Aquesta fantàstica excursió per cercle de la Barrosa la
vaig realitzar en solitari els dies 7 i 8 de juliol del 1990, i crec que és la
sortida més difícil de totes les que he realitzat des de que l’any 1960 vaig
fer el meu primer cim; tret d’algunes escalades de jovenet al Sot del Bac, a
Sant Llorenç del Munt i pírriques escalades a Montserrat.
Per sort puc descriure i explicar-ne els detalls degut a
que en vaig escriure un article per a la Revista Muntanya, que fou publicat en
el número 776, corresponent a l’agost del 1991(pàgines 150 a 157), i en la que una fotografia de l’esmentada
ressenya va ocupar-ne la portada.
Tot i la fotografia de la portada, d’aquesta excursió en
tinc poques fotografies; primer perquè en aquella època es feien diapositives
(36 en cada carret) i tenia el carret començat i no en portava cap més (això de
les diapositives era una mica car) i també perquè quan estic en situacions una
mica compromeses el que menys penso és en fer fotos. De tota manera si aquesta
excursió l’hagués fet ara, en plena era digital, potser n’hagués fet
dues-centes!
Per aquesta raó gran part de la descripció és una
resumida transcripció d’aquell article, amb algunes vivències viscudes
incloses.
Però aquesta excursió a la vall de Bielsa va començar a
gestar-se cinc anys abans.
Concretament el setembre del 1985, essent Adjunt al
Director de la Revista Muntanya, vaig rebre una carta dirigida a mi
personalment per Mossèn Lluís Molins (traspassat el 24 d’octubre del 2005),
aleshores rector del Monestir de Santa Maria de Ripoll, en aquesta missiva ,
entre altres consideracions excursionistes, em deia textualment: “On vam
“fracassar”... va ser en l’intent de
pujar al Tromosa a partir del coll de la Barrosa. Fins aquí jo ja hi havia
estat i no hi va haver problema. Però del port al pic (3.085 m), la guia del
CEC posava vint-i-cinc minuts... A mi ja m’estranyava, però... allò de la fe en
la lletra impresa... Doncs bé, vam estar dues hores i mitja barallant-nos amb
la roca, esgarrapant per tots els viaranys i xemeneies que trobàvem, i al final
haguérem de desistir.”
Aquestes ratlles foren suficients per a programar mentalment
aquesta excursió, perquè era qüestió d’anar a fer el tafaner en aquest coll i
aquest cim.
Una ràpida ullada a l’itinerari nº 330 de l’esmentada
guia del CEC, concretament la “Vignemale-Monte Perdido” de Robert Ollivier amb
adaptació i text complementari de l’Agustí Jolis, em va confirmar els “25
minuts” esmentats per Mn. Lluís Molins.
També una ràpida repassada a qualsevol mapa de la zona
ens indica que el coll està a uns 2600 metres aproximadament i el cim a 3085.
Fer 480 metres de desnivell en vint-i-cinc minuts és gairebé una gesta apta
només per a un reduït nombre escollits; per tant, aquí ja hi havia alguna cosa
que no lligava; podria tractar-se simplement d’un error d’impremta, però el fet
“d’esgarrapar per totes les canals i xemeneies”, indicava, a més a més, unes
dificultats d’una certa entitat, no esmentades de cap manera en l’esmentada
guia.
Seguit llegint l’itinerari 330, també vaig observar que
desprès del breu comentari dels “25mn” hi havia una molt més amplia i detallada
descripció de la resta de la travessia Tromosa-Múnia.
Aquesta guia “Vignemala-Monte Perdido” era una traducció
de la francesa i en aquests casos els itineraris des del vessant N estant molt
més detallats que els del vessant S; ja que lògicament és més normal pels
francesos pujar als cims des del seu vessant; però en aquest cas també es podia
intuir que a part de no haver pujat al coll des del vessant S, tampoc havia
pujat al cim per aquest indret; segurament i degut a que en Robert Ollivier era
un gran muntanyenc, crec que la travessia del Tromosa a la Múnia la va fer
venint per la cresta N, la que ve del pic Heid.
Tot eren incògnites i conjectures que només es resoldrien
anant-hi.
Però en aquelles dates estava ultimant la renovació de la
també guia del CEC “Posets-Maladeta” en la que tenia concentrats els meus
esforços, per tant aquesta excursió va quedar posposada.
Finalment alliberat dels maldecaps i tensions que
implicava intentar reescriure al meu gust l’esmentada guia; per cert, intent no
reeixit, podia tornar a la muntanya lliure i sense cap obligació preestablerta
de contrada en concret.
El traçat de l’excursió està fet des de l’ordinador i per
tant difícilment s’ajustarà a l’indret exacte de la grimpada del coll al pic de
Tromosa, per aquesta raó el traçat en aquest punt és orientatiu i cal haver
llegit la descripció i seguir les possibles fites i les descolorides marques de
pintura vermella o les més recents de color blau. Tot i que he intentat ajustar-me al màxim a l’itinerari
consultant tots els mapes haguts i per haver, inclosos els via satèl·lit, no
puc assegurar que el traçat en aquest sector sigui exacte.
Per a començar a caminar ens hem de situar a l’indret de
l’antic Hospital de Parzán, situat a uns dos quilòmetres abans de la boca Sud
del túnel de Bielsa i a 1400 metres d’alçada, aproximadament.
En aquest indret arrenca a l’esquerra una antiga pista
que s’endinsa per la vall de la Barrosa.
Tan l’indret de l’Hospital i tota la vall està plena de
restes de les antigues mines de plata, plom i ferro, així com dels telefèrics
que portaven el mineral al costat francès. A l’any 1990 només hi havia les restes de totes aquestes
instal·lacions, actualment durant tot el camí et vas trobant diferents cartells
on t’expliquen les activitats mineres de tota la zona, mines que es varen
tancar durant la dècada dels anys vint del segle XX.
El recorregut per aquesta pista és distret, ja que a part
dels cartells i les restes mineres, la vall es va obrint i va apareixent al
fons la formidable barrera de la carena Robiñera-Múnia-Tromosa, cims tots ells
de més de 3000 metres.
Aquest bonic espectacle queda una mica enterbolit perquè
en observar el pic de Tromosa i el port de la Barrosa veus a simple vista una
paret, gairebé sobreplomada, que cau del cim al coll. En veure aquesta imatge
el primer pensament és dir: “jo per aquí no hi pujo”, però si et fixes bé,
observes que aquesta paret no cau a sobre el coll, sino que és un estrep
secundari, i que a causa de l’efecte òptic sembla que caigui al coll. Així
doncs la veritable paret en principi no es veu i haurem d’esperar estar més
amunt per a poder-la contemplar.
També centrarem la mirada en l’alt coll de Robiñera i el
seu seguit d’espectaculars salts d’aigua; indret aquest per on haurem de baixar
després d’assolir el cim de la Múnia.
Imatges totes elles molt boniques, però no gaire
tranquil·litzadores.
La vall de la Barrosa és força llarga, s’acaba la pista i
segueix un marcat camí. Finalment la vall queda definitivament tancada en
arribar al pla de la Barrosa, situat aproximadament a 1800 metres d’alçada.
Aquest indret és un amfiteatre dividit en dues parts: una
el turmentat llit del barranc, ple de pedres, i l’altre uns prats suaus i verds
on les vaques pasturen tranquil·lament.
En aquest punt en l’article a la Revista Muntanya de
l’any 1991 vaig escriure: “En aquest indret també hi ha una cabana perquè les
vaques no es mullin quan plou. Aquesta afirmació pot semblar una mica irònica,
però no trobo cap altre explicació a una cabana de ferma construcció i sense
porta ni finestra i plena de llot i fems”. Així era a l’any 1990 el que avui és
un ferm refugi forestal lliure, amb lliteres i llar de foc. Per sort portava la
tenda, perquè dormir en aquella quadra era totalment impossible; però com que
l’indret estava carregat de vaques pasturant, vaig tenir que seguir pujant per
tal d’apartar-me de les pastures.
Finalment vaig plantar la tenda a uns 1900 metres al
costat de les runes d’una antiga cabana minera i resguardat del vent per unes
grans roques i al costat mateix del camí que puja fins el port de la Barrosa.
Des d’aquest indret ja es pot contemplar i estudiar
millor l’itinerari que haurem de seguir de pujada i de baixada. Des d’aquí ja
és evident que la paret que veia al començament i que queia verticalment sobre
el port de la Barrosa en realitat és la paret d’un estrep que no cau
(afortunadament) sobre el port de la Barrosa, sinó que l’esmentat port queda a
la dreta de l’estrep.
De tota manera per aquest estrep també hi passarem, però
per la part superior, quan encara no és una paret vertical.
També haig de fer esmena, i això forma part de
l’itinerari de baixada, que hi ha un camí o “faja” de nom “Senda de las Pardas”
que recorre tota la muralla des del pic de Robiñera fins el port de la Barrosa.
Rep el nom “de las Pardas” perquè aquesta “faja” arrenca
precisament en el coll de las Pardas, situat més a l’esquerra del Robiñera.
Per tant aquest camí travessa per la meitat la paret del
Robiñera, passa per sota el coll del mateix nom i segueix travessant per la
meitat la gran muralla, ara per sota el pic de la Múnia, per sota el Sierra Morena
i finalment per sota el Tromosa i així fins el port de la Barrosa.
No és un camí tècnicament difícil, però hi ha moments que
la “faja” és molt estreta i el “pati” és de molts metres; en aquests trams hi
ha cables i cordes de seguretat.
Faig aquest comentari perquè és una “faja” que potser és poc
coneguda i també perquè de baixada la seguirem uns metres, tram en el que no hi
ha cap pas dels que necessiten cables de seguretat.
A part d’aquest tram de la Senda de las Pardas, per a la
baixada també cal memoritzar un indret que pot ser clau. Gairebé a sota la
vertical del pic de la Múnia, i a una altura aproximada de 2500 metres,
s’endevina un collet secundari que sembla unir el vessant del coll de Robiñera
amb el del port de la Barrosa. Cal recordar, aquest collet, perquè resultarà
tenir molta més importància de la que a simple vista podem atribuir-li.
El camí al port de la Barrosa és molt ben marcat i va
guanyant altura en llargues llaçades.
Superem una gran graonada que sembla tancar la vall, però
en arribar-hi al capdamunt se’ns obra un gran replà on hi ha una bassa mig seca
i una perxa nivomètrica (al menys l’any 1990 hi era).
Aquest indret és molt important per a la tornada i, per
tant, per a poder fer la circumval·lació al pic de la Múnia,
Arribats a aquest punt faré una nova descripció de tot el
que contemplem. A la nostra dreta tenim el camí que fa una nova llaçada seguida
d’un llarg flanqueig fins a situar-se sota el port, el qual ja és visible.
A ponent del port hi ha la paret, ja esmentada, del
Tromosa, veritablement molt vertical, separada del port per una estreta bretxa
i un bony , molt característic, de color blanc. A continuació, i del pic de Tromosa, es desprèn
una aresta secundària, vertical al començament, que després té un tram gairebé
pla, per a caure novament vertical; aquesta aresta és la que es veu des del pla
de la Barrosa.
Després d’aquesta aresta es pot observar l’ampla i
impressionant paret que uneix els pics de Tromosa i de la Múnia.
Del pic de la Múnia es desprenen unes quantes arestes
secundàries; a la part baixa d’una d’elles és on trobem el collet situat a 2500
metres, ja esmentat anteriorment que permet passar de la coma del port de la
Barrosa a la del coll de Robiñera. Per aquest coll també hi passa la Senda de
las Pardas.
Feta aquesta nova descripció de la contrada, tornem al
camí de pujada al port. Tal com ja he esmentat, aquest segueix pujant, molt ben
marcat i fa una llarga marxa de flanqueig per a situar-se pràcticament a sota
el coll.
En aquest indret situat a sota el coll hi havia (any
1990) una inscripció en una roca i en pintura bastant descolorida que deia
“Camino a la Múnia”, estem al final o al principi, segons com es miri, de la
Senda de las Pardas. Avui en aquest lloc hi ha un cartell indicador.
Seguim pujant una mica més i arribem al port de la
Barrosa, situat a 2536 metres. Aquí per a compensar el desolador espectacle de
la paret que ens espera tenim l’acollidor paisatge dels bonics estanys de
Barroude, voltats de verdor, i amb el refugi del mateix nom situat a la vorera
de l’estany més gran.
No ens hi pensem més i girem a l’esquerra per a
apropar-nos al peu de la paret, que segons la guia de l’Ollivier hem de pujar
en 25 minuts i segons Mn. Lluís Molins, després de dues hores i mitja varen
tenir que tornar a baixar sense aconseguir pujar al cim.
El llom de la carena ens situa ràpidament al costat del
característic bony de color blanc.
Aquesta possible dificultat queda resolta sense cap
entrebanc; només cal baixar uns quants metres pel vessant aragonès i un curt
flanqueig ens situa a la petita bretxa que hi ha a l’altre costat.
Una vegada a la bretxa vaig tenir una agradable sorpresa
ja que una fita situada a la meva esquerra (S) assenyalava la direcció a
seguir, i a continuació les fites seguien i també hi havia unes pintades
vermelles (ja força descolorides) i alguna de blava.
No pensava deixar-me perdre aquelles fites i pintades, ja
que per a mi, situat al bell mig d’aquella immensa paret, eren com una taula de
salvació. Realment, sense aquelles escaients pintades era molt fàcil
equivocar-se de canal i quedar bloquejat, com imagino que devia passar a Mn.
Molins.
A grans trets, podríem dividir la paret en tres sectors,
dels quals només el del mig requereix uns certs coneixements de grimpada i una
nul·la sensació de vertigen.
El primer sector coincideix amb la franja de pedra blanca
de la muntanya i comprèn el vessant aragonès. A continuació ve el sector més
vertical i de roca forca i el tercer o part final de la pujada el terreny ja és
més fàcil.
És gairebé imprescindible no perdre mai de vista les
pintades. Si fem alguns metres sense trobar-ne cap, vol dir que no anem bé i
ens millor recular fins que les tornem a trobar.
En aquest sector blanc de la paret la inclinació no és excessiva,
no cal ni agafar-se amb les mans.
La franja blanca dóna pas, a uns 2750 metres
aproximadament, a la roca fosca i, amb ella, a la màxima inclinació i
dificultat.
Les pintades s’apropen a la carena secundària de
l’esquerra, però abans d’arribar-hi, ens indiquen que el camí, de moment, és
recta amunt.
Efectivament, una grimpada per una canal permet continuar
pujant.
De moment els 25 minuts ja els havia “consumit” i encara
estava al començament.
En aquesta canal vaig dubtar moltes vegades, car per allí
fóra molt complicat de baixar sense una corda (tot i que la portava). Per això cada
pas amunt era estudiat meticulosament amb vista a un possible descens.
Allò era molt vertical, no sabia què fer: era prudent
renunciar, però també sabia que era més fàcil grimpar amunt que avall, i que
aquelles pintades volien dir que la pujada no podia ser tota l’estona d’aquella
manera.
Una mica de vent, o una mica de fred, o un possible canvi
de temps hauria estat motiu per a recular; però res, ni núvol, ni fred, ni
vent, ni cansament.
No podia renunciar a aquella grimpadeta. Pas a pas el meu
cos va anar-se aixecant per aquella canal; intuïa que s’havia d’acabar aviat.
Nova sorpresa: davant del meu nas va aparèixer una baga i un clau clavat en una
escletxa. Era molt clar, havia arribat a l’inici d’un ràpel i, per tant, al
final d’aquella canal de potser II grau superior.
Aquell ràpel va donar-me confiança, car amb la corda que
portava, a les males, podria baixar la canal sense cap dificultat.
Estava situat a 2850 metres d’alçada aproximadament, i
per tant el segon sector de la paret, el més vertical, només cobria cent metres
de desnivell.
A partir d’aquí la paret perd verticalitat i podem
pujar-la per molts indrets, encara que, evidentment, és més segur seguir les
pintades.
Aquestes ens apropen definitivament a l’aresta secundària
de l’esquerra, però no hi acabarem d’arribar, perquè continuarem pujant
seguint-la paral·lelament.
El gran trípode metàl·lic que hi ha dalt del Tromosa es
va fent cada vegada més visible.
Finalment arribem dalt del cim del Tromosa, de 3085
metres d’alçada i els 25 minuts havien quedat reconvertits en 2 hores.
Mn. Lluís Molins tenia raó, ja que si no va trobar les
pintades o si no hi eren, amb l’explicació de la guia “Vignemale-Monte Perdido”
difícilment es pot arribar al cim, ja que aquest itinerari (el número 330) diu
textualment: “El camino a Plan d’Aragnouet desciende al N. Subir al O por la cadena de la
montaña, ganando altura hasta el pico de Tromosa (Troumouse) de 3085 m (25 mn.)”.
Pregunta sense resposta: L’Ollivier havia fet aquesta paret?
A dalt del cim hi ha un trípode de dimensions molt grans,
que més aviat fa un mal favor a l’indret, trípodes a part, el cim dona a tres
valls, dues al vessant nord (Barroude i Troumouse) i una al sud, la de Barrosa.
La més bonica (per al meu gust) és la de Barroude amb els
seus prats i estanys, la de Barrosa no té rés d’especial i la més desfavorida
és la de Troumouse, ja que hi ha una carretera que arriba a 2100 metres
d’alçada on hi ha una gran quantitat de vehicles aparcats.
La panoràmica és molt extensa, semblant a la que es té
des de la Múnia, però tot i així mereix una menció especial la perspectiva del massís del Mont-perdut i el Vinhamala.
Però l’excursió no s’acaba al Tromosa, ni de bon tros,
podíem dir que ni tan sols estem a la meitat.
Veient el proper objectiu, el pic de Sierra Morena,
tampoc semblava que hagués fet la part més difícil.
La pregunta que cal fer-se és si per a continuar vers el
pic de la Múnia s’ha de pujar a flanquejar el pic de Sierra Morena.
Si tornem al itinerari 330 de la guia “Vignemale-Monte
Perdido”, llegirem referint-se a aquest cim: “Esta cima ofrece desde este lado una arista aparentemente empinada y
desplomada. En realidad, su dificultat no excede de un III inf y la solidez de
sus agarres, aunque piden atención en la elección de los mismos, la hacen para
un escalador mediano, un paso más seguro que la travesía de flanco, vertiente
francesa, por la que se puede contornear esta cima”
Déu meu!!! Vaig pensar; si la paret del Tromosa no mereix
ni un trist II ón grau per a l’Ollivier, què deu ser en realitat el que per a
ell no passa d’un III inf i com deu ser d’exposat aquest flanqueig que, segons
ell, encara és pitjor?
Potser estic clavat dalt del Tromosa i jo sense saber-ho!
De moment, res no m’impedirà arribar-me al collet que hi
ha entre els dos cims, i allí ja decidiré què faig.
Una vegada situat al collet decideixo deixar els tercers
inferiors de l’Ollivier tranquils i provar sort en el flanqueig (vessant
francès), per on hi ha, mig marcat, un corriol.
És una marxa incòmoda, car tot el trajecte consisteix a
flanquejar una tartera desfeta, però
sense cap mena de dificultat ni de precipici aparent (hi és, però ni tan sols
es veu). Dues congestes, completament glaçades m’obliguen a vorejar-les per la
part més baixa.
En aquest flanqueig no vaig trobar-hi dificultats
apreciables, però haig d’advertir que entrem al vessant N i estem a 3000 metres
sota l’ombra del mateix pic de Sierra Morena i segons l’època de l’any la
tartera desfeta pot convertir-se en una sèrie de congestes força inclinades i
llavors augmenta la dificultat i segurament cal portar grampons, ja que no ens
hem de fiar de la inclinació de les congestes, perquè uns metres més avall la
inclinació es converteix en penya-segat. Tal com ja he esmentat, jo mateix en
vaig tindre que vorejar dues de petites doncs és molt més segur caminar
trepitjant la tartera que la neu glaçada.
D’aquesta manera arribem al coll situat entre el pic de
Sierra Morena i la Múnia.
Realment les descripcions d’aquest itinerari 330 deixen
bastant que desitjar, doncs el flanqueig del Sierra Morena, no té cap
complicació; tret que si hi ha més neu caldrà anar amb grampons.
Des d’aquest nou collet el cim del Sierra Morena és a
tocar, un suau llom hi mena; si no fos tot un tres mil no caldria pujar-hi,
però un tres mil mereix un esforç, per petit que sigui.
Dalt del Sierra Morena, de 3090 metres d’alçada cal
destacar la perspectiva que li dóna el fet d’estar situat entre el Tromosa i la
Múnia.
Contemplem la panoràmica i tornem al collet que hem
deixat per anar al cim, i ara emprendrem la pujada definitiva a la Múnia.
És la part de l’excursió en que podrem respirar més
tranquils doncs no presenta cap dificultat.
El corriol que hem seguit per fer el flanqueig del Sierra
Morena continua ben marcat i ara passa pel vessant aragonès, menys els metres
finals, els qual puja pel vessant francès.
Ja que de tres mils es tracta, també passem pel avant-cim
anomenat Petita Múnia de 3096 metres d’alçada, on no cal ni aturar-se.
Seguidament assolim el cim de la Múnia, de 3134 metres
d’alçada, on en arribar-hi vaig trobar un parell de francesos prenent el sol i
amb ells em retrobava amb la civilització.
Realment, la visió panoràmica des del pic de la Múnia és
extraordinària: Cotiella, Eristes, Posets, Aneto, Bachimala, punta Suelza,
Neuvielha, Llong, Vinhamala i tot el massís del Mont-perdut és un panorama de
luxe; si, a més a més, hi afegim el Robiñera, el Tromosa, el Heïd i el Gerbats
i tot això ho amanim amb els bonics i glaçats estanys de la Larri, ens quedarà
un grat record de l’estada dalt d’aquesta privilegiada talaia.
De moment havia anat resolent tots els problemes que em
presentava la muntanya, però encara en quedaven més; primer havia de baixar al
coll de la Múnia pel pas del Gat, després havia de flanquejar fins el coll de
Robiñera i després, i potser el més importnt, era acabar de baixar fins el fons
de la vall de la Barrosa.
Així que no hi vaig parar gaire estona al cim ja que el
camí de baixada es presentava llarg.
El descens per la via normal d’accés a la Múnia
consisteix en anar seguint el rastre del corriol, el qual segueix gairebé
sempre el fil de l’aresta. No hi trobava dificultats especials; simplement era
qüestió d’anar desgrimpant.
Molt aviat vaig començar a creuar-me amb successives
cordades de francesos, molts francesos; no els vaig comptar, però devien passar
de la cinquantena i tots anaven encordats.
Ara entenia l’estesa de cotxes que hi havia al final de
la carretera de peatge D-922 al circ de Troumouse on hi ha la Vierge de
Troumouse. Carretera que arrenca a la sortida de Gèdre en direcció a Gavarnie.
En aquest circ de Troumouse és una llàstima l’estesa de
cotxes a 2100 metres perquè és, amb els seus 10 quilòmetres de perímetre i 1000
metres de desnivell, el més gran del Pirineu.
Vaig tenir mala sort ja que els vaig trobar perquè
estaven encallats en dos curts graons que fa l’aresta abans d’arribar al pas
del Gat i vaig tenir que esperar-me que acabessin de pujar.
Aquests dos graons son més fàcils de grimpar que de
desgrimpar, així que a l’últim francès li vaig demanar que em tirés la seva
corda i així vaig baixar en un moment.
Passada aquest esglaó i abans d’arribar al pas del Gat,
ja es pot abandonar la cresta i començar el flanqueig a l’esquerra vers el coll
de Robiñera.
La sort en va acompanyar en aquest flanqueig, ja que
davant meu vaig veure un excursionista que estava fent el mateix trajecte i que
també anava sol. Reconfortat en veure
que no soc l’únic que té aquesta mania, era qüestió d’accelerar una mica per
intentar seguir-lo ja que segurament sabia el camí.
Una providencial congesta de neu va estalviar-me la
tartera que deu haver-hi per aquests viaranys; i d’aquesta manera vaig arribar
al coll gairebé amb l’excursionista solitari que em precedia.
Ell no va aturar-hi, però jo si que vaig fer-hi una
aturada i mentre descansava no perdia de vista la persona que baixava davant
meu.
El desnivell entre el coll de Robiñera, situat a 2850
metres i el pla de la Barrosa, situat a 1800 metres és de una mica més de 1000
metres que baixen molt ràpidament; els llargs salts d’aigua que des del pla
havia contemplat el dia anterior ja et donen una idea que no pots equivocar el
camí.
L’excursionista en qüestió va anar seguint les congestes
fins a la part més baixa possible; involuntàriament i tot s’hi podria arribar,
car la coma del coll feia com un embut que et portava a la part més baixa.
Quan va arribar en aquest indret, jo ja anava novament al
seu darrere. Va seguir baixant fins arribar al primer salt d’aigua. Aquí es va
girar i em va fer senyals que per allí no es podia seguir i que anés més a
l’esquerra sense baixar tant.
Malament! Ell tampoc sabia el camí.
Però alguna petita idea si que en deuria tenir, perquè girant
diagonalment a l’esquerra (N), deixant, per tant, el barranc a la nostra dreta,
vàrem trobar novament pintades de color vermell a les pedres.
Salvats! Un petit collet herbós donava pas a una baixada
factible, sempre per la nostra esquerra vers una zona plena de tartera, la qual
vàrem flanquejar, amb tendència fins i tot a pujar una mica.
Ell, sempre uns quants metres davant meu, m’anava fent
senyals que anàvem bé.
Ell i les marques de pintura varen conduir-me dalt de
l’estratègic collet, ja esmentat en pujar al port de la Barrosa.
Allí va aturar-se i es va disposar a esperar la meva
arribada. Va resultar que era un noi francès que feia la circumval·lació al
massís de la Múnia, sense acabar de pujar-hi. El seu esport consistia a
contemplar isards; per a poder-los mirar millor portava una ullera telescòpica
de llarga vista d’un sol ull.
Coneixia perfectament l’existència de la Senda de las
Pardas i ara es disposava a fer l’última part del recorregut al port de la
Barrosa, pels passos equipats amb cadenes. El que havia passat era que havia
baixat una mica més del compte i havia tingut que rectificat una mica
l’itinerari.
Així, el nostre encontre fou breu, car va començar el
flanqueig per la Senda i jo vaig començar a baixar, per un llom herbós, que em
portaria directament, després d’una forta baixada, fins la perxa nivomètrica de
la pujada, situada al costat d’un estanyol mig sec. Durant aquest descens també
hi havia pintades vermelles a les pedres.
Ara ja només era qüestió de seguir el camí d’anada en
direcció contrària.
Recordo, que cansat i carregat el camí de tornada fins la
carretera se’m va fer terriblement llarg.
La trobada amb l’excursionista francès va ser
providencial, ja que, a part de la tranquil·litat que proporciona seguir algú
que sap on va, va estalviar-me dubtes i pèrdues de temps buscant el pas per a
baixar al fons de la vall.
En arribar al cotxe, també vaig donar per contestada la carta
que m’havia enviat Mn. Lluís Molins expressant els seus dubtes sobre la
dificultats i horaris d’aquesta travessia pel massís de la Múnia.
HORARIS:
De l’Hospital de Parzán al pla de la Barrosa: 1h 30mn
Del pla de la Barrosa al port de la Barrosa: 1h 30mn
Del port de la Barrosa al pic de Tromosa: 2h
Del pic de Tromosa al coll entre el Sierra Morena i la
Múnia: 45mn
D’aquest coll al pic de Sierra Morena: 10mn
Del pic de Sierra Morena a la Petita Múnia: 20mn
De la Petita Múnia a la Múnia: 10mn
De la Múnia al coll de Robiñera: 55mn
Del coll de Robiñera al pla de la Barrosa: 2h
Del pla de la Barrosa a l’Hospital de Parzán: 1h
TOTAL: 10h 20mn.
NOTA:
Per acabar repeteixo, perquè crec que és molt important
advertir-ho, que el traçat de l’excursió està fet des de l’ordinador i per tant
difícilment s’ajustarà a l’indret exacte de la grimpada del coll al pic de
Tromosa, per aquesta raó el traçat en aquest punt és orientatiu i cal haver
llegit la descripció i seguir les possibles fites i les descolorides marques de
pintura vermella o les més recents de color blau, o les que s’hi puguin haver
fet en posterioritat. Tot i que he
intentat ajustar-me al màxim a l’itinerari consultant tots els mapes haguts i
per haver, inclosos els via satèl·lit, no puc assegurar que el traçat en aquest
sector sigui exacte; i per aquesta raó aquesta excursió és només apta per a
excursionistes experimentats en alta muntanya, on cal saber grimpar, crestejar
escollint els millors passos i bon sentit de l’orientació.
Wikiloc - ruta Travessia Tromosa o Troumouse, 3085 m, Sierra Morena, 3090 m, petita Múnia, 3096 m i la Múnia, 3134 m, per la vall de Barrosa - Chisagüés, Aragón (España)- GPS track
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada