Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 2 d’octubre del 2020

L'Hostal de la Vall del Bac, Sant Miquel de la Torre, Sant Andreu de Porreres, Sant Feliu del Bac i Santa Maria de Llongarriu

 








































Bonica i poc freqüentada circumval•lació per la vall del Bac; d'anada per la solana i la tornada per la obaga, i que ens permet contemplar quatre ermites: les de Sant Miquel de la Torre, Sant Andreu de Porreres, Sant Feliu del Bac i Santa Maria de Llongarriu o Mare de Déu dels Àngels.

Hi ha una cinquena ermita, la de Santa Magdalena del Coll, però està en un terreny privat i el propietari no permet el pas, ens haurem de conformar en veure de lluny, entre els arbres, el que queda del campanar.
Totes estan en bon estat de conservació, menys la de Santa Magdalena que està enrunada.
La vall del Bac és una bonica i solitària contrada on només hi ha masos dispersos i que comunica amb la vall de Carrera pel coll de Carrera; entre les dues sumen més de vint quilòmetres, els que van de Sant Pau de Segúries fins a la carretera d'Oix, concretament al costat de Can Bundància (per cert, un bon indret per "finalitzar" la sortida).
De la vall d'en Bac hi ha una petita guia de la col•lecció "Llibres de Motxilla" de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat de l'abril del 1979 en primera edició i juny del 1981 en segona, i obra de l'Anna Borbonet (1935-2016).
És un treball molt acurat i exhaustiu de la vall i de la seva dispersa població, on destaca el nom de totes les cases i de la població minvant al llarg dels anys; per exemple esmenta que l'any 1940 hi havia 172 habitants i 35 cases ocupades, mentre que el 1979 només hi havia 22 habitants i tant sols 5 cases habitades, amb el detall de les que queden i de les darreres en desocupar-se; encara que de manera diferent, actualment hi ha més de 5 cases, el que no sé si ho son de manera permanent. A sant Andreu de Porrera segur que si, i a Sant Martí de Toralles, i a Llongarriu, també.
L'estreta carretera que travessa tota la vall et permet gaudir de la bellesa i solitud d'aquesta vall.
Actualment hi ha una segona pista-carretera que travessa la vall del Bac, i que arrenca de la general poc després (o abans, depèn d’on en vingui) de l’Hostal de la Vall del Bac, puja pavimentada fins el Mas turístic de Llongarriu, i segueix per la obaga, a estones de terra i d’altres cimentada, molt ampla i perfectament transitable i que comunica amb la vall de Bianya pel Collsacosta; precisament aquesta pista coincideix amb el traçat del GR1, traçat que seguirem de tornada.
Durant el recorregut caminarem per camins ancestrals que comunicaven els diferents masos de la vall, tots son encara perfectament traçats, però degut al poc pas de vianants, en alguns casos estan ja una mica malmesos.
La vall del Bac és potser de les poques valls que tenen una llargada de vint quilòmetres sense cap poble, tots son masos dispersos; això converteix la nostra caminada en un gaudi de solitud i tranquil•litat, car només sentirem el cant dels ocells.

Sant Miquel de la Torre, és una església romànica de finals del segle XII que també rep el nom de Sant Miquel d'Avellanacorba, o de Sant Miquel de Vellanacorba o també de Sant Miquel de Sacorba.
Al costat hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocacorba, i dels Descatllar, coneguda com la Torre de la Vall del Bac, nom que per si sol ja evoca l'origen de l'edifici: un vell castell medieval que fou patrimoni de la família Bac. És un monument inventariat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El gran terratrèmol del febrer de l’any 1428 va derruir totes les esglésies de la vall del Bac, i les campanes de de Sant Miquel les varen instal•lar provisionalment al cementiri que hi ha al costat, fins que no es va reconstruir l’església.

Sant Andreu de Porreres havia estat el principal temple de la parròquia de la Vall del Bac. La primera referència documental és de l’any 946; però el topònim Porreres ja és esmentat l’any 904 en un escrit de limitació de termes
També greument afectat pels terratrèmols del segle XV, a l’edifici romànic s’anaren afegint després una sèrie de dependències complementàries, com la casa rectoral i la sagristia, que van desfigurar-lo del tot. Va ser, així mateix, modificat en èpoques més tardanes.
Actualment la rectoria està habitada i l’indret reconvertit en un habitatge rural.
El paratge i la vista des de Sant Andreu de Porreres, situat a la solana, amb sol tot l’any, causen una molt agradable sensació, et quedaries a la casa rural a passar-hi dies.

El temple de Sancti Felicis de Bag apareix documentat per primera vegada l'any 946. Cinquanta anys més tard, concretament el 20 de gener del 996, el bisbe Ot de Girona va consagrar l'església i li va donar diversos delmes i primícies a banda de l'església de Sant Cristòfol.
Al campanar s'hi accedia per una escala exterior de pedra, situada a la façana nord. Hi ha una pica d'aigua beneïda situada a l'interior de l'església. Es troba molt erosionada, per aquesta raó no se li ha donat una cronologia aproximada. L'any 1996 es va trobar una ara d'altar i una pica baptismal rectangular romàniques.
L'església de Sant Feliu del Bac fou restaurada l'any 2012 per la Diputació de Girona, i es troba en un paratge totalment solitari i molt bonic.
Santa Magdalena del Coll és una església d'origen romànic que està situada prop de la masia del Coll, i és l’ermita que no ens permeten el pas per arribar-hi.
Situada dalt d’un petit turonet darrera la casa, actualment està en estat ruïnós.
Procedia de Santa Magdalena el retaule barroc que fins a l'any 1973 presidí el presbiteri de Sant Miquel de la Torre, el qual fou desmuntat i traslladat a Olot.

Santa Maria de Llongarriu també denominada Santa Maria de Sacot, Santa Maria del Cot, Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu és una ermita romànica. Es troba a 740 m d'altitud dominant la riera d'Oix, al costat de l'antiga casa pairal de Llongarriu. És un monument inventariat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita d'estil romànic que data del segle XII o començaments del XIII però que té reformes del segle XVII. És un senzill temple d'una sola nau amb campanar en espadanya.
Però de totes maneres ja és esmentada l’ant 1066.
És curiós com van variant els noms al llarg dels segles i de com es van perfeccionant o semblant a com les coneixem actualment; a Llongarriu en tenim un exemple molt clar: Sanctae Mariae de Cod, Santa Maria de Cod en la villa de Toralloles, Sancta Maria de Cod, Sancta Maria de Cute, Sancta Maria de Cote, i en català Santa Maria de Ça Cot, Santa Maria de Sacot, Santa Maria de la Cot i el Lloc de la Cot.
Com a resultat del terratrèmol del 1428 quedà totalment derruïda i es va habilitar una casa o barraca a prop de l'església, amb les campanes col•locades en una bastida provisional. A la llinda de la porta s'esmenta que es realitzaren obres a l'església el 1672. El 1936 l'església fou incendiada i es perdé el retaule antic on hi havia representada l'Assumpció de Maria i que confusament ha fet que hom apliqués a l'església el nom o advocació de Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu. L'església va ser restaurada l’any 1989.

Per començar l’excursió ens situarem a l’antic Hostal de la Vall del Bac. Indret molt bonic, i que és una important cruïlla de camins, on també hi ha una font i espais suficients per a deixar-hi el vehicle.
Tal com ja he esmentat, a aquest indret hi arribarem seguint la l’estreta carretera local de Sant Pau de Segúries a Castellfollit de la Roca que recorre tota la vall del Bac.
Hi ha un pal amb els diferents itineraris i destinacions que es poden seguir des d’aquest punt.
Nosaltres seguirem la pista que baixa en direcció N directa al Mas El Ferrer, al que s’arriba creuant la riera per una passarel•la, però just a l’inici d’aquesta, la pista gira a l’esquerra i creua la riera de la Vall del Bac per un gual.
Atenció, perquè normalment porta aigua, i depenent del cabdal, potser acabarem amb els peus mullats de bon començament.
Una vegada a l’altre costat continuem per la pista, trobem una porta i els senyals de pintura groga que anirem seguint.
D’aquesta manera aviat arribarem a Sant Miquel de la Torre. L’indret de l’entorn de l’ermita està una mica abandonat. A un nivell una mica inferior podem contemplar també les construccions del Mas de la Torre i evidentment la Torre que dona nom a l’indret i que està adossada a l’edifici principal.
Contemplat l’indret, seguim el camí, tot passant pel costat mateix del cementiri que hi ha uns metres més endavant.
Ara travessarem uns camps abandonats, on el camí es converteix en un rastre d’herbes trepitjades, i si hem sortit d’hora, ens acabarem de mullar els peus.
Arribats a l’altre extrem dels camps retrobem el camí molt ben marcat i més endavant travessem el torrent de la Garfera.
També hi pot baixar aigua, és a dir, que seguim amb la possible mullena als peus.
Travessat el torrent el camí planeja per dins del bosc, en un sector molt bonic.
Estem descrivint una U invertida, ja que ens trobem a la mateixa alçada de Sant Miquel, però és que l’esmentat torrent s’engorja, i és per aquesta raó que el camí va a buscar el pas abans de l’engorjament.
Arribem a una cruïlla, on el nostre camí i les marques grogues giren noranta graus a la dreta.
Aquí comença una llarga i sostinguda pujada per dins del bosc; malgrat la pujada, el camí i l’entorn segueix sent molt bonic.
El camí va a buscar el llom de la carena d’en Guilla, carena que anirem seguint, ara ja amb el pendent sostingut, però menys accentuat.
Arribem a una nova cruïlla, on hi ha un indicador que hem de seguir el camí de la dreta, que en realitat és una antiga pista, pràcticament convertida ja en camí.
Sembla que també hi ha un camí paral•lel uns metres abans; però jo vaig seguir aquesta antiga pista que et deixa al collet del Triadú.
Un altre indret molt bonic, hem sortit del bosc, i aquí tot son prades, avancem uns metres i ja ens apareix a l’altre vessant del coll l’ermita de Sant Andreu de Porreres, a la que arribem després d’una curta baixada.
Contemplem abastament aquest indret tant bonic i parlem amb la parella que viu a la rectoria i que ho han convertit en Turisme Rural, amb unes estances, així com també hi pots estar en un tipi o en una casa en un arbre.
Després d’una bona aturada, seguim el camí molt ben senyalitzat que ens deixa a la pista d’accés a l’ermita.
La seguim, tot deixant a l’altre costat del torrent, pràcticament menjada per la vegetació el que havia estat el gran Mas de la Coma (per on passa el camí de pujada al puig d’Ou).
Uns grans camps abandonats ens anuncien que estem a punt d’arribar a la carretera de la Vall del Bac (on hem deixat el vehicle aparcat un parell de quilòmetres més lluny).
El següent objectiu és l’ermita de Sant Feliu, i aquesta part del trajecte serà la que potser és menys transitada, i per tant els camins no estan senyalitzats, i en alguns sectors, més que camins, seran corriols.
Primer farem una vista a l’històric pont dels Equellerincs, estratègic pont per on passava l’antic de la vall del Bac.
Però una mica perdut per anar-hi des de la carretera.
Hem de travessar-la i seguir vorejant per la dreta els extensos camps, aquests si que estan llaurats, i amb la vista posada als marges de la dreta, perquè hi ha dos punts claus, doncs d’allà surt el camí que ens porta fins el pont. El traçat té alguns punts de dubte, però acaba arribant-hi
El nostre itinerari no hi passa, per pels pocs metres de distància podem arribar-nos-hi per a conèixer aquest indret.
Fotografiem el pont i contemplem el profund engorjat que permet superar. I reculem uns metres tot seguint l’antic camí; camí que haurem de deixar aviat per a seguir un corriol a la dreta que baixa directa a la riera.
Riera que creuarem uns metres més avall del pont, una vegada ja superat l’engorjat del pont (si ja teníem els peus secs, ara tindrem una nova oportunitat de tornar-los a mullar).
Una modesta fita a l’altre costat ens assenyala el camí a seguir, un indret una mica perdut i emboscat, que en pocs metres ens deixa a l’entrada d’un extens prat, que anirem revoltant per la nostra esquerra. Som a la Plana Magra.
A l’altre extrem del camp enllacem amb una pista, que seguirem, fins una propera cruïlla, on girarem a la dreta per a seguir-ne una altre que devalla lleugerament.
La seguirem poca estona, ja que just abans d’arribar a unes noves prades ens hem de fixar en una petita fita a l’esquerra que assenyala un sender que s’enfila muntanya amunt.
Tot i el seu difús començament, és un camí evident i molt bonic que s’enfila pel bosc i que desemboca en una nova pista que seguim uns metres per l’esquerra i que en arribar a una cruïlla, seguim per la dreta.
La seguim una estona, deixem una cruïlla a l’esquerra i seguidament hem d’estar atents, ja que hem de repetir la “jugada” anterior, un difús corriol a l’esquerra torna a enfilar-se pel bosc.
Aquesta bonica pujada, és força més llarga que l’anterior, i acaba desembocant novament en una pista que seguim uns metres a la dreta i que abandonem per a enfilar-nos pel dret, per tal de fer una curta drecera fins la ja visible ermita de Sant Feliu del Bac.
De les cinc ermites del trajecte, aquesta és la única que no té cap mas al costat, està totalment isolada en mig de la muntanya, en un paratge que convida a fer-hi una llarga estada.
A l’entrar a l’ermita, degut al gruix de les parets, el senyal del GPS va fer-me un “rebot”, però sense cap transcendència pel recorregut.
Finalment hem d’abandonar aquest paratge, baixem pel camí que ve directe d’un collet que hi ha al davant de l’ermita, on hi ha un gran prat, i on hi ha un panell informatiu, i enllacem amb el GR1.
Seguim una pista que s’enfila lleugerament per l’esquerra i que en pocs metres acaba desembocant en la gran pista-carretera, esmentada anteriorment.
Ara només ens resta seguir el GR1 per aquesta pista durant molta estona.
Tot i ser una caminada per una pista, l’entorn de bosc és molt bonic.
Aviat arribem al trencall a l’ermita de Santa Magdalena; però un cartell indica clarament la prohibició de passar-hi, encara que sigui caminant.
Així que a contracor hem de renunciar a visitar les ruïnes d’aquesta ermita, i seguim caminant per la pista.
Molta estona després arribem al fantàstic indret de Llongarriu, on destaca l’ermita de Santa Maria al costat del gran Mas i de les construccions annexes que si han fet.
És un indret molt ben cuidat, i l’ermita queda lleugerament apartada del mas.
També està oberta, aquesta vegada, advertit pel “rebot” de Sant Feliu, vaig deixar el GPS a fora.
Contemplat i descansats sota un dels xiprers que hi ha a l’indret, toca seguir la nostra ruta; la pista que hem seguit fins ara, gira a l’esquerra, i totalment comentada baixa fins la carretera de la Vall del Bac; però el GR1 ressegueix pel costat de l’ermita i enllaça amb un marcat camí, que per dins del bosc ens retorna al punt d’inici a l’antic Hostal de la Vall del Bac.

HORARIS:
De l’Hostal de la Vall del Bac a Sant Miquel de la Torre: 15mn
De Sant Miquel a creuar el torrent de la Garfera: 10mn
Del torrent al collet del Triadú: 45mn
Del collet del Triadú a Sant Andreu de Porreres: 05mn
De Sant Andreu a la carretera: 25mn
De la carretera al pont dels Esquellerincs: 10mn
Del pont dels Esquellerincs a sant Feliu del Bac: 50mn
De Sant Feliu a la cruïlla amb Santa Magdalena: 15mn
De la cruïlla amb Santa Magdalena a Santa Maria de Llongarriu: 45mn
De Llongarriu a l’Hostal: 20mn
TOTAL: 4h

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:

Wikiloc | Ruta L'Hostal de la Vall del Bac, Sant Miquel de la Torre, Sant Andreu de Porreres, Sant Feliu del Bac i Santa Maria de Llongarriu










































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada