 |
| Antic refugi del Clot de Chill, desaparegut degut a una allau |
 |
| La Torre, des de la 4ta tuca |
 |
| el pla de Turmo, des de la tuca del Xinebró. Les dues taques blanques son l'antiga casa de la Guardia Civil; avui desapareguda. |
 |
| les tuques d'Ixeia, des de la tuca del Xinebró |
 |
| Gran pic de Perramó o de Corvets |
Primer de tot cal esmentar que la pista que va del poble d'Eriste al parking d'Espigantosa resta tancada del 29 de juny al 11 de setembre i hi ha un servei d'autobusos que realitza el transport (tipus vall de Vallhiverna) amb uns horaris i preus que podeu veure a la fotografia nº 6 d'aquest traçat. Aquesta nota no només va dirigida als que penseu fer aquesta excursió, sinó també per accedir al refugi Ángel Orús i al pic dels Posets o altres cims de la zona.
Les tuques d’Ixeia son un conjunt de varies cotes situades pràcticament sobre la vertical del poble de Benasc.
La seva característica imatge és molt visible des de molts indrets de la vall. El fet d’estar a sobre el poble de Benasc vol dir que resten apartades de l’eix fronterer i concretament estan situades a l’extrem de la llaga carena perpendicular a aquest eix i que separa, a grans trets, les valls de l’Aigüeta de la d’Estós, aquesta particularitat permet, i a vegades son un punt de referència des de molts cims i colls, veure-les des gran quantitat d’indrets; a la vegada que gaudeixen d’una panoràmica de 1er ordre.
D’aquest conjunt de tuques jo en destaco 4, encara que hi ha altres versions que diuen que en son 5 o més.
Efectivament hi he més “tuques”, però al meu humil parer al ser més baixes i una mica més separades del conjunt d’aquestes quatre no les considero com a membres del “nucli dur” de les tuques d’Ixeia; entre aquestes tuques més baixes destaca la Tuca de la Trapa i el Tucón de Chuise.
El conjunt d’aquestes quatre tuques més altes el formen una primera tuca situada a l’est de la bretxa d’Ixeia de 2797 metres. A l’oest de la bretxa hi ha la 2na tuca, la més alta de 2837 metres, a continuació d’una profunda bretxa trobem la 3ra tuca de 2798 metres, potser la més espectacular, sembla totalment una torre i és la que té l’accés més difícil. Després una nova bretxa per a trobar la 4ta tuca, de 2777 metres; aquesta és la que té l’accés més fàcil des del coll del Xinebró ó portillón d’Eriste.
Precisament aquest coll separa aquesta tuca d’Ixeia amb la tuca del Xinebró (ó Ginebró ó Chinebró) de 2732 metres que té un accés una mica menys fàcil.
Aquesta excursió ens porta primer a la tuca del Xinebró i seguidament a dalt de la 4ª tuca. La via d’accés serà per la vall de Chill; una vall secundària de la vall d’Eriste o de Grist.
Aquesta petita i curta vall permet varies excursions molt poc freqüents com aquesta a la 4ª tuca d’Ixeia i a la tuca del Xinebró i a la tuca del Mont, a la Pala Laudó i també a la tuca del Forau d’Ixeia.
En aquesta vall hi havia un encantador refugi forestal, rodejat de pastures i situat en un indret molt bonic, però malauradament una allau el va enderrocar. Posteriorment se’n va bastir un de nou una mica més amunt; però actualment està en mal estat.
Aquest antic refugi de la vall de Chill, situat a 2000 metres d’alçada, tenia tot l’encant que li manca al seu proper veí refugi Angel Orús; doncs en el primer hi trobàvem la solitud i tranquil·litat que manquen al segon. A més era un refugi net i polit, ha havia dues escombres, recollidor, galleda, pal de fregar, llar de foc, llenya, taula, bancs, i amb una capacitat per a 10 o 12 persones i a fora hi havia també un banc i una taula, que en dies de sol permetien gaudir-ne abastament.
Vaig pujar-hi varies vegades, però l’any 1992 vaig estar-hi dues en només tres mesos i a la segona em va semblar que durant aquells tres mesos no hi havia anat ningú, doncs una garrafa d’aigua que vaig deixar a sobre la taula, estava al mateix lloc i amb la mateixa aigua, així com un diari que també vaig deixar-hi per encendre el foc estava intacte i també al mateix lloc, així com una sèrie de teranyines també indicaven que ningú més hi havia posat els peus en aquells tres mesos.
La vista panoràmica des de la 4ª tuca és extraordinària i molt semblant a la de la tuca Principal ó 2ª tuca, doncs es pot gaudir de la contemplació de tots els cims de la regió i enumerar-los fora llarg, però des de la Maladeta i el Vallhiverna als Posets i Eristes passant pel Cotiella, Turbó, Perdiguero, Baco, Gias, Malpàs, Malls, agulles de Perramó i en primer terme l’impressionant torre de la 3ra tuca. ....estanys, valls, pobles ..., però a diferència de la tuca Principal, ara no veurem el poble de Benasc, però seguirem veien el de Cerler.
Amb petites variacions podrem gaudir de la mateixa panoràmica des de la tuca del Xinebró.
Per a situar-nos hem d’anar fins el poble d’Eriste (ó Grist) i a la sortida seguir la carretera primer (fins un dipòsit) i després pista que surt a l’esquerra de la carretera a Benasc.
Seguirem aquesta pista fins el final, just davant del salt d’Espigantosa, on hi ha una zona d’aparcament i on arrenca el fresat i transitat camí al refugi Angel Orús o del Forcau.
Aquí comença la nostra excursió. Hem de retrocedir només uns vint metres per la pista per a trobar el començament del camí a la vall de Chill. S’ha de posar atenció per a trobar el lloc exacte. Normalment hi ha una fita i també alguna marca de pintura en una pedra.
Una vegada trobat el començament del camí, aquest és força evident fins arribar a un petit prat, on es pot perdre.
Un indicador de la “Reserva Nacional de Caza” ens indica que per les seves proximitats deu passar el camí.
Hem guanyat altura ràpidament i el camí del Forcau és visible i força enfonsat a l’altre costat del riu.
No fa ni deu minuts que caminem quan el camí comença un flanqueig que sembla portar-nos a dins de la clotada de Chill; hem de fixar-nos que a la nostra dreta hi ha una o dues fites que ens assenyalen el començament d’un corriol.
Aquesta és la direcció que hem de seguir. Aquest nou corriol s’enfila sense contemplacions per dins del bosc.
La vista panoràmica sobre la vall del Forcau i els Posets comença a ser extraordinària, el refugi del Forcau és perfectament visible sota les agulles del seu nom.
Molt més amunt el corriol comença un flanqueig definitiu vers el fons de la clotada. Aquesta vegada ens hi hem de deixar portar.
Allí descobrirem que, en realitat, som en una velleta seca i paral·lela a la principal. El corriol s’enfila directament pel fons d’aquesta velleta, quan aquest indret queda tancat per unes altes morrenes, veurem un seguit de fites a la nostra esquerra (N), que ens indiquen novament el camí a seguir.
Després d’un pronunciat pendent, quedarem situats al capdamunt del llom d’una impressionant morrena, i veurem davant nostre el profund esvoranc que el barranc del Clot de Chill ha anat tallant al llarg dels segles.
El corriol va per damunt d’aquest llom, travessant un paratge boscós molt bonic, cobert d’una espessa catifa de molsa.
Al final del bosc ja son visibles les prades que envoltaven l’antic refugi.
El pendent només disminueix en arribar al capdamunt de les grans morrenes cobertes de bosc i on aquest s’acaba i entrem en unes extenses pastures.
Al darrera d’aquestes pastures i una mica més enlairat hi ha el “nou” refugi del Clot de Chill. Durant tota la pujada i ara des de les prades cal destacar la visió de la velleta d’Espigantosa, totalment seca durant dues terceres parts superiors, fet que contrasta amb la important surgència d’aigua que hi ha al terç final, i que sobtadament crea un cabalós riu, que poc després va a morir a l’Aigüeta de Grist.
