. Descobert per Lluís Vidal i Carme Vila mentre preparaven un itinerari del llibre "De Cardedeu al Megalitisme", el 2003. Actualment, caigut a terra i de difícil localització.
Dimensions: 1,25 m de llargada, 0,85 m d'amplada i 0,30 m de gruix en l'estat actual.
Presenta una fractura en diagonal mostrant la marca d'un dels tascons de fusta emprats per partir-la. No hi ha, a la zona, cap aflorament granític d'on podia haver sortit i el granit de la pedra no es correspon amb el tipus present a la cresta a on està emplaçat (font: megalitisme.sigmascorpii.com).
L’origen del Santuari de la Mare de Déu del Corredor sembla que seria una capella que sobre el 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix pagès seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936. Adossat al santuari hi ha l’antiga rectoria reconvertida en habitatge dels masovers i en restaurant que només obra de divendres a diumenge. Com que tot el recinte està protegit per una paret resulta que entre setmana no pots accedir fins la porta del santuari. Situat dins del terme municipal de Dosrius està a cavall entre el Vallès Oriental i el Maresme. A les dues comarques és de reconeguda tradició l’aplec anual del dilluns de Pasqua.
Tradició i devoció de la que puc donar fe ja que era fita obligatòria anar-hi l’esmentat dia des de Can Vilar a passar la jornada dinant sota la pineda que envolta el santuari.
A pocs metres del santuari hi ha una torre de vigilància d’incendis i el vèrtex geodèsic del Corredor, de 633,5 metres d’alçada.
Vallgorguina està situat a la carretera d’Arenys de Mar a Sant Celoni, i començarem la caminada a l’aparcament que hi ha al costat del camp de futbol. Per anar-hi, una vegada davant l’església hem de girar a l’esquerra (venint d’Arenys) i seguir el carrer de Mataró que ens porta a l’esmentat aparcament.
Comencem a caminar seguint la pista, inicialment asfaltada. Pocs metres després del camp de futbol s’acaba l’asfalt, passem pel costat del Suro de la Berruga i immediatament després arribem a una cruïlla on seguim per la dreta i tornarem per l’esquerra.
Anem per la pista, travessem l’ombrívol revolt del Sot de l’Alba i poc després arribem a la masia de Can Vilar, de la que destaca la característica torre quadrada de defensa.
La pista ens porta fins l’era del mas, on hem de girar a la dreta, però abans seguirem uns metres més per veure la façana del mas amb el seu rellotge de sol.
L’era és molt gran i resta completament abandonada, la memòria retrocedeix seixanta anys endarrere quan de petit veia com s’hi batia el blat i anava creixent el paller.
Vista el bonic mas de Can Vilar, seguim la pista de la dreta i pocs metres després arribem a una triple cruïlla on seguim la pista de l’esquerra. Estem seguint el llom d’una carena que ens ofereix boniques vistes del Montseny.
Arribem a una nova triple cruïlla, on hem de seguir recta (sempre anem pujant); en aquesta cruïlla hi ha la Pedra del Gat.
D’aquesta manera arribem a la plaça de les Ballades i hem de seguir per l’esquerra. Anem pujant, ara més suaument, arribem a una doble corba de 180 graus.
Del segon revolt surt un marcat camí per la dreta, però entre aquest i la pista que seguim també veiem l’inici d’un poc marcat corriol.
Tal com he esmentat al començament aquest corriol és una drecera
Al principi és un camí força tapat però aviat es veu que era una pista ja que és força ample i que es pot seguir sense gaires dificultats; però s'acaba uns 50 negres abans d'arribar al camí del Rocar. Aquests darrers metres els haurem de fer sense camí per dins del bosc, però es pot passar sense gaires problemes. Després ja a casa i repassant l’itinerari vaig veure que en el mapa de ICGC aquest camí-pista fa un gir de 90 graus a l’indret on em va semblar que s’acabava. Sincerament no vaig veure aquest possible gir i vaig seguir recta fins el proper enllaç amb el camí al Rocar.
De tota manera si no es vol seguir aquesta drecera podem continuar per la pista que ens portarà a prop de la Pedra del Llop on tornem a enllaçar amb el nostre itinerari.
Arribats al camí del Rocar farem una curta anada i tornada per la dreta a l’esmentat indret. Uns metres abans d’arribar-hi ens separarem deu metres del camí per “pujar” al turó de la Roca de 533 metres d’alçada, indret emboscat i sense vista.
Tornem al camí i acabem d’arribar al Rocar; un indret d’aquells de podríem anomenar “d’especial”, consisteix en un conjunt de grans blocs de pedra, uns amuntegats i d’altres de dispersos; hi ha un panell informatiu de l’indret amb fotografies de les ceràmiques que s’hi varen trobar. Tot i que també és emboscat, hi ha clarianes que permeten tenir vistes del Montseny.
Vist l’indret tornem sobre les nostres passes fins arribar a una pista.
Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta més llarga, al dolmen del Trull.
Girem a la dreta i immediatament a la dreta del camí veiem la Pedra de les Cadenes, una gran pedra a ram del camí.
Seguim aquesta pista que després d’una forta i curta baixada arriba a la gran esplanada de la Quintana de Dalt, una extensa zona de camps de conreu amb el mas del Trull al fons.
Després de molta estona entre boscos, aquest gran i bonic replà amb una gran vista és un indret que et sorprèn.
Girem a la dreta i la pista va vorejant els camps; pocs metres després s’intueix un petit promontori a la dreta, deixem la pista i per sobre el talús de la mateixa hi ha un corriol que ens deixa davant del que queda del dolmen del Trull, bàsicament son tres grans lloses molt juntes al terra i d’altres escampades per la zona.
Vist el dolmen tornem a la pista per on hem vingut fins la cruïlla de la Pedra de les Cadenes.
Seguim baixant per la pista, arribem a una marcada cruïlla i seguim per la dreta uns metres més fins que ens trobem una múltiple cruïlla de camins.
Un a la dreta que no hem de seguir, un a l’esquerra que només seguirem deu metres per apropar-nos a la Pedra del Llop, mig amagada a l’esquerra del camí i finalment un que segueix recta i que novament sembla una antiga pista; de tots és el que no seguiríem, però és el que hem de seguir.
Afortunadament aquesta antiga pista és molt diferent a la de la drecera al Rocar, ja que en aquesta hi ha petjades i roderes de bicicletes.
Ara tornem a pujar, hi ha algun sector on l’aigua ha malmès molt el terra de la pista creant profunds solcs; això pot ser un problema per als ciclistes, però no pels que anem a peu.
La pista va pujant i arriba a un marcat collet, hem de seguir pujant per la dreta seguint la pista, però primer planejarem uns metres per l’esquerra per anar al poc definit turó de les Roques del Duc, de 531 metres d’alçada. Una antiga pista forestal el travessa i això permet tenir una mica de vista.
Tornem a la pista i seguim pujant lleugerament fins a desembocar a una pista molt ample que seguim per l’esquerra.
Pràcticament planegem, tot i que en lleugera pujada, i d’aquesta manera arribem al Santuari del Corredor.
Ens apropem a les reixes, tancades, d’accés al recinte per al menys poder-lo veure des de fora.
Paradoxalment dins d’aquest recinte també hi ha l’edifici d’informació del Parc del Montnegre i el Corredor, però com que no és ni divendres, ni dissabte ni diumenge i el bar-restaurant està tancat, també ho està el Santuari i la oficina del Parc.
Ens separem uns metres del santuari per apropar-nos a la torre de vigilància on també hi ha el vèrtex geodèsic del Corredor, de 664 metres d’alçada.
Tornem a l’esplanada del santuari i seguim uns metres la pista per on hem vingut, immediatament arribem a una cruïlla senyalitzada que ens assenyala un camí per la dreta que hem de seguir amb marques grogues i blanques.
Comencem una trepidant baixada per una drecera que ens deixa de nou a la pista que hem abandonat, seguim per la dreta i poc després en un marcat revolt seguim recta per una nova i molt curta drecera que ens torna a la pista.
Recuperada la pista la seguim per l’esquerra una bona estona; anem perdent alçada molt suaument tot travessant el Pla dels Joncs i el Camp del Tabaco.
Ara hem d’estar atents al punt d’interès perquè no hi ha cap mena que senyal que ens indiqui que estem al costat del menhir de la Pedra Llarga, pràcticament a tocar a la dreta de la pista. La pedra està caiguda i recolzada en un arbre.
Potser una pista ens la pot donar que al davant mateix i a l’altre costat de la pista arrenca un camí molt ben marcat que hi va paral·lel i on hi ha nombroses marques de bicicletes.
Vist el menhir seguim precisament aquest camí que passa pel turó del Pi de Buac, de 520 metres d’alçada; nou turó sense vista; seguim el camí que ens torna a la pista i immediatament arribem a una múltiple cruïlla.
Per la dreta segueix una pista que no seguirem i per l’esquerra una altre que seguirem després; però recta hi ha l’inici d’un camí que seguirem i que s’enfila per la carena fins que desemboca en una nova pista que seguim per l’esquerra. La seguim pocs metres ja que ens decantem a la dreta per a seguir un corriol poc marcat que ens deixa al menhir del coll del Pi de Buac.
Escrit així sembla molt fàcil, però el menhir costa una mica de trobar, ja que a diferència del de la Pedra Llarga que clarament en té forma, tot i estar caigut; aquest per veure’n la forma hi has de posar una mica d’imaginació; a simple vista sembla una roca més i està en mig d’uns arbres caiguts.
Ara tornem directament a la pista i sortim just en una cruïlla; aquesta cruïlla també ens pot servir de “pista” per saber on hi ha el menhir.
Seguim l’esmentada pista per l’esquerra i que en lleugera baixada i molt aviat ens torna pràcticament a la cruïlla múltiple anterior.
La seguim per la dreta i anem baixant.
Poca estona després arribem a una cruïlla on hem de girar a l’esquerra per seguir una pista secundària. El mapa del ICGC la marca com un sender, però en realitat és una pista. La seguim en lleugeríssima baixada fins que desemboca en una pista molt més ampla.
La seguim per la dreta i aviat arribem a la font del Perdigot, situada en un revolt de la pista, amb unes ceràmiques amb el nom i la data de restauració i uns bancs de pedra, però malauradament no raja.
Seguim la pista que passa pel costat d’una basa completament plena d’aigua, malgrat la sequera i uns metres més endavant a la dreta veiem una barana de fusta que ens porta fins el bonic racó de la font de la Figuerassa, també molt ben arranjada, amb banc i ceràmica, i afortunadament d’aquesta en raja un bon raig. És un bon indret per a fer-hi una aturada.
Tornem a la pista i en un nou revolt veiem el Roure de la Figuerassa, contemplem l’arbre que està a l’esquerra de la pista i seguim endavant per aquesta pista una bona estona fins que arribem al bonic i obert indret on hi ha la Casa Nova de Pibernat.
Indret molt bonic en el que destaca la blancor en que està pintada la casa.
Vist l’indret seguim per la pista que baixa per l’esquerra, poc després en una propera cruïlla seguim la pista de la dreta; anem baixant, passem pel costat de Can Burget i Can Saleres, queden a l’esquerra; seguim baixant, a l’altre costat de la riera veiem entre els arbres el mas de Can Ricós i de Can Mussacs; seguim endavant i finalment enllacem amb l’itinerari de pujada ja pràcticament al camp de futbol donant per acabada aquesta bonica (i per a mi entranyable) excursió.
HORARIS:
De l’inici a Can Vilar: 15mn
De Can Vilar a la Plaça de les Ballades: 25mn
De la Plaça de les Ballades al turó de la Roca: 25mn
Del turó de la Roca al Rocar: 05mn
Del Rocar al dolmen del Trull: 15mn
Del dolmen del Trull al turó de les Roques del Duc: 30mn
Del turó de les Roques del Duc al Santuari del Corredor: 15mn
Del Corredor al menhir de la Pedra Llarga: 20mn
Del menhir de la Pedra Llarga al turó del Pi de Buac: 05mn
Del turó del Pi de Buac al menhir del Coll del Pi de Buac: 10mn
Del menhir del Coll del Pi de Buac a la font del Perdigot: 20mn
De la font del Perdigot a la de la Figuerassa: 05mn
De la font de la Figuerassa a la Casa Nova de Pibernat: 15mn
De la Casa Nova a l’inici: 35mn
TOTAL: 4h.
