Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 7 d’agost del 2018

Besiberri N. 3014 m, des del refugi de la Restanca i per la bretxa i aresta NW.








El Dc. Pere Gabarró l'any 1979 mirant la "seva" via a la Pica d'Estats i la punta que anys després portaria el seu nom

L'antic refugi de la bretxa Peyta, l'any 1971






 
Portada de la Revista Muntanya amb una fotografia d'aquesta excursió

Abans d’entrar en la descripció d’aquesta excursió realitzada el 17 d’agost del 1985 faré una introducció de la manera de com es va gestar i que també està ressenyada a l’article sobre el Besiberri N que vaig escriure a la Revista Muntanya nº 746 de l’agost del 1986 i del que en fou portada.
Vaig tenir l’honor de conèixer al Dc. Pere Gabarró i Garcia (el que dona nom a la punta SE de la Pica d’Estats i a la via d’accés que hi mena) l’agost del 1979 a l’hotel de Ribera de Cardós i d’acompanyar-lo al cim del Tudela on va poder veure per última vegada la “seva” Pica d’Estats, ja que va morir el maig del 1980.
En acabar una partida d’escacs sota l’acollidor desmai que hi havia en aquest hotel (...be, més que partida d’escacs allò era un “bany” constant, ja que mai havia tingut aquella sensació d’impotència amb un tauler d’escacs al davant, ja que pràcticament amb deu jugades ja em tenia totes les meves peces bloquejades i no podia fer res per a millorar la meva posició) em preguntà si havia pujat alguna vegada al Besiberri N;
 jo li vaig respondre que si que hi havia pujat.
Llavors en digué: “I, naturalment hi deus haver pujat per la vis normal”
Òbviament també vaig contestar afirmativament.
I a continuació em digué: “ si un dia vols fer una excursió fàcil, però molt ferma al Besiberri N, escolta’m bé: Surt del refugi de la Restanca, puja a l’estany de Mar, enfila’t per la canal superior de la cresta NW, segueix aquesta cresta fins el cim, baixa per la cresta NE, despenja’t per una de les tres canals que hi ha abans d’arribar a la bretxa Peyta i torna a la Restanca. Potser necessitaràs el piolet i els grampons –continuà dient-me- però mai no faràs servir una corda”
Aquesta és la introducció i l’embrió de l’excursió que finalment vaig poder realitzar l’agost del 1985.
La bretxa NW del Besiberri N és molt visible tant des de l’estany de Mar com des de l’altre vessant (el de la vall i estany de Besiberri).
A aquesta mateixa bretxa i cresta hi tornaria l’any 2000 però pel vessant de Besiberri; vegis el blog:
 i al wikiloc:
La canal que puja a la bretxa des del vessant de la Restanca és força inclinada i normalment hi ha neu. Podem enfilar-nos per la neu o intentar grimpar per la rimaia de la nostra dreta, és potser la part difícil de tota l’excursió.
El descens per qualsevol de les tres canals esmentades pel Dc. Gabarró son fàcils, però a la part final també podem trobar una congesta de neu.
Així tan podem trobar neu per pujar com per baixar i per tant portar els grampons és totalment aconsellable.
Potser us preguntareu que si baixem per la cresta NE en direcció a la bretxa Peyta perquè no hi arribem i baixem per la canal que hi mena que és molt més fàcil; la resposta és que la part més difícil d’aquesta cresta és precisament el sector que hi ha entre la bretxa i el peu del con final del cim, començant per la sortida mateix de la bretxa Peyta (recordem que és una excursió “sense cordes”).

La ruta s'inicia a la pista que, partint d'Arties, recorre la Vall de Valarties fins a la cabana de Rius on s’acaba la pista, però fins aquest indret no s’hi pot arribar en època estival, llavors s’ha de deixar a l’aparcament del Plan de Nera situat 1 km després del Pont de Ressèc i a 2,3 kms de la cabana de Rius.
Així doncs, comencem a caminar des de l’aparcament del Plan de Nera i seguim la pista fins el seu final a la cabana de Rius, on hi ha la cruïlla de camins, a la dreta a l’estany de Rius i a l’esquerra al refugi de la Restanca.
Passem de l’ampla i còmoda pista al costerut, però bonic, camí que guanya el desnivell que ens separa de la presa del pantà de la Restanca, primer passem pel costat del refugi antic i a l’altre costat de la resclosa hi trobem el nou.
El refugi de la Restanca, situat a 2010 metres pertany al Conselh Generau d’Aran i és un refugi guardat, amb capacitat de 80 places (12a la part lliure).
Deixem el refugi i a continuació arribem a la cruïlla amb l’itinerari que puja al coll de Uelhicrestada i al pic del Montarto, per a seguir vorejant una mica més l’estany i emprendre a continuació la primera pujada pel relleu que ens deixarà en un replà molt bonic on hi ha la comporta que regula la sortida d’aigües de l’estany de Mar.
Travessem aquest replà herbat i travessem el torrent, hi ha un parell de passarel·les de fusta per a creuar-lo, i tot seguit el camí puja per una forta graonada en successives giragonses, fins arribar una mica enlairat al damunt de l’antiga sortida d’aigües de l’estany de Mar i a uns 2250 metres aproximadament.
Ara comença la part “menys agraïda” de l’excursió que consisteix en revoltar el gran estany de Mar; ho farem pel seu marge dret, és a dir per la nostra esquerra. Si el nivell de l’estany és alt o està ple, aquesta llarga flanquejada serà més agraïda per la bellesa del paisatge, però si el nivell és molt baix, inclús pot ser que la típica illa central només sigui una península, la marxa es fa una mica pesada, i és que és un constant puja i baixa per tartera fins arribar a l’altre extrem de l’estany; un indret on hi ha un prat petit i bonic.
El nostre objectiu fa estona que és clarament visible, car el Besiberri N ja ens ensenya “ostentosament” la seva cara N i les arestes NW i NE, la primera per on pujarem al cim i la segona per on baixarem, també es veuen clarament la canal que mena a la bretxa NW així com també les tres canals de les que en tindrem que escollir una per a baixar; amb aquesta panoràmica de la part “forta” de la pujada i baixada al cim també podem copsar l’estat de les possibles congestes de neu que hi ha a la zona i de si caldrà fer servir els grampons i el piolet.
El que també és rellevant des de l’entrada d’aigües de l’estany és l’esvelta silueta que ens ofereixen els cims del Pa de Sucre i la punta Harlé, doncs des d’aquest indret son dues agulles punxegudes que s’alcen desafiants per sobre els nostres caps; la seva ascensió serà motiu d’una nova ressenya.
Ara ens centrarem en l’aproximació de la base de la canal que mena a la bretxa NW, que consisteix a remuntar successius relleus, sense camí, en marcada direcció S.
La pujada és forta, i el terreny passa de ser herbat, al començament, a torturada tartera, després.
A una alçada de 2400 metres aproximadament, es deixa apartat i a la nostra esquerra un petit estanyol; com que no hi ha camí, aquest estanyol tant el podem deixar apartat com passar-hi pel costat.
Més amunt, la bretxa Peyta també queda apartada i enlairada a la nostra esquerra. Paulatinament, les afilades punxes del Pa de Sucre i la punta Harlé van perdent part de la seva esveltesa, en oferir-nos nous angles de visió.
La tartera cedeix el pas a la morrena desfeta i esmicolada, la qual ens deixa arribar penosament a la base de la canal.
La canal és de pendent una mica pronunciat i en el cas de l’excursió motiu d’aquesta ressenya, era plena de neu i la vàrem pujar amb els grampons i el piolet i en alguns moments només amb la punta dels grampons, ja que la neu era dura.
Malauradament no puc parlar de la situació sense neu; doncs la canal pot ser una simple tartera o poden haver-hi passos de grimpada.
Arribats a la bretxa la vista s’obre a la vall de Besiberri i enllacem amb l’itinerari que puja a aquesta mateixa bretxa des d’aquest vessant. (vegis els dos enllaços del començament, un del mateix wikiloc i l’altre del blog).
Ara ens queda seguir l’esmentada aresta NW fins el cim.
La sortida de la bretxa queda barrada per un curt mur que a primera vista impressiona una mica, però que una vegada superada aquesta primera impressió és molt fàcil de grimpar i té molt bones presses i progressem per un granet excel·lent.
Després ens mourem sempre pel vessant dret de l’aresta (vall de Besiberri) que és molt fàcil però una mica entretinguda i la grimpada pràcticament es converteix en un joc: “d’ara per aquí, ara per allà”, “compliquem-ho una mica”, “m’apropo fins allà per abocar-me a l’altre costat” ... etc
Només hi ha dues petites bretxes que demanen una mica més d’atenció, perquè a la sortida queden barrades per dos difícils sentinelles que ens obliguen a desgrimpar uns metres fins assolir, en els dos casos, una canal tarterosa que ens retornarà novament a la cresta, deixant endarrere els dos sentinelles.
La pujada definitiva al con final del cim comença precisament darrera la impressionant paret del darrer d’aquests sentinelles que hem revoltat.
Durant la grimpada per la cresta trobarem fites, però aquestes fites degut a les tempestes o a la neu poden no ser-hi, per aquesta raó recomano anar-ne deixant per a la baixada, principalment en els indrets més estratègics, ja que d’aquesta cresta surten nombroses canals, algunes amb sortida, però d’altres no, i per això és recomanable tenir la via clara per a la baixada si és que ens veiem obligats a tornar pel mateix lloc És una pràctica que faig sempre, tant si haig de tornar per mateix lloc, com si no; ja que com a mínim ajudes als que vinguin darrera teu. Puja molt la moral i la confiança quan estàs grimpant i vas trobant fites; aquells petits pilons de pedres donen una gran seguretat mental.
El con final no té cap dificultat i ens deixa dalt del cim del Besiberri N, davant les mirades estranyades dels que hi han pujat per la via normal de la vall de Riu Malo.
Després de les contemplacions panoràmiques de rigor, principalment sobre el massís de la Maladeta, que tenim just al davant, però també sobre bona part del Pirineu, ja que veiem cims, estanys, valls, crestes. Destaca també la vista sobre la resta de la cresta que mena fins el Coma-lo-forno i també la carena de la punta Harlé, Pa de Sucre i Montarto, i sobre la punta Alta; l’estany de Mar, de Rius, de Besiberri i també l’estany Negre que tenim al davant mateix.
Només sortir del cim, tot seguint l’aresta NE, ens trobem amb un ben marcat corriol i nombroses fites que ens van guiant durant el descens per aquesta cresta, que no presenta cap dificultat digne de menció.
Així arribem a la bretxa superior de l’esmentada aresta; a partir d’aquí la cresta s’aplana i a la nostra dreta veiem tres canals que permeten baixar novament a l’estany de Mar.
Podem baixar per qualsevol; nosaltres vàrem escollir la darrera, ja que és la més baixa i per tant la més curta. En aquestes canals no hi havia neu, i la davallada consistia simplement en perdre metres per una tartera.
A la sortida de les tres canals et pots trobar, tal com va ser en aquesta excursió, amb una gran congesta transversal, que per creuar-la és millor tornar-se a posar els grampons.
Travessada la congesta seguim baixant per la morrena fins que enllacem amb l’itinerari de pujada, que seguirem fins arribar novament al punt d’inici de l’excursió.
No ens hem de fer il·lusions sobre la flanquejada de l’estany de Mar, ja que hi estarem el mateix temps que de pujada o potser una mica més.
HORARIS:
Del Plan de Nera al final de la pista: 25mn
Del final de la pista al refugi de la Restanca: 50mn
Del refugi al petit replà: 20mn
Del replà a la sortida d’aigües de l’estany de Mar: 20mn
De la sortida d’aigües a l’entrada: 40mn
De l’entrada d’aigües de l’estany de Mar a la bretxa NW: 2h 15mn
De la bretxa NW al cim del Besiberri N: 50mn
Del cim a la bretxa NE: 25mn
De la bretxa NE a l’entrada d’aigües de l’estany de Mar: 1h 10mn
De l’entrada a la sortida d’aigües: 50mn
De la sortida d’aigües al refugi de la Restanca: 35mn
Del refugi a l’inici: 45mn
TOTAL: 9h 25mn

Excursió realitzada el 17 d’agost del 1985 conjuntament amb l’Albert Mans.
Els dos dibuixos inserits en el text son obra de l’Armand Ballart per a il·lustrar l’esmentat article a la Revista Muntanya

NOTA:
Haig de remarcar que aquesta descripció es basa en les anotacions de l’autor al Besiberri N realitzada el 17 d’agost del 1985 i per tant el traçat està fet des de l’ordinador i pot no ajustar-se estrictament a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl•lits com per exemple l’article del mateix autor a la Revista Muntanya nº 746 de l’agost del 1986.


També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc - ruta Besiberri N. 3014 m, des del refugi de la Restanca i per la bretxa i aresta NW. - Artiés, Catalunya (España)- GPS track











30 de setembre del 1971












2 comentaris:

  1. Hola Josep,
    Magnífica descripció del recorregut a uns dels cims "més temuts" del Pirineu Català.
    Si la pujada i baixada la fem pel mateix itinerari de baixada (aresta NE)que expliques, l'ascensió és més fàcil?
    Estem parlant de PD, passos de IIº / IIº+ màxim?
    I tercera i darrere pregunta, ...t'animaries a tornar-la a fer?
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Ostres Xavi Kids! no he vist el teu comentari fins tres anys després!! Soc un desastre! Ara ja el deus haver fet. Aquesta aresta que esmentes té un tram una mica complicat a la sortida de la bretxa Peyta, però el tram final és fàcil. Per això aquesta descripció esquiva la zona complicada abandonant-la abans baixant per les congestes que et tornen a l'estany de Mar

    ResponElimina