Aquesta vall de Chill es comunica amb la de Grist per un collet molt visible i evident que hi ha aproximadament a la mateixa alçada del refugi.
El camí vers els cims segueix ara una flanquejada amb lleugera pujada fins aquest collet de Chill.
Es nota que és un pas important de comunicació entre les dues valls perquè hi ha mols rastres de camí de bestiar i tots van confluint entre ells fins arribar en un de sol a l’esmentat collet i l’últim tram inclús està empedrat.
Aquest collet dona pas a la vall de Grist, però tot just travessat l’esmentat collet, per la dreta veiem que hi ha una petita vell de nom vall del Forau d’Ixeia.
El camí baixa una trentena de metres fins arribar al fons d’aquesta vall, indret on hi ha un prat idíl·lic i les ruïnes d’una cabana.
Tot aquest camí tant marcat i empedrat a estones indica que segurament els remats de la vall de Chill i pugen per la vall de Grist i pel pont de les Riberetes i collet de Chill en lloc del més complicat i costerut que hem fet servir nosaltres.
Una vegada situats en el prat i ruïnes de la cabana hem de girar a la dreta, i a partir d’ara, sense cap mena de camí hem d’anar remuntant la vall del Forau d’Ixeia (ó de la canal de Comalaqueba).
Tot i no haver camí no tenim cap dificultat per avançar per la vall que primer s’estreny per tornar-se a obrir després en arribar a un gran replà.
Travessem el replà per a pujar una petita graonada al capdamunt de la qual entrem en la olla final i on ja veiem els cims i el coll.
Comencem a travessar aquesta olla en direcció al coll. Molt aviat veiem mig amagat per uns grans blocs un estany molt petit anomenat estany del Portilló, situat a 2300 metres aproximadament.
Davant tenim a l’esquerra la tuca del Xinebró, segueix el coll d’Ixeia i la 4ª tuca.
En aquesta Tuca la carena gira 90 graus, i en marcada direcció S s’enfila a la tuca del Forau d’Ixeia, d’on surt, en direcció W, un estrep que tanca la coma on ens trobem.
Per acabar de descriure la coma on ens trobem, només resta comentar que de la tuca del Xinebró també es desprèn en direcció S un curt estrep que ve a morir a l’estanyol on estem situats i per tant tancant d’aquesta manera l’olla o alta coma.
Precisament per aquest estrep S pujarem a la tuca del Xinebró.
Haig de remarcar que el traçat d’aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, i principalment a partir d’ara, el recorregut pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl·lits.
Aquest curt estrep el podríem dividir en dues parts; la primera consisteix en una regular pujada des de l’estanyol fins una petita bretxa, i el segon, més vertical, en una grimpada pel fil mateix de l’aresta.
La primera part és a dir la pujada a la bretxa no presenta cap dificultat, tret del fort desnivell que superarem, decantats a l’esquerra per tal d’esquivar una tartera.
Una vegada a la bretxa veurem a l’altre costat una desolada coma que hi ha al peus de la cresta que uneix el Gran Pic de Perramó (Es Corbets) amb la tuca del Xinebró.
Si us agrada grimpar, a partir d’aquí començareu a gaudir, car sempre és agradable grimpar per un terreny que es manté a cavall entre la facilitat i la dificultat.
Decantats una mica a la dreta, un seguit de fàcils, però verticals, canals ens permeten guanyar alçada ràpidament.
El pendent comença a disminuir, i finalment arribem a un avant-cim (2725m) situat a ponent del cim principal i nus d’arestes, car separa les valls de Perramó, del Forau d’Ixeia i la desèrtica coma esmentada anteriorment.
Ara hem de posar atenció en una curta desgrimpada vers una petita bretxa (2693m) i amb la posterior grimpada fins el cim principal de la tuca del Xinebró.
La panoràmica ja està descrita anteriorment, però cal ressaltar la perspectiva del vessant N de les tuques d’Ixeia que tenim a tocar.
Ara haurem de baixar fins el portilló d’Ixeia, i ho farem amb precaució, els primers metres els farem pel fil mateix de la cresta i després passarem al vessant N (Perramó) que durant uns metres permet baixar còmodament, quan aquest vessant es torna més esquerp passarem novament al fil de la cresta fins que veiem una curta canal, que pel vessant S (Forau d’Ixeia), ens deixa uns dos metres per sota el portilló (2624m).
Ara toca pujar a la 4ª tuca d’Ixeia que ens ofereix, pel vessant S, una gran pala que baixa fins el fons de la coma a tocar quasi l’estanyol;
Així doncs des del peu de la canal per on hem baixat, que està a tocar del coll d’Ixeia, hem de baixar uns metres fent una diagonal vers l’esquerra per tal de situar-nos al peu del coll i d’allar hem d’anar directament a buscar la gran pala i remuntar-la. La inclinació va augmentant, però no presenta cap dificultat.
Aquesta pujada per la pala ens deixa a l’aresta cimera.
Fins aquí la pujada a estat molt fàcil, ara seguirem l’aresta, amb algun indret on cal posar més atenció fins arribar a un avant-cim que és un nus d’arestes, ja que d’aquesta cota parteix la carena que porta a la tuca del Mont.
Seguirem per l’aresta, amb les mateixes petites dificultats fins assolir el punt culminant de la 4ª tuca d’Ixeia.
Fruirem de la vista panoràmica i observarem la complicada aresta que porta fins la resta de tuques d’Ixeia i tornarem per on hem vingut, baixant directament per la pala fins arribar a l’estanyol (sense passar pel Portilló) i allí retrobarem l’itinerari de pujada que seguirem.
Repeteixo l’observació feta anteriorment:
Haig de remarcar que el traçat d’aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, i principalment a partir de l’estanyol, és a dir la grimpada per les crestes, el traçat pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl·lits.
HORARIS:
Del final de la pista al refugi del clot de Chill: 1h 10mn
Del refugi al collet de Chill: 15mn
Del collet a l’estanyet del Portilló: 50mn
De l’estanyet a la tuca del Xinebró: 1h 15mn
De la tuca al Portilló de Chill: 30mn
Del Portilló a l’avant-cim: 45mn
De l’avant-cim a la 4ª tuca d’Ixeia: 10mn
Del cim de la 4ª tuca a l’estanyet: 45mn
De l’estanyet al refugi: 50mn
Del refugi a l’aparcament: 35mn
TOTAL: 7h 05mn
Una part d'aquesta excursió fou publicada a la revista Muntanya nº 788 (any 1993; pàg. 147-152)
Les tuques d’Ixeia son un conjunt de varies cotes situades pràcticament sobre la vertical del poble de Benasc.
La seva característica imatge és molt visible des de molts indrets de la vall. El fet d’estar a sobre el poble de Benasc vol dir que resten apartades de l’eix fronterer i concretament estan situades a l’extrem de la llaga carena perpendicular a aquest eix i que separa, a grans trets, les valls de l’Aigüeta de la d’Estós, aquesta particularitat permet, i a vegades son un punt de referència des de molts cims i colls, veure-les des gran quantitat d’indrets; a la vegada que gaudeixen d’una panoràmica de 1er ordre.
D’aquest conjunt de tuques jo en destaco 4, encara que hi ha altres versions que diuen que en son 5 o més.
Efectivament hi he més “tuques”, però al meu humil parer al ser més baixes i una mica més separades del conjunt d’aquestes quatre no les considero com a membres del “nucli dur” de les tuques d’Ixeia; entre aquestes tuques més baixes destaca la Tuca de la Trapa i el Tucón de Chuise.
El conjunt d’aquestes quatre tuques més altes el formen una primera tuca situada a l’est de la bretxa d’Ixeia de 2797 metres. A l’oest de la bretxa hi ha la 2na tuca, la més alta de 2837 metres, a continuació d’una profunda bretxa trobem la 3ra tuca de 2798 metres, potser la més espectacular, sembla totalment una torre i és la que té l’accés més difícil. Després una nova bretxa per a trobar la 4ta tuca, de 2777 metres; aquesta és la que té l’accés més fàcil des del coll del Xinebró ó portillón d’Eriste.
Precisament aquest coll separa aquesta tuca d’Ixeia amb la tuca del Xinebró (ó Ginebró ó Chinebró) de 2732 metres que té un accés una mica menys fàcil.
Aquesta excursió ens porta primer a la tuca del Xinebró i seguidament a dalt de la 4ª tuca. La via d’accés serà per la vall de Chill; una vall secundària de la vall d’Eriste o de Grist.
Aquesta petita i curta vall permet varies excursions molt poc freqüents com aquesta a la 4ª tuca d’Ixeia i a la tuca del Xinebró i a la tuca del Mont, a la Pala Laudó i també a la tuca del Forau d’Ixeia.
En aquesta vall hi havia un encantador refugi forestal, rodejat de pastures i situat en un indret molt bonic, però malauradament una allau el va enderrocar. Posteriorment se’n va bastir un de nou una mica més amunt; però actualment està en mal estat.
Aquest antic refugi de la vall de Chill, situat a 2000 metres d’alçada, tenia tot l’encant que li manca al seu proper veí refugi Angel Orús; doncs en el primer hi trobàvem la solitud i tranquil·litat que manquen al segon. A més era un refugi net i polit, ha havia dues escombres, recollidor, galleda, pal de fregar, llar de foc, llenya, taula, bancs, i amb una capacitat per a 10 o 12 persones i a fora hi havia també un banc i una taula, que en dies de sol permetien gaudir-ne abastament.
Vaig pujar-hi varies vegades, però l’any 1992 vaig estar-hi dues en només tres mesos i a la segona em va semblar que durant aquells tres mesos no hi havia anat ningú, doncs una garrafa d’aigua que vaig deixar a sobre la taula, estava al mateix lloc i amb la mateixa aigua, així com un diari que també vaig deixar-hi per encendre el foc estava intacte i també al mateix lloc, així com una sèrie de teranyines també indicaven que ningú més hi havia posat els peus en aquells tres mesos.
La vista panoràmica des de la 4ª tuca és extraordinària i molt semblant a la de la tuca Principal ó 2ª tuca, doncs es pot gaudir de la contemplació de tots els cims de la regió i enumerar-los fora llarg, però des de la Maladeta i el Vallhiverna als Posets i Eristes passant pel Cotiella, Turbó, Perdiguero, Baco, Gias, Malpàs, Malls, agulles de Perramó i en primer terme l’impressionant torre de la 3ra tuca. ....estanys, valls, pobles ..., però a diferència de la tuca Principal, ara no veurem el poble de Benasc, però seguirem veien el de Cerler.
Amb petites variacions podrem gaudir de la mateixa panoràmica des de la tuca del Xinebró.
Per a situar-nos hem d’anar fins el poble d’Eriste (ó Grist) i a la sortida seguir la carretera primer (fins un dipòsit) i després pista que surt a l’esquerra de la carretera a Benasc.
Seguirem aquesta pista fins el final, just davant del salt d’Espigantosa, on hi ha una zona d’aparcament i on arrenca el fresat i transitat camí al refugi Angel Orús o del Forcau.
Aquí comença la nostra excursió. Hem de retrocedir només uns vint metres per la pista per a trobar el començament del camí a la vall de Chill. S’ha de posar atenció per a trobar el lloc exacte. Normalment hi ha una fita i també alguna marca de pintura en una pedra.
Una vegada trobat el començament del camí, aquest és força evident fins arribar a un petit prat, on es pot perdre.
Un indicador de la “Reserva Nacional de Caza” ens indica que per les seves proximitats deu passar el camí.
Hem guanyat altura ràpidament i el camí del Forcau és visible i força enfonsat a l’altre costat del riu.
No fa ni deu minuts que caminem quan el camí comença un flanqueig que sembla portar-nos a dins de la clotada de Chill; hem de fixar-nos que a la nostra dreta hi ha una o dues fites que ens assenyalen el començament d’un corriol.
Aquesta és la direcció que hem de seguir. Aquest nou corriol s’enfila sense contemplacions per dins del bosc.
La vista panoràmica sobre la vall del Forcau i els Posets comença a ser extraordinària, el refugi del Forcau és perfectament visible sota les agulles del seu nom.
Molt més amunt el corriol comença un flanqueig definitiu vers el fons de la clotada. Aquesta vegada ens hi hem de deixar portar.
Allí descobrirem que, en realitat, som en una velleta seca i paral·lela a la principal. El corriol s’enfila directament pel fons d’aquesta velleta, quan aquest indret queda tancat per unes altes morrenes, veurem un seguit de fites a la nostra esquerra (N), que ens indiquen novament el camí a seguir.
Després d’un pronunciat pendent, quedarem situats al capdamunt del llom d’una impressionant morrena, i veurem davant nostre el profund esvoranc que el barranc del Clot de Chill ha anat tallant al llarg dels segles.
El corriol va per damunt d’aquest llom, travessant un paratge boscós molt bonic, cobert d’una espessa catifa de molsa.
Al final del bosc ja son visibles les prades que envoltaven l’antic refugi.
El pendent només disminueix en arribar al capdamunt de les grans morrenes cobertes de bosc i on aquest s’acaba i entrem en unes extenses pastures.
Al darrera d’aquestes pastures i una mica més enlairat hi ha el “nou” refugi del Clot de Chill. Durant tota la pujada i ara des de les prades cal destacar la visió de la velleta d’Espigantosa, totalment seca durant dues terceres parts superiors, fet que contrasta amb la important surgència d’aigua que hi ha al terç final, i que sobtadament crea un cabalós riu, que poc després va a morir a l’Aigüeta de Grist.
Aquesta vall de Chill es comunica amb la de Grist per un collet molt visible i evident que hi ha aproximadament a la mateixa alçada del refugi.
El camí vers els cims segueix ara una flanquejada amb lleugera pujada fins aquest collet de Chill.
Es nota que és un pas important de comunicació entre les dues valls perquè hi ha mols rastres de camí de bestiar i tots van confluint entre ells fins arribar en un de sol a l’esmentat collet i l’últim tram inclús està empedrat.
Aquest collet dona pas a la vall de Grist, però tot just travessat l’esmentat collet, per la dreta veiem que hi ha una petita vell de nom vall del Forau d’Ixeia.
El camí baixa una trentena de metres fins arribar al fons d’aquesta vall, indret on hi ha un prat idíl·lic i les ruïnes d’una cabana.
Tot aquest camí tant marcat i empedrat a estones indica que segurament els remats de la vall de Chill i pugen per la vall de Grist i pel pont de les Riberetes i collet de Chill en lloc del més complicat i costerut que hem fet servir nosaltres.
Una vegada situats en el prat i ruïnes de la cabana hem de girar a la dreta, i a partir d’ara, sense cap mena de camí hem d’anar remuntant la vall del Forau d’Ixeia (ó de la canal de Comalaqueba).
Tot i no haver camí no tenim cap dificultat per avançar per la vall que primer s’estreny per tornar-se a obrir després en arribar a un gran replà.
Travessem el replà per a pujar una petita graonada al capdamunt de la qual entrem en la olla final i on ja veiem els cims i el coll.
Comencem a travessar aquesta olla en direcció al coll. Molt aviat veiem mig amagat per uns grans blocs un estany molt petit anomenat estany del Portilló, situat a 2300 metres aproximadament.
Davant tenim a l’esquerra la tuca del Xinebró, segueix el coll d’Ixeia i la 4ª tuca.
En aquesta Tuca la carena gira 90 graus, i en marcada direcció S s’enfila a la tuca del Forau d’Ixeia, d’on surt, en direcció W, un estrep que tanca la coma on ens trobem.
Per acabar de descriure la coma on ens trobem, només resta comentar que de la tuca del Xinebró també es desprèn en direcció S un curt estrep que ve a morir a l’estanyol on estem situats i per tant tancant d’aquesta manera l’olla o alta coma.
Precisament per aquest estrep S pujarem a la tuca del Xinebró.
Haig de remarcar que el traçat d’aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, i principalment a partir d’ara, el recorregut pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl·lits.
Aquest curt estrep el podríem dividir en dues parts; la primera consisteix en una regular pujada des de l’estanyol fins una petita bretxa, i el segon, més vertical, en una grimpada pel fil mateix de l’aresta.
La primera part és a dir la pujada a la bretxa no presenta cap dificultat, tret del fort desnivell que superarem, decantats a l’esquerra per tal d’esquivar una tartera.
Una vegada a la bretxa veurem a l’altre costat una desolada coma que hi ha al peus de la cresta que uneix el Gran Pic de Perramó (Es Corbets) amb la tuca del Xinebró.
Si us agrada grimpar, a partir d’aquí començareu a gaudir, car sempre és agradable grimpar per un terreny que es manté a cavall entre la facilitat i la dificultat.
Decantats una mica a la dreta, un seguit de fàcils, però verticals, canals ens permeten guanyar alçada ràpidament.
El pendent comença a disminuir, i finalment arribem a un avant-cim (2725m) situat a ponent del cim principal i nus d’arestes, car separa les valls de Perramó, del Forau d’Ixeia i la desèrtica coma esmentada anteriorment.
Ara hem de posar atenció en una curta desgrimpada vers una petita bretxa (2693m) i amb la posterior grimpada fins el cim principal de la tuca del Xinebró.
La panoràmica ja està descrita anteriorment, però cal ressaltar la perspectiva del vessant N de les tuques d’Ixeia que tenim a tocar.
Ara haurem de baixar fins el portilló d’Ixeia, i ho farem amb precaució, els primers metres els farem pel fil mateix de la cresta i després passarem al vessant N (Perramó) que durant uns metres permet baixar còmodament, quan aquest vessant es torna més esquerp passarem novament al fil de la cresta fins que veiem una curta canal, que pel vessant S (Forau d’Ixeia), ens deixa uns dos metres per sota el portilló (2624m).
Ara toca pujar a la 4ª tuca d’Ixeia que ens ofereix, pel vessant S, una gran pala que baixa fins el fons de la coma a tocar quasi l’estanyol;
Així doncs des del peu de la canal per on hem baixat, que està a tocar del coll d’Ixeia, hem de baixar uns metres fent una diagonal vers l’esquerra per tal de situar-nos al peu del coll i d’allar hem d’anar directament a buscar la gran pala i remuntar-la. La inclinació va augmentant, però no presenta cap dificultat.
Aquesta pujada per la pala ens deixa a l’aresta cimera.
Fins aquí la pujada a estat molt fàcil, ara seguirem l’aresta, amb algun indret on cal posar més atenció fins arribar a un avant-cim que és un nus d’arestes, ja que d’aquesta cota parteix la carena que porta a la tuca del Mont.
Seguirem per l’aresta, amb les mateixes petites dificultats fins assolir el punt culminant de la 4ª tuca d’Ixeia.
Fruirem de la vista panoràmica i observarem la complicada aresta que porta fins la resta de tuques d’Ixeia i tornarem per on hem vingut, baixant directament per la pala fins arribar a l’estanyol (sense passar pel Portilló) i allí retrobarem l’itinerari de pujada que seguirem.
Repeteixo l’observació feta anteriorment:
Haig de remarcar que el traçat d’aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, i principalment a partir de l’estanyol, és a dir la grimpada per les crestes, el traçat pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl·lits.
HORARIS:
Del final de la pista al refugi del clot de Chill: 1h 10mn
Del refugi al collet de Chill: 15mn
Del collet a l’estanyet del Portilló: 50mn
De l’estanyet a la tuca del Xinebró: 1h 15mn
De la tuca al Portilló de Chill: 30mn
Del Portilló a l’avant-cim: 45mn
De l’avant-cim a la 4ª tuca d’Ixeia: 10mn
Del cim de la 4ª tuca a l’estanyet: 45mn
De l’estanyet al refugi: 50mn
Del refugi a l’aparcament: 35mn
TOTAL: 7h 05mn
Una part d'aquesta excursió fou publicada a la revista Muntanya nº 788 (any 1993; pàg. 147-152)
També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada