Casa Nova de l'Obac, Alts de la Pepa, turó de la Mamella, cova dels Fogars, ruïnes i avenc de la Serra Llarga
NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac al wikiloc, podeu escriure al cercador de rutes d'aquesta aplicació (Cerca rutes ó explora): "santllorençjsp" i us apareixeran totes.
Nova i interessant ruta per l’Obac, un indret carregat de llocs interessants per visitar: turons, ruïnes, coves, avencs, forns, balmes, canals, cingles, etc. ´
Només és qüestió de traçar-te un itinerari a base d’anar enllaçant camins. Per posar-hi un símil, podríem dir que l’itinerari base és com un arbre de Nadal, al que hi anirem penjant detalls.
En aquest cas en concret, l’itinerari base consisteix en fer una circumval·lació sortint de la Collada de l’Obac, resseguir tota la carena dels Alts de la Pepa, passar per la torre de guaita de la Mamella, seguir fins la Torrota de l’Obac i anar seguint pistes i camins fins les ruïnes de la Serra Llarga o Corralots de l’Obac i del forn de calç de l’Obac.
A aquest arbre de Nadal i anirem posant penjolls: el veritable turó de la Mamella, la balma i font de la Mamella, la cova dels Fogars, el turó del Queixal i l’avenc de la Serra Llarga. Hi podríem haver penjat més “detalls”; però a l’Obac, tot el que s’aparti dels camins principals requereix anar per corriols mig perduts, o perduts del tot, potser fer una mica el “senglar” i a vegades tenir prou paciència per trobar-los; això requereix temps i esforços.
D’aquests “extres” al recorregut, només un, la balma i font de la Mamella no requereix cap esforç suplementari, ja que hi ha camí i està a menys d’un minut del camí principal, la resta son penjolls una mica rebuscats.
De tota manera en tot el recorregut no hi ha cap dificultat tècnica, només alguna mini grimpada, que no arriba ni a merèixer aquest nom i saber-se moure per aquests viaranys i intuir o “ensumar” on s’amaguen les coves, les balmes i els avencs.
Gaudirem de les vistes panoràmiques dels turons que ens envolten, com el castell de Bocs, el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, els Castellots de Tanca, el Castellsapera, la Dent de Porc, el turó Roig, la Mola, les ruïnes de la Casa Vella de l’Obac i de la Calsina: i a l’horitzó el massís de Montserrat.
Aquesta collada està situada al km 9,8 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars, aquí uns rètols ens indiquen una pista de sentit únic que ens porta a un aparcament per a més de 50 vehicles situat a sota la Casa Nova de l’Obac. Per sortir de l’aparcament hem de seguir la pista que ens retorna a la carretera uns metres abans de la collada.
La Casa Nova de l’Obac és un espectacular mas de tres plantes, que havia estat un antic mas vitivinícola d’estil italianitzant, aixecat a cavall dels segles XVIII i XIX, concretament del 1786 al 1811 que va estar dirigida per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, el mateix que va dissenyar el Laberint d'Horta a Barcelona.
0:00 Aparcament de la collada de l’Obac. En aquest aparcament hi ha unes escales amb un indicador que assenyala a la Casa Nova i a la Pastora. Pugem per les escales i aviat arribem a una cruïlla on hem de girar a la dreta seguint la indicació de la Pastora. Pocs metres després sortim a una gran era situada entre la Casa Nova (esquerra) i el restaurant de la Pastora (dreta, obert dissabtes, diumenges i festius).
Construït a l’indret on antigament hi havia un forn de vidre i posteriorment la casa d’una pastora, anomenada Pepa. D’aquí ve el nom dels turons que pujarem tot seguit: els Alts de la Pepa.
Girem a la dreta de cara al restaurant i ens plantem davant d’una rampa que puja al restaurant. Aquí farem la primera anada i tornada de l’itinerari, ara pujarem per la rampa i tornarem per la pista de la dreta.
Dalt de la rampa hi ha un cartell de “perill”; just darrera seu arrenca un corriol que s’enfila per dins del bosc. Deixem un dipòsit a l’esquerra i passem per sota d’una línia elèctrica.
Arribem dalt de la carena dels Alts de la Pepa. La vista ja s’ha obert i iniciem una bonica caminada per dalt d’aquesta carena. Planejant arribem dalt d’una primera cota.
0:15 Alt de la Pepa-1, 723m. Tota l’estona tindrem molt bona vista, en concret ara ja veiem a l’O les ruïnes de la Casa Vella de l’Obac. Deixem aquest primer turó, baixem a un petit collet i remuntem novament.
0:20 Alt de la Pepa-2, 723m. Ara ens hem de dirigir vers el tercer turó, que vist des del segon sembla més vertical del que és en realitat. Tornem a baixar una mica i ens enfilem sense cap problema vers l’altre turó.
0:25 Alt de la Pepa-3, 730. És el cim principal de la carena, ja que és lleugerament més alt que els altres. El següent turó es presenta complicat, ja que hi ha una petita cinglera vertical que ens barra el pas.
Des d’aquest turó ja veiem la forma de “mamella” d’un turó lleugerament més baix de la carena de la torre de guaita, més baix, però perfectament destacat i amb la forma característica esmentada. Intentarem pujar-hi, ja que en alguns mapes el situant com el veritable turó de la Mamella.
Baixem del turó fins un collet situat a 711m on enllacem amb un corriol que els rodeja per la seva base; la cinglera perd verticalitat i a la primera oportunitat que veiem ens hi enfilem i assolim de nou el llom de la carena, seguim uns metres per l’esquerra.
0:30 Alt de la Pepa-4, 725m. Tornem sobre les nostres darreres passes i seguim per dalt fins que veiem que podem enllaçar de nou amb el camí esmentat; passem per sota una altre línia elèctrica i ens acostem molt a una pista, que no arribarem a tocar, ja que el camí comença una forta pujada. Anem guanyant alçada en direcció a la torre de guaita, ja hi som molt a prop, però per l’esquerra veiem un corriol que s’enfila.
Ara iniciarem l’anada al primer “penjoll” de l’arbre de Nadal, que és el que crec que és el veritable turó de la Mamella. Seguim aquest corriol que surt del bosc i travessa un roquisser on li perdem la pista, però l’anem recuperant fins que arribem a una petita balma. Sembla que el corriol portava fins aquí; ara el turó ja es veu a tocar, però el corriol ha desaparegut i hem de seguir fent el “senglar” apartant branques, però que no representen gaires problemes, una pujadeta ens deixa en un mena de collet i quatre passes més i ja hi hem arribat.
0:55 Turó de la Mamella, 789m. Turó de dimensions molt reduïdes, amb una característica roca, que ens permet gaudir d’una bona panoràmica, principalment del turó Roig, que el tenim pràcticament a sota. Una temptadora canal sembla que potser ens portaria directament a la torre de guaita; però segurament això té un final incert, a més hauríem de fer el senglar molta estona. Deixem les temptacions i tornem per on hem vingut fins el camí. Poc després arribem a un revolt de 180 graus a l’esquerra; aquí afegirem el segon “penjoll” ja que seguirem recta menys d’un minut fins la balma.
1:05 Balma i font de la Mamella. La font és una petita columna de tosca al fons de la balma, però està completament seca. L’indret deuria tenir una certa importància ja que hi ha una petita plataforma construïda amb un mur de pedra davant la balma.
Tornem al camí i acabem de sortir dalt la carena.
1:10 Torre de guaita, 720m. Indret amb una vista extraordinària i amb una característica i fotogràfica torre de guaita. Seguim uns metres més fins una marcada cruïlla on deixem el camí que ens portaria al pou de glaç de l’Estepar, i girem a la dreta per seguir el que ens porta a la Torrota.
1:20 Torrota de l’Obac, 800m, Situada a la punta d'un morro de la carena, és un indret solitari i amb unes grans vistes. També és un indret carregat d'història i de llegendes, que ens explica en Joaquim Verdaguer i Caballé, on detalla des del seu origen preromànic del segle X, quan es van començar a bastir aquestes torres quadrades què substituïen les torres circulars de fusta que tenien la missió de prevenir les ràtzies sarraïnes procedents de l’altra banda del riu Llobregat; passant per la funció posterior de transmissió òptica amb altres torres; i acabant amb la llegenda popular de que durant les guerres carlines hi fou enterrat un tresor de monedes d’or.
Segons aquesta llegenda, la inexpugnable torrota estava comunicada per un túnel amb la torre circular que hi ha al cingle Gran, prop del nucli de Vacarisses. En els temps de les guerres carlines, una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa, venien de l'hostal de La Barata pel camí ral un militar carlí amb el seu assistent i una mula carregada amb més de tres quintars en monedes d'or. Van arribar a la Torrota. Sense que ningú els veiés van entrar al túnel i allà, posant Déu per testimoni, van amagar tot l'or que duien prometent no revelar-ne mai el secret.
Però l'endemà al matí, de retorn cap a La Barata, uns soldats amagats a peu del camí ral els van enxampar. El capitost va ser afusellat allà mateix i l'assistent va ser portat pres a Ceuta. Des de la presó l'home va veure com, a mesura que passaven els anys, les seves esperances de gaudir d'aquell tresor que havien amagat a la Torrota de l'Obac s'anaven esvaint a poc a poc. Quan ja havia perdut totes les esperances, va explicar el seu secret a un lladregot de Terrassa conegut per Nas Ratat, amb qui compartia presidi. Quan el Nas Ratat va ser lliure, va tornar de seguida a la seva terra per donar gràcies al Senyor. Acte seguit va anar a trobar el seu amic Guixé perquè l'ajudés a buscar el tresor de la Torrota. Però, després de regirar-ho tot i de mirar per tot arreu, no van trobar res de res. Cansats ja de buscar, en Nas Ratat i en Guixé se'n van haver de tornar desanimats i amb les mans buides cap a Terrassa.
Encara avui el tresor continua intacte en algun lloc de la Torrota; i per trobar-lo cal anar-hi a trenc d'alba i alçar la trapa que en Nas Ratat i en Guixé no van saber veure. Els primers rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d'or que encara allà hi ha amagades.
Vist l’indret seguim el camí baixant en direcció al coll de la Torrota, poc després d’abandonar la Torrota sortim del bosc i entrem en un roquisser, aquí farem una nova anada i tornada a un nou “penjoll”, girem a la dreta per començar a flanquejar; pocs metres després trobem tres fites, una de molt estètica dalt d’un bloc (si n’hi havia més, no les vaig veure), l’indret és fora bonic amb una gran cinglera a la dreta, on a dalt hi ha la Torrota; tornem a entrar al bosc i les fites i el rastre de corriol desapareix, però podem anar avançant sense gaires entrebancs; ens topem amb una petita cova que es podria confondre amb la dels Fogars, però no ho és. Quatre passes després veiem uns blocs caiguts de la cinglera que deixen un estret pas, és tan estret que has de posar-te de costat i treure’t la motxilla, o bé passar-hi ajupit, travessat aquest passadís ja som a la cova.
1:30 Cova dels Fogars. Al blog “caudelguille” hi trobem la descripció: “Ens trobem davant d'una cavitat l'entrada de la qual són un grans blocs. Més ampla que no pas alta, la cavitat és una galeria de despreniment d'uns vuit metres de fondària que travessa trams de llastres de conglomerat caiguts. Al fons és possible posar-se dret mercès a la coincidència d'un encreuament de diàclasis que forma una xemeneia en aquest punt. Els sostre d'aquesta part més alta és un cau d'infinitat d'aràcnids de cos petit i extremitats llargues que formen verdaderes colònies amb teranyines, nius i papallones presoneres.”
Poca cosa es pot afegir a aquesta descripció, només dir que l’indret és solitari i amagat, ja que els blocs que hem travessat l’amaguen.
Tornem al camí per on hem vingut i poc després enllacem amb una pista que coincideix amb i’antic camí de Rellinars a Matadepera i amb un tram del recorregut de la Matagalls – Montserrat. Seguim recta i acabem d’arribar al coll de la Torrota.
Aquí tenim dues opcions; una consisteix en seguir per la pista i la segona ens permet seguir “adornant” l’arbre.
Seguim recta per un corriol molt ben marcat.
1:45 Turó del Queixal, 765m. No té gaire vista, però és un turó més a afegir a la col·lecció. Seguim el corriol, deixem dos trencalls a la dreta, després de cada trencall el corriol es va perdent. Els trencalls de la dreta, si tinguessin continuïtat, podrien enllaçar amb la pista que passa per sota i faríem molta drecera, però davant la incògnita, seguim recta fins que el corriol es perd completament, llavors anem girant a l’esquerra per tornar a la propera pista que hem abandonat per anar al turó. És un curt tram sense camí i sense complicacions.
Recuperem la pista i la seguim fins la propera cruïlla, aquí girem a la dreta i abandonem el camí de Rellinars a Matadepera. Anem en marcada direcció S no gaire estona perquè aviat arribem a una nova cruïlla on també hem de girar a la dreta. Anem planejant per aquesta fins que ens situem al llom de la Serra Llarga, on la pista gira novament al S.
2:10 Ruïnes de la Serra Llarga o Corralots de l’Obac. Ens trobem davant de les ruïnes més antigues de l’Obac ja que estan datades en l’època visigòtica. Novament en Joaquim Verdaguer i Caballé en fa una amplia descripció cronològica.
“Dins el terme de Terrassa a la Serra Llarga prop de l’Obac, hi ha vestigis d’un dels masos o casalots més significatius de la Serra de l’Obac, el conegut com el “Corralots de l’Obac” o ruïnes de la Serra Llarga. Els anys 1911 i 1921 foren investigades per membres del Centre Excursionista de Terrassa quan encara restaven en peu dos trossos de mur de rebla, l’un format per sis fileres de pedres col·locades en forma d’Opus Spicatum (col·locar les pedres en forma d’espiga). Una de les parets feia 4 m. de llarg per 2 d’alt i d’un gruix de 75 cm.; l’altra del mateix gruix de 1’70 m. de llarg per 2’25 d’alt de construcció mixta, alternant les fileres d’Opus Spicatum, amb filades de pedres horitzontals que deixen en el seu interior un pas semblant i una canalització. En l' exploració s’hi feren unes excavacions que donaren per resultat la reconstrucció de la planta del mas. Aquest estava format per un rectangle de 21’20 m de llarg per 8’60 d’ample. En aquesta exploració es van fer algunes fotografies, de les quals es pot disposar actualment i que ens donen una visió del que van trobar.
L’any 1955 Salvador Alavedra i Pau Gorina en diversos fòrums d’estudiosos de l’art medieval, presentaren les fotografies del 1921 i unes del moment. Les runes estaven intactes després de 34 anys. En una visita efectuada in situ pel doctor Eduard Junyent, director del Museu de Vic, es confirmava plenament el seu origen en l’època visigòtica o alt medieval. També l' historiador Francesc Carreras Candi, l’any 1921, examinant les fotografies de les ruïnes, les qualificà, com a probables ruïnes de l’època visigòtica.
L’any 1959 Pau Gorina denunciava l’enrunament de part de les parets, sospitosament un atemptat fet per la mà de l’home.”
En l’actualitat les ruïnes estan consolidades i hi podem passejar seguint unes passeres de fusta i podem contemplar la base de les construccions, dos forns i una cisterna protegida per una tapa de vidre.
Vist aquest interessant, seguim caminant que recorre el llom de la Serra Llarga, passem per sota una línia elèctrica; atenció amb aquesta línia perquè la tornarem a creuar. Arribem a una cruïlla, la pista gira a la dreta i nosaltres també.
Poc després tornem a creuar la línia elèctrica i uns metres més endavant arribem a una cruïlla, la pista segueix recta i per la dreta arrenca una pista secundària.
Estem a punt de posar l’últim penjoll a l’arbre. Potser el més “elaborat” perquè hem de buscar un forat a terra sense gaires indicacions.
Seguim aquesta pista una trentena de metres (a l’anada en vaig fer uns cinquanta i em vaig passar “de frenada”); abandonem la pista i ens endinsem per dins del bosc, és força clar i ens permet avançar sense problemes; el problema consisteix en fer “diana” amb el forat. Per sort hi ha un cartell força antic situat a la boca de l’avenc i que destaca una mica al mig del bosc. És a dir més que buscar l’avenc, hem de buscar el cartell. Només ens haurem separat una quarantena de metres de la pista que arribem a la boca de l’avenc.
2:40 Avenc de la d’aquells que Serra Llarga. És dels que si vas perdut hi pots caure a dins. Novament al Cau del Guille i trobem la descripció: “Boca de 2,50 metres de diàmetre que inicia un pou de set metres de profunditat que ens deixa en una base de sòl inclinat fins a l'entrada d'una saleta rodona de dos metres de diàmetre i de sostre baix on acaba la cavitat.
Explorat per primer cop el dia 7 d'abril del 1912 per membres del Centre Excursionista de Terrassa. De fet només va baixar-hi en Frederic Segués amb l'ajut d'una sola corda.”
Impressiona una mica, ja que és un pou de parets llises en mig del bosc, sort del cartell.
Tornem a la pista i l’anem seguint força estona; ens apropem molt a la carretera, pràcticament la toquem, en un indret on hi ha un petit aparcament, però sense acabar d’arribar-hi, seguim recta. Més endavant hem de posar atenció a la dreta per veure el forn.
2:50 Ruïnes del forn de calç de l’Obac. Excavat al marge de la pista, només en queda la forma. Seguim caminant, arribem a una cruïlla molt amplia i anem per la dreta fins arribar de nou a la Pastora on enllacem amb l’itinerari d’anada.
3:05 Aparcament.
Nova i interessant ruta per l’Obac, un indret carregat de llocs interessants per visitar: turons, ruïnes, coves, avencs, forns, balmes, canals, cingles, etc. ´
Només és qüestió de traçar-te un itinerari a base d’anar enllaçant camins. Per posar-hi un símil, podríem dir que l’itinerari base és com un arbre de Nadal, al que hi anirem penjant detalls.
En aquest cas en concret, l’itinerari base consisteix en fer una circumval·lació sortint de la Collada de l’Obac, resseguir tota la carena dels Alts de la Pepa, passar per la torre de guaita de la Mamella, seguir fins la Torrota de l’Obac i anar seguint pistes i camins fins les ruïnes de la Serra Llarga o Corralots de l’Obac i del forn de calç de l’Obac.
A aquest arbre de Nadal i anirem posant penjolls: el veritable turó de la Mamella, la balma i font de la Mamella, la cova dels Fogars, el turó del Queixal i l’avenc de la Serra Llarga. Hi podríem haver penjat més “detalls”; però a l’Obac, tot el que s’aparti dels camins principals requereix anar per corriols mig perduts, o perduts del tot, potser fer una mica el “senglar” i a vegades tenir prou paciència per trobar-los; això requereix temps i esforços.
D’aquests “extres” al recorregut, només un, la balma i font de la Mamella no requereix cap esforç suplementari, ja que hi ha camí i està a menys d’un minut del camí principal, la resta son penjolls una mica rebuscats.
De tota manera en tot el recorregut no hi ha cap dificultat tècnica, només alguna mini grimpada, que no arriba ni a merèixer aquest nom i saber-se moure per aquests viaranys i intuir o “ensumar” on s’amaguen les coves, les balmes i els avencs.
Gaudirem de les vistes panoràmiques dels turons que ens envolten, com el castell de Bocs, el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, els Castellots de Tanca, el Castellsapera, la Dent de Porc, el turó Roig, la Mola, les ruïnes de la Casa Vella de l’Obac i de la Calsina: i a l’horitzó el massís de Montserrat.
Aquesta collada està situada al km 9,8 de la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars, aquí uns rètols ens indiquen una pista de sentit únic que ens porta a un aparcament per a més de 50 vehicles situat a sota la Casa Nova de l’Obac. Per sortir de l’aparcament hem de seguir la pista que ens retorna a la carretera uns metres abans de la collada.
La Casa Nova de l’Obac és un espectacular mas de tres plantes, que havia estat un antic mas vitivinícola d’estil italianitzant, aixecat a cavall dels segles XVIII i XIX, concretament del 1786 al 1811 que va estar dirigida per l'arquitecte italià Domenico Bagutti, el mateix que va dissenyar el Laberint d'Horta a Barcelona.
0:00 Aparcament de la collada de l’Obac. En aquest aparcament hi ha unes escales amb un indicador que assenyala a la Casa Nova i a la Pastora. Pugem per les escales i aviat arribem a una cruïlla on hem de girar a la dreta seguint la indicació de la Pastora. Pocs metres després sortim a una gran era situada entre la Casa Nova (esquerra) i el restaurant de la Pastora (dreta, obert dissabtes, diumenges i festius).
Construït a l’indret on antigament hi havia un forn de vidre i posteriorment la casa d’una pastora, anomenada Pepa. D’aquí ve el nom dels turons que pujarem tot seguit: els Alts de la Pepa.
Girem a la dreta de cara al restaurant i ens plantem davant d’una rampa que puja al restaurant. Aquí farem la primera anada i tornada de l’itinerari, ara pujarem per la rampa i tornarem per la pista de la dreta.
Dalt de la rampa hi ha un cartell de “perill”; just darrera seu arrenca un corriol que s’enfila per dins del bosc. Deixem un dipòsit a l’esquerra i passem per sota d’una línia elèctrica.
Arribem dalt de la carena dels Alts de la Pepa. La vista ja s’ha obert i iniciem una bonica caminada per dalt d’aquesta carena. Planejant arribem dalt d’una primera cota.
0:15 Alt de la Pepa-1, 723m. Tota l’estona tindrem molt bona vista, en concret ara ja veiem a l’O les ruïnes de la Casa Vella de l’Obac. Deixem aquest primer turó, baixem a un petit collet i remuntem novament.
0:20 Alt de la Pepa-2, 723m. Ara ens hem de dirigir vers el tercer turó, que vist des del segon sembla més vertical del que és en realitat. Tornem a baixar una mica i ens enfilem sense cap problema vers l’altre turó.
0:25 Alt de la Pepa-3, 730. És el cim principal de la carena, ja que és lleugerament més alt que els altres. El següent turó es presenta complicat, ja que hi ha una petita cinglera vertical que ens barra el pas.
Des d’aquest turó ja veiem la forma de “mamella” d’un turó lleugerament més baix de la carena de la torre de guaita, més baix, però perfectament destacat i amb la forma característica esmentada. Intentarem pujar-hi, ja que en alguns mapes el situant com el veritable turó de la Mamella.
Baixem del turó fins un collet situat a 711m on enllacem amb un corriol que els rodeja per la seva base; la cinglera perd verticalitat i a la primera oportunitat que veiem ens hi enfilem i assolim de nou el llom de la carena, seguim uns metres per l’esquerra.
0:30 Alt de la Pepa-4, 725m. Tornem sobre les nostres darreres passes i seguim per dalt fins que veiem que podem enllaçar de nou amb el camí esmentat; passem per sota una altre línia elèctrica i ens acostem molt a una pista, que no arribarem a tocar, ja que el camí comença una forta pujada. Anem guanyant alçada en direcció a la torre de guaita, ja hi som molt a prop, però per l’esquerra veiem un corriol que s’enfila.
Ara iniciarem l’anada al primer “penjoll” de l’arbre de Nadal, que és el que crec que és el veritable turó de la Mamella. Seguim aquest corriol que surt del bosc i travessa un roquisser on li perdem la pista, però l’anem recuperant fins que arribem a una petita balma. Sembla que el corriol portava fins aquí; ara el turó ja es veu a tocar, però el corriol ha desaparegut i hem de seguir fent el “senglar” apartant branques, però que no representen gaires problemes, una pujadeta ens deixa en un mena de collet i quatre passes més i ja hi hem arribat.
0:55 Turó de la Mamella, 789m. Turó de dimensions molt reduïdes, amb una característica roca, que ens permet gaudir d’una bona panoràmica, principalment del turó Roig, que el tenim pràcticament a sota. Una temptadora canal sembla que potser ens portaria directament a la torre de guaita; però segurament això té un final incert, a més hauríem de fer el senglar molta estona. Deixem les temptacions i tornem per on hem vingut fins el camí. Poc després arribem a un revolt de 180 graus a l’esquerra; aquí afegirem el segon “penjoll” ja que seguirem recta menys d’un minut fins la balma.
1:05 Balma i font de la Mamella. La font és una petita columna de tosca al fons de la balma, però està completament seca. L’indret deuria tenir una certa importància ja que hi ha una petita plataforma construïda amb un mur de pedra davant la balma.
Tornem al camí i acabem de sortir dalt la carena.
1:10 Torre de guaita, 720m. Indret amb una vista extraordinària i amb una característica i fotogràfica torre de guaita. Seguim uns metres més fins una marcada cruïlla on deixem el camí que ens portaria al pou de glaç de l’Estepar, i girem a la dreta per seguir el que ens porta a la Torrota.
1:20 Torrota de l’Obac, 800m, Situada a la punta d'un morro de la carena, és un indret solitari i amb unes grans vistes. També és un indret carregat d'història i de llegendes, que ens explica en Joaquim Verdaguer i Caballé, on detalla des del seu origen preromànic del segle X, quan es van començar a bastir aquestes torres quadrades què substituïen les torres circulars de fusta que tenien la missió de prevenir les ràtzies sarraïnes procedents de l’altra banda del riu Llobregat; passant per la funció posterior de transmissió òptica amb altres torres; i acabant amb la llegenda popular de que durant les guerres carlines hi fou enterrat un tresor de monedes d’or.
Segons aquesta llegenda, la inexpugnable torrota estava comunicada per un túnel amb la torre circular que hi ha al cingle Gran, prop del nucli de Vacarisses. En els temps de les guerres carlines, una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa, venien de l'hostal de La Barata pel camí ral un militar carlí amb el seu assistent i una mula carregada amb més de tres quintars en monedes d'or. Van arribar a la Torrota. Sense que ningú els veiés van entrar al túnel i allà, posant Déu per testimoni, van amagar tot l'or que duien prometent no revelar-ne mai el secret.
Però l'endemà al matí, de retorn cap a La Barata, uns soldats amagats a peu del camí ral els van enxampar. El capitost va ser afusellat allà mateix i l'assistent va ser portat pres a Ceuta. Des de la presó l'home va veure com, a mesura que passaven els anys, les seves esperances de gaudir d'aquell tresor que havien amagat a la Torrota de l'Obac s'anaven esvaint a poc a poc. Quan ja havia perdut totes les esperances, va explicar el seu secret a un lladregot de Terrassa conegut per Nas Ratat, amb qui compartia presidi. Quan el Nas Ratat va ser lliure, va tornar de seguida a la seva terra per donar gràcies al Senyor. Acte seguit va anar a trobar el seu amic Guixé perquè l'ajudés a buscar el tresor de la Torrota. Però, després de regirar-ho tot i de mirar per tot arreu, no van trobar res de res. Cansats ja de buscar, en Nas Ratat i en Guixé se'n van haver de tornar desanimats i amb les mans buides cap a Terrassa.
Encara avui el tresor continua intacte en algun lloc de la Torrota; i per trobar-lo cal anar-hi a trenc d'alba i alçar la trapa que en Nas Ratat i en Guixé no van saber veure. Els primers rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d'or que encara allà hi ha amagades.
Vist l’indret seguim el camí baixant en direcció al coll de la Torrota, poc després d’abandonar la Torrota sortim del bosc i entrem en un roquisser, aquí farem una nova anada i tornada a un nou “penjoll”, girem a la dreta per començar a flanquejar; pocs metres després trobem tres fites, una de molt estètica dalt d’un bloc (si n’hi havia més, no les vaig veure), l’indret és fora bonic amb una gran cinglera a la dreta, on a dalt hi ha la Torrota; tornem a entrar al bosc i les fites i el rastre de corriol desapareix, però podem anar avançant sense gaires entrebancs; ens topem amb una petita cova que es podria confondre amb la dels Fogars, però no ho és. Quatre passes després veiem uns blocs caiguts de la cinglera que deixen un estret pas, és tan estret que has de posar-te de costat i treure’t la motxilla, o bé passar-hi ajupit, travessat aquest passadís ja som a la cova.
1:30 Cova dels Fogars. Al blog “caudelguille” hi trobem la descripció: “Ens trobem davant d'una cavitat l'entrada de la qual són un grans blocs. Més ampla que no pas alta, la cavitat és una galeria de despreniment d'uns vuit metres de fondària que travessa trams de llastres de conglomerat caiguts. Al fons és possible posar-se dret mercès a la coincidència d'un encreuament de diàclasis que forma una xemeneia en aquest punt. Els sostre d'aquesta part més alta és un cau d'infinitat d'aràcnids de cos petit i extremitats llargues que formen verdaderes colònies amb teranyines, nius i papallones presoneres.”
Poca cosa es pot afegir a aquesta descripció, només dir que l’indret és solitari i amagat, ja que els blocs que hem travessat l’amaguen.
Tornem al camí per on hem vingut i poc després enllacem amb una pista que coincideix amb i’antic camí de Rellinars a Matadepera i amb un tram del recorregut de la Matagalls – Montserrat. Seguim recta i acabem d’arribar al coll de la Torrota.
Aquí tenim dues opcions; una consisteix en seguir per la pista i la segona ens permet seguir “adornant” l’arbre.
Seguim recta per un corriol molt ben marcat.
1:45 Turó del Queixal, 765m. No té gaire vista, però és un turó més a afegir a la col·lecció. Seguim el corriol, deixem dos trencalls a la dreta, després de cada trencall el corriol es va perdent. Els trencalls de la dreta, si tinguessin continuïtat, podrien enllaçar amb la pista que passa per sota i faríem molta drecera, però davant la incògnita, seguim recta fins que el corriol es perd completament, llavors anem girant a l’esquerra per tornar a la propera pista que hem abandonat per anar al turó. És un curt tram sense camí i sense complicacions.
Recuperem la pista i la seguim fins la propera cruïlla, aquí girem a la dreta i abandonem el camí de Rellinars a Matadepera. Anem en marcada direcció S no gaire estona perquè aviat arribem a una nova cruïlla on també hem de girar a la dreta. Anem planejant per aquesta fins que ens situem al llom de la Serra Llarga, on la pista gira novament al S.
2:10 Ruïnes de la Serra Llarga o Corralots de l’Obac. Ens trobem davant de les ruïnes més antigues de l’Obac ja que estan datades en l’època visigòtica. Novament en Joaquim Verdaguer i Caballé en fa una amplia descripció cronològica.
“Dins el terme de Terrassa a la Serra Llarga prop de l’Obac, hi ha vestigis d’un dels masos o casalots més significatius de la Serra de l’Obac, el conegut com el “Corralots de l’Obac” o ruïnes de la Serra Llarga. Els anys 1911 i 1921 foren investigades per membres del Centre Excursionista de Terrassa quan encara restaven en peu dos trossos de mur de rebla, l’un format per sis fileres de pedres col·locades en forma d’Opus Spicatum (col·locar les pedres en forma d’espiga). Una de les parets feia 4 m. de llarg per 2 d’alt i d’un gruix de 75 cm.; l’altra del mateix gruix de 1’70 m. de llarg per 2’25 d’alt de construcció mixta, alternant les fileres d’Opus Spicatum, amb filades de pedres horitzontals que deixen en el seu interior un pas semblant i una canalització. En l' exploració s’hi feren unes excavacions que donaren per resultat la reconstrucció de la planta del mas. Aquest estava format per un rectangle de 21’20 m de llarg per 8’60 d’ample. En aquesta exploració es van fer algunes fotografies, de les quals es pot disposar actualment i que ens donen una visió del que van trobar.
L’any 1955 Salvador Alavedra i Pau Gorina en diversos fòrums d’estudiosos de l’art medieval, presentaren les fotografies del 1921 i unes del moment. Les runes estaven intactes després de 34 anys. En una visita efectuada in situ pel doctor Eduard Junyent, director del Museu de Vic, es confirmava plenament el seu origen en l’època visigòtica o alt medieval. També l' historiador Francesc Carreras Candi, l’any 1921, examinant les fotografies de les ruïnes, les qualificà, com a probables ruïnes de l’època visigòtica.
L’any 1959 Pau Gorina denunciava l’enrunament de part de les parets, sospitosament un atemptat fet per la mà de l’home.”
En l’actualitat les ruïnes estan consolidades i hi podem passejar seguint unes passeres de fusta i podem contemplar la base de les construccions, dos forns i una cisterna protegida per una tapa de vidre.
Vist aquest interessant, seguim caminant que recorre el llom de la Serra Llarga, passem per sota una línia elèctrica; atenció amb aquesta línia perquè la tornarem a creuar. Arribem a una cruïlla, la pista gira a la dreta i nosaltres també.
Poc després tornem a creuar la línia elèctrica i uns metres més endavant arribem a una cruïlla, la pista segueix recta i per la dreta arrenca una pista secundària.
Estem a punt de posar l’últim penjoll a l’arbre. Potser el més “elaborat” perquè hem de buscar un forat a terra sense gaires indicacions.
Seguim aquesta pista una trentena de metres (a l’anada en vaig fer uns cinquanta i em vaig passar “de frenada”); abandonem la pista i ens endinsem per dins del bosc, és força clar i ens permet avançar sense problemes; el problema consisteix en fer “diana” amb el forat. Per sort hi ha un cartell força antic situat a la boca de l’avenc i que destaca una mica al mig del bosc. És a dir més que buscar l’avenc, hem de buscar el cartell. Només ens haurem separat una quarantena de metres de la pista que arribem a la boca de l’avenc.
2:40 Avenc de la d’aquells que Serra Llarga. És dels que si vas perdut hi pots caure a dins. Novament al Cau del Guille i trobem la descripció: “Boca de 2,50 metres de diàmetre que inicia un pou de set metres de profunditat que ens deixa en una base de sòl inclinat fins a l'entrada d'una saleta rodona de dos metres de diàmetre i de sostre baix on acaba la cavitat.
Explorat per primer cop el dia 7 d'abril del 1912 per membres del Centre Excursionista de Terrassa. De fet només va baixar-hi en Frederic Segués amb l'ajut d'una sola corda.”
Impressiona una mica, ja que és un pou de parets llises en mig del bosc, sort del cartell.
Tornem a la pista i l’anem seguint força estona; ens apropem molt a la carretera, pràcticament la toquem, en un indret on hi ha un petit aparcament, però sense acabar d’arribar-hi, seguim recta. Més endavant hem de posar atenció a la dreta per veure el forn.
2:50 Ruïnes del forn de calç de l’Obac. Excavat al marge de la pista, només en queda la forma. Seguim caminant, arribem a una cruïlla molt amplia i anem per la dreta fins arribar de nou a la Pastora on enllacem amb l’itinerari d’anada.
3:05 Aparcament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada