Aquesta excursió ens permet fer per la cresta tota la volta als tres cims que formen la cúpula de la Pica d’Estats (la punta SE o pic Gabarró, de 3114 metres, la punta central ó Pica d’Estats de 3143 metres i la punta NW o pic Verdaguer, de 3129 metres) començant-hi primer a caminar des del pic de la Conca Gelada, de 2952 metres d’alçada, fins el port de Sotllo, situat a 2874 metres.
Entre el pic de la Conca Gelada i la punta Gabarró també passarem pel pic Rodó de Canalbona, de 3004 metres d’alçada.
Aquest cim, situat sota l’ombra de la Pica d’Estats és la primera cota pirinenca que trobem de més de 3000 metres venint del Cap de Creus.
Per aquest motiu mereixeria tenir una mica més d’importància de la que té en la actualitat.
L’itinerari des de l’estany d’Estats fins la punta SE és conegut com a “via Gabarró”
Fou el doctor Pere Gabarró i Garcia (1899-1980) el primer en fer la travessia de la cresta que uneix la punta SE amb la Central en solitari l’any 1932, per aquesta raó l’esmentada punta SE porta el seu nom.
Fora llarg d’explicar la història de les primeres ascensions a la Pica.
Una història descrita amb pèls i senyals pel mateix Pere Gabarró a la guia del CEC “Pallars-Alt Urgell” del matrimoni Agustí Jolis i Mª Antonia Simó (editorial Montblanc-Martin 1980).
La mateixa descripció també es manté a la guia “Pica d’Estats-Monteixo” dels mateixos autors i actualitzada per un servidor (editorial Montblanc-Martin 1993).
També trobem aquesta descripció a la guia “Vall Ferrera-Andorra” d’un servidor (Editorial Prames 2004).
És una detallada relació, de lectura més que recomanable, de la que esmentaré breus pinzellades.
“L’any 1828 Henry Russell en els “Souvenirs d’un montagnard” esmenta que l’any 1827 els enginyers francesos Corabeuf i Testu passaren unes setmanes al Montcalm fent triangulacions. És de suposar que per la proximitat també pujaren a la Pica”
“1883, 14 ó 15 de juliol, primera travessia del pic oriental al central per Maurice Gourdon, “Bulletin de la Société Ramond””
“1883, 25 d’agost, primera ascensió que ens consta d’un català, Mossèn Cinto Verdaguer venint de Vic-de-Sòs “Dietari de mossèn Cinto”, biblioteca de Catalunya”.
“1932, juliol. Primera ascensió en solitari descrita per Pere Gabarró, des de la cabana de Boet, estany d’Estats, conca Gelada i estany Més Alt de Catalunya o Occidental de Canalbona”.
La relació d’efemèrides és molt més amplia, aquest n’és un breu resum.
En Pere Gabarró era un metge català que el 1939 va haver d’exiliar-se a Anglaterra, i on fou cap de cirurgia plàstica a diversos hospitals. Especialitzat en reparar cares deformades per ferides dels soldats de la II Guerra Mundial, i desenvolupà un nou tipus d’empelt.
Vaig tenir l’honor de conèixe’l personalment l’estiu del 1979 i d’acompanyar-lo el 14 d’agost del mateix any des de Boldís Sobirà a dalt la carena del Grauler des d’on va veure, gairebé amb tota seguretat, per última vegada la Pica d’Estats.
L’alt massís de la Pica d’Estats queda molt isolat i per tant destaca des de molts indrets, alguns força allunyats, així doncs la panoràmica des del cim estant és molt extensa: es dominen indrets llunyans com el massís de la Maladeta, del Perdiguero i del Besiberri, molts cims d’Espot i de la vall Fosca, tots els de la vall de Cardós, alguns de la vall d’Aran, muntanyes occitanes i fins i tot el Carlit tanca l’horitzó.
Però la Pica d’Estats també ens ofereix un panorama menys conegut sobre les muntanyes andorranes, com els cims del Pla de l’Estany, Tristaina, Font Blanca, Sarrera i Estanyó.
La fotografia més repetida des de la Pica, a banda de la Creu, és la de la vall de Sotllo amb els dos estanys de Sotllo i d’Estats amb el Monteixo i el Norís com a teló de fons.
Però la Pica també té una tercera fotografia gairebé desapercebuda, i és la del pic, estany i refugi de Certascan; aquests dos darreres visibles només als ulls dels excursionistes més incisius. El tall de l’aresta N del pic de Sotllo ens permet aquesta visió, si aquesta aresta fos uns metres més alta ja no es veuria l’estany de Certascan des de la Pica.
El mateix passa a l’inrevés, des de l’estany de Certascan el que es veu amb tota la seva extensió, és el pic de Sotllo, la Pica d’Estats és només un petit bony que tan sols sobresurt lleugerament per sobre l’ampla i planer cim del Sotllo.
Aquesta és una excursió dura, que podríem dividir en trets parts totalment diferents.
Una part seria la pujada fins l’estany d’Estats, apte per a tothom amb un mínim entrenament de muntanya.
Allà comença una segona excursió totalment diferent amb la pujada fins el pic de la Conca Gelada. Aquí ja es necessita haver fet alta muntanya, doncs és una pujada dura, on podem trobar (segons l’època i l’any) neu amb una darrera pala força inclinada.
La tercera part seria la crestejada i grimpada fins el port de Sotllo, que podem dividir en dues parts, una de pujada fins la Pica i la segona de baixada fins el port de Sotllo. En la descripció ja ampliaré detalls, però son unes grimpades i desgrimpades que en algun moment i sent molt generós podem considerar de IIón grau, però que a simple vista poden impressionar. També s’ha de tenir en compte, principalment de baixada al port, que podem trobar-hi neu, ja que en gran part és vessant N, llavors la dificultat varia molt ... a pitjor.
Per aquests sectors no tan sols cal haver fet alta muntanya, sinó que calen uns coneixements una mica superiors. Tot i que avui trobem tota mena d’excursionistes arreu, aquí és millor abstenir-se sinó n’estem segurs.
La punta SE de la punta Gabarró te dues variants més que conflueixen al capdamunt de la Conca Gelada. Una per l’estany d’Areste i l’altre per l’Estany Fons o Fondo, vegis les ressenyes a wikiloc:
https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/volta-a-la-pica-destats-per-lestany-fondo-canalbona-pica-montcalm-i-sotllo-10326534 si pugem per l’estany Fondo o Fons
ò
https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/volta-a-la-pica-destats-per-lestany-dareste-canalbona-pica-montcalm-i-sotllo-13925765 si ho fem per l’estany d’Areste.
També podem trobar-les i amb un ampli reportatge fotogràfic al blog:
https://estanysicims.blogspot.com/2017/03/volta-la-pica-destats-per-lestany-fondo.html
i
https://estanysicims.blogspot.com/2017/04/volta-la-pica-destats-per-lestany.html
Per a situar-nos a l’inici de l’itinerari cal anar fins el poble d’Àreu, i allí seguir la pista, l’estat de la qual pot variar d’un any a l’altre, però que normalment és transitable per a tota mena de vehicles, fins arribar a l’aparcament de la Molinassa, on aparcarem.
Comencem a caminar seguint la pista, però amb el pas barrat als vehicles no autoritzats.
A la dreta de la pista encara podem distingir les ruïnes de l’antiga cabana de carabiners.
Uns metres més i arribem a la cruïlla amb l’inici del camí al refugi.
Deixem la pista i seguim el camí que immediatament travessa el riu per una palanca de fusta.
Seguim l’ample camí, adaptat per el quad del refugi, travessem el torrent d’Areste per una nova palanca, l’antiga va desaparèixer en el fort allau del 2015 que va passar fregant el refugi, i immediatament després hi arribem.
Podem proveir-nos d’aigua a la font que hi ha; si el refugi està tancat i la font no raja, l’aixeta està darrere el pedrís de la font.
Seguidament comencem la forta pujada pel transitat camí a la Pica d’Estats.
Camí molt ampla i fresat que va guanyant alçada fins arribar a un collet on hi ha un antic pal de ferro indicant la direcció de la Pica; dic antic perquè la primera vegada que vaig anar a la Pica, l’any 1968, ja hi era.
A partir d’aquí comencem un llarg flanqueig força enlairats respecte al fons de la vall, i durant una estona anem veient l’aparcament on hem deixat el vehicle.
D’aquesta manera, paulatinament anem deixant el riu de la Vallferrera per entrar a la vall de Sotllo.
Ja encarats a la vall de Sotllo, el terreny es torna més esquerp i ens trobem davant la baixada d’un graó, on hem de fer una curta desgrimpada, actualment hi ha col•locades una sèrie de cadenes per a facilitar-ne el pas.
Passat aquest pas aviat arribem al nivell del torrent de Sotllo, que travessem per una palanca de fusta.
Situats ja al marge dret del torrent (la nostra esquerra) la vall es va obrint i al fons veiem alterós el pic de Sotllo.
Passem pel costat de la Socalma de Sotllo, una bauma natural que servia d’aixopluc de pastors.
Aviat ens trobem en una imperceptible cruïlla, on hi ha dos opcions per a seguir caminant, la més marcada, segueix per la dreta i molt propera al torrent; la segona, menys visible, arrenca a la nostra esquerra i s'aparta lleugerament del curs de l’aigua. Particularment crec que és millor aquesta segona opció, però les marques de GR porten per la primera.
Tant l’una com l’altre es retroben aviat, i entrem en el gran i bonic pla de Canalbona, amb el torrent de l’estany Fons que baixa encaixonat per l’altre costat.
Aquest pla, anomenat de Canalbona ja a la guia d’en Ramón de Semir l’any 1953, actualment i no sé per quina estranya raó, ara en diuen de Sotllo.
Ens trobem en un indret molt bonic desmillorat per una sèrie de passeres amb grans troncs que podríem pensar que son per a facilitar-nos el pas, però no, son per tot el contrari, son perquè no trepitgem “la mollera”, mollera que el camí de “tota la vida” ha esquivat passant pel llindar del pla amb la muntanya.
Compte en relliscar si estan mullats o encara més si estan una mica gebrats.
Al final del pla ens trobem novament en una discreta cruïlla, les marques de GR ens porten novament a la dreta; però també hi ha un camí a l’esquerra que és més directa.
De tota manera hem de superar una gran graonada de la que es despenja un bonic salt d’aigua.
Superada aquesta forta pujada, els dos camins segueixen pujant, però amb menys pendent , fins que es retroben just a l’entrada de l’estany de Sotllo; on hi ha un cartell amb les prohibicions de rigor; entre les que destaca una “psicodèlica” norma que només permet plantar la tenda de 20 a 8, tant si plou com si neva.
Si per exemple arribes a les sis de la tarda en mig d’una pedregada, has d’estar dues hores aguantant el fred i la pedra fins que siguin les vuit del vespre per a poder aixoplugar-te dins la tenda.
El camí voreja el bonic estany de Sotllo, pel seu marge esquerra, emmarcat per la típica imatge de la Pica d’Estats; també hi ha dos camins, un més a nivell de l’estany i l’altre una mica més elevat.
Tos dos es retroben novament a l’entrada d’aigües de l’estany, indret on hi ha una petita cabana, amb capacitat per a .... tres!!! persones, però cada any en un estat més gran de degradació.
Anem seguint el camí, tot deixant ja a la nostra esquena l’estany de Sotllo.
Més amunt la vall s’estreny una mica i cal passar a la vorera esquerra del torrent (la nostra dreta). Seguim pujant i arribem just a la sortida d’aigües de l’estany d’Estats.
Aquest és un indret clau en la nostra excursió. És com si comencéssim una nova excursió. Car aquí abandonem el GR i el camí a la Pica pel port de Sotllo, que torna a travessar el torrent just a la sortida d’aigües de l’estany.
Nosaltres no hem de travessar-lo, ja que hem de girar a la dreta per tal d’encarar-nos a la marcada i evident torrentera que baixa per la dreta.
És el torrent de la conca Gelada o de Riufred. Ara ens hem quedat sense camí, però hi ha una sèrie de fites que ens van guiant.
Només abandonar l’estany hem de travessar una tartera per tal de seguir pujant per un pendent mixta d’herbei i tartera.
Aviat el torrent s’encaixona, i les fites ens van guiant per aquest tram encaixonat, que vist des de baix sembla més estret del que ho és en realitat.
Forta pujada, en algun moment ens haurem d’ajudar de les mans. A la sortida d’aquest sector, la conca s’aplana una mica i arribem a un petit estanyol. En Gabarró en deia l’estany Glaçat, però això tristament ha passat a la història, de neu ben poca o gens a ple estiu.
Però si fem l’excursió a finals de juny o principis de juliol, o si ha estat un any amb forta innivació hivernal, pot ser que a partir d’aquí hi hagi una llarga congesta de neu que cobreixi el fons de la vall.
Aquest petit estany és un bon indret per a fer-hi una aturada.
A la dreta tenim el pic de l’Estany Fons i la collada que ens portaria a l’estany del mateix nom.
Nosaltres seguirem la vall, que segueix pujant més pausadament, fins que arribem a la clotada final, tancada per la muralla del pic de Canalbona.
La sortida de l’indret és per l’esquerra, una llarga i esmicolada tartera permet assolir sense cap dificultat la carena. Atenció a aquesta fina tartera de fort pendent, perquè segons l’època, pot ser un fort pendent de neu, que segurament caldrà pujar-la amb grampons.
A l’agost i setembre, gairebé amb tota seguretat, no hi ha neu.
D’aquesta manera arribarem a un fals collet dalt la carena fronterera.
A la dreta tenim molt a prop el pic de Canalbona, del que veiem perfectament la fita cimera; si volem anar-hi tot i que hi ha molt poc desnivell, haurem de crestejar una mica, principalment en dues bretxes que trobarem.
Els itineraris que passen pel pic de Canalbona estan descrits en els dos enllaços de la via Gabarró pels estanys d’Areste i Fondo esmentats al començament.
Aquesta vegada prescindim d’aquest cim i girem a l’esquerra, tot seguint els primers metres les fites que ens portarien directament a sota el pic Rodó.
Dues o tres fites després girem a la dreta per a guanyar, sense cap mena de dificultat, el poc desnivell que ens separa del pic de la Conca Gelada.
Amb el pic de la Conca Gelada, de 2952 metres, assolim el primer cim de la jornada, i ja comencem a tastar la panoràmica que ens acompanyarà a partir d’ara. La silueta de perfil de la Pica d’Estats des d’aquest indret impressiona, tot i tenir “només” dos-cents metres més d’alçada, sembla tenir-ne molts més.
Contemplem la vista i només abandonar el cim ens apareix davant nostre el solitari, alt i bonic estany Occidental de Canalbona. 2885
Aquest estany situat a 2885 metres és el que en Pere Gabarró esmenta com “l’estany Més Alt de Catalunya”.
No cal baixar al nivell de l’aigua per a seguir vers la Pica, ja que baixem directament al port de Riufred de 2920 metres i passem de llarg de l’estany.
A l’extrem contrari de l’estany hi ha una petita prada, és l’única clapa de color verd en mig de la immensitat de pedres i tarteres que ens envolten.
Per aquesta raó normalment faig la volta a l’estany per anar a fer una aturada per a recuperar forces arrecerat en un dels dos bivacs que hi ha. Però repeteixo que això és totalment opcional i podem prescindir-ne perfectament, ja que tot és tartera; només l’extrem contrari se’n salva una mica.
Tant si hi anem com si no, a pocs metres del port de Riufred hi ha un segon coll; és el collet Franc.
Entre els dos colls surt un estrep en direcció E que s’endinsa uns metres en terreny occità. En aquest estrep hi ha molt propera una cota de 2973 metres (una alçada més que respectable) de la que no he sabut trobar-ne el nom, si és que en té.
Entre els dos colls es té una gran vista de l’estany, emmarcat pels pics de Baborte i d’Estanys al fons.
Contemplat el paisatge, anirem guanyant alçada, sense cap mena de problema, tartera amunt, fins arribar al pic Rodó de Canalbona, de 3004 metres d’alçada.
Anem gaudint de molt bona vista, ampliada ara als estanys (moltes vegades glaçats) de la vall de Riufred.
Ara la Pica sembla que ens caigui a sobre
La pujada a la punta SE de la Pica d'Estats o punta Gabarró és una amplia pala on hi ha diverses opcions per a pujar-la, totes amb rastres de corriols i fites a escollir, unes hi surten directament, altres surten a la punta que hi ha una mica abans i d'altres la voregen una mica per assolir-la més endavant.
Arribats sense cap problema (tret de la tartera) al vèrtex geodèsic de la punta Gabarró, de 3114 metres, podrem gaudir d’una dilatada panoràmica i principalment podem observar la cresta que ens separa de la punta Central.
Aquesta és la cresta que en Pere Gabarró va travessar per 1ra vegada en solitari.
Cal sortir del cim i seguir la cresta fins el punt més baix (sense cap problema) a continuació veiem una curta canal a la l'esquerra (al dir curta vull dir de només 2 ó 3 metres com a màxim) molt fàcil de superar, amb preses per escollir.
Estem al vessant de la vall de Sotllo, si seguim per aquest costat ens encigalarem de mala manera (he vist gent encordada i patint) però just sobre el nostre cap hi ha una petita bretxa que ens deixa al vessant occità (hi ha fites); és per aquest vessant on a partir d’ara hi ha el camí a seguir, hem de grimpar per uns blocs molt fàcils i molt aviat veurem que el pendent disminueix i ja som a pocs metres planers de la pica d'Estats (aquesta travessia entre les dues puntes es fa en 20 minuts ... i quan era més jove ho feia en menys temps (ho esmento per a demostrar que no té rés de difícil una cosa que es fa en tant poc temps).
En resum la cresta es resumeix en dues parts, la primera i més curta per l’esquerra (vall de Sotllo) i la segona i mes llarga per la dreta (vall de Riufred).
Arribats al cim de la Pica d’Estats, davant la cara de sorpresa dels que hi han pujat per la via normal, i ens disposem a gaudir d’aquests instants dalt del punt més alt dels Països Catalans.
La panoràmica de 360 graus, ja descrita, repeteixo, és extraordinària, Una vegada descansats sortirem del cim i en molt poca estona ens situarem a la punta NW o pic Verdaguer de 3129 metres. Aquí amb tota seguretat hi trobarem la solitud que no hem trobat al cim més alt.
A partir d’aquí ens enfrontarem a la part més llarga de la cresta, on desgrimpar sempre és més entretingut i complicat que grimpar i també hem de tenir en compte que gairebé tota la travessia la farem pel vessant N, per tant ens hi podem trobar neu.
La cresta de la punta Gabarró a la Pica està encarada al NE i difícilment hi trobarem neu.
També en aquesta cresta el camí a seguir és únic, només es pot passar fàcilment per un sol traçat; mentre que la cresta amb la que ens enfrontarem ara permet passar-hi per diferents indrets.
Això dificulta poder-la explicar amb detall.
D’entrada, o més aviat de sortida tenim tres possibilitats, i la neu n’és un factor determinant a l’hora d’escollir-ne un.
A veure si em sé explicar. Normalment es baixa per una estreta i inclinada canal, que des del cim no sabem si hi haurà neu o no.
Si dubtem, podem sortir del cim seguint uns metres el camí de la via normal per deixar-lo molt aviat per girar a l’esquerra i flanquejar el pic Verdaguer en direcció a un collet que es veu. Una vegada al collet haurem de baixar igualment per una canal, però aquesta és més ampla, amb menys pendent i no està encara al N, ho està a l’W.
Al peu d’aquesta canal ens trobem també al peu de la canal més estreta.
Però aquesta descripció no segueix aquesta ruta sinó que baixa per la canal estreta.
Sortim de la punta Verdaguer seguint per dalt la cresta en direcció al port de Sotllo; hi ha una traça de sender i fites.
Després d’uns primers metres sense cap mena d’entrebanc arribem a un extrem de la cresta en que aquesta fa una sobtada baixada molt inclinada.
Aquí se’ns obren les dues opcions que ens faltaven. A la dreta tenim la canal estreta, si no hi ha neu, com va ser el cas d’aquesta excursió, baixem sense cap dificultat per aquesta canal, això si, amb precaució.
Al peu de la canal ens trobem i també veiem la primera canal.
Si a la canal hi ha neu, la tercera opció és desgrimpar la paret que tenim al davant.
És força inclinada, però és molt fàcil i amb multitud de preses i pots baixar per varis indrets, ja que és força ampla. Millor baixar-hi de cara a la paret, ja que és més segur.
En les 17 vegades que he anat a la Pica d’Estats he passat per aquestes dues darreres variants: per la paret i per la canal estreta.
Al peu d’aquesta paret s’uneixen les tres variants.
Ara entrem en un sector força fàcil, el sender segueix marcat i també amb l’ajuda de les fites anem baixant, tot desgrimpant petits graons.
Recordem que estem tota l’estona en el vessant N, i en aquesta descripció no hi hem trobat ni rastre de neu; però segons la temporada aquest “sector força fàcil” pot necessitar posar-se els grampons per travessar verticals congestes de neu; on malauradament hi ha hagut accidents per relliscades. Per això és molt important anar informat de com està la muntanya en el moment de planejar la nostra caminada.
La baixada es complica més en el tram final, ja que el pendent final és força accentuat.
Com ha passat amb la paret del començament també hi ha molts indrets per on anar passant, però les fites principalment ens porten a una curta i molt estreta canal que hem de desgrimpar també de cara a la paret.
Finalment i quan ja veiem el port a sota mateix, hem de passar a l’altre vessant, a la part soleia, ja que els darrers metres son molt més fàcils de baixar per aquest costat.
El port de Sotllo està partir en dues parts, una lleugerament més alta; i és en aquesta part del port a la que acabem arribant.
Aquest port separa dos mons completament diferents, el S totalment tarterós i el N cobert per congestes més o menys estables i seguides.
Evidentment és un indret que mereix una bona aturada una vegada acabada la travessia per les crestes i abans d’emprendre el llarg camí de retorn.
En principi la primera part d’aquest llarg camí consisteix en la baixada per la tartera que mena al port.
Qui la vista i qui la veu!! La primera vegada que vaig passar-hi, l’agost del 1968 no hi havia pràcticament camí, havies d’anar pujant per la tartera. Actualment, a copia de passar-hi gent, s’ha obert un ample sender que va serpentejant per la tartera, convertint aquest tram en un sector gens pesat, ja que al terra no hi ha ni pedres soltes del que arriba a estar de trepitjat.
Arribem al peu de la tartera i comencem a caminar per les prades que ens acosten novament a l’estany d’Estats.
Dalt d’una gran roca hi ha una antena dels bombers; arribem a l’alçada de l’estany que revolten per la dreta, sense veure’l ja que ho fem per una petita coma apartada de l’estany.
Finalment “aterrem” al costat de l’estany pràcticament ja a la seva sortida d’aigües.
Si de bon matí no hem pogut fer fotografies a aquest estany per manca de llum, ara ens hi podrem recrear.
Creuem la sortida d’aigües i immediatament enllacem amb l’itinerari de pujada.
A continuació “només” resta seguir aquest durant una mica més de 6 llargs quilòmetres, per un camí, que ja que hem talat un bosc per fer servir els troncs per preservar una mollera (on vaques, egües i pollins si caguen) podrien haver fet servir el pressupost per arranjar algun tram en pèssim estat que hi ha durant el trajecte.
De tornada, durant la flanquejada per sobre la Vallferrera, veurem brillar el refugi metàl·lic del cercle de Baiau.
En arribar de nou al refugi i posteriorment a l’aparcament s’acaba aquesta forta i interessant excursió i grimpada integral de la cresta de la Pica d’Estats.
HORARIS:
De l’aparcament al refugi: 20mn
Del refugi al collet sobre el refugi: 20mn
Del collet a la palanca de Sotllo: 50mn
De la palanca de Sotllo a l’estany de Sotllo: 55mn
De l’estany de Sotllo al d’Estats: 30mn
De l’estany d’Estats a l’estany Gelat: 45mn
De l’estany Gelat al fals collet: 30mn
Del fals collet al pic de la Conca Gelada: 05mn
Del pic de la Conca Gelada a l’estany Occidental: 15mn
De l’estany Occidental al pic Rodó: 20mn
Del pic Rodó a la punta Gabarró: 35mn
De la punta Gabarró a la Pica d’Estats: 20mn
De la Pica d’Estats a la punta Verdaguer: 05mn
De la punta Verdaguer al port de Sotllo: 40mn
Del port de Sotllo a l’estany d’Estats: 55mn
De l’estany d’Estats a la palanca de Sotllo: 1h 25mn
De la palanca de Sotllo al refugi: 1h 10mn
Del refugi a l’aparcament: 15mn
TOTAL: 9h 20mn
 |
| El Dc. Pere Gabarró i la Pica d'Estats a l'agost del 1979 al Grauler (Boldís Sobirà) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada