Pic de Bassiero, punta E, 2897 m o pic Gourdon i punta W, 2904 m o pic Brulle, per la vall i refugi de Gerber

   

 

Aquesta ressenya està basada en dues excursions realitzades a aquests dos cims; la primera el 26 d’agost del 1981 i la segona el 8 i 9 de juliol del 2006.

Dit això, és evident que el traçat està fet des de l’ordinador, i per tant el traçat real per on transcorre el recorregut pot no ajustar-se exactament a l’indret exacte sobre el terreny; això és molt important per a la unió de les dues puntes, ja que és la part més delicada i compromesa de tota l’excursió; la única que comporta dificultat.
He posat dos punts d’interès, on és molt important llegir-ne la descripció, més que seguir el propi traçat.

Hi ha una gran diferència entre les dues excursions; la primera és que encara no existia el refugi Mataró o de Gerber, que fou inaugurat el 15 de setembre del 1985; mentre que a l’any 2006 hi vàrem dormir còmodament. En el reportatge fotogràfic, adjunto també unes fotografies d’aquest refugi fetes el 15 de desembre del mateix 1985; és a dir amb el refugi acabat de inaugurar.
Com a curiositat puc afirmar amb força exactitud que durant l’excursió del 1981 em vaig aturar per a descansar i esmorzar a l’indret on pocs anys després s’aixecaria el nou refugi.
De la primera excursió en vaig escriure un detallat article, que fou publicat a la Revista Muntanya n.727, del juny del 1983, pàgines 440 a 443, i que em serveix de referent per aquesta descripció, feta molts anys després; sense aquest article hagés estat impossible descriure exactament aquella excursió, que de tota manera, vaig repetir el 2006.
En la mateixa Revista Muntanya, també va incloure una fotografia meva, com a pòster central, encara que no és de la zona del Bassiero, però també la incloc a l’apartat fotogràfic. Correspon al pont de Borito a la vall de Cardós.
El reportatge fotogràfic de la segona excursió és molt pobre, ja que era una època en que creia que amb el mòbil podia fer les fotografies i estalviar el pes de la càmera. Aquest error de càlcul em va portar a no tenir gairebé cap imatge acceptable de varies excursions d’aquells anys en que els mòbils varen passar de servir només per a fer i rebre trucades, a servir per a tot. Però el tema de les fotografies encara deixava molt que desitjar!!
La panoràmica des de les dues puntes és molt extensa, tant de cims com d’estanys, amb algunes diferències entre les dues puntes, que ja esmentaré en arribar-hi.
Les dues puntes del pic de Bassiero reben el nom de dos pioners de l’excursionisme.
La punta E rep el nom de Maurice Gourdon que va ser el primer en assolir aquesta punta el 30 de setembre del 1880.
Maurice Gourdon neix el 1847 a Nantes (França). Després d'un viatge pels Pirineus, s'enamora de la serralada i fixa la seva residència a Luchon. Entre 1877 i 1881, visita la Val d’Aran, prova d’això son els dibuixos que fa durant aquest període de diversos llocs, pobles i edificis civils i eclesiàstics de la Val. La major part de les seves obres es conserven al Museu de Luchon.
La seva obra escrita compta amb uns 170 títols: relats d’excursions, botànica, mineralogia, geologia, arqueologia. Mort l’any 1941 en la seva vila de Nates, dos anys abans havia fet el seu darrer pelegrinatge anual a Luchon.
El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha adquirit en subhasta, en la ciutat de Tarbes (França), tres quaderns de dibuixos de Maurice Gourdon, els quals han estat dipositats a l’Archiu Generau d’Aran. Els quaderns, fets entre 1878 i 1920, contenen 98 dibuixos a llapis de la Val d'Aran, Catalunya, Aragó, Andorra, França, Itàlia, Còrsega, Alemanya, Suïssa, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Noruega.
Degut a l’amplada i llargada del Pirineu, que compren varies nacions, trobem repetits varis noms, com el d’Alba, Estela, Puigmal, Puigpadrós, per citar-ne alguns; el que no és usual és repetir un nom propi; això passa precisament amb Maurice Gourdon, ja que a part del Bassiero E, hi ha el pic Gourdon, de 3034 metres, situat entre la punta Arlaud i l’Spijeoles, totalment dins de l’Occitània.
La punta W del Bassiero rep el nom de Henri Brulle, també el primer en arribar al cim d’aquesta punta el 18 de juliol del 1903.
Henri, Jean, Jacques Brulle, nascut el 29 gener de 1854 a Liborna (Gironda), mort a Chamonix (Alta-Savoia) el 29 d'agost de 1936, fou un pirineista i alpinista francès. Considerat el fundador del pirineisme de dificultat.
Brulle va instaurar una nova manera de grimpar: ja no és el fet d'accedir a un cim que l’interessa, sinó l'ascensió en si, per vies noves, més difícils, més directes. Contràriament als seus predecessors, Brulle no té interès científic: ni és botànic, ni naturalista, ni geòleg. Amb ell el pirineisme esdevé tècnic: l'ús de la corda és sistemàtic, el piolet curt reemplaça el piolet llarg, que d’ara endavant serviria només de bastó per caminar.
La seva “carta de presentació” i la seva primera ascensió als Pirineus el 1874, juntament amb Aymar de Sant-Saud, Paul de Lafitte i els guies Sarrettes i Latapie; és un “puja i baixa” el Vinyamala per l'itinerari del príncep de la Moskowa. Si heu fet aquesta ruta al Vinhamala sortint de Bujaruelo, sabreu de sobres la duresa, llargada i desnivell d’aquesta ruta.
Els darrers anys de la seva vida els passa a Chamonix, prop del Mont Blanc, cim que puja fins a tres cops. Mor als 82 anys en un nou intent d’ascens al colós alpí que es complicà degut al fred.
Personatge gens conegut, com gairebé tots els pioners de l’excursionisme, però molt important, ja que amb ell comencen les vies de dificultat als cims.

El començament de l’itinerari el trobarem a la carretera del port de la Bonaigua, venint de Llavorsí, unes quantes llaçades després de la Mare de Déu de les Ares arribem a l’aparcament de l’estació d’esquí de Vaqueria-Beret, a la zona de la Peülla.
Aquí deixarem el vehicle i començarem a caminar pel camí transversal que ens acosta al torrent de Gerber, que destaca al fons amb un espectacular salt d’aigua.
Aquest camí primer passa pel costat d’una torre d’alta tensió i seguidament a les restes d’una antiga cabana de pastor.
Si el dia es clar, i comencem a caminar d’hora, veurem com el dia s’aixeca i amb les llunyanes muntanyes dels pics dels Lavans, Medacorba, Comapedrosa i Monteixo, retallades a l’horitzó.
La llarga planejada s’acaba en assolir el torrent de Gerber, llavors el camí comença a guanyar alçada en fortes llaçades, per dins del bosc i paral•lelament al torrent de Gerber.
Superades aquestes rampes arribem al petit estanyol de Gerber, situat en un indret força acollidor.
Voregem l’estanyol per la seva esquerra (la nostra dreta) i seguim guanyant alçada, però ara, d’una manera més suau; en alguns moments, inclús baixem uns metres.
Tornem a sentir proper el torrent de Gerber.
Més endavant hem de travessar el torrent per tal de vorejar per la seva dreta (la nostra dreta) l’estanyet de Gerber de Baix.
Pocs metres de desnivell més amunt arribem a la sortida d’aigües del gran i arrodonit estany de Gerber.
És l’únic punt de contacte amb l’estany, ja que immediatament el camí comença a guanyar alçada per tal de superar la graonada que barra l’estany per la seva capçalera.
Dalt de la graonada i durant la pujada, anirem tenint unes grans vistes d’aquest estany amb el bosc que arriba a ran d’aigua.
Dalt de l’esmentada graonada, no tan sols tindrem una gran vista de l’estany, sinó que el panorama canvia radicalment, i entrem de ple a l’alta muntanya.
Deixem de veure l’estany i s’acaba el bosc.
Ara caminem per una vall paral•lela a la principal, i això ens situa sota la carena de Xemeneies.
A primeres hores del matí, aquesta alta i abrupta serra manté aquesta vall a l’ombra, imatge que contrasta amb la vall de la Bonaigua completament banyada pel sol.
En aquesta petita vall que seguim, hi ha tot un rosari de petits estanyols, entre els que destaquen l’estany Llong i el Redó.
Això ens aparta del també rosari de petits estanyols que hi ha a la vall principal, com els de l’estany Negre de Baix, i el de Gerber de Dalt.
Finalment assolim un promontori on hi trobem l’acollidor refugi lliure Mataró o de Gerber.
Aquest promontori i el propi refugi, precisament estan situats a la confluència d’aquestes dues valls, en que es divideix durant una estona l’alta vall de Gerber.
Per un costat, sota la serra de Xemeneies, hi ha el bonic estany de l’Illa, i a l’altre costat, a la vall principal, hi ha un petit estanyol i l’estany Negre de Dalt.
El refugi Mataró o de Gerber, és un refugi-bivac metàl•lic, lliure, amb capacitat per a 8 persones, (16 si dormen capiculades); inaugurat el 15 de setembre del 1985 i que pertany a la FEEC i que té com a empresa gestora la Unió Excursionista de Catalunya.
Disposa de matalassos (abans, també de mantes, això depèn de les tasques de manteniment i del civisme dels que hi passen).
Pernoctem o simplement descansem en aquest indret tan bonic, i si a partir de l’estany de Gerber havíem canviat de paisatge, ara ho tornarem a fer, ja que ens encararem directament amb la pujada al cim, i que si no hi ha neu, és un immens tarteram.
A la sortida del refugi hem de donar la volta a un estrep que es desprèn de la serra de Xemeneies; sempre hem de progressar arrambats el màxim a la base de la paret del contrafort i posteriorment a la base de la paret de la serra de Xemeneies. Si ens desviem i tendim a progressar pel centre o per la dreta ens veurem immersos en una caòtica tartera de grans blocs, que ens obligaran a perdre temps buscant la millor manera de sortir-ne. Per tant, és important anar al màxim possible per l’esquerra.
Si encara hi ha congestes que cobreixen la tartera, podrem avançar per on ens vingui més de gust.
La collada de Bassiero es fa visible només donar la volta al contrafort esmentat anteriorment.
Per tant l’itinerari a seguir és evident, el pendent s’accentua en la darrera pujada al coll.
Arribem sense contratemps al coll de Bassiero, situat a una alçada de 2740 metres i la vista s’obre a la vall de Cabanes.
Si hem començar d’hora caminar a la Peülla o hem sortit del refugi, haurem fet tota la caminada a l’obaga; ara en arribar al coll de Bassiero sortim de la obaga i per fi entrem a la part solana de la muntanya.
Des del coll podem observar el contrast entre el vessant de la vall de Gerber, que és vertical i descompost; i el vessant de Cabanes, que és suau, i en gran part herbós.
Una vegada descansats, emprendrem la pujada final al Bassiero E, tot seguint un suau llom, que pel vessant de Cabanes en porta al fil de la carena Bassiero – Port de Sant Maurici, i a molt pocs metres del cim.
D’aquesta plàcida manera assolim el cim del Bassiero E o punta Gourdon, de 2897 metres d’alçada.
He esmentat el mot “plàcidament”, perquè en aquest cim s’acaba la “placidesa”.
El cim té vessants a les valls de Gerber, Sant Maurici i Cabanes; és aquesta última la que li dona una mica d’estabilitat, car les dues primeres estan constituïdes per apilotaments de grans llastres, de les que freqüentment se’n deuen desprendre unes quantes.
La panoràmica des d’aquesta punta és molt semblant a la de la seva germana occidental. Però hi ha tres particularitats que les distingeixen clarament: la primera, la vall de Cabanes no és veu des de la punta oest, car aquesta punta només està a cavall de les valls de Sant Maurici i Gerber; la segona, des de la punta oest no es veu l’estany de Sant Maurici, mentre que des de la punta est se’n veu la cua; la tercera diferència, la punta oest és un mirador privilegiat sobre el refugi i estany d’Amitges, mentre que des de la punta est no es veuen, car els tapa un llarg estrep que es desprèn de la punta oest vers el SW; en contrapartida els Encantats es veuen millor des de la punta est que des de la punta oest.
Després de tant parlar de les puntes est i oest, crec que també és just parlar de la cresta que les uneix, perquè no és difícil si es troba el pas més factible per baixar a la doble bretxa que les separa.
Em va costar una mica trobar-lo, però al final em va semblar haver-lo trobat.
Així que després de descansar i contemplar la panoràmica, cal deixar la placidesa de la punta E i retrocedir uns 15 o 20 metres per on hem vingut (recordem-ho: vertical la vessant de Gerber, i, suau llom, la de Cabanes.
Retrocedits aquests metres veurem una marcada canal pedregosa per la que haurem de baixar uns metres; després haurem de flanquejar per unes petites cornises, on es poden trobar petites dificultats, ja que s’ha d’anar buscant el millor pas per anar d’una cornisa a l’altre.
No sortirem directament a la part oriental de la bretxa, sinó que haurem anat a desembocar a la tartera que hi mena pel vessant de Gerber; caldrà doncs, remuntar uns deu metres per acabar d’arribar-hi.
Situats a la bretxa, cal passar al vessant de Sant Maurici, o, millor dit, a la coma de l’Abeller, per contornejar el sentinella que divideix la bretxa en dues parts. Aquest nou flanqueig no presenta cap dificultat.
Arribats a la part occidental de la bretxa, veurem a uns 3 o 4 metres per la vessant de l’Abeller (S), que s’enfila una dreta canal, que caldrà seguir, amb petites dificultats al començament.
Aquesta canal es va ramificant a mesura que anem pujant, haurem de procurar anar sempre per la dreta, deixant les ramificacions de l’esquerra; d’aquesta manera anirem sempre molt a prop de la vertical del cim.
D’aquesta manera sortirem a la cresta cimera, molt a prop del cim, al que acabarem d’arribar amb una fàcil grimpada per la aquesta cresta.
Punta W del pic de Bassiero, o punta Brulle, de 2903 metres d’alçada. Malgrat la seva proximitat amb la punta Gourdon, té un aspecte més esvelt, aïllat i compacte. Talment, que la punta oriental sembla un bony de la cresta en plena descomposició.
Des de la punta Brulle, el panorama, és molt semblant al que es veu des de la punta Gourdon, menys les tres diferències ja esmentades.
Parlar de panoràmiques extraordinàries des de cims del Pirineu no és res de l’altre mon, car n’hi ha molts que n’ofereixen; però cada un té el seu angle particular que et fa descobrir nous aspectes i perspectives d’altres pics ja coneguts, però des de diferents punts d’observació.
Des dels pics de Bassiero, crec que s’ha de destacar la panoràmica sobre els Encantats i, sobretot, la del pic de Peguera: se’n dominen les vessants nord, que són les més esveltes.
El Peguera sobresurt davant nostre com una piràmide quasi perfecta, i deixa bastant avall els seus veïns Monastero, Vidals i Sobremonastero. La seva ja considerable alçada (2982 metres) es veu augmentada per la curta distància a que què es troba respecte a nosaltres, separats només per la fondalada de més de mil metres del llac de Sant Maurici, que està situat a uns 1900 metres.
La panoràmica general s’estén per les muntanyes de les comarques del Ribagorça, del Pallars Sobirà i la Vall d’Aran.
La punta O té una gran panoràmica de les muntanyes de l'Aragó i del Pirineu Lleidetà, i localment sobre les valls de Gerber, Cabanes, Espot, port de la Bonaigua, vall de la Noguera Pallaresa, vall d'Aran i particularment és un balcó penjat sobre els estanys d'Amitges; a part dels estanys de la vall de Gerber, Cabanes (només els més alts) i Amitges es veuen els de Sant Maurici, Subenuix, Ratera i Monastero (aquest molt parcialment) i el del port de Ratera.
Una vegada descansats i gratificats per la panoràmica, haurem de re-emprendre la marxa, i ho haurem de fer tornant a la bretxa d’on venim.
Hem de augmentar la concentració, perquè sempre és més perillós desgrimpar que grimpar; i la prova és que per pujar la canal vaig estar-hi 10 minuts, i per baixar-la vaig necessitar-ne 15.
Una vegada a la part més occidental de la bretxa vaig optar per baixar per la gran tartera que hi mena per la vessant de Gerber.
Només començar a baixar quan vaig trobar, a sota d’una gran llastra despresa i que feia com de cova, unes fustes mig podrides; que vaig suposar que devien pertànyer a una antiga fita del pic de Bassiero oest que, per alguna raó se’n van anar muntanya avall.
Nosaltres també tirarem muntanya avall per una dreta i desfeta tartera, fins a entrar a la zona de grans blocs que hi ha al peu de la canal.
Per aquesta tartera el traçat del wikiloc és pràcticament només orientatiu, ja que hi ha blocs grans com cases, però si encara hi ha congestes, aquestes ens faran variar el recorregut per tal de fer-lo més fàcil i còmode.
En el cas d’aquesta descripció, hi havia algunes congestes sota el pic d’Amitges, i això em va decantar a l’esquerra.
Per a acabar tornant a l’estany de l’Illa i refugi de Gerber, em va caldre tornar a travessar aquesta caòtica tartera pel fons de la coma.
Al començament de la descripció, he esmentat que tota la pujada per la vall de Gerber era per l’obaga; ara, a la tornada, l’indret ja està a ple sol, i la imatge del refugi, de l’estany i de tot l’entorn és completament diferent a l’anada.
És un indret molt bonic.
Aquí retrobem el camí d’anada, que seguirem per a la tornada.
El mateix comentari mereix l’estany de Gerber, que de pujada estava a l’obaga, i ara sembla tret d’una postal. Encara que pels volts del migdia no s’hi reflecteixen les muntanyes, a causa de la verticalitat dels raigs de sol, la blavor de les seves aigües queda plenament harmonitzada amb el verd del bosc i el marró de les pedres que l’envolten.
En arribar a l’aparcament de la Peülla, no el reconeixereu, ja que com que hi heu arribat a trenc d’alba, i segurament no hi havia cap vehicle, ara a primera hora de tarda, amb tota seguretat es podria confondre amb un aparcament subterrani del centre de Barcelona, la vigília de Reis.

Per acabar, torno a repetir que aquest itinerari està fet des de l’ordinador, i per tant el traçat real per on transcorre el recorregut pot no ajustar-se exactament a l’indret exacte sobre el terreny; això és molt important per a la unió de les dues puntes, ja que és la part més delicada i compromesa de tota l’excursió; la única que comporta dificultat, així com també la tornada per la tartera de grans blocs, on els blocs i les possibles congestes ens faran anar per un indret o per un altre.

Dues notes més abans d’acabar del tot. Tal com ja he comentat, aquesta excursió l’he feta dues vegades, el 26 d’agost del 1981 i el 9 de juliol del 2006.
En la primera no existia el refugi, ni tampoc vaig trobar absolutament a ningú en tot el dia, malgrat estar al mes d’agost i tampoc existia l’estació d’esquí de la Peülla; l’aparcament era en un revolt de la carretera.
En la segona repetició, de l’any 2006, la cosa havia canviat molt, ja hi havia el remuntador de la Peülla i també el refugi.
Aquesta vegada vaig fer la sortida amb un company i ens vàrem trobar molts excursionistes durant el recorregut.
Uns d’ells era una colla d'uns quinze excursionistes del Maresme (Mataró i Tiana), vàrem congeniar força i vàrem pujar junts a la punta E. Ells i el company allí es varen quedar, seguint com pujava a la punta W. Va ser la primera i única vegada a la meva vida que he arribat dalt d’un cim amb espectadors i aplaudiments!!!
Després també vàrem fer el descens junts fins els cotxes, per acabar dinant plegats a la fonda Agustí d'Esterri d'Àneu.
També ens trobarem amb un grup de joves de 13 i 14 anys de Gràcia (21 en total més 9 monitors) que feien una travessia des de les Planes de Son fins Espot, passant per Gerber i Saboredo, fent bivac allà on es feia fosc. L'esperit muntanyenc seguirà i perdurarà mentre hi hagin joves i monitors així!!! Per sort continua havent-hi jovent que frueix caminant i no corrent per la muntanya, integrant-se i assaborint el paisatge!!!

HORARIS:
De l’aparcament de la Peülla a l’estanyol de Gerber: 30mn
De l’estanyol a l’estanyet de Gerber de Baix: 15mn
De l’estanyet de Gerber de Baix a l’estany i de Gerber: 10mn
De l’estany de Gerber a l’estany de l’Illa i refugi de Gerber: 1h
Del refugi de Gerber al coll de Bassiero: 50mn
Del coll de Bassiero al pic de Bassiero E (Gourdon): 25mn
Del pic de Bassiero E al fons de la bretxa: 15mn
De la bretxa al pic de Bassiero W (Brulle): 10mn
De la punta W novament a la bretxa: 15mn
De la bretxa al refugi de Gerber: 1h
Del refugi de Gerber a l’estany de Gerber: 35mn
De l’estany de Gerber a l’aparcament de la Peülla: 55mn
TOTAL: 6h 20mn

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta Pic de Bassiero, punta E, 2897 m o pic Gourdon i punta W, 2904 m o pic Brulle, per la vall i refugi de Gerber