Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 29 de novembre de 2020

Badalona (Can Ruti), coll de la Malesa, turó de la Coscollada i turó d'en Seriol.




















Curta excursió familiar, per la Serralada de Marina, sortint de l'aparcament lliure de Can Ruti; aparcament on només es pot trobar lloc els dies festius, o els laborables abans de les vuit del matí; després és pràcticament impossible trobar-hi espai per aparcar; que per altre banda, potser hi ha gent que el necessita més que nosaltres.

Aquesta passejada ens portarà fins al capdamunt de la carena, pujant-hi per un costat i baixant per l’altre; d’aquesta manera sortirem al coll de la Malesa i després pujarem fins el puig de la Coscollada i en plena baixada traurem el nas al turó d’en Seriol.
És una curta excursió familiar, però amb unes vistes impressionants de la costa del Barcelonès, de Badalona, de Barcelona, del mar i el Montseny. El bosc s’ha recuperat força i el paisatge amb el grans pins mediterranis és molt bonic; també anirem veiem els marges que encara queden i els bancals dels antics camps de vinyes.

Sortim de l'aparcament i inicialment seguim el camí de la font de l’Amigó; camí que deixem quan aquest comença a seguir la riera pocs metres després de l’aparcament.
Nosaltres girarem a l’esquerra i ens enfilarem pel corriol que comença a guanyar alçada, deixant també a l’esquerra el camí que ens portaria a la carretera de la Vallençana (BV-5011).
És un camí molt bonic que va pujant en mig d’antigues feixes, ocupades actualment per pinedes. És o menys anem seguint el llom d’una carena amb vistes als dos costats.
Aquesta pujada s’acaba en arribar al coll de la Malesa.
Important nus de pistes i camins. Indret on enllacem amb el transitat camí de la Carrerada que ve del mateix coll de la Vallensana.
Deixem a l’esquerra el camí al poblat ibèric de les Maleses i a la dreta el camí que baixa a la font de l’Amigó, i seguim l’esmentat camí de la Carrerada que ens porta al capdamunt de la Serralada de Marina.
Des d’aquí farem una curta anada i tornada al turó de la Coscollada tot seguint la pista carenera.
Al puig o turó de la Coscollada hi ha una torre de vigilància i també és punt de trobada de pocs excursionistes i ciclistes, i és un gran mirador, ja que estem a 463 metres sobre el nivell del mar ... mar que tenim a pocs quilòmetres de distància.
On hi ha la torre i la munió de gent, no és en realitat el punt més alt; aquest està uns metres abans, i pràcticament ni es veu, ja que la vegetació el cobreix completament; una pedra de separació de termes ens assenyala aquest punt.
Tornem a la cruïlla anterior i ara seguirem una estona la pista, que per dalt la carena ens portaria a la Conreria.
No la seguirem gaire estona perquè en arribar a un revolt, on a vegades hi ha un gran bassal d’aigua a la dreta de la pista, hem de girar a la dreta per a seguir un dissimulat i solitari camí que empren una forta davallada inicial.
Aquesta forta baixada s’acaba en arribar a un camí tranversal, que seguirem per l’esquerra.
Camí també molt bonic, que planeja una estona, tot revoltant l’impenetrable i embardissat turó de la Nadala. Turó al que pràcticament farem una volta de 360 graus.
Revoltat el turó, deixem el camí per a seguir-ne un altre per la dreta que torna a baixar, passant per les antigues vinyes dels Níssios; indret on actualment hi ha pins en lloc de vinyes.
Aquest bonic camí ens deixa al petit collet que hi abans del turó d’en Seriol.
Turó al que farem una ràpida anada i tornada, ja que és un gran mirador, amb tot el complex hospitalari de Can Ruti a sota mateix.
Tornem al collet. Ara només ens caldria seguir la pista de la dreta per a tornar a l’aparcament; però del mateix collet surt per l’esquerra (venint del turó d’en Seriol) un camí que també ens porta al mateix lloc, però que, encara que curt, és molt més bonic que caminar per la pista.
Com a anècdota entranyable d’aquesta excursió, en aquest camí vàrem trobar dos nois d’uns 10 anys aproximadament, que amb uns adults que els acompanyaven varen lligar un globus molt vistosos en uns arbusts, i hi varen deixar un cartell demanant per favor que ningú els treies, perquè tenien a la seva mare des de feia tres setmanes ingressada a l’hospital i des de l’habitació podia veure el globus.

HORARIS:
De l’aparcament al coll de la Malesa: 40mn
Del coll de la Malesa al turó de la Coscollada: 15mn
Del turó de la Coscollada al turó d’en Seriol: 50mn
Del turó d’en Seriol a l’aparcament: 10mn
TOTAL: 1h 55mn.

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:

Wikiloc | Ruta Badalona (Can Ruti), coll de la Malesa, turó de la Coscollada i turó d'en Seriol.










dimecres, 25 de novembre de 2020

L'Esquirol, puig Sec, 1012m, puig de l'Estrella, 949m, Serrat de la Creu, 839m, Puigborriana, 815m, Puigguàrdiana, 820m, i Puigsaguàrdia, 821m.















































Espectacular excursió circular pels turons que encerclen el poble de L’Esquirol.
L’adjectiu d’espectacular es degut a la extensa panoràmica que gaudirem durant gairebé tota l’estona, ja que caminarem en un noranta per cent de l’excursió pel damunt de les carenes, majoritàriament obertes, i que ens permetran anar admirant el paisatge que ens envolta, tan de carenes i cims, com de la plana que tindrem als nostres peus.
Vaig anar anotant el que anava veient. Destaca, i molt, la carena de Cabrera amb el campanar del Santuari al damunt, i el Santuari de Bellmunt; aquestes dues imatges ens acompanyaran des de tots els diferents angles de la caminada; així com també ens acompanya la del Montseny, amb les Agudes, el Matagalls, el pla de la Calma i el Tagamanent; però la nota destacada, i que també ens acompanyarà gairebé tota l’estona és el Pedraforca.
A aquests referents situats aproximadament en els quatre punts cardinals, hem d’afegir-hi: el Puigsacalm, tossal d’Alp, Moixeró, Cadí, Ensija, el cogulló d’Estela, els cingles de Bertí, i un llarg etcètera.
També veiem, evidentment, el poble de L’Esquirol amb el seu destacat campanar, allargassat a la muntanya també contemplem Cantonigròs, el llogarret de Sant Andreu de la Vola, un tram de la carretera C37, amb els seus túnels i viaductes, i una gran part de l’extensa plana de Vic.
Aquesta excursió la podríem dividir en dues parts; la primera aproximadament va de l’Esquirol al Grau del Feu, ja que d’aquesta part de l’excursió hi ha força documentació i rutes, principalment les organitzades per Centre Excursionista Esquirol.
Aquestes a partir d’aquest grau tanquen el circuït per la carena i baixen novament a L’Esquirol.
A partir d’aquí comença una segona fase de la que pràcticament no hi ha informació; només hi ha la gran excursió i descripció que fa a wikiloc en Osukarusan.
Itinerari i descripció que m’han permès poder completar la caminada fins el Serrat de la Creu i els turons de Puigborriana, Puigguàrdiana i Puigsaguàrdia.
Sense aquest referent dubto molt que hagués pogut seguir la caminada per aquests indrets, alguns d’ells son uns miradors extraordinaris.
L’itinerari de l’Osukarusan, encara no en té prou, i segueix una mica més fins el turó del castell de Barrés, on busca les restes del castell, però no les troba, ja que tampoc hi ha gaires referències d’aquestes restes, mínimes i colgades de vegetació.
És una caminada llarga, i que també podríem dividir en dues parts, coincidint pràcticament amb la primera partició.
Fins el Grau del Feu no hi cap mena de problema, per el Serrat de la Creu, tampoc; però els tres darrers turons, ja tenen una mica més de complicació, ja que els camins ja no son tant evidents, no hi ha senyals, ni fites, ni rés, i s’han d’anar superant, tant per pujar com per baixar, petits estrats, molt curts i fàcils, però que ja requereixen una mica d’atenció; però que en comptades ocasions cal ajudar-se de les mans.

Per a començar l’excursió ens situarem al municipi de L’Esquirol (antic Santa Maria de Corcó). Hi ha varis indrets per a deixar el vehicle, principalment al carrer de Sant Bartomeu just al davant de l’església de Santa Maria; però per arribar-hi s’ha de travessar tot l’estret carrer Major. Però per entrar al poble hi ha una altre entrada situada uns metres més amunt, tot seguint la carretera d’Olot, i que estalvia tenir que travessar tot el poble.
Si anem a aquesta segona entrada, tot just passades les primeres cases, a la dreta hi ha una zona per aparcar on hi caben una dotzena de cotxes, en un indret molt ben arranjat, on també hi ha una font amb la inscripció del 1892 i amb un petit oratori. Segons consta també em una inscripció, aquesta font commemora la portada d’aigües al poble en aquell any.
Deixar el vehicle al costat d’una font ja és un bon presagi d’una jornada agradable.
Comencem a caminar i acabem de baixar els metres que ens separen del carret Major i que a la vegada és la carretera a Tavertet.
Arribem a la carretera i girem a l’esquerra, però no cal seguir-la perquè a la dreta hi ha un pas per a vianants que permet caminar lleugerament apartat de la carretera.
Molt pocs metres després i davant del gran mas d’El Perai el pas de vianants ens baixa fins el pont de la Gorga o del Raval.
El mas del Perai, era un antic hostal del segle XIV situat en el camí Ral de Vic a Olot i que es considera que és l’origen del poble de l’Esquirol. Aquest mas fou venut l’any 1420 a Joan Esquirol, i d’aquí ve el nom del poble; segons consta en un rètol que hi ha davant del mas.
Al pont de la Gorga també hi ha un rètol que esmenta que aquest pont que creua la riera de la Gorga també estava situat al mateix camí Ral i que possiblement és de origen romànic.
Només fa dos minuts que caminem i ja hem vist tres indrets interessants; “la cosa” pinta bé.
Creuarem el pont i no seguim recta pel camí que continua, sinó que només creuar-lo hem de girar a l’esquerra i seguir per un camí paral•lel a la riera i que porta novament a la carretera de Tavertet; però just abans d’arribar-hi a la dreta surt un camí que ens estalvia caminar per la carretera.
Finalment aquest camí acaba també a la carretera, just davant de can Clavell i del molí del Campàs; sense acabar d’arribar-hi seguim la carretera per l’esquerra.
Seguiment escàs, ja que després d’uns vint o trenta metres l’hem de travessar per a seguir una pista que surt per la dreta.
Seguim aquesta pista; hem pujat pocs metres, però els suficients perquè el poble hagi quedat ja una mica enfonsat i ja ens ofereixi una bonica perspectiva.
Deixem una granja de bestiar a la dreta i anem seguint la pista.
Aquesta pista ens porta a una nova carretera, ara la d’Olot.
Girem a la dreta i la seguim uns dos-cents metres per la vorera esquerra, on hi ha molt de marge per a caminar una mica separat de la calçada.
Aquests metres son una recta, al final hi ha a l’esquerra una pista que seguirem.
També la seguirem pocs metres, perquè molt aviat veurem una tanca al filat de la dreta amb un cartell groc que ens recorda que hem de deixar la tanca tancada.
Durant tota la caminada n’obrirem i en tancarem moltes d’aquestes portes en els filats.
Per cert, i com a anècdota, una vegada a Fabert un pastor en va comentar que sobre aquests filats a vegades en veus dos de paral•lels, només separats per un pam de terreny i que segueixen el mateix recorregut; això és degut, segons el pastor de Fabert, a que els dos propietaris estan barallats, i com que no es parlen, cada un posa el seu filat.
En aquesta excursió, dels molts filats que hi ha, només en vaig veure un de duplicat.
Aquí podríem dir que comença realment l’excursió; ja que a partir d’ara seguirem aquest camí molta estona, tot travessant paratges molts bonics.
En el cas d’aquesta caminada, era d’hora, just en el moment que el sol de novembre comença a sortir i va esvaint les boires, creant aquells fantàstics jocs de llums, entre la gebrada, els arbres, les branques, les ombres i els filets de boira que es van aixecant.
Aquesta bonica passejada ens porta al collet de les Rieres. Un indret rocós i sense vegetació, i que per tant és un gran mirador.
Deixem aquest coll i baixem lleugerament a la dreta per a travessar una riera, i immediatament girem gairebé 180 graus i comencem a pujar d’una manera més decidida, ja que fins ara la pujada havia estat molt suau.
Pugem seguint camins ben traçats i arribem a dalt la carena a prop del collet de Sant Quintí.
Aquí tenim dues opcions, una és seguir la pista que també passa per aquest lloc, i l’altre consisteix en girar bruscament a l’esquerra i seguir exactament el fil de la carena.
Vaig optar per la segona; la sortida del collet no està gaire clara, però, no hi ha cap dificultat per a seguir la carena, aviat trobes un corriol que la ressegueix.
Aquest corriol acaba sortint igualment a la pista que no hem seguit inicialment.
El traçat de l’Osukarusan sempre que pot deixa la pista i va resseguint la carena per dalt, d’aquesta manera passa per una cota de 973 metres, que en traçat queda a la dreta.
Anem apropant-nos al puig Sec; encara que és evident, hem d’estar atents al punt d’interès, ja que haurem d’abandonar la pista just al peu del puig, indret on hi ha una bassa una mica amagada al costat dret de la pista.
Deixem la pista i anem seguint el corriol que s’enfila pel llom de la carena i que ens porta fins dalt del gran altiplà que forma el puig Sec.
No és ben bé un cim, ja que més aviat son uns grans rasos, primer anem a una mica de turonet de 1010 metres d’alçada, que hi ha a la dreta i després a un altre una mica més alt, de 1012 metres, que hi ha a escassos metres.
Encara que el “cim” és poc definit, l’indret és molt bonic; amplies prades amb alguns arbres ens donen la benvinguda. Tenim la serralada de Cabrera al davant mateix, gairebé a tocar. La vista és esplèndida, Bellmunt, el Pedraforca, el Montseny i el Puigsacalm que treu el nas son part de la panoràmica de 360 graus de la anem gaudint, mentre fem una bona aturada.
A partir d’aquí, i durant molta estona seguirem una pista que precisament s’acaba en el puig Sec.
Tot i ser una pista, ressegueix tota l’estona el llom de la carena, i podem anar gaudint de la vista a banda i banda.
Arribem a una cruïlla, important nus de comunicació; si seguíssim per la dreta baixaríem fins l’ermita de Sant Julià de Cabrera. Indret on comença el camí per a pujar al Santuari de Cabrera.
Recta arrenca una pista al mas els Pous, dels quals en tenim un a tocar de la cruïlla.
Nosaltres girem a l’esquerra tot seguint la pista, que va davallant suaument.
L’esmentat itinerari de l’Osukarusan va seguint, tant com pot, per fil estricte de la carena, d’aquesta manera també passa per una cota de 965 metres, que nosaltres deixarem a la dreta.
Just passada aquesta cota, la pista fa un revolt de 90 graus a la dreta, i en aquest indret seguint uns metres en línia recta ens enfilem al puig de l’Estrella de 949 metres d’alçada, separat molt pocs metres de la pista.
Pujada molt curta i una mica dreta. Des de dalt podem tornar a gaudir d’una extensa panoràmica. Més que un cim, és una magnífica balconada sobre la vall.
Tornem a la pista i poca estona després, la tornem a abandonar per a seguir un corriol a la dreta que ens porta en un parell de minuts a les ruïnes dels Casalets, pràcticament menjades per la vegetació. Més que “Casalets” el que queda de les construccions semblem més uns “Corralets”, ja que el que queda de les parets no son de pedra, sino que son de fang.
Tornem a la pista una estona més. Em repetiré, però les bones vistes ens acompanyen en tot moment.
Poc després arribem a un revolt de 180 graus de la pista; en aquest indret hi ha un pal informatiu. Deixem la pista i seguim recta per un camí. Quina meravella de camí!!
Aquest sector de l’excursió es converteix en una agradable passejada.
Si en lloc del camí haguéssim seguit per la pista, arribaríem al mateix lloc, però fent una gran volta i sense haver pogut gaudir d’aquest camí.
Ara també ens crida l’atenció el gran mas, o més aviat un petit nucli de la Casa Nova del Feu, una gran explotació agrícola, que dona nom al serrat que anem seguint pel capdamunt.
Acabem sortint novament a la pista que havíem deixat abans i en pocs metres arribem a una cruïlla amb un nou pal informatiu. Som al Grau del Feu, i a l’esquerra surt una pista que ens portaria novament a l’Esquirol.
Deixem aquesta pista i seguim per la que segueix per la carena.
Pocs metres després tenim l’opció de fer una anada i tornada pel Serrat de la Creu.
Indret on tindrem el primer contacte amb el GR-151.
Per a seguir pel Serrat de la Creu abandonarem la pista i seguirem un corriol que s’enfila una mica, per a tornar a baixar i enllaçar amb una pista, on trobem l’esmentat GR.
Aquesta pista que seguirem, passat el Serrat de la Creu arriba fins el mas de la Cavorca.
Deixem un primer i pelat turonet a la dreta i ens apropem a la cota més alta d’aquest Serrat; però resulta que aquesta cota de 839 metres d’alçada és l’únic indret de tot el trajecte que està totalment cobert de vegetació impenetrable, així que millor és tornar i pujar a la cota de 836 metres que abans havíem flanquejat.
Aquesta cota resulta que és un gran mirador de 360 graus, completament isolada, des d’on podem contemplar la carretera C37 i el petit nucli de Sant Andreu de la Vola i el massís del Puigsacalm.
Baixem de la cota i tornem a la pista fins a enllaçar amb la pista principal que havíem deixat per anar al Serrat de la Creu.
Pocs metres després, en una nova cruïlla, seguim per l’esquerra una pista secundària.
Atenció al nou punt d’interès, ja que un petit, curt i mig perdut corriol ens enfila fins el capdamunt del Puigborriana de 815 metres d’alçada.
En aquest turó només tindrem vista per un costat, ja que la vegetació tapa el vessant N.
Mirant el mapa, el GR151 també hi passa, però ni rastre de senyals. Tornem a la pista per on hem vingut i la seguim; poca estona després la pista desapareix en un replà.
Així que ara seguirem recta per la carena sense camí. Aquesta va perdent alçada, en petits estrats, però que vistos des de dalt semblen balconades que et preguntes si es podran baixar; dubte que només s’aclareix quan hi arribes a la punta, i veus que és fàcil baixar fins el següent. El terreny és totalment obert, i l’indret que ens envolta és molt bonic.
Aquesta baixada a cel obert s’acaba en arribar a una mena de pista que seguim uns metres a l’esquerra, i hem d’abandonar-la per a seguir baixant per la dreta, més o menys sense camí.
Aquí, en mig del no rés, veus en una pedra una descolorida pintada del GR.
Tant malament no anàvem! Però de camí, rés de rés, però el terreny és molt fàcil de caminar; una mica més endavant una nova pintada de GR, aquesta vegada en un arbre, ens indica que seguim bé.
Poc després acabem sortint en un camí, però que seguim pocs metres per a deixar-lo ja que a l’esquerra veiem una pista que anem a buscar.
Aquesta pista ens porta al proper mas de la Garolera.
Mas que esquivem, per no entrar-hi anant a buscar una pista que passa pocs metres per sobre i que hi passa pel costat. En una paret del mas hi ha una nova pintada del GR. N’hem vist tres i totes molt descolorides, fa molt temps que ningú les repinta i desbrossa el camí.
Seguim la pista uns metres més, fins la propera cruïlla; a la dreta hi ha el mas Puigdauret.
Aquí hem d’abandonar la pista per l’esquerra i començar una bonica pujada seguint el llom de la muntanya.
Aquí tornem a trobar petits estrats, que ara anirem pujant fins arribar al Puigguardiana de 820 metres d’alçada. Nova “parada i fonda” i nova panoràmica de 360 graus. Totalment obert als quatre vents, és una talaia molt bonica. Destaca una roca que hi ha a pocs metres que sembla un bolet en mig de la carena.
Després de les contemplacions pertinents, seguim per la carena, rodejant el “bolet” per la dreta i novament ens hem d’anar inventant el camí per anar baixant, però amb més facilitat que per a baixar de l’anterior. Veiem una pista a sota nostra que ens serveix d’orientació per anar baixant; però pel costat més evident ens portaria a la part de la pista que queda a dins d’un recinte tancat per una porta metàl•lica tancada i protegida per un reixat; així que hem de variar el “rumb” de la baixada per anar a sortir a la pista fora de la tanca.
Tot això potser és més llarg d’explicar que de fer, perquè tot és relativament senzill.
Arribem a la pista just on hi ha un nou pal informatiu. Seguim per la dreta i arribem al coll del Boix. Aquí la pista principal gira per anar al mas de la Vilassa i la nostra pista segueix recta.
Aquí l’itinerari de l’Osukarusan s’enfila novament pel llom de la carena per a pujar al Puigsaguàrdia, però esmenta que el terreny està brut de branques i el camí és difús.
Tinc dubtes de si seguir-lo o no; al final opto per seguir per la pista per veure si veig algun indici de camí o de corriol que pugi vers el cim.
En un revolt de la pista, efectivament veig un camí que surt per la dreta i que sembla que s’enfila muntanya amunt.
Potser em portarà al capdamunt; així que giro a la dreta i començo a remuntar pel camí. Durant una estona el camí s’enfila recta amunt. Anem bé! Però de sobte, gira a la dreta i comença a flanquejar més que a pujar. Ja no anem tan bé! Cada vegada més brut el camí, però es pot anar seguint amb facilitat. Volia anar directa al cim, però acabaré sortint a la carena, però apartat del cim.
Efectivament, el camí acaba arribant a la carena i enllaça amb el traçat de l’Osukarusan: Si l’hagés seguit de bon principi m’hauria estalviat una volta; però si com esmenta està molt brut, potser hi he sortit guanyant.
Ara només és qüestió de seguir pujant pel costat d’un filat que té un costat totalment desbrossat per arribar al capdamunt del Puigsaguàrdia de 821 metres d’alçada.
No té vista perquè la vegetació l’envolta, però només hem de seguir deu metres més per a sortir a una clariana on, sorprenentment hi ha un pessebre, amb la cova feta de pedres cimentades, en un lloc on et creies a la fi del mon, a més aquesta clariana és una balconada amb una gran vista.
Nova aturada perquè l’indret s’ho mereix.
Gaudit l’indret, veurem que just a la dreta del pessebre al filat hi ha una porta; senyal que hi ha un camí o corriol.
Obrim i tanquem la porta del filat, i efectivament hi ha un corriol, prou marcat per a poder-lo anar seguint, tenim també la referència del filat. Camí i filat van gairebé junts tota l’estona.
Més avall arribem a una antiga pista que seguim per l’esquerra.
En aquest punt si preferiu seguir l’itinerari de l’Osukarusan fins el turó del Castell de Barrès, en lloc de seguir per l’esquerra haureu de seguir per la dreta.
Seguim doncs per l’esquerra aquesta antiga pista que acaba desembocant a la pista que havíem deixat per a pujar al Puigsaguàrdia.
Pista que seguim per la dreta. Tot i ser una pista, seguim gaudint d’una gran vista sobre L’Esquirol i els camps que l’envolten; ara amb la nítida claror de la tarda el paisatge segueix tenint un gran encant.
Aquesta pista acaba desembocant a la carretera d’Olot, just a la cruïlla d’entrada al poble; així que travessarem la carretera i ara seguirem uns metres el carrer d’entrada a L’Esquirol, que de bon matí hem fet amb el cotxe, i d’aquesta manera arribarem al punt d’inici.

HORARIS:
De l’aparcament al collet de les Rieres: 1h 05mn
Del collet a la 1ra cota del puig Sec: 40mn
De la 1ra cota a la segona: 05mn
De la 2na cota del puig Sec al puig de l’Estrella: 30mn
Del puig de l’Estrella als Casalets: 05mn
Dels Casalets al Grau del Feu: 25mn
Del Grau del Feu a la cota més alta del Serrat de la Creu: 20mn
De la cota més alta a la 2na cota (mirador): 05mn
De la 2na cota del Serrat de la Creu al Puigborriana: 15mn
Del Puigborriana al mas de la Garolera: 25mn
Del mas de la Garolera al Puigguàrdiana: 20mn
Del Puigguàrdiana al Puigsaguàrdia: 30mn
Del Puigsaguàrdia a l’inici: 35mn
TOTAL: 5h 20mn

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:

Wikiloc | Ruta L'Esquirol, puig Sec, puig de l'Estrella, Serrat de la Creu, Puigborriana, Puigguàrdiana i Puigsaguàrdia