Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 19 de juliol de 2021

De la Conreria a les fonts de la Dinamita, Sunyera, de Sant Domènec i del Ca, del Ferro, de la Teula i Toll de la Bassassa. Turó, poblat ibèric i dolmen de Castellruf, turó d'en Galzeran o d'en Mates i turó de la Creu Peluda d'en Torres.























































Aquesta caminada és una de les múltiples combinacions que es poden fer des de La Conreria procurant apartar-nos, sempre que sigui possible, dels camins i pistes més transitades que hi ha a la Serra de Marina, tot i que això és una empresa força complicada i a estones impossible.

És una excursió en que primer visitarem algunes fonts de la part obaga de la muntanya i després ens enfilarem a dalt la carena i en pujarem alguns dels seus turons.

El detall dels indrets pels que anirem passant, per ordre del primer al darrer, son: font de la Dinamita, font Sunyera, font de Sant Domènec i del Ca, toll de la Bassassa, font del Ferro, font de la Teula, ruïnes del poblat ibèric de Castellruf, dolmen de Castellruf, turó dels Frares, turó d’en Galzeran i turó de la Creu Peluda d’en Torres.
Durant la caminada per la carena podrem anar gaudint d’una gran, extensa i variada panoràmica, ja que a part del mar, la costa i el Vallès, també tindrem vistes sobre Montserrat, el Montseny i Sant Llorenç del Munt.
Des de l’únic indret on no tindrem cap vista, ja que és un turó totalment emboscat, és des del turó dels Frares.
Les fonts sempre son un reducte de pau i recolliment. Però a la font de la Dinamita hem d’afegir-hi la meditació, ja que la seva història és convulsa, degut a la fabrica de Dinamita que hi ha havia a l’indret a finals del segle XIX, i que va acabar en una forta explosió. Mig colgades per la vegetació encara es veuen restes de les seves construccions, el terra és ple de totxos trencats i una mica més avall de la font hi ha la base d’una estreta xemeneia.

Per seguir l’itinerari no hi ha cap problema, ja que tot el recorregut el farem per camins i pistes ben fresats, però amb pràcticament cap senyalització, tot i els múltiples trencants que anirem trobant.

Per a situar-nos al començament de l’excursió hem de seguir la carretera B-500 fins el coll de la Conreria i del coll mateix girar a la dreta, si venim de Badalona, o a l’esquerra, si venim de Sant Fost, i seguir la pista fins arribar al final del tram autoritzat per a vehicles. Allí hi ha un espai per aparcar.

0:00 Comencem a caminar seguint la pista (GR92) una estona més, ara a peu, fins la propera cruïlla, on deixem la pista principal i el GR a la dreta i seguim la pista, una mica menys ampla, que segueix en línia recta.
Cinquanta metres després arribem a una nova cruïlla. Important intersecció, ja que és una cruïlla d’anada i tornada. Ara seguirem la pista de l’esquerra i d’aquí molta estona tornarem pel camí que ve gairebé de front.
La pista ens porta a un petit collet on a l’esquerra, una mica amagades darrere uns arbres hi ha les ruïnes de l’antiga casa del guarda; amb unes finestres molt singulars en forma de pany de porta.
0:15 Caseta del Guarda. Davant d’aquestes ruïnes hi ha una petita esplanada amb un pi que convida a descansar-hi, però fa molt poca estona que caminem com per a seure a sota un pi. Seguim la pista i a la propera cruïlla hem de girar a l’esquerra. Aquesta nova pista, molt aèria, té molt bones vistes i ens porta fins uns repetidors i antenes. A partir d’aquí fa un descens molt fort i arriba a les primeres cases de la urbanització del mas Corts, concretament pel carrer Montblanc (recordeu el nom d’aquest carrer, perquè tornarà a sortir més endavant).
El seguim fins poc abans d’un revolt de 180 graus a l’esquerra.
Allí arranca, també fent un gir de 180 graus, però a la dreta, una pista que sembla ser la continuació del carrer Montblanc (així ho diuen els mapes).
La seguim només els metres inicials, ja que hem d’estar atents a un discret i poc marcat corriol que baixa per l’esquerra.
És un camí molt bonic en mig d’una espessa vegetació, tot i que els primers metres facin pensar tot el contrari.
Ja portem una estona baixant i de sobte a l’esquerra veiem gairebé menjades per la vegetació unes ruïnes; precisament en aquest punt el camí fa una llaçada i ens permet veure aquestes ruïnes pels dos costats.
Son les primeres ruïnes que veiem de l’antiga fabrica de dinamita.
Seguim baixant pel camí i poc després arribem al fons del torrent de la Nau; la vall s’eixampla una mica i darrera un terraplè hi ha la font de la Dinamita o de la Nau.
0:35 Font de la Dinamita. No raja, ja que sembla que el conducte que la connecta amb la mina està totalment taponat. A mesura que prestem atenció a l’indret anem veient restes de parets colgades majoritàriament per la vegetació, i el que crida més l’atenció, son la gran quantitat de totxanes que hi ha escampades arreu.
Ens imaginem que som als anys 1880 i ens costarà de creure que en aquest lloc tan perdut i ombrívol hi hagés gent treballant-hi i vivint . Deurien ser unes condicions molt dures i més en un treball tan perillós com la fabricació de dinamita.
Contemplada la font i tot el que l’envolta abandonarem l’indret passant pel pont que hi ha al costat de la font i seguint el camí; durant els primers metres encara anirem veient restes de construccions colgades per les bardisses i trepitjant trossos de maons, fins que tot plegat desapareix de la mateixa manera que ens ha aparegut. I ens podem fer la pregunta que com és possible que allà hi hagués una fabrica .. i que a més fos de dinamita!
El camí que seguim ara deuria ser el d’anada a la fabrica, per tant havia de ser un camí ampla i treballat perquè els carros o mules tinguessin pocs “sotracs”, però actualment, tot i que no hi ha cap problema per a seguir-lo no deixa de ser un camí poc transitat per dins del bosc.
Aviat arribem a una cruïlla, on dona la sensació que el camí “principal” gira a l’esquerra vers Sant Fost, però nosaltres seguirem pel de la dreta.
Anem guanyant alçada pausadament. El camí es torna més ample i sobta una paret de pedra seca molt ben treballada i conservada que durant força estona hi ha al marge del costat muntanya.
Finalment aquest camí acaba sortint a una pista. Si seguíssim aquesta pista per la dreta, ens portaria de nou a la urbanització del Mas Corts ja que tornem a estar al carrer Montblanc (segons el mapa del satèl·lit); però nosaltres el seguirem per l’esquerra.
Seguim pujant i molt aviat arribem a una triple cruïlla on girem 180 graus a la dreta i immediatament arribem a una nova cruïlla i ara seguim per l’esquerra la pista que baixa.
Fort i sostingut descens per aquesta pista que ens porta directament al bonic indret de la font Sunyera.
1:05 Font Sunyera. Situada just a l’esquerra de la pista en una esplanada carregada de plataners i de grans pedres que a primera vista poden semblar taules, però que simplement son rocs.
Normalment, poc o molt, sempre raja.
Si el pi de la Caseta del Guarda convidava a descansar-hi, ara a la font Sunyera ja no tindrem cap excusa per no aturant-s’hi uns minuts.
Contemplada la font tornem a la pista i la seguim una vintena de metres més, ja que immediatament hi ha una cruïlla i hem de deixar la pista a l’esquerra i seguir-ne una que surt per la dreta o més aviat, recta.
Molt poca estona seguirem aquesta nova pista, ja que després d’una pujadeta inicial la deixarem per a seguir un camí que arrenca per la dreta, fent un tomb de gairebé 180 graus.
Camí molt bonic i de poca pendent que ens porta fins la gran esplanada de la font de Sant Domènec i del Ca.
1:15 Font de Sant Domènec i del Ca. És una llàstima que la font no ragi perquè tant la font com l’indret son molt bonics.
A sobre el broc de la font hi ha una ceràmica de rajoles, protegides per una reixa on hi ha la imatge del sant i una inscripció a sota que diu: “Tu ens vas donar llargament l’aigua de la saviesa, any 1769”, potser aquesta llegenda l’ha salvat de les bretolades, tan freqüents pels mancats de la segona part de la frase.
L’ampli indret es complementa amb una antiga cabana-cova excavada directament al sauló de la muntanya i amb una gran taula de fusta.
Si ens hem resistit de descansar a la font Sunyera, ara “sucumbirem” a la de Sant Domènec.
Vista la font, seguim una mica més el camí i hem d’estar atents a un poc marcat corriol que hi ha a l’esquerra.
En el fons aquest corriol és una drecera del camí, ja que aquest uns metres més enllà fa un tomb, i camí i drecera es retroben molt aviat. Segueix una forta pujada fins que arribem a una cruïlla on hem de girar a la dreta per arribar immediatament a una nova cruïlla on també hem de seguir el camí de la dreta.
Aquest camí ens porta fins una ampla camí.
En aquesta cruïlla fem una anada i tornada per la dreta que ens portarà al toll de la Bassassa i a la font del Ferro. L’ordre d’aquests dos indrets és aleatori.
En aquesta descripció anirem primer al toll.
Seguim doncs el nou camí per la dreta. Poca estona després quan descriu una pronunciada corba a la dreta en creuar una torrentera, hem de prestar atenció a un corriol mig perdut que surt també per la dreta. Baixem uns metres per aquest corriol i immediatament entreveiem entre els arbres i la vegetació la paret de la bassa.
1:25 Toll de la Bassassa. Aquest indret consisteix en una estreta bassa rectangular, amb una sola paret, ja que la resta la delimita la pròpia muntanya. És un indret perdut i invisible des del camí que passa pocs metres per sobre.
Actualment hi ha unes estaques en un costat.
Tornem al camí i el seguim una mica més, fins l’indicador de la font del Ferro, que també està a la dreta i sota mateix del camí.
Un curt corriol ens hi deixa.
1:30 Font del Ferro. Aquesta font que no sempre raja està en un racó ombrívol, però agradable molt a prop del camí.
Tornem al camí i ja acabada l’anada i tornada, retrocedim sobre les nostres passes fins la cruïlla anterior.
Ara seguim recta l’ampla camí. Poc després repetim la mateixa operació, ja que la font de la Teula queda separada uns metres a la dreta del camí.
1:40 La font de la Teula. Situada en una gran clariana on també hi ha un petit banc de pedra.
La font i la seva petita marmita estan a l’esquerra de l’indret, al costat contrari d’on hi ha el banc de pedra. És un bon lloc per a tornar a fer-hi una aturada.
És una raconada molt humida i a part de la font també hi ha degotalls per tots els racons.
Tornarem al camí principal que a partir d’aquí empren una forta pujada fins a desembocar en una pista més ampla i a pocs metres d'un coll i cruïlla de pistes.
En arribar-hi haurem de fer una nova anada i tornada al poblat ibèric de Castellruf, tot seguint el corriol que s’enfila per l’esquerra
Després d’una forta pujada arribem davant d’una petita sitja, a partir d’allí un corriol dona tota la volta al recinte, que es troba molt descuidat i embardissat. 1:55 Turó i poblat ibèric de Castellruf. Es comenta que està així de descuit expressament per evitar els espolis; tan és així que al punt més alt de 458 metres d’alçada no hi podrem arribar ja que és un bosc de bardisses. Indret on és de suposar que deurien haver-hi les millors cases del poblat.
Donem la volta al recinte en sentit antihorari i és a la part posterior on podem observar els millors vestigis d’aquest assentament iber dels segles V a IIaC amb una sèrie de cases alineades i amb la paret exterior que formava part de muralla.
Abans de tancar el circuït arribem a unes roques pelades, on hi ha un pessebre, un pot amb un llibre registre i una bicicleta en miniatura.
Aquestes roques son una bonica balconada i des d'allí es pot gaudir d'una magnifica panoràmica del Vallès i de la resta de muntanyes i turons que ens envolten.
Sempre que hi he passat, aquí és on faig la “parada i fonda” ja que l’indret és molt bonic i solitari.
A continuació tornem a la cruïlla anterior i ara seguim recta per la pista i pocs metres després arribem a un panell informatiu que ens explica una mica el dolmen de Castellruf; dolmen que està a escassos metres de la pista.
2:00 Dolmen de Castellruf. El dolmen i l’indret estan força ben conservats.
En aquest indret també hi havia el menhir de Castellruf, però va ser traslladat al nucli urbà de Santa Maria de Martorelles.
Visitat el dolmen seguim caminant per la pista.
Molt aviat arribem a una nova cruïlla i seguim per l’esquerra i també pocs metres després arribem a un nou trencant. Ara hem de seguir un bonic camí que s’enfila per la dreta.
Pocs després trobem un nou trencant, on també hem de seguir pujant pel camí de la dreta.
Quan el camí s’aplana, estem al turó dels Frares, però el “cim” queda a uns deu metres a l’esquerra en mig del bosc.
2:15 Turó dels Frares. Si volem anar-hi ens hem d’endinsar sense camí fins arribar-hi. El turó dels Frares de 466 metres d’alçada, no té cap mena de vista, ja que està voltat d’arbres.
Tornem al camí, que ara empren una lleugera baixada i arribem a una pista, que hem de seguir per la dreta.
Ara ja estem de nou encarats a la Conreria; aquesta pista ens hi portaria directament, però encara ens queda una mica de “feina” per fer.
Seguim la pista una estona, ja anem veient per damunt dels arbres la torre de vigilància del turó d’en Galzeran.
Quan arribem a la cruïlla amb la curta pista que hi puja, girem a l’esquerra i la seguim i en un parell de minuts ja son al replà de la torre.
Però primer girarem a la dreta i visitarem el vèrtex geodèsic del turó.
2:30 Vèrtex geodèsic del turó d’en Galzeran o d’en Mates. Aquest turó situat a 484 metres d’alçada és un indret carregat d’història,
Carregat d’història perquè va ser un dels tres vèrtex de triangulació d’aquesta zona que es varen fer servir l’any 1794 per a mesurar la distància del meridià de Dunkerque a Barcelona, mesura que va servir per a definir la llargada del “metre” tal i com mesurem avui en dia. Els altres dos punts d’aquesta triangulació eren el Matagalls i el puig Rodó (Moià). Ho remarco, perquè la majoria d’excursionistes i ciclistes que van al mirador ignoren que a escassos metres hi ha aquest històric vèrtex, de base quadrada i construït amb maons, on a més hi ha una placa de l’any 1994 recordant el bicentenari d’aquesta efemèride.
Vist el vèrtex i la panoràmica, acabem d’arribar a l’esplanada de la torre, on hi ha tres bancs i un mirador sobre Barcelona i tota l’àrea que l’envolta.
Davant d’aquests bancs no fa gaires mesos no hi havia molt poca vista perquè la tapava la vegetació, actualment s’ha netejat aquesta zona i la del vèrtex i de nou la panoràmica sobre Barcelona i el Barcelonès torna a ser fantàstica; però incomprensiblement on abans hi havia vegetació ara està, principalment, ple de peles de mandarina. Dic “incomprensible” perquè em costa “comprendre” perquè vivim en una societat tan poc responsable.
Contemplada la panoràmica sortim de l’esplanada pel corriol que baixa del costat mateix del mirador.
En el fons és una curta drecera que fa una forta baixada i que ens deixa de nou a la pista principal que hem abandonat per a pujar al turó.
Ara que tornem a ser a la pista, simplement la travessarem per a seguir un camí que surt per l’esquerra tangencialment per l’altre costat.
Aquest camí ens deixa en pocs minuts dalt del turó de la Creu Peluda d’en Torres.
2:35 Turó de la Creu Peluda d’en Torres. Turó situat a 468 metres d’alçada i de nom tan singular i amb molt poca vista, tret de la que permet veure el tall del camí, però malgrat tot és la màxima elevació del terme municipal de Sant Fost de Campsentelles; i en un racó, a la dreta, gravada en una pedra hi ha una petita creu, que no sé si té alguna relació amb el nom.
Aquest turó és també una cruïlla de quatre camins. Ara hem de seguir el camí de l’esquerra (també podríem seguir recta, però és una trialera molt llarga i amb forta pendent).
El camí és molt ben marcat, primer planeja perdent molt poc desnivell; durant aquesta planejada tindrem molt bones vistes de la costa, i principalment destaquen els dos turons bessons de Ca l’Andreu i de Nou Pins.
Però l’alçada l’hem de perdre d’alguna manera o altre, i el camí a estones va fent fortes baixades pel sauló del terra seguides de sectors més planers.
Ja al final del camí arribem a un punt on al terra hi ha uns taulons per a superar un tros on hi ha una petita esllavissada.
Però aquesta “delicadesa” dels taulons contrasta un metre després amb la brusca unió del camí amb la pista que havíem travessat per anar al turó de la Creu Peluda.
Simplement el camí s’acaba a dalt el marge que es va crear a l’obrir la pista, sense cap mena de mirament per a condicionar la unió de camí i pista (cosa que per altre banda passa en moltíssims llocs).
De tan passar-hi gent i alguna valenta bicicleta s’ha obert una mena de rastre que et baixa els dos o tres metres de desnivell gairebé vertical pel sauló de la muntanya.
En sentit contrari, si no ho saps, ni de conya pots imaginar-te que d’allà arrenca un bonic camí. També podem girar una mica a la dreta i baixar a la pista obrint-te pas entre els matolls.
Bé, ja som a la pista, i només hi posem els peus que ja hem de girar a la dreta per a seguir una drecera, que en algun moment també baixa en fort pendent, però rés a veure amb la que acabem de fer.
Aquesta drecera ens porta al primer trencant que hem trobat al començament i d’aquesta manera tanquem el circuït al unir-nos amb el camí de pujada.
Camí que seguirem molt poca estona per arribar de nou a l’aparcament.
2:50 Final de l’excursió.

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:




































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada