Santa Fe, puig Bruguer, Pedra Ajaguda, el Cigalot, la Cornera, Esqueis Morou, Morro de Vedell, font dels Quatre i boix grèvol
Aquesta atractiva caminada ens enllaça gairebé tots els indrets interessants i potser poc coneguts del vessant nord de Santa Fe del Montseny, com poden ser: el puig Bruguer, la Pedra Ajaguda o "Roca que seu", el Cigalot del Montseny, la Cornera, el Morro de Vedell i la font dels Quatre.
Ho combinarem amb d’altres de molt més coneguts com: la font del Frare, els Esqueis de Morou i el turó de Morou.
També passarem pel boix grèvol monumental del Pla de Morou, però aquí vull fer un aclariment; moltes ressenyes l’esmenten com el que hi ha al costat mateix del camí, però en aquesta caminada ens endinsarem pel bosc sense camí per anar des d’aquest arbre fins el Morro de Vedell i en el trajecte ens en trobarem un altre de molt més gran, que segurament és el veritable boix grèvol de Morou que esmenta l’enllaç:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/boix-grevol-de-morou
de la Diputació de Barcelona, que ja comenta que és de difícil localització i que aquesta excursió gairebé per atzar el va trobar. Segons les dades de l'any 2006 que dona la DIBA la seva alçada és de 17,4 m, i de la soca, que mesura 3,55 m de perímetre, en surten sis peus d'entre els quals en destaca un amb 1,04 m de volta de canó. El seu diàmetre de capçada és de 9,1 m.
És una excursió de dificultat moderada ja que caminarem molta estona sense camí per dins del bosc, especialment indicada per als que els agrada sentir la sensació d’absoluta solitud que es té en aquests paratges. Per tant, a part de la seguretat que dona el GPS també cal tenir nocions per saber-se moure en indrets semblants, ja que en alguns trams no hi ha cap traçat per anar seguint, com per exemple l’enllaç directa entre el puig Bruguer i la Pedra Ajaguda, i de la font dels Quatre al boix grèvol i Morro de Vedell; a partir d’aquesta ressenya al menys ja n’hi ha una.
La resta de la caminada la farem per la xarxa d’amplis camins que hi ha a la zona de Santa Fe.
El dia d’aquesta excursió la boira anava pujant i baixant, per tant de panoràmica de fons se’n veia ben poca, però en excursions anteriors es veia una extensa i dilatada panoràmica. Del Pirineu veurem des del Puigmal al Cap de Creus, passant pel Bastiments i el Canigó. La badia de Roses, el Far, el turó de les Formigues, Sant Hilari Sacalm, la ciutat de Girona, Breda, Riells i Viabrea, Maçanet de la Selva; així com la retallada cresta dels Castellets i la carena de les Agudes al turó de l’Home.
En resum una excursió molt variada per dins de grans i fantàstiques fagedes, rouredes i alzinars del Montseny
Iniciem l’excursió a l’aparcament de Santa Fe, just al davant de les tres sequoies gegantines (d’uns 40 metres d’alçada) que hi ha a Can Casades, en varen plantar quatre per a representar les quatre barres, però només en sobreviuen tres, la quarta la va matar un llamp.
L’edifici modernista de Can Casades i els tres arbres daten de principis del segle XX, sobre el 1920, quan a Santa Fe només s’hi arribava caminant o amb carro; actualment és el centre d’informació del Parc del Montseny i pertany a la Diputació de Barcelona.
L’edifici modernista de Can Casades i els tres arbres daten de principis del segle XX, sobre el 1920, quan a Santa Fe només s’hi arribava caminant o amb carro; actualment és el centre d’informació del Parc del Montseny i pertany a la Diputació de Barcelona.
Seguim el circuït adaptat per a persones amb mobilitat reduïda passant per davant del restaurant de l’Avet Blau i que poc després ens deixa a la font del Frare. Força concorreguda per la seva proximitat a Santa Fe i molt ben conservada. La dictadura va intentar canviar-li el nom per la de font “Espanyola”, intent que evidentment no va reeixir. Podeu trobar una detallada descripció de la font a l’enllaç:
Seguim el circuït que descriu una semi circumferència a la dreta i el deixem en arribar a la cruïlla amb el camí a la torre Lleonard que seguim per l’esquerra.
Arribem a l’esmentada torre, és una construcció del 1900, convertida en Escola de Natura.
Darrere mateix hi ha la Torre Partida o Torre Montcel, també datada entre el 1910 i el 1920, formava part d’un projecte d’edificació de dues cases adossades, de la que només se’n va construir una.
De començaments del segle XX també hi ha dos projectes que havien de trencar l’aïllament de Santa Fe. Un era de l’enginyer Pere Pagès que va confeccionar l’any 1925 el projecte d’un cremallera que hi arribés. El cremallera sortia de l’estació tren de Gualba i arribava a Santa Fe seguint una línia recta. Com que el traçat és molt abrupte s’havien de perforar quatre túnels i construir-hi quatre ponts. El seu elevat cost va fer desestimar la proposta. L’altre projecte era l’enginyer Santiago Rubió i Tudurí que consistia en un funicular que sortia de Gualba de Dalt fins al pont de després del túnel de l’actual carretera. Des d’aquí, una carretera acabaria de completar el recorregut fins a Santa Fe. Podeu trobar més informació i un plano del recorregut del cremallera a l’enllaç:Arribem a l’esmentada torre, és una construcció del 1900, convertida en Escola de Natura.
Darrere mateix hi ha la Torre Partida o Torre Montcel, també datada entre el 1910 i el 1920, formava part d’un projecte d’edificació de dues cases adossades, de la que només se’n va construir una.
A la casa Partida iniciem la separació dels camins d’anada i de tornada. Ara seguim la pista que segueix per l’esquerra fins la primera corba on aquesta gira 90 graus a l’esquerra. Aquí seguim recta per una pista secundària en desús, que va planejant en lleugera baixada fins que arriba a una torrentera on s’acaba. Precisament aquest torrent neix a la font dels Quatre, que visitarem després.
Travessem el torrent i el remuntem uns metres per girar a l’esquerra i sense camí però per un bosc molt clar anem a buscar un camí que hi ha una mica més amunt.
Seguim aquest camí que va vorejant el puig Bruguer i que també ens portaria a l’esmentada font dels Quatre, però l’abandonem una estona després per tornar a girar a l’esquerra per tal d’emprendre una forta pujada sense cap camí per dins del bosc per tal de guanyar el desnivell d’uns 40-50 metres que ens separen del cim. El bosc permet anar pujant sense problemes. Després de la forta pujada inicial el terreny es va aplanant en arribar a la carena. El cim queda a l’esquerra.
El puig Bruguer de 1207 metres d’alçada no té gaire bona vista, potser també hi ajuda el fet que és un dia boirós i no permet gaires contemplacions panoràmiques.
Ara iniciarem la part més desconeguda de l’excursió que consisteix en anar a trobar la Pedra Ajaguda directament travessant el pla de la Clapissa.
Caminar per dins del bosc sense camí, és un gran plaer, sempre que el bosc permeti passar-hi sense entrebancs. Tens la sensació que el bosc et parla, racons, arbres, roques, restes de carboneres, vaig trobar una mena de mur de pedres al costat d’una roca, com un antic aixopluc o una carbonera amb una fita al damunt la roca. Tenia gravat l’itinerari que havia fet anteriorment anant del pou de neu a la Pedra Ajaguda (vegis: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-fe-del-montseny-pou-de-neu-pedra-ajaguda-el-cigalot-esqueis-de-morou-turo-de-morou-i-empedrat-91219385 ) i per tant acabaria enllaçant-hi.
La Clapissa és una gran replà dalt de la carena del que sobresurten varies agrupacions de roques i que al final n’hi ha dues de 1207,5 i 1208,1 que deixo a l’esquerra i poc després enllaço els dos itineraris. Ara toca baixar girant a l’esquerra, seguim tenint les esmentades roques també a l’esquerra i també seguim sense camí. A mitja baixada ja veiem la Pedra Ajaguda entre els arbres, ja que és un nou aflorament rocallós que va seguint l’estrep de les dues roques anteriors.
Finalment enllaço amb el corriol que hi porta des del pla de Morou (que hi porta és un dir, perquè si no ho saps no hi arribes!).
Seguim el corriol per l’esquerra i arribem a la curiosa Pedra Ajaguda. Senyalitzada en el mapa de ICGC amb la cota de 1164,3 metres, és un conjunt de blocs sobreposats que sobresurten en mig del bosc. El gran bloc que hi ha al capdamunt s’aguanta en un inversemblant equilibri i és el que dona nom a l’indret. El podem contemplar per tots costats, inclús per l’esquerra podem enfilar-nos fins la base de l’últim bloc. És un indret per a fer-hi una bona aturada, contemplant el conjunt de pedres i la gran panoràmica de la que gaudeix.
Vist l’indret ara seguirem el corriol en direcció contrària, comencem a trobar alguna fita, arribem a una roca que sobresurt i que és un bon mirador. A partir d’aquí el corriol puja una mica i acaba desembocant en el final d’una antiga pista pista.
La seguim i poc després arribem a una cruïlla, seguim la de l’esquerra que baixa lleugerament. La de la dreta ens portaria al costat del pou de neu.
Només començar-hi a caminar torbem un arbre caigut al mis de la pista, però que podem sortejar perfectament. Ara la pista va perdent el nom de pista i queda convertida en un camí ample. Anem baixant i arribem a la collada Alta, aquí s’acaba el camí o antiga pista i seguim per l’esquerra un corriol que planeja fins el Cigalot del Montseny. Aquesta curiosa pedra no té cap referència al mapa de l’ICGC, però si que la tenen dues roques que hi ha a la dreta i que son lleugerament més altes, senyalitzades amb les cotes de 1132,2 i 1116,5 metres.
L’indret del Cigalot encara és més obert que el de la Pedra Ajaguda i la panoràmica és més extensa. Si no hem fet l’aturada a la darrera, aquí segur que hi estarem una bona estona.
Podem rodejar-lo i per darrera en pujarem uns metres, però tampoc podrem assolir-ne el capdamunt. Si baixem uns metres per la dreta, l’angle que ens ofereix la pedra realment el nom l’hi és molt escaient, però per l’angle de l’esquerra més aviat sembla un gos o hi ha qui hi veu el perfil d’un faraó; sigui com sigui, la pedra és espectacular i no us deixarà indiferents.
Contemplat aquest singular racó, tornem sobre les nostres passes. Abans he esmentat que a la pista hi ha un arbre caigut, precisament aquest arbre és un bon punt de referència perquè ara de tornada no hi hem d’arribar ja que pocs metres abans hem de girar a l’esquerra, i de nou sense camí ens hem d’enfilar muntanya amunt per dins del bosc.
Després de la pujada inicial el terreny s’aplana una mica i acabem enllaçant amb la pista que ve del Pla de Morou i de Can Lleonard. La seguim per l’esquerra només fins el primer revolt. Aquí vaig seguir un rastre de camí per l’esquerra, rastre que aviat es perd i novament sense camí vaig anar pujant per un terreny força brut passant pel costat d’un esquei crec que sense nom, però que també és força curiós, fins que arribo a la sorprenent esplanada on hi ha la punta de la Cornera.
Vull fer una observació sobre aquests darrers metres de pujada a la Cornera, ja és indubtablement més còmode i fàcil fer-ho per l’itinerari de tornada, només cal seguir la pista vint metres més i girar a l’esquerra ja que la pujada és més lleugera i el pas, també sense camí, és molt més net.
Tornant a la Cornera, marcat en el mapa del ICGC amb el nom i la cota de 1263,2 metres d’alçada. L’indret mereix ser visitat, és la punta del Pla Gran de la Cornera, a partir d’aquí la carena es trenca i es precipita pendent avall i van sortint diferents afloraments de roques, alguns de força espectaculars, com l’Esquei Blanc i com no podia ser d’altre manera també veiem a vista d’ocell el Cigalot del Montseny força més avall. No hi havia estat mai i em va causar una gran satisfacció. La boira jugava a tapar i destapar, en un moment de clariana em va semblar distingir el Cigalot, però es va tornar a tapar, així que em vaig parapetar entre les roques disposat a esperar una nova oportunitat, va tardar una mica, però al final vaig tenir el premi de poder-li fer les fotografies pertinents.
Deixem aquest bonic indret i tornem a la pista que travessa el Pla Gran de la Cornera, deixem una desviació a la dreta que baixa i seguim pujant per l’esquerra, passem pel costat d’un llarg mur de pedres que segurament era una carbonera i seguidament ens apareix l’Esquei de Morou.
A dalt, a part d’una gran panoràmica, hi ha un llibre registre i un pessebre; podem accedir-hi fent una curta i fàcil grimpada de 3 ó 4 metres; situats al peu de les roques finals, lleugerament a la dreta veurem una petita canal que va de dreta a esquerra amb una roca inclinada encastada al mig. Aquesta roca ens servirà d'improvisada escala per tal d'arribar al capdamunt del turó; no hi ha excessives preses però hi trobarem les justes i en un minut ja serem a dalt.
Tornem al peu de la roca i seguim el camí, que literalment passa pel turó de Morou, de 1312 metres d’alçada. El cim consisteix en un amuntegament de roques en el punt més alt de l’entorn, ens trobem al mig de la fageda i la vista és molt limitada.
Ara seguim el marcat camí que ens portaria a l’empedrat de Morou, però uns metres abans d’arribar-hi trobem a una cruïlla on deixem aquest camí per seguir-ne un de molt ample per la dreta.
Iniciem una fantàstica flanquejada per dins la fageda que ens porta al camí o pista principal que ens tornaria directament a Santa Fe, però abans encara ens queden per visitar alguns indrets més.
Arribats a la pista la seguim per l’esquerra uns metres i la deixem per fer una curta anada i tornada per la dreta a la font dels Quatre. Una zona humida ens indica on hi ha la font. En una pedra hi ha gravat el nom de la “Font dels Cuatre 1904” el “quatre” amb “C”, ja que data del 1904, és a dir abans de la normalització del català per part d’en Pompeu Fabra. La pedra amb la inscripció és visible, però la font està tapada per la fullaraca. Vaig esmerçar una estona per a netejar-la.
Sobre el nom hi ha dues teories, una que correspon a l’any 1904, i l’altre a que és la partió entre quatre propietats (hi ha dos pedrons al costat), a l’enllaç:
Travessem el torrent i el remuntem uns metres per girar a l’esquerra i sense camí però per un bosc molt clar anem a buscar un camí que hi ha una mica més amunt.
Seguim aquest camí que va vorejant el puig Bruguer i que també ens portaria a l’esmentada font dels Quatre, però l’abandonem una estona després per tornar a girar a l’esquerra per tal d’emprendre una forta pujada sense cap camí per dins del bosc per tal de guanyar el desnivell d’uns 40-50 metres que ens separen del cim. El bosc permet anar pujant sense problemes. Després de la forta pujada inicial el terreny es va aplanant en arribar a la carena. El cim queda a l’esquerra.
El puig Bruguer de 1207 metres d’alçada no té gaire bona vista, potser també hi ajuda el fet que és un dia boirós i no permet gaires contemplacions panoràmiques.
Ara iniciarem la part més desconeguda de l’excursió que consisteix en anar a trobar la Pedra Ajaguda directament travessant el pla de la Clapissa.
Caminar per dins del bosc sense camí, és un gran plaer, sempre que el bosc permeti passar-hi sense entrebancs. Tens la sensació que el bosc et parla, racons, arbres, roques, restes de carboneres, vaig trobar una mena de mur de pedres al costat d’una roca, com un antic aixopluc o una carbonera amb una fita al damunt la roca. Tenia gravat l’itinerari que havia fet anteriorment anant del pou de neu a la Pedra Ajaguda (vegis: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-fe-del-montseny-pou-de-neu-pedra-ajaguda-el-cigalot-esqueis-de-morou-turo-de-morou-i-empedrat-91219385 ) i per tant acabaria enllaçant-hi.
La Clapissa és una gran replà dalt de la carena del que sobresurten varies agrupacions de roques i que al final n’hi ha dues de 1207,5 i 1208,1 que deixo a l’esquerra i poc després enllaço els dos itineraris. Ara toca baixar girant a l’esquerra, seguim tenint les esmentades roques també a l’esquerra i també seguim sense camí. A mitja baixada ja veiem la Pedra Ajaguda entre els arbres, ja que és un nou aflorament rocallós que va seguint l’estrep de les dues roques anteriors.
Finalment enllaço amb el corriol que hi porta des del pla de Morou (que hi porta és un dir, perquè si no ho saps no hi arribes!).
Seguim el corriol per l’esquerra i arribem a la curiosa Pedra Ajaguda. Senyalitzada en el mapa de ICGC amb la cota de 1164,3 metres, és un conjunt de blocs sobreposats que sobresurten en mig del bosc. El gran bloc que hi ha al capdamunt s’aguanta en un inversemblant equilibri i és el que dona nom a l’indret. El podem contemplar per tots costats, inclús per l’esquerra podem enfilar-nos fins la base de l’últim bloc. És un indret per a fer-hi una bona aturada, contemplant el conjunt de pedres i la gran panoràmica de la que gaudeix.
Vist l’indret ara seguirem el corriol en direcció contrària, comencem a trobar alguna fita, arribem a una roca que sobresurt i que és un bon mirador. A partir d’aquí el corriol puja una mica i acaba desembocant en el final d’una antiga pista pista.
La seguim i poc després arribem a una cruïlla, seguim la de l’esquerra que baixa lleugerament. La de la dreta ens portaria al costat del pou de neu.
Només començar-hi a caminar torbem un arbre caigut al mis de la pista, però que podem sortejar perfectament. Ara la pista va perdent el nom de pista i queda convertida en un camí ample. Anem baixant i arribem a la collada Alta, aquí s’acaba el camí o antiga pista i seguim per l’esquerra un corriol que planeja fins el Cigalot del Montseny. Aquesta curiosa pedra no té cap referència al mapa de l’ICGC, però si que la tenen dues roques que hi ha a la dreta i que son lleugerament més altes, senyalitzades amb les cotes de 1132,2 i 1116,5 metres.
L’indret del Cigalot encara és més obert que el de la Pedra Ajaguda i la panoràmica és més extensa. Si no hem fet l’aturada a la darrera, aquí segur que hi estarem una bona estona.
Podem rodejar-lo i per darrera en pujarem uns metres, però tampoc podrem assolir-ne el capdamunt. Si baixem uns metres per la dreta, l’angle que ens ofereix la pedra realment el nom l’hi és molt escaient, però per l’angle de l’esquerra més aviat sembla un gos o hi ha qui hi veu el perfil d’un faraó; sigui com sigui, la pedra és espectacular i no us deixarà indiferents.
Contemplat aquest singular racó, tornem sobre les nostres passes. Abans he esmentat que a la pista hi ha un arbre caigut, precisament aquest arbre és un bon punt de referència perquè ara de tornada no hi hem d’arribar ja que pocs metres abans hem de girar a l’esquerra, i de nou sense camí ens hem d’enfilar muntanya amunt per dins del bosc.
Després de la pujada inicial el terreny s’aplana una mica i acabem enllaçant amb la pista que ve del Pla de Morou i de Can Lleonard. La seguim per l’esquerra només fins el primer revolt. Aquí vaig seguir un rastre de camí per l’esquerra, rastre que aviat es perd i novament sense camí vaig anar pujant per un terreny força brut passant pel costat d’un esquei crec que sense nom, però que també és força curiós, fins que arribo a la sorprenent esplanada on hi ha la punta de la Cornera.
Vull fer una observació sobre aquests darrers metres de pujada a la Cornera, ja és indubtablement més còmode i fàcil fer-ho per l’itinerari de tornada, només cal seguir la pista vint metres més i girar a l’esquerra ja que la pujada és més lleugera i el pas, també sense camí, és molt més net.
Tornant a la Cornera, marcat en el mapa del ICGC amb el nom i la cota de 1263,2 metres d’alçada. L’indret mereix ser visitat, és la punta del Pla Gran de la Cornera, a partir d’aquí la carena es trenca i es precipita pendent avall i van sortint diferents afloraments de roques, alguns de força espectaculars, com l’Esquei Blanc i com no podia ser d’altre manera també veiem a vista d’ocell el Cigalot del Montseny força més avall. No hi havia estat mai i em va causar una gran satisfacció. La boira jugava a tapar i destapar, en un moment de clariana em va semblar distingir el Cigalot, però es va tornar a tapar, així que em vaig parapetar entre les roques disposat a esperar una nova oportunitat, va tardar una mica, però al final vaig tenir el premi de poder-li fer les fotografies pertinents.
Deixem aquest bonic indret i tornem a la pista que travessa el Pla Gran de la Cornera, deixem una desviació a la dreta que baixa i seguim pujant per l’esquerra, passem pel costat d’un llarg mur de pedres que segurament era una carbonera i seguidament ens apareix l’Esquei de Morou.
A dalt, a part d’una gran panoràmica, hi ha un llibre registre i un pessebre; podem accedir-hi fent una curta i fàcil grimpada de 3 ó 4 metres; situats al peu de les roques finals, lleugerament a la dreta veurem una petita canal que va de dreta a esquerra amb una roca inclinada encastada al mig. Aquesta roca ens servirà d'improvisada escala per tal d'arribar al capdamunt del turó; no hi ha excessives preses però hi trobarem les justes i en un minut ja serem a dalt.
Tornem al peu de la roca i seguim el camí, que literalment passa pel turó de Morou, de 1312 metres d’alçada. El cim consisteix en un amuntegament de roques en el punt més alt de l’entorn, ens trobem al mig de la fageda i la vista és molt limitada.
Ara seguim el marcat camí que ens portaria a l’empedrat de Morou, però uns metres abans d’arribar-hi trobem a una cruïlla on deixem aquest camí per seguir-ne un de molt ample per la dreta.
Iniciem una fantàstica flanquejada per dins la fageda que ens porta al camí o pista principal que ens tornaria directament a Santa Fe, però abans encara ens queden per visitar alguns indrets més.
Arribats a la pista la seguim per l’esquerra uns metres i la deixem per fer una curta anada i tornada per la dreta a la font dels Quatre. Una zona humida ens indica on hi ha la font. En una pedra hi ha gravat el nom de la “Font dels Cuatre 1904” el “quatre” amb “C”, ja que data del 1904, és a dir abans de la normalització del català per part d’en Pompeu Fabra. La pedra amb la inscripció és visible, però la font està tapada per la fullaraca. Vaig esmerçar una estona per a netejar-la.
Sobre el nom hi ha dues teories, una que correspon a l’any 1904, i l’altre a que és la partió entre quatre propietats (hi ha dos pedrons al costat), a l’enllaç:
https://www.google.com/maps/d/viewer?mid=1NR7adiDk2597xsoOa7sFAvUucBE&ll=41.77681465349605%2C2.4738253576721014&z=18 hi trobareu una detallada descripció i el nom dels propietaris dels quatre termes. Tornem al camí, però quatre passes més endavant el tornem a deixar, ja que a l’esquerra del camí hi ha un boix grèvol molt alt que en molts traçats està assenyalat com el Boix Grèvol monumental. Des del camí ja es veu, però té millor perspectiva si el mirem des del darrere.
Vist l’arbre vaig decidir anar directament al Morro de Vedell des d’allà mateix, per dins del bosc i novament sense camí guiant-me amb el mapa de ICGC per arribar-hi. Va ser una decisió encertada, ja que a mig camí em vaig topar amb el veritable Boix Grèvol del Pla de Morou. Realment és espectacular, al començament ja he esmentat l’enllaç de la Diputació de Barcelona que n’explica els detalls. És situat en una lleugera fondalada i està voltat dalts faigs que l’encerclen i que estan marcats i numerats amb pintura groga. No sé si és per talar-los perquè el boix grèvol creixi més, o al contrari per no talar-los per protegir-lo. Indret molt bonic i apartat de tots els camins.
Des del boix grèvol ja es veuen les roques del petit promontori del Morro de Vedell, al que arribem poc després.
El Morro de Vedell de 1174,6 metres d’alçada és un conjunt de roques situades al capdamunt d’un petit bony, no té gaire vista perquè està situat al mig del bosc.
Ara ens cal tornar a la pista principal; fins el Morro de Vedell arriba una antiga pista que seguirem uns metres, ja que va girant a la dreta i nosaltres hem d’anar en direcció contraria. Així que quan comença a girar més marcadament a la dreta la deixem per tal d’anar a trobar la pista principal.
En voler “tallar” massa recta vaig baixar una mica per travessar una torrentera i la remuntada per l’altre costat era una mica bruta de vegetació fins arribar de nou a la pista; potser havia d’haver fet una mica de semi-circumferència per la dreta per no haver de “sifonar” i el terreny potser hagués estat més obert; però d’una manera o d’altre acabem arribant a la pista principal que havíem deixat per anar al boix grèvol i Morral de Vedell.
Seguim la pista que de nou ens porta a la casa Partida i a Can Lleonard enllaçant amb el camí d’anada. El seguim uns metres, però quan gira per anar a la font del Frare, seguim recta travessem la riera de Santa Fe per un pont de fusta del circuit adaptat i ens desviem a l’esquerra per pujar per unes antigues escales de pedra que ens porten davant de l’ermita de Santa Fe del Montseny; ermita que evidentment dona nom a tota la zona i documentada ja l’any 1231. És el centre històric de la vall i el seu estat de conservació contradiu tot el que l’envolta del Parc del Montseny, amb el centre d’informació, els camins adaptats, ponts, fonts arranjades ... i l’ermita oblidada completament en un racó decadent. Vegis l'enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Santa_Fe_del_Montseny Vista l’ermita arribem a l’aparcament.
Des del boix grèvol ja es veuen les roques del petit promontori del Morro de Vedell, al que arribem poc després.
El Morro de Vedell de 1174,6 metres d’alçada és un conjunt de roques situades al capdamunt d’un petit bony, no té gaire vista perquè està situat al mig del bosc.
Ara ens cal tornar a la pista principal; fins el Morro de Vedell arriba una antiga pista que seguirem uns metres, ja que va girant a la dreta i nosaltres hem d’anar en direcció contraria. Així que quan comença a girar més marcadament a la dreta la deixem per tal d’anar a trobar la pista principal.
En voler “tallar” massa recta vaig baixar una mica per travessar una torrentera i la remuntada per l’altre costat era una mica bruta de vegetació fins arribar de nou a la pista; potser havia d’haver fet una mica de semi-circumferència per la dreta per no haver de “sifonar” i el terreny potser hagués estat més obert; però d’una manera o d’altre acabem arribant a la pista principal que havíem deixat per anar al boix grèvol i Morral de Vedell.
Seguim la pista que de nou ens porta a la casa Partida i a Can Lleonard enllaçant amb el camí d’anada. El seguim uns metres, però quan gira per anar a la font del Frare, seguim recta travessem la riera de Santa Fe per un pont de fusta del circuit adaptat i ens desviem a l’esquerra per pujar per unes antigues escales de pedra que ens porten davant de l’ermita de Santa Fe del Montseny; ermita que evidentment dona nom a tota la zona i documentada ja l’any 1231. És el centre històric de la vall i el seu estat de conservació contradiu tot el que l’envolta del Parc del Montseny, amb el centre d’informació, els camins adaptats, ponts, fonts arranjades ... i l’ermita oblidada completament en un racó decadent. Vegis l'enllaç: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ermita_de_Santa_Fe_del_Montseny Vista l’ermita arribem a l’aparcament.
HORARIS:
De Santa Fe a la font del Frare: 05mn
De al font del Frare al puig Bruguer: 35mn
Del puig Bruguer a la Pedra Ajaguda: 15mn
De la Pedra Ajaguda al Cigalot del Montseny: 15mn
Del Cigalot a La Cornera: 30mn
De la Cornera a l’Esquei de Morou: 10mn
De l’Esquei de Morou al turó de Morou: 05mn
Del turó de Morou a la font Dels Quatre: 30mn
De la font Dels Quatre al boix Grèvol del Pla de Morou: 10mn
Del Boix Grèvol al Morro de Vedell: 05mn
Del Morro de Vedell a l’ermita de Santa Fe: 30mn
De l’ermita a l’aparcament: 05mn
TOTAL: 3h 15mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada