Interessant excursió que ens portarà fins el turó de Montalt, de 597 metres d’alçada. Alçada més que respectable tenint en compte que ens trobem a poques passes de la costa.
El cim, que també és un vèrtex geodèsic, només té vista per costat del Maresme, ja que la vista del Vallès la tapa la vegetació.
Aquesta vista de la costa ens permet veure des de Montjuic fins Arenys.
Però potser la part més curiosa d’aquesta caminada és que ens passejarem pels afloraments de grans blocs de granit que hi ha durant tot el trajecte.
Els més espectaculars els trobarem a la basta zona del turó de l’Oriola, en la que ens podrem passejar pel laberint de blocs que hi ha. Però potser el més curiós és la pedra de l’Ou, singular bloc completament aïllat en mig d’una plana.
Durant tot el camí anirem esquivant les pistes, i només hi caminarem quan no hi hagi cap més alternativa.
Aquests camins son molt marcats durant el trajecte d’anada, i una mica menys marcats i transitats durant la tornada.
Parlant de l’anada, hem de tenir en compte que a estones la pujada és molt forta, principalment els darrers metres abans del cim del Montalt.
Durant tot el recorregut trobarem moltes cruïlles, i fora molt extens i laboriós esmentar-les totes; només estan marcades amb un punt d’interès les més importants, per tant és molt necessari guiar-se pel traçat del wikiloc.
Començarem la caminada des del municipi de Sant Vicenç de Montalt; hem escollit per aparcar un descampat que hi ha al davant de l’edifici de la Policia Local; un descampat habilitat per a aparcar-hi, a tocar de la BV-5031 i al davant mateix d’una antiga, estreta i alta torre d’aigües.
Sortim de l’aparcament i seguim per la dreta l’esmentada BV-5031.
Pocs metres després l’abandonem, també per la dretaper a seguir el carrer de Fontmitjana.
Passem pel costat d’un petit polígon industrial. Anem paral·lels al torrent del Ranxo, al que tot seguit hem d’entrar.
Seguim una mica aquest torrent i molt aviat el deixarem.
Un camí surt per l’esquerra, amb dues entrades, és millor entrar-hi per la primera.
Ara seguirem molta estona un bonic camí que no para de pujar. Aviat començarem a veure el mar i Sant Vicenç anirà quedant enfonsat.
Arribem a un punt on el camí principal que anem seguint sembla anar per l’esquerra, però ens portaria a Can Misser; el nostre segueix recta munt, i en aquest punt, durant uns metres és menys marcat, però aviat recupera un bon traçat.
Arribem a una cruïlla amb dues pistes. Seguim, evidentment, recta amunt, que fa pujada. A la pista que no seguim a l’esquerra hi ha una barrera.
Aquesta pujada ens deixa en un bosquet molt bonic, son els Pins d’en Pere, on hi ha una cruïlla de pistes.
Per la dreta fem una curta anada i tornada per anar a veure els primers blocs de granit del dia. Son els Rocs del Moro.
Situats dins de l’esmentada pineda. Un indret tranquil i bonic. Tornem a la pista, i ara seguim recta, és a dir, si no haguéssim anat a les Roques, hauríem girat directament a l’esquerra, però venint de les roques hem de seguir recta per una nova pista o camí ampla.
Seguim pujant per dins del bosc i arribem a les ruïnes de la Caseta d’en Bosc i pocs metres més endavant ens trobem el segon grup de roques, son les Roques d’en Bosc, la més espectacular està a l’esquerra uns metres més endavant i lleugerament apartada del camí.
Consisteix en un gran bloc situat, en equilibri impossible damunt d’un altre.
Seguim pujant una estona més.
Estem revoltant el turó d’en Bosc. Bosc a través podríem anar-hi, però és millor anar seguint el camí.
Pocs metres abans d’arribar a una cruïlla amb un pal senyalitzador, ja podem girar descaradament a la dreta i fer una curta drecera per a enllaçar amb el camí que ens portarà a pocs metres del turó.
Efectivament, el camí arriba a un collet, i quan comença a baixar el deixem per a seguir per la dreta un poc marcat corriol que en pocs metres ens deixa dalt del turó d’en Bosc, de 404 metres d’alçada i amb molt poca vista.
Malgrat la vegetació, s’entreveu que també és un indret rocallós i trencat. Aquest turó queda totalment isolat, i només que es netegés el sotabosc tindria una gran panoràmica.
Retrocedim sobre les nostres passes i arribem al collet esmentat anteriorment on hi ha un cartell senyalitzador.
No hem de seguir la pista, car hem de seguir per un bonic camí que surt per la dreta.
Una mica més endavant enllacem amb un nou camí i a pocs metres hem de fer una nova anada i tornada. Aquesta vegada per anar al sorprenent indret de les Roques del turó de l’Oriola.
El turó de l’Oriola és un gran replà amb petites cotes sobre els 425 metres d’alçada, on hi ha un immens camp de grans blocs. Disseminats uns i agrupats uns altres; un veritable laberint, per on et pots anar passejant per on t’agradi més; els pots pujar, rodejar, passar-hi entremig, i el darrer i més apartat inclús hi pots passar per sota.
Vaig tenir la sort que que aquest darrer el sol l’il·luminava de tal manera que semblava que hi hagués llum al seu interior.
Una vegada ens haguem recreat en aquest laberint, tornem al camí, i poc després ens trobem amb una porta i una tanca que ens barra el pas.
Si poguéssim seguir recta en menys de cinc minuts serien a la pedra de l’Ou, però ara haurem de fer volta per anar-hi.
Del costat dret de la tanca arrenca un camí que revolta la tanca, tot baixant uns metres.
Arribem a un nou camí just també al davant d’una nova porta que també ens barra el pas.
Seguim perseverant amb el camí que segueix baixant seguint la tanca.
Finalment arribem a sota una línia elèctrica. Seguim per l’esquerra el camí que hi ha i arribem a la intersecció amb una altre línia elèctrica.
Aquí farem una curta anada i tornada a l’esmentada roca de l’Ou.
Seguim per l’esquerra aquesta nova línia i després d’una curta pujada sortim en un pla per on passa un carrer asfaltat (avinguda del Supermaresme, segons els mapes), el seguim per la dreta, però molt pocs metres, perquè a l’altre costat ja es veu la roca i el característic arbre que li fa ombra.
Contemplem aquesta singular i isolada roca en forma d’ou i situada en mig d’un gran pla i ens preguntem com hi pot haver anat a parar, o si és que sempre hi ha estat.
Contemplada la roca, tornem sobre les nostres passes fins la cruïlla anterior. Ens espera una curta i inclinada baixada per una mena de trialera.
Nova cruïlla, seguim per l’esquerra. Ara comencem la llarga marxa de pujada al Montalt.
Anem pujant, arribem a una pista, però immediatament en seguim una de secundària per l’esquerra, que també deixem immediatament per a seguir pujant per un camí que s’enfila fort per l’esquerra, que en el fons vindria a ser una gran drecera de la pista que deixem.
Més amunt sortim de nou a l’esmentada pista. Aquí comencem també una llarga marxa, aquesta vegada d’anada i tornada al Montalt.
Fem una curta drecera o seguim la pista. Més endavant en un revolt podem gaudir d’una gran vista panoràmica de la costa i del port d’Arenys en particular.
Ja estem a prop del coll de la Ferradura, però de pujada no hi anirem, doncs a l’esquerra hi ha una fita d’on arrenca un corriol que fa drecera.
Aquest corriol travessa una pista. A partir d’aquí ens ho hem d’agafar amb paciència perquè la pujada final al Montalt és molt forta.
Finalment arribem al turó de Montalt, de 597 metres d’alçada.
Hi trobem un vèrtex geodèsic, un munt de pessebres i una gran vista panoràmica de la costa. Per l’altre vessant la vegetació amaga la vista. Estrictament el punt més alt és a uns metres més a l’W, però totalment voltat de vegetació.
Una vegada descansats de la pujada que acabem de fer, tornarem sobre les nostres passes, fent la mateixa pujada, però ara de baixada, també haurem d’anar a poc a poc per mirar on posem els peus.
Ara farem una mica de volta per a passar pel coll de la Ferradura i contemplar el bloc que també hi ha en aquest indret.
Sortirem del coll per la dreta tot seguint un camí amb una cadena. Immediatament enllaçarem amb el camí de pujada; tornarem a passar pel mirador i després arribarem a la cruïlla d’anada i tornada al Montalt.
Seguirem per l’esquerra i anirem baixant, hi ha un punt en que el camí és una mica difús i això va fer que m’acostés molt al camí d’anada, però és una marrada molt poc marcada, ja que durant una estona els dos camins passen a pocs metres l’un de l’altre.
Finalment sortim a una pista que seguim baixant per la dreta; un parell de revolts més avall deixem aquesta pista per a seguir un bonic camí per dins del bosc.
Seguim baixant fins que sortim a una pista. Seguim la pista i poc després d’un revolt de 180 graus hem d’estar atents al punt d’interès doncs a l’esquerra del camí i amagada per la vegetació hi ha la font Freda situada a la riera de Torrentbó, més que font el que podem observar és l’entrada d’una mina, però tot molt abandonat.
Seguim per la pista una mica més i l’abandonem per a seguir un marcat camí que arrenca per la dreta, que deixarem poc després per a seguir un camí per l’esquerra.
Això és un jeroglífic!. Poc després trobem una nova cruïlla, aquí hem de seguir per la dreta en lleugera pujada inicial.
Durant la primera part del recorregut aquest camí és força ben marcat; però durant una estona surt del bosc i travessa una zona desforestada i la vegetació està a punt de menjar-se el camí, hem de vigilar perquè hi ha algun esbarzer camuflat.
Superada aquesta zona una mica incòmode de travessar arribem a un collet que és una cruïlla de camins i pistes.
Farem uns metres per la dreta per a contemplar un nou gran bloc que hi ha al costat de la pista, i seguidament tornem a la cruïlla i girem a la dreta per a seguir un camí que segueix per sota una línia elèctrica.
Nova i curta pujada i seguidament arribem a una abandonada i malmesa zona de pic-nic, amb una cova que deuria ser una font o un oratori, una mica més avall hi ha un pou, una taula de ciment i diversos bancs també de ciment. Restes de “botellons”, herbes que s’ho mengen tot, el pou tapat de mala manera. En fi una imatge que causa tristesa.
Del darrera mateix de la taula de ciment surt un corriol, de fort pendent inicial que va seguint la línia elèctrica i a la vegada el torrent del Canyadell.
Anem baixant per aquest torrent, amb petites baixades pronunciades, en un punt baixes per una curta escala de pedra.
Ens acostem de nou a Sant Vicenç, abans de la primera casa o més aviat paret, veiem un gran pi a l’esquerra amb una deteriorada escala de corda per a pujar-hi; uns metres més endavant, és a la dreta on veiem el que queda d’una casa dalt d’un arbre, però totalment abandonada i ja mig caiguda, amb l’entorn totalment brut i decadent.
Uns metres més i arribem a uns grans dipòsits d’aigua i a la deixalleria.
Seguim la pista d’accés a aquestes instal·lacions que ens porten fins la carretera BV-5031just al costat de la torre d’aigües i de l’aparcament del començament de la caminada.
HORARIS:
De l’aparcament als Rocs del Moro: 35mn
Dels Rocs del Moro a la caseta i rocs d’en Bosc: 05mn
Del rocs d’en Bosc al turó d’en Bosc: 05mn
Del turó d’en Bosc a les roques del turó de l’Oriola: 15mn
De les roques de l’Oriola a la pedra de l’Ou: 15mn
De la pedra de l’Ou al turó de Montalt: 40mn
Del turó de Montalt al coll de la Ferradura: 05mn
Del coll de la Ferradura a la font Freda: 35mn
De la font Freda al gran bloc: 20mn
Del gran bloc a l’antiga zona de pic-nic: 05mn
De la zona de pic-nic a l’aparcament: 25mn
TOTAL: 3h 25mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada