NOTA IMPORTANT!
La descripció esmenta que per anar al turó de Donadéu hem de fer una "anada i tornada", Per tant una vegada a l'esmentat turó hem de tornar sobre les nostres passes per tal d'enllaçar amb el camí que ens portarà a Sant Cebrià.
Però aquest camí passa pocs metres per sota el turó de Donadéu.
Per tal d'estalviar aquesta marrada, recentment s'ha obert una curta drecera que des de darrere mateix de la torre baixa fins a trobar l'esmentat camí.
El corriol que s'ha obert, obrint-se pas en mig de la densa vegetació de brucs, és molt evident, i en el seu inici s'hi ha col·locat una fita, i bàsicament segueix el traçat de la línia d'alta tensió.
Òbviament no surt al traçat d'aquesta descripció, però son pocs metres, i aviat tornarem al traçat en arribar al camí. On també hi ha una fita.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
SEGUIM AMB LA DESCRIPCIÓ ORIGINAL:
Tornem sobre les nostres passes fins la cruïlla anterior d’anada i tornada, i ara seguim la pista per l’altre costat.
Però també la seguirem molt poca estona, ja que en el punt on la travessa tangencialment la línia d’alta tensió, l’haurem d’abandonar per a seguir un gens marcat corriol a l’esquerra i en un angle de gairebé 180 graus. Generalment hi ha una fita.
Esmento “gens marcat corriol”, perquè aquests camins poc freqüentats quan s’obre una pista normalment es “carregen” literalment l’inici del camí. A vegades hi ha una fita, o un senyal, o es veu més o menys trepitjat; però en aquest cas, no hi ha res; i l’inici fa dubtar de si realment anem bé o ens hem equivocat.
Però això només passa ens els primers deu o vint metres, després el corriol es fa evident.
Evident, però ...poc transitat i per tant la vegetació va creant com un túnel, i durant gran part d’aquest recorregut has d’anar ajupit esquivant branques.
És un corriol que fa la volta al turó de Donadéu pel seu vessant de ponent i sense perdre gaire alçada.
Arribem a una cruïlla, on per la dreta arriba un camí que sembla millor; però no l’hem de seguir, ja que hem de seguir recta.
A partir d’aquí el corriol està una mica millor; a la dreta del corriol el marge es veu rebaixat, senyal que fa temps aquest corriol deuria ser una pista.
Novament arribem a una cruïlla, el mapa via satèl•lit indica que hi ha un camí que segueix recta, però deu estar molt tapat, i les poques ressenyes que hi ha, totes giren a l’esquerra per a seguir un nou corriol, semblant als dos que hem seguit fins ara.
Ara tornem a revoltar el turó de Donadéu, a menys alçada i aquesta vegada pel seu vessant nord.
Arribem a una petita clariana, que és a la vegada un petit mirador, estem sobre la pedrera de Can Donadéu, i aquí el corriol fa un gir de 180 graus a la dreta.
Seguim pel corriol o antic camí de carro ja que és ample, però la vegetació només deixa un estret pas per anar-lo seguint. Ara estem revoltant la part superior de l’esmentada pedrera, però a força distància.
Arribem a una nova cruïlla amb un camí perpendicular. Si seguíssim per la dreta baixaríem fins la pedrera; així doncs seguirem aquest nou camí girant 90 graus a la dreta.
Cada vegada els nous camins son una mica millors que els anteriors.
Des del turó de Donadéu hem anat perdent alçada, però a curtes estones, ja que hem planejant més que baixat.
Això s’acaba en arribar a la propera cruïlla; on deixem estar el camí de la dreta i emprenem una forta davallada pel de l’esquerra. Tal com he esmentat abans, aquest camí també és una mica millor que l’anterior.
Finalment arribem al peu d’una torre d’alta tensió. Aquí s’acaben el corriols poc transitats i embrossats, ja que ara seguirem l’antiga pista d’accés a l’esmentada torre, que surt per l’esquerra.
Seguim baixant per la pista, que fa varies llaçades i que acaba desembocant a la pista principal de Sant Cebrià.
Però uns metres abans d’arribar-hi, a l’últim revolt a l’esquerra, veurem un molt bon marcat camí a la dreta. Aquest és un punt important, ja que aquest camí ens portarà a la font dels Avellaners; però primer farem una curta anada i tornada a Sant Cebrià.
Així doncs deixem de moment aquest camí i acabem d’arribar a l’esmentada pista, que seguim per l’esquerra i que en pocs minuts ens deixa davant la bonica ermita de Sant Cebrià de Cabanyes.
Davant nostre tenim mil anys d’història, ja que aquesta ermita ja és documentada l’any 1001 en una donació a “Sant Cebrià de Cabanes”; fou consagrada el 3 de juny del 1192.
Diu en Josep Maria Cuyàs i Tolosa (1904-1992), historiador badaloní, i uns dels pioners i artífex del Museu Municipal de Badalona, que l'església va ser construïda pels mateixos veïns, entre ells el propietari de la masia de Can Torrents, casa tan antiga com la mateixa església i que sempre va ser el seu braç dret, i per això va rebre el càrrec d'obrer major.
Amb els segles va anar caient en desús, i no fou fins 1971que es començà la seva reconstrucció per part del CES-Amics de Cabanyes i que durà fins el 1984. Deixant com a resultat aquest magnífic exemplar d’ermita romànica.
Davant la porta hi ha un petit pati, que a la vegada ens permet tenir una bonica perspectiva de la contrada.
Visitat aquest acollidor indret, tornem sobre les nostres passes fins la cruïlla esmentada anteriorment, i seguim el camí (ara el trobarem a la nostra esquerra) i que en pocs minuts ens deixa a la font dels Avellaners.
De la font es pot dir que només queda un antic i gran cartell amb el nom, perquè de la font només en vaig poder veure una mica d’humitats al terra.
Del darrere del cartell surt un corriol que en pocs metres ens deixa a una antiga pista.
Aquesta pista desemboca en la pista principal que ens ha portat fins a Sant Cebrià; és a dir passant per la font hem fet una gran drecera.
Pocs metres abans de desembocar a la pista deixem a l’esquerra uns ruscos d’abelles (cal anar amb precaució, en aquests escassos metres).
Seguim aquesta ampla pista, que en alguns moments està cimentada, fa un gran gir a la dreta i ens porta fins una triple cruïlla.
Aquí l’hem d’abandonar, per a seguir-ne una de secundària que arrenca en forta pujada per l’esquerra.
Arribem a una clariana i girem a la dreta. Ara la pista queda convertida en un bonic camí per dins del bosc.
Més endavant arribem a la font de la Guineu. On, com a passat a la dels Avellaners, hi ha més cartell que font.
Però aquesta té una mica més d’entitat, queda arrecerada a la dreta del camí, i a part del cartell, en una roca hi ha pintat el nom de la font, una pintura força antiga i gairebé invisible sota el verdet.
Vaig tenir la santa paciència de treure el verdet i deixar força més visible el nom de la font; és de suposar que a sota aquesta pedra hi deu o devia haver el broc de la font.
Passem la font i anem seguint el camí. Fa estona que anem recuperant alçada, però d’una manera molt suau, però sostinguda.
Finalment el camí es converteix en pista, que anirem seguint.
Ara veiem a la dreta el poblat ibèric del turó de les Maleses i a l’esquerra treu el nas la punta de la torre de guaita de la Coscollada o Coscoiada.
Aquesta pista ens portaria al coll de Lliçà, però nosaltres farem una nova drecera.
A l’esquerra veurem una curta pista que mena al peu d’una torre d’alta tensió; la seguirem fins la torre, i una vegada allí veurem que segueix un marcat camí que transcorre per sota els cables; és una zona desforestada amb motiu del traçat de la línia d’alta tensió, però a part d’això, hi ha un marcat camí que ens deixa dalt la carena, pràcticament a tocar de la torre de vigilància.
Acabem de sortir de la part obaga, a la que havíem entrat en baixar del turó de Donadéu, i tornem a estar a la part solana i novament amb una gran vista sobre la costa barcelonina.
El vèrtex de la Coscollada no és exactament on hi ha la torre, per cert indret que és parada i fonda d’excursionistes i ciclistes; per arribar al punt més alt de la Coscallada, de 464 metres d’alçada, hem de seguir uns metres més la pista, i acabar d’arribar-hi; no hi ha cap senyal ni res que s’hi assembli, està a tocar de la pista, i només en queda la petita plataforma del vèrtex (està a poques passes del dipòsit que també hi ha en aquest indret).
La Coscollada és un gran mirador de 360 graus, malauradament estroncat per les nombroses línies d’alta tensió, que fan complicat poder fer fotos sense cables o sense torres; però malgrat això, podem contemplar el mar, el Pirineu, Montserrat, el Montseny, la Mola, Montjuic i Barcelona.
A partir d’aquí podríem dir que comença una nova excursió, ja que ara caminarem per dalt la carena, per la solana i amb constants bones vistes.
Seguim la pista que aviat arriba a la cruïlla on a la dreta ens portaria al coll de la Vallensana, i recta al de la Conreria.
Seguim, en direcció a la Conreria, passem pel coll de la Jeia d’en Pujol, on a l’esquerra ja treuen el nas les darreres cases de la urbanització de la Conreria.
Seguim una estona més i arribem al coll de Fra Rafel.
Aquí hem d’abandonar la pista. A la dreta arrenquen dos corriols, primer un que baixa i gairebé enganxat a aquest, un que puja.
Hem de seguir aquest segon corriol, molt poc definit i cal posar atenció per veure’l.
La poca definició d’aquest corriol només dura els tres o quatre primers metres, en que la vegetació sembla que l’hagi desdibuixat una mica; però a continuació el corriol es converteix en un camí perfectament marcat, amb una forta pujada inicial, i que després va planejant pel llom de la carena, ja que el turó de Fra Rafel és molt llarg i planer.
En aquesta planejada hem d’estar atents, perquè diagonalment a l’esquerra arrenca un curt i poc marcat corriol que en una dotzena de passes ens deixa dalt del turó de Fra Rafel, de 413 metres d’alçada.
Aquest turó és un gran mirador de 360 graus, un altre indret, on en dies clars, es veu el Pirineu. Turó injustament poc visitat ja que les vistes son magnifiques, inclús hi ha unes pedres a mode de seient, molt apropiades per a descansar i gaudir de la panoràmica.
Podria semblar que serà un indret emboscat i sense vistes, però a dalt hi ha una clariana que permet veure l’esmentada vista.
Deixem el turó pel costat contrari al que hem vingut, per a seguir un nou rastre de corriol que ens retorna immediatament al camí principal.
Camí que seguim fins una punta, on hi ha unes roques, que, de nou, son un gran mirador.
D’aquestes roques, surt, o sortia, un camí que baixava directament a la pista que hi ha més avall; però aquest camí a quedat en part esborrat per la vegetació; així que a pocs metres de les roques, girarem a l’esquerra, per a continuar seguint un corriol que ens condueix fins el GR de la Conreria., després d’alguns trams de forta baixada.
Arribats al GR, girarem a la dreta i arribarem fins un collet, que és una important cruïlla de camins.
Una vegada al collet girarem a la dreta i immediatament a l’esquerra per a seguir una pista secundària, que mena fins una torre d’alta tensió; allí la pista es converteix en corriol que segueix fins arribar dalt del turó de l’Home, de 363 metres d’alçada.
Nou gran mirador de tota la zona, on destaca el convent de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre als nostres peus.
Nova aturada panoràmica; per seguir després el corriol que baixa per l’altre costat, i que després d’una forta baixada inicial ens deixa al final de la carretera de la urbanització del Mas Ram; indret on hi ha també un bon mirador.
Anar a aquest mirador i al final de l’esmentada carretera del Mas Ram, no és estrictament necessari, ja que el nostre camí i la carretera, van uns metres paral•lels i separats per pocs metres.
Això és important, perquè novament hem d’estar atents al punt d’interès, ja que en aquest mateix indret, arrenca, a la dreta, un camí que baixa, tot seguint el traçat d’una línia de baixa tensió.
Aquest camí ens portaria directament a la font del Pop o de Beu-i-tapa; però, novament hem d’estar atents al punt d’interès que hi ha més o menys a mitja baixada, en un indret on hi ha un petit bosquet, perquè aquí hem d’abandonar el camí que baixa per a seguir-ne un de menys definit, que arrenca a la nostra dreta, just en el punt on hi ha un reduït bosquet de pins.
Aquest nou camí, menys transitat i per tant, la vegetació a estones sembla que se’l vulgui menjar, és molt bonic, i planeja a mitja muntanya, per uns terrenys que antigament deurien estar plens de vinyes, de les que encara es conserven els bancals, i les restes d’una antiga cabana de vinya.
Finalment aquest bonic camí desemboca en una pista. La seguim per l’esquerra i ens porta a pocs metres del tanatori. Girem a la dreta i seguim el camí que ens retorna fins l’inici d’aquesta bonica caminada.
Abans del final, vaig voler apropar-me fins la font del Goig, però després de començar seguint el camí correcte, em va semblar que deuria estar al costat d’un dipòsit que hi ha, i aquí la vaig errar.
Així que vaig tornar al camí principal i ho vaig deixat estar per una nova ocasió. Veureu que el traçat fa unes línies estranyes, si voleu anar fins la font heu de seguir el traçat de més a l’esquerra i una mica més amunt hi ha la font.
HORARIS:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada