Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 29 d’agost de 2021

Sant Hilari Sacalm, Sant Francesc del Carbonell, alzina de la Coma, coll de Querós, Santa Maria de Vallclara i turó de Faig Verd




































Una caminada a cavall de les comarques de La Selva i Osona que ens portarà a la part més pregona de les Guilleries i on ens veurem insignificants davant de la immensitat dels boscos, barrancs i carenes que les conformen.
Una zona on només pots anar-hi sense GPS ni mapes si la coneixes molt bé. Tot i que el GPS és imprescindible també cal dir que s’ha de saber seguir-lo exactament, ja que hi haurà moments en que caminarem per dins del bosc literalment sense camí.
Actualment l’antiga solitud i aïllament de la contrada, trencada només pels antics camins, ha quedat estroncada per gran quantitat de pistes forestals; una raó més per necessitar el GPS, ja que els mapes no poden mostrar totes les pistes i trencalls que anirem trobant.
Sempre recomano, i en aquesta excursió encara més, portar la descripció impresa, ja que el GPS es pot espatllar o quedar-se sense bateria, en aquesta situació, portar l’itinerari imprès pot ser una ajuda elemental.
També es convenient llegir els comentaris que poden haver fet els que ja han seguit l’itinerari, perquè poden ser molt valuosos pels possibles canvis en la vegetació o en els camins.
Per fer aquesta excursió vaig seguir la ruta de l’Albert Roura:
https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-francesc-del-carbonell-font-samallera-santa-maria-de-vallclara-10785087
i un curt tram de l’itinerari de Germinal V per a la localització exacte de l’alzina de la Coma.
Per la descripció de l’Albert Roure i els comentaris a la seva ruta, i “curtit en mil batalles” pels camins menys transitats de les rodalies de Badalona i de Sant Llorenç i l’Obac vaig posar a la motxilla els guants de jardiner i les tisores de podar; així com els pantalons llargs.
Els guants i les tisores per sort no els vaig necessitar, ja que obrir-te camí a base de tallar branques i esbarzers allarga molt els horaris; però si que va ser un encert el tema dels pantalons llargs, ja que les falgueres amaguen esbarzers i ortigues.
Tècnicament no és una excursió difícil, ni molt menys, ja que majoritàriament caminarem per pistes, excepte en els ocasions en que haurem d’anar bosc a través per unir pistes paral·leles.
El paisatge és brutalment boscós, no es veu cap poble (potser perquè a la plana de Vic hi havia boira) i del bosc destaquen les grans concentracions d’avets, així com alzines, faigs, suredes i castanyers.
A part d’aquest preàmbul, és una excursió molt bonica i atractiva i que ens portarà a visitar indrets de gran interès, tant paisatgístic com històric.
 
El primer serà l’ermita de Sant Francesc del Carbonell. Originàriament era la capella del mas Carbonell, avui inexistent, i datada des del segle XVI, i ja esmentada el 1687 com a capella pública.
A principis del segle XXI es varen realitzar obres de restauració i rehabilitació; però comparant fotografies, en pocs anys la vegetació s’ha tornat a apropiar de l’indret, i a dia d’avui, per accedir a la porta has d’anar apartant bardisses i falgueres.
 
De la masia de la Coma, només en resten ruïnes, de les que es dedueix que era un mas important. Aquest mas, juntament amb la del Carbonell formaven el veïnat del Querossell.
Però no son unes ruïnes més, ja que sobre aquest mas existeix una llegenda d’un dels seus habitants, en Coma d’Osor, del segle XVIII, explicada al llibre “Llegendes del Montseny” d’Apel·les Mestres i també en parla Jacint Verdaguer en la sev narració de les Guilleries, feta mb informació obtinguda parlant amb les persones que encara quedaven a la zona.
Llarga narració de robatoris i assassinats, inclús el del rector d’Osor.
 
Dins del terme d’aquest mas hi ha l’alzina monumental de la Coma.
Segons el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, que la va catalogar l’any 1990, l’alzina té uns 400 anys, i mesura uns 22 metres d’alçada, volta de canó de 4,3 metres (circumferència del tronc) i la capçana fa uns 25 metres. El seu aïllament en ig del bosc, fa que es conservi en perfecte estat, inclús el cartell de la Generalitat del 1990 situat al peu de l’alzina.
 
L’important pas del coll de Querós que comunicava les valls d'Osor i del Ter i un dels indrets pels que transitava en Serralonga. La construcció de l'embassament de Susqueda ha trencat aquesta via de comunicació i el coll ha quedat en la més absoluta solitud.
Tot i que actualment és una cruïlla de pistes forestals, L’indret  és enclotat, obac i per poc que facis volar la imaginació és també un xic misteriós

 
Santa Maria de Vallclara, bonica ermita romànica que ja trobem documentada l’any 1166. Fou un petit monestir. Durant els segles XIV i XV en tenia cura un monjo del monestir de Sant Pere de Casserres. La ser reformat completament el 1729 i destruït el 1936.
Recentment s’ha reconstruït fent-hi de nou la teulada i unes escales d’accés. L’entorn de l’ermita és de total solitud i a pocs metres hi ha la font de Vallclara.
 
El turó de Faig Verd, de 1187 metres d’alçada, és el punt més alt de la contrada; és un antic vèrtex geodèsic, d’aquells que ja que la vegetació no deixa veure rés, el vèrtex és situat dalt d’una pilona de ciment, que tot hi així tampoc serveix de gaire ja que els arbres que l’envolten ja son més alts.
 
A part de la font de Vallclara, també passarem per la font Samallera i la de Can Carbassa,
La primera i la darrera ragen i la Samallera no; aquesta també surt esmentada en els fets d’en Serrallonga i d’en Coma per la contrada.
 
Aquesta resumida descripció dels indrets més significatius de la caminada no pot acabar sense esmentar el bandoler Joan Sala i Ferrer, conegut com a Serrallonga, Viladrau 21-04-1594, Barcelona, 8-01-1634. Pagès primer i bandoler després d’haver-se d’amagar al bosc per l’assassinat del seu veí en una dels típics enfrontaments entre veïns.
Personatge de caràcter violent, presumit i altiu, que es vestia amb una capa vermella o blanca i amb un barret amb un plomall.
Podeu veure la seva trajectòria en un ampli reportatge de la revista Sàpiens:
https://www.sapiens.cat/historia-casa/qui-era-serrallonga_17330_102.html
 
Seria allargar massa aquesta introducció parlant també del paper d’amagatall de les Guilleries en les diverses guerres, i especialment en les guerres Carlines, en que fou un amagatall perfecte pels carlistes, fins a tal punt que les tropes isabelines conscients que no hi podien penetrar, varen decidir encerclar tot el conjunt de les Guilleries.
Vegis l’estudi de Josep Tarrés i Duron: “Les Guilleries. Terra de refugi”:
..\..\..\Downloads\16508-Text de l'article-16432-1-10-20060309.pdf
 
Per a situar-nos al començament de la caminada cal seguir la carretera de Sant Hilari Sacalm a Osor (GI-542), passant pel costat del Balneari de la Font Picant, fins arribar al km 18,2, en aquest punt arrenca per l’esquerra una pista que davalla lleugerament fins travessar la riera d’Osor.
En aquest punt hi ha un aparcament. Seguim la pista, perfectament transitable, menys un curt sector en que s’enfila, passem amb precaució aquest tram i seguidament el terreny s’aplana i trobem una gran esplanada per aparcar a l’indret anomenat el pla de les Pomeres, situats ja a la riera de Mas Claver.
Podem deixar el vehicle en aquest pla, o seguir uns metres més, fins el trencant que hi ha a continuació, ja que en aquest punt conflueixen els itineraris d’anada i de tornada, disposem d’un tercer indret, travessem l’esmentada riera i seguint cent metres més trobem un nou trencant amb una pista secundària, a pocs metres del petit torrent del Sot de la Coma, on també podem deixar el vehicle amb tota comoditat.
 
Situats en qualsevol dels tres punts, comencem a caminar seguint la mateixa pista en mig d’una avetosa molt bonica i després d’un parell de llaçades la pista passa a pocs metres de la primera ermita.
Fem una curta anada i tornada per l’esquerra fins l’ermita de Sant Francesc del Carbonell.
Contemplat l’indret tornem a seguir la pista; molt aviat arribem a una cruïlla. Aquí hem de fer un tomb de 180 graus i deixar la pista principal i seguir-ne una de secundària per la dreta.
Si no volem anar a la Coma ni a l’alzina, podem seguir la pista principal que ens portarà directament al coll de Querós.
No és el nostre cas, així que girem a la dreta i seguim caminant per dins del bosc.
Poca estona després ja veiem a la nostra esquerra les ruïnes de la Coma, seguim la pista, fa un tomb a l’esquerra i seguidament ja som a les ruïnes, que queden lleugerament apartades a l’esquerra.
Ens hi acostem les contemplem, fem volar la imaginació imaginant en Coma d’Osor sortint de la ruïnosa porta del mas disposat a vés a saber què, i seguidament tornem a la pista.
Deixem un trencant a l’esquerra i arribem a un revolt de 180 graus.
Punt important. Aquí farem una anada i tornada a l’alzina.
Seguim primer la pista per la dreta, el proper trencant anem per l’esquerra i uns metres més endavant, no cal que ens diguin rés, perquè l’alzina de la Coma es distingeix perfectament a la dreta sobresortint al mig d’una petita clariana.
Ens hi atansem per a contemplar-la de ben a prop, més de 4 metres de diàmetre, més de 20 d’alçada i uns 400 d’història. Quan en Serrallonga corria per allà, ja hi era!!
Contemplada la majestuositat d’aquesta alzina monumental, tornem sobre les nostres passes fins l’esmentat revolt on la pista fa un gir de 180 graus.
Aquí hem de fer un “acte de Fe” ja que no veiem cap camí, ni corriol ni rés que s’hi assembli; hem d’abandonar la pista i fer unes passes per dins del bosc. Molt poques passes farem quan ens adonarem que hi ha una mena de rastre que empren una forta baixada. Aquest rastre no costa gaire de seguir, ja que és força evident.
Anem baixant i aviat ja veiem una pista més avall, baixem una mica més i ja som al famós coll de Querós.
Vigilant que no ens sorprengui en Serrallonga descansant-hi, hem de baixar a una pista que va uns metres per sota.
Podem anar-hi fent volta per la dreta, o bé fer una drecera, seguint una mena de rastre que en un parell de minuts ens hi deixa.
Arribem a l’esmentada pista, que hem de seguir per l’esquerra.
Encara no entenc perquè inicialment la vaig seguir per la dreta, i la drecera no em va servir per rés.
Repeteixo, seguirem la pista per l’esquerra. Llarga caminada per aquesta pista que va guanyant alçada en successives llaçades.
Cada llaçada a l’esquerra és perquè sinó toparíem amb la paret de la muntanya; la vista s’obre a la frondositat de la contrada i a la plana de Vic (avui invisible sota la boira). És un trajecte molt bonic, també anem veiem l’entalladura perfecta del coll de Querós.
Força estona després arribem a una cruïlla i seguim per la dreta.
Arribem a la font Samallera, amb el nom gravat a la paret de la font, amb el subtítol de “Propiedad de Carbonell”. Quants anys deu tenir aquesta font i aquesta inscripció? La font i l’indret és molt bonic, però la font no raja.
Ara caminem per un terreny pràcticament pla i d’una gran bellesa.
A pocs metres per l’esquerra passa el nostre camí de tornada, si no volem anar ni a Santa Maria ni al Faig Verd, podem seguir una pista a l’esquerra i enllaçar amb l’itinerari de tornada.
Faig aquest comentari perquè ens estem apropant, encara que no ho sembli, a la part més perdedora de la caminada.
Caminant plàcidament arribem a un mena de collet, tot és bonic, pla, cruïlla de pistes.
Seguim la que surt per la dreta en lleugera baixada.
Rés, tot normal, fins el primer revolt a la dreta.
Ja som al revolt, el traçat ens marca que hem de deixar la pista i seguir recta, però per més que busquem no veiem cap camí.
Afortunadament al bosc no hi ha gaire sotabosc. Abans hem fet un “acte de Fe” i hem trobat un rastre de camí; aquí també l’haurem de fer, però no trobarem rés!
El que si veurem és que ens trobem en el llom d’una carena, i ens hem de dedicar a seguir-lo.
També veiem que molt a prop i davant nostre en aquesta “carena” hi ha un petit promontori, l’hem de deixar a l’esquerra, just en aquest indret torbarem una fita força gran, que ens indica que “anem bé”.
Reconfortats per la fita seguim caminant, ara la carena empren una forta baixada.
Una nova fita, més discreta que la primera, ens segueix indicant que seguim pel “bon camí”.
Aquesta baixada ens condueix a un coll. Aquí hem de fer un gir de 90 graus a l’esquerra per a baixar d’aquest coll.
Baixem uns metres i després anem girant paulatinament a l’esquerra.
Sense pràcticament  adonar-nos ens trobarem seguint una mena de camí.
Salvats!! Anem seguint aquest corriol; no gaire estona després ja veiem la teulada de Santa Maria i seguidament acabem de baixar els darrers metres i ens hi plantem al davant.

Acabem de fer la part més llarga i perdedora de tot el trajecte; ens en queda una altre, la baixada del Faig Verd, però és més curta.
A Santa Maria de Vallclara podem fer-hi un bon descans, a l’ermita o a la font que està unes passes més endavant. Si el dia és fred, a l’ermita si està millor, ja que queda assolellada, mentre que la font queda a l’obaga.
Visitada l’ermita seguim la pista que hi passa uns metres per l’esquerra i immediatament arribem a la font.
La font raja, i es veu una tubària  que hi porta l’aigua des del torrent que hi ha al costat, primera senyal de “modernitat” des de que hem començat a caminar, tret del cartell de l’alzina.
En aquest indret podríem dir que comença la pujada al turó del Faig Verd, i després d’haver llegit la descripció de l’Albert Roura i els comentaris posteriors, vaig considerar que era el moment de “posar-me de llarg” i de passar els guants i les tisores del cul a dalt de tot de la motxilla.

Hem de sortir del darrera mateix de la font i enfilar-nos sense un camí definit uns metres tot seguint el torrent per on baixa la tubària.
En un tres i no rés ens trobem amb un camí per on passa l’esmentada canalització.
Hem d’anar seguint camí i mànega. Aquí cal dir que hi havia un projecte per a fer una urbanització a l’indret de l’ermita; raó per la que es va restaurar; projecte que afortunadament no va prosperar. Segurament aquesta modesta canalització deuria estar relacionada amb el “tema”.
Anem caminant, i aviat en lloc d’una mànega en veiem dues, fins que arribem a l’indret on comença aquesta “canalització”. Mànegues i tubàries escampades i un bidó a mode de dipòsit “regulador”. Si aquesta havia de ser l’aportació d’aigua a la urbanització, no és estrany que es desestimés el projecte.
Tal com era d’esperar aquí s’acaba el camí que seguíem. Ara hem de fer un gir de 90 graus a la dreta i enfilar-nos, sense camí, uns metres per a sortir a una pista.
Aquí ja veiem una línia de baixa tensió i la seva zona de seguretat oberta al mig del bosc i ocupada per les falgueres.
Aquesta línia és la que hem de seguir perquè porta directament al turó de Faig Verd.
Aquí vaig tornar a fer una mica el “passerell” ja que vaig començar a seguir aquesta línia, quan en podia estalviar un tros seguint uns metres la pista per l’esquerra.
Fent el passerell o seguint la pista, ens retrobem uns metres més endavant en una gran esplanada on sembla que fa poc s’hi ha fet una gran tala d’arbres, i on la pista fa un marcat gir a l’esquerra.
Aquest és el punt on hem de començar a seguir la línia elèctrica.
Un espès sotabosc de falgueres sembla que es barri el pas, però a mesura que anem avançant anem veien que es pot passar sense dificultats, ja que, segurament, a base de passar-hi hi ha una mena de rastre que es va obrint pas entre les falgueres.
Ha estat un encert el tema dels pantalons llargs, perquè les falgueres que ens van acaronant les cames, amaguen esbarzers i ortigues.
La extracció de fusta d’aquesta muntanya ha estat important, perquè mentre anem pujant travessarem fins a sis pistes sense sortida i paral·leles que simplement servien per a la tala del bosc.
Finalment veiem que el pendent disminueix i entre els arbres de la dreta veiem la gran pilona de ciment del vèrtex geodèsic.
La pujada s’acaba i arribem a una nova gran esplanada amb restes de tala d’arbres i per on passa una pista.
Ens desviem a la dreta, sense camí, una vintena de metres per acabar d’arribar a la base del vèrtex.
El puig de Faig Verd, de 1187 metres d’alçada, malauradament no té gens de vista, malgrat la gran tala d’arbres que hi ha a la zona, i que precisament ha respectat l’indret del turó, quan hagués anat bé, que fos a l’inrevés. Ni pujant per les grapes de ferro que menen fins dalt el vèrtex veiem gran cosa.
Així doncs ens haurem d’acontentar fotografiant la pilona de ciment i poca cosa més.
Tornem fins la pista que hem trobat en aquest indret, travessem la línia que hem anat seguint, i molt a contracor, perquè aniria bé poder seguir per la pista, l’hem de deixar a la dreta.
Aquí comença la segona zona on serà necessari anar seguint el GPS, però molt menys que la baixada a Santa Maria.
Hem de baixar directament per dins del bosc, sense cap mena de camí. El bosc pràcticament no té sotabosc, i es pot baixar sense cap problema, tret del de la orientació.
Aquesta caminada en mig del bosc s’acaba en arribar a una pista.
Aquí ens poden tornar a posar els pantalons curts, perquè les caminades sense camí s’han acabat.
Seguim aquesta pista per l’esquerra, i arribem a una cruïlla, seguim per la dreta. Per l’esquerra tornaríem a la línia elèctrica.
Poc després arribem a un petit collet, i nova cruïlla de pistes.
Seguirem per la dreta. Per l’esquerra aniríem novament a la font Samallera.
En aquest collet hi ha una cleda, amb ovelles. Però em va donar la sensació que les pobres estaven mig mortes, ja que l’indret semblava totalment abandonat, tret de les pobres besties. Ni aigua, ni menjar, ni sal, la porta oberta. No sé, em va donar una sensació estranya.
Deixem aquest collet i comencem a baixar seguint la pista per la dreta.
Indret solitari i tranquil, tant que vaig topar-me amb un remat de senglars, potser una vintena, de totes mides, la meva presència els va destorbar i varen marxar en rigorosa formació i “al trote cochinero”.
Una mica més avall ens trobem amb la font de Can Carbassa, just al costat de la pista i rajant discretament.
A partir d’ara emprendrem una molt llarga davallada seguint la pista.
Mentre baixem podem anar contemplant les diferents tonalitats de verd que ens ofereix el bosc, segons sigui d’avetoses, pinedes, fagedes; tenim de tot; i a la part baixa travessarem una zona de castanyers.
També veiem el coll de Querós, ara per l’altre vessant. No vaig pensar en mirar si també es veia l’ermita de Sant Francesc, quan vaig adonar-me’n ja no hi era a temps.
Entre llaçades i baixades anem perdent alçada i finalment arribem a la cruïlla d’inici, donant per acabada aquesta bonica incursió per les Guilleries.
 
HORARIS:
De l’aparcament a l’ermita de Sant Francesc: 15mn
De l’ermita de Sant Francesc a la Coma: 15mn
De la Coma a l’alzina de la Coma: 25mn
De l’alzina a la font Samallera: 1h 10mn
De la font Samalllera a Santa Maria de Vallclara i la font: 20mn
De Santa Maria de Vallclara al turó de Faig Verd: 30mn
Del turó de Faig Verd a la font de Can Carbassa: 25mn
De la font de Can Carbassa a l’inici: 50mn
TOTAL: 4h 10mn

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a: