Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Sant Sadurní d'Osormort, Sant Feliu de Planeses, Extrem de l'esperó dels Cingles dels Munts, Salt de la Minyona i Canònica-castell de Sant Llorenç del Munt





La canal de l'Esquei; en blau (esquerra) el camí normal i fàcil; en vermell (dreta) el tram difícil i desaconsellable

La canal de l'Esquei; en blau (esquerra) el camí normal i fàcil; en vermell (dreta) el tram difícil i desaconsellable

La canal de l'Esquei; en blau (esquerra) el camí normal i fàcil; en vermell (dreta) el tram difícil i desaconsellable






































Abans d’entrar en el comentari i descripció d’aquesta gran i fantàstica ruta, voldria comentar la classificació en el grau de “moderada” al wikiloc.
És difícil de classificar una excursió en que el noranta cinc per cent és totalment fàcil (camins i pistes) i només el cinc per cent o inclús menys el podem considerar com a moderat.
M’explicaré una mica sobre aquest cinc per cent de “moderat”.
Una part d’aquest cinc per cent consisteix en caminar fins l’extrem de l’esperó dels Munts. Un recorregut fantàstic, totalment pla, però amb una gran timba a cada costat; el pas és força ampli, potser de cinc metres d’amplada i en alguns sectors potser més i tot, però no aconsellat per a persones amb vertigen.
Vertigen tampoc hem de tenir al mirador del Salt de la Minyona, tot i que l’indret està protegit amb baranes per tots costats.
I menció a part mereix la canal de l’Esquei, que també la podem considerar com a moderada ja que és una canal estreta i encaixonada entre dues parets de roca, però amb força pendent.
Aquesta canal en el punt de màxima pendent es divideix en dues, i la dificultat canvia, i molt, si anem per una o per l’altre.
Si anem per la de l’esquerra, la pujada esdevé una pujada fàcil, però amb força pendent; l’únic problema d’aquesta canal és que costa una mica trobar-ne l’inici, ja que és poc evident perquè queda amagada.
Però si anem per la canal de la dreta (que és la més visible) a mesura que pugem va esdevenint més difícil fins arribar a un punt clau de només dos o tres metres que és gairebé vertical, i has de superar-lo agafant-te a les arrels que providencialment hi ha, però hi trobes a faltar només una presa per a un peu; tant sols una presa més i el pas seria normal; però sense ella, has de fer molta força amb les mans i pujar aquests dos pams mig encastat entre les parets, resant perquè els peus no et rellisquin amb la paret llisa i humida. A partir d’aquí no hi ha cap més problema.
A la sortida d’aquest pas coincideixes amb la canal que puja per l’esquerra sense cap dificultat. Per tant, per estalviar problemes molt millor anar per la de l’esquerra, encara que l’inici de la desviació sigui poc clara.
Degut a l’estretor de l’indret la senyal del GPS fa molts “rebots” i la traça queda feta un garbuix; i per deixar ben clara la divisió de la canal en dues, he adjuntat tres fotografies de l’indret amb l’itinerari marcat, en blau el fàcil, i en vermell el difícil, que també clarifica el garbuix de rebots del GPS.
Qualificar la sortida com a “fàcil”, havent-hi aquesta canal em sembla poc seriós, i considerar-la difícil, només per aquesta curta canal, tampoc em sembla correcte; així que he optat per a “moderat”, però fent aquest advertiment de bon començament.

Fet aquest preàmbul, aquesta excursió combina a la perfecció una agradable caminada per la part baixa, amb l’ermita de Sant Feliu de Planeses, amb boscos, camps i prats, com els del mas de l’Espluga, amb la part superior dels cingles dels Munts, el vèrtex geodèsic dels Munts, voltat d’antenes; l’espectacular Salt de la Minyona, la Canònica-castell de Sant Llorenç del Munt o de Planeses i la caminada entre boscos tot resseguint els cingles per la part superior, fins el coll de Portell.

L’església romànica, del segle XI, de Sant Feliu de Planeses està situada al costat del gran mas de la Verneda de Sant Feliu.
El lloc ja és esmentat l'any 953, i l'església romànica des del 1014. Inicialment tenia independència parroquial, fins que fou supeditada al veí monestir de Sant Llorenç del Munt vers l'any 1140 i passà a ser sufragània de Sant Sadurní d’Osormort al segle XV.
L'edifici romànic ha sofert poques reformes que n'hagin alterat gaire l'estructura inicial, i està en molt bon estat de conservació. Per una escala lateral exterior es pot pujar a la teulada i al campanar.
La teulada està sota una segona teulada que la protegeix.
El Salt de la Minyona o Verge dels Cingles és espectacular i està completament assegurat, amb una barana a cada costat.
Jacint Verdaguer va escriure-hi el poema: “Nina del Cingle” i també en un text en prosa evocà la llegenda popular del lloc, que explica la història d'una donzella que va saltar-hi sense fer-se mal perquè arribava tard al seu casament i els àngels la varen salvar. També diu la llegenda que ho intentà una segona vegada per tal d’estalviar camí, i aquest cop no la va ajudar ningú.
Sobta trobar-te la gran edificació fortificada de Sant Llorenç del Munt o de Planases, doncs és espectacular i està totalment restaurada. Figura esmentada l’any 881 (però deu ser d’origen visigòtic). A mitjan segle XII va perdre la seva condició de castell i s’hi va fundà un monestir agustinià. En aquest període es construeix l’església romànica, que encara conserva l’absis central i les dues absidioles laterals. Des de 1845 és de propietat particular i només pots acostar-te a l’entrada, on el seu passadís d’accés sembla tret d’una pel•lícula de l’edat mitjana. Hi ha un telèfon per a concertar-hi visites guiades.

Per a començar aquesta magnífica excursió ens hem de situar a Sant Sadurní d’Osormort. Per arribar-hi hem de seguir la carretera C-25 i sortir per la sortida km 194, a Sant Sadurní d’Osormort; seguidament seguir les indicacions de la BV-5201 i arribar a Sant Sadurní; nucli dispers, on només hi ha l’ajuntament i l’església. Seguir la carretera i poc després del km 13 arribem al càmping i molí de Bojons. Aquí tant podem deixar el vehicle a la dreta o a l’esquerra de la carretera.
L’edifici del Molí fins fa poc era un restaurant, que actualment està en venda.

Comencem a caminar, i travessem la riera Major per un pont situat al costat de l’antic pont romànic de Bojons. Seguim la pista de l’esquerra que ens porta a l’entrada del càmping; en arribar-hi girem a la dreta per a seguir la pista que comença a elevar-se, tot vorejant l’esmentat establiment.
És una pista molt ampla que sembla una carretera sense asfaltar.
Aviat arribem a una cruïlla. Per l’esquerra arriba una altre pista. Per aquesta segona pista és per on tornarem en acabar l’excursió.
Ara seguim pujant per la gran pista principal, que segueix recta.
Anem deixant pistes a cada costat, però la nostra és evident i no ofereix cap dubte.
La pujada inicial s’acaba, i comencem a planejar per damunt del llom de la carena, i per tant les vistes comencem a ser molt boniques sobre les cingleres vermelloses que tenim al davant.
Arribem a un collet on hi ha un nus de cruïlles, indret on seguirem per l’esquerra.
Anem seguint una bona estona més fins que arribem a una nova cruïlla, on per primera vegada no seguirem la pista principal, ja que aquesta segueix recta per a sortir a la carretera N141d al coll de Collsarbocet.
Nosaltres girarem a l’esquerra, i en lleugera baixada arribarem a una nova cruïlla.
Aquí farem una anada i tornada a Sant Feliu.
Seguim per l’esquerra i molt aviat arribem a l’antiga Teuleria de Sant Feliu, per anar fins el que queda dels antics forns ens hem de desviar del camí, passar pel costat de la nau abandonada i al darrere i sota el marge encara es poden veure els forns.
Seguim uns metres més i ens plantem al davant de l’església de Sant Feliu de Planeses, just al costat hi ha el gran mas de la Verneda de Sant Feliu amb una gran basa al costat i amb molt bones vistes del massís del Montseny, de les Agudes al Pla de la Calma.
Fem una aturada contemplativa i fotogràfica i retornem a la cruïlla anterior. Ara seguim recta per la pista que puja; és a pista d’accés al mas des de la carretera.
Un trajecte força curt que ens deixa a l’esmentada carretera N141d.
Carretera que creuarem i seguirem per la dreta una vintena de metres, perquè immediatament a l’esquerra surt un marcat camí que seguirem.
Un bonic i ample camí, que va uns metres per sobre i paral•lel a l’esmentada carretera.
A la dreta tenim la carretera i a l’esquerra les formidables parets dels cingles dels Munts.
Després d’una estona de caminar, arribem a un punt on clavat en un arbre hi ha un antic cartell que ens indica l’inici del camí de l’Esquei i dels Munts.
Aquí s’acaba per una estona la plàcida caminada que hem tingut fins ara.
Girem a l’esquerra i comencem a caminar per l’estret corriol que es va enfilant per dins del bosc.
Aquí hem d’estar amatents a la imperceptible desviació a l’esquerra que ens porta a la canal fàcil de l’esquerra.
Si no la veiem, i seguim recta pel camí de la dreta que a la vegada és més evident visualment, la canal de mica en mica comença a enfilar-se més decididament i anem quedant encaixonats entre les parets que només deixen el pas per l’ estreta canal.
Arribats a aquest punt tenim dues opcions, la millor és tirar endarrere i anar a buscar la canal de l’esquerra; l’altre opció és embrancar-nos amb el pas ja descrit en que primer ens trobem amb uns metres de gairebé grimpada i seguidament ens trobem en el pas clau, ja esmentat abastament en aquesta descripció.
Recordo que en aquest punt i degut a la vegetació i a l’estretor de l’indret, el senyal del GPS comença a fer rebots; però entre els punts d’interès: “Inici de la canal....” i el de “Sortida de la Canal....” és tot una línia recta, evident i sense confusió, obligats per la pròpia canal; les dues fotografies que adjunto aclareixen aquest punt.
Superat aquest pas i retrobats els dos itineraris ja som pràcticament dalt de la cinglera, el que ens resta per arribar-hi és un corriol sense gaire pujada i sense cap dificultat.
Arribem a una mena de collet. Aquí iniciem una espectacular anada i tornada dins la punta de l’esperó.
Girem a la dreta i en un minut ja som al primer extrem, un gran i espectacular mirador. Girem sobre les nostres passes i comencem a recórrer l’esperó, camí completament pla, que ens porta fins a l’altre extrem. Indret on hi ha un pal amb una estelada. Recorregut espectacular, que ens deixa extasiats; recomanable totalment. No és estret, però saps perfectament que a cada costat hi ha una profunda timba. Just abans de l’extrem hi ha inclús una mica de bosc amb quatre pins, com una petita plaça.
Situats a l’extrem la vista no té preu! Davant tenim la continuació del cingles dels Munts, amb el Castell Ampla i el Castell Bernat, aquest darrer, espectacular. Si hi ha les boires per les valls, ja mig trencades, l’espectacle encara es torna més espectacular.
Hem de tornar a recórrer el camí per damunt de l’esperó per a tornar a collet de sortida de la canal de l’Esquei.
Ara hem de travessar el collet, sortir per l’altre costat i girar a la dreta, i sense cap mena de dificultat, hem de travessar un curt tram de roca, per anar en diagonal i en lleugera pujada fins els primers arbres.
El camí segueix ara fent un gir a l’esquerra, però podem caminar unes passes més per a tenir una gran perspectiva de l’esperó que acabem de travessar de punta a punta, d’anada i de tornada.
Fotografiat l’esperó del dret i del revés, seguim el camí, va pujant fins a sortir directament al costat del mas dels Munts i de les antenes que hi ha en aquest indret.
Antenes a les que ens aproparem per tal de “tocar” el vèrtex geodèsic que hi ha voltat d’antenes i de les seves instal•lacions. Aquí si, que de fotografies, més aviat poques.
Tornem sobre les nostres passes i seguim la pista asfaltada que mena al mas i a les antenes i en pocs metres arribem a l’inici del nou esperó on hi ha el Salt de la Minyona.
Aquí hi ha un petit aparcament, ja que al Salt si arriba amb cotxe.
Deixem la pista i seguim recta fins la punta de l’esperó, on hi ha un oratori de la Verge dels Cingles; la vista torna a ser espectacular, tot l’indret està protegit amb baranes de ferro, hi ha un panell explicatiu de la panoràmica, i un que explica la llegenda de la Minyona; i en un racó també hi ha plaques recordatòries de difunts.
A diferència de l’anterior l’esperó dels Munts, aquest és turístic.
Tornem a la carretera i la seguim, però a pocs metres ens desviem a l’esquerra per a seguir un corriol que ens permet obtenir una perspectiva espectacular de la punta del Salt de la Minyona i poder-la fotografiar (si no està a contrallum) .
Vista la punta, tornem a la carretera, que la seguim una mica més; la podríem seguir una mica més, però la deixem per a seguir un corriol també a l’esquerra, que ressegueix la cinglera per la vorera i que ens permet gaudir de la gran panoràmica.
Ara estem caminant per sobre el camí pel que passarem d’aquí uns minuts.
Finalment el camí que seguim torna a la carretera; però només hi posem els peus, perquè en aquest mateix lloc, arrenca per l’esquerra un camí amb les marques de GR que seguirem.
Anem perdent alçada, passem ara per sota el camí que seguíem pel caire de la cinglera, i ens en comencem a separar; sortim del bosc just en el moment que estem passant per sobre un túnel de l’esmentada carretera N141d, un indret que ens permet fer unes boniques fotografies.
Seguim baixant i sortim a una pista, que seguirem per la dreta.
Aquesta pista la seguirem durant molta estona, fins el castell de Sant Llorenç del Munt.
Tot i caminar per una pista, el trajecte no es fa gens pesat, ja que anem per damunt la carena, ara per un costat, ara per l’altre, ara pel bosc, ara a cel obert, i per tant podem anar gaudint de l’extensa panoràmica; des del massís del Montseny, omnipresent durant tot el recorregut, fins la blancor dels cimals del Pirineu (si estan nevats), podem distingir entre d’altres el Puigmal, així com també la serra del Cadí, amb la inconfusible silueta del Pedraforca, amb la serra d’Ensija al seu costat.
Anem caminant i aviat també podem contemplar l’esvelta silueta del Castell Sameda o de Sa Meda o puig dels Jueus, situat a la dreta de la pista.
Si no hagués plogut segurament hi hauria pujat, ja que des d’aquest costat sembla molt fàcil arribar-hi, però havia llegit que per l’altre costat no és tan fàcil.
Tenia varies opcions, no pujar-hi i deixar-ho per un altre dia, pujar-hi i baixar-ne pel mateix costat, o pujar-hi i intentar baixar per l’altre costat.
Vaig optar per la primera opció, ja que amb la canal de l’Esquei ja n’havia tingut prou.
Em sembla que vaig fer bé, ja que en seguir la pista i donar-hi la volta, just a l’altre costat hi ha una torre d’alta tensió, i per fer-li espai s’han menjat una part de la muntanya, i el descens del puig dels Jueus s’acaba verticalment a sobre la plataforma de la torre.
Potser es pot seguir baixant pel costat, però no es veia prou clar. Si hi torno, si que tinc clar que hi pujaré i baixaré per l’altre costat.
Seguim caminant per la pista que després del puig dels Jueus arriba al coll Pedrís i ara continua pel vessant N de la carena, per tant, amb vistes al Pirineu.
De sobte i després d’un pronunciat revolt ens apareix l’enorme silueta de la fortificació del castell de Sant Llorenç del Munt.
És una construcció que no esperes trobar-te en un indret com aquell, completament isolat en mig del no rés. Sembla un castell sorgit d’un conte de fades.
La pista s’acaba en arribar al castell, i just abans d’arribar-hi arrenca a la dreta el camí que seguirem; però evidentment, primer seguirem la pista fins arribar a la porta del castell.
Actualment hi ha una reixa que dona accés al recinte, i és on hi ha un cartell amb el telèfon per a fer-hi visites concertades; però al costat de la reixa hi ha l’entrada antiga al recinte, és una entrada de “manual” a un castell, un carreró estret i encaixonat que fa pujada i que abans de la porta, fa un revolt de 180 graus perquè d’aquesta manera els atacants havien d’aturar-se i podien ser atacats més fàcilment pels defensors de la fortalesa.
Contemplem i fotografiem aquest espectacular indret i retrocedim uns metres per començar a seguir el camí en que queda convertida la pista.
Els primers metres d’aquest camí (GR) ens permeten obtenir una molt bona perspectiva d’aquesta canònica-castell-fortalesa-ermita romànica o fins i tot visigòtica de Sant Llorenç del Munt; en aquest punt també hi ha una basa.
Pocs metres després hi ha una cruïlla, i el nostre camí és el de l’esquerra, les senyals del GR també segueixen aquesta direcció.
Només començar travessem un roquetar i hem de seguir les marques de pintura, seguidament torna el bosc i el camí perfectament traçat.
Una forta i curta pujada en deixa just al final d’una pista, la travessem, ja que el camí segueix per l’altre costat.
Camí molt bonic que va resseguint el Serrat del Vent; més endavant el camí es va eixamplant i es converteix en una pista.
Una estona després arribem a l’ombrívol coll de Portell, que és una important cruïlla de pistes.
Aquí girarem a l’esquerra per a seguir la pista que ens permet baixar del cingle.
Més avall, en un revolt pronunciat a l’esquerra deixem la pista i seguim un camí que surt de la mateixa corba.
Si seguíssim la pista arribaríem al mateix lloc, però fent volta, i a més el camí que seguim a partir d’ara, és molt bonic i va perdent alçada pel llom de la muntanya.
Aquest camí s’acaba en arribar a una pista transversal que seguim a l’esquerra, immediatament després també hi arriba la pista que hem deixat més amunt.
Ara seguirem aquesta pista transversal que va planejant i travessa els extens i boniques prades i camps que ens porten fins el Mas de l’Espluga.
Mas situat en mig d’uns camps i prades molt bonics.
La pista passa pel costat del mas i segueix fins una cruïlla amb la pista que si la seguíssim per l’esquerra ens portaria de nou a Sant Feliu de Planeses.
Ara, ara girarem a la dreta; però la seguirem poca estona, ja que molt aviat deixarem aquesta pista i en seguirem una de secundària que surt per l’esquerra.
En una nova cruïlla també seguim per l’esquerra, ara la pista es converteix en un estret camí, que més que camí sembla una trialera.
Finalment arribem a creuar la riera de Planeses i immediatament després sortim a una pista que seguim per la dreta.
Aquesta pista, en lleugera pujada, ens porta a enllaçar amb l’itinerari de pujada.
Ara només ens queda seguir aquest itinerari en sentit contrari fins arribar de nou al molí de Bojons.

HORARIS:

Del Molí de Bojons a Sant Feliu de Planeses: 1h 15mn
De Sant Feliu a la carretera N141d: 20mn
De la carretera a la cruïlla amb el camí de l’Esquei: 15mn
De la cruïlla a la sortida de la canal: 20mn
De la sortida de la canal al 1er mirador: 01mn
Del 1er mirador a l’extrem de l’esperó i estelada: 04mn
De l’extrem de l’esperó al vèrtex dels Munts: 15mn
Del vèrtex dels Munts al Salt de la Minyona: 15mn
Del Salt de la Minyona al castell de Sant Llorenç del Munt: 1h
De Sant Llorenç del Munt al coll de Portell: 25mn
Del coll de Portell al Mas de l’Espluga: 55mn
Del Mas de l’Espluga al Molí de Bojons: 1h
TOTAL: 6h 05mn

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:

Wikiloc | Ruta St Sadurní d'Osormort, St Feliu de Planeses, Cingles dels Munts, Salt de la Minyona i Canònica de Sant Llorenç del Munt













































































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada