Una caminada fàcil per la comarca del Bages, en la que passarem per indrets de gran interès i carregats d’història.
D’aquests els més remarcables son Sant Andreu de Castellnou, la Torre de Castellnou o dels Moros, les ruïnes del mas de la Creu del Perelló i les ruïnes del petit nucli del Putxot.
Part del recorregut forma part dels Camins del Maquis, amb el màxim exponent en la Creu del Perelló, l’últim reducte d’aquest grup de Resistència al feixisme i on va caure lluitant el darrer guerriller, en Ramón Vila Capdevila (Caracremada) l’any 1963.
Anem per parts; Castellnou de Bages és un petit municipi, on la majoria de cases varen ser comprades per la congregació dels Salesians i convertida actualment en una gran casa de colònies.
Però també hi podem trobar el Museu del Maquis i la fantàstica església romànica del segle XI de Sant Andreu. Ja documentada des de l’any 952 al terme de Buc, terme que a partir del l’any 1001 canviaria el nom pel de Castellnou de Bages.
Durant els segles XVI i XVII va patir diferents reformes; fins que l’any 1976 va ser feliçment restaurada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, amb la col·laboració de veïns de Castellnou.
La Torre de Castellnou o dels Moros és l’única part que es conserva d’un antic castell.
Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle XI, l'any 1001, dins el terme de Buc (posteriorment: Castellnou). Buc o Castellnou no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d'Or al límit amb Santpedor. Però aquest va ser destruït per Al-Mansur el 999; fet que va fer necessària la construcció del nou castell de “Castellnou”.
Només queda la torre i algun vestigi de construcció al voltant. La torre per dins és un cilindre net, sense cap possibilitat d’accedir-hi; només hi ha un forat que et permet veure’l per dins, però no hi pots entrar perquè el forat queda a mitja alçada.
Al fons de la torre es veu que els incívics de torn el fan servir de paperera.
De fet, de tots els indrets que visitarem, l’únic que ha tingut la sort de ser restaurat és Sant Andreu, la resta, son ruïna pura i dura.
La Creu del Perelló era un mas situat en un paratge idíl·lic, en una gran esplanada, voltada de camps (vinyes en la seva època d’esplendor) i amb unes vistes magnifiques sobre la muntanya de Montserrat.
Però en aquest paratge tant bonic hi varen succeir tot un seguit de fets tràgics.
En una paret del davant de la casa hi ha una placa en memòria del matrimoni que hi vivia, que varen morir assassinats. Compte en apropar-nos per llegir la placa, perquè al davant mateix hi ha una tina a nivell del terra, i si badem gaire hi podem caure a dins.
Per a la història del matrimoni em remeto al blog “Notes de Balsareny”:
“El primers noms als que fa referència la placa, Ramona Bessa i Domingo Rovira, eren el matrimoni que vivia a la casa als anys quaranta. Ramona havia tingut una vida força dura. S'havia casat amb Ramon Estrada Pajerols. El marit va morir i es casà amb Pere Arnaus Canalias, el qual també morí. Finalment, en terceres núpcies, s'uní a Domingo. Ramona baixava a Balsareny i a Sallent a comprar, però la seva pròpia ingenuïtat la va delatar, quan sovint feia compres massa generoses: masses parells de sabates per a un matrimoni i dos fills, quantitats anormals de menjar... i pagava amb bitllets grossos per a ésser una humil pagesa. Així que algú va donar l'avís a la Guàrdia Civil i van saltar les alarmes. Es creu que aquests no van actuar ràpidament, sinó que van planejar una jugada molt més treballada: com que ja tenien la seguretat que la Creu del Perelló era una base maqui, van decidir infiltrar un parell dels anomenats "maquis blancs", dos números de la Guàrdia Civil fent-se passar per guerrillers. Total, que la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Alta Montaña van presentar-se a la casa. Arribant-hi van matar a dos maquis que havia a l'exterior, i els dos infiltrats de dins mataren al matrimoni.”
Breus pinzellades de la història d’en Ramón Vila (Caracremada) que va morir en el mateix lloc l’any 1963 en un enfrontament amb la Guàrdia Civil, l’extraiem del Museu del Maquis:
“El terme municipal de Castellnou de Bages va ser escenari i testimoni d’un dels episodis més cruents de la nostra història. Durant un temps fou “territori maquis”.
Els boscos del Berguedà era el territori on s’amagaven per a poder sobreviure i lluitar aquests resistents al règim de Franco. Una de les frases d’en Ramón Vila era: "de Berga cap avall mana Franco, de Berga cap amunt mano jo".
Per saber que era el Putxot, podem buscar informació, però la més complerta és la que hi ha en el plafó informatiu que es troba al davant de les ruïnes, i que en resum diu així (adjunto foto del plafó en el punt d’interès corresponent) : “Un clar exemple de l’arquitectura rural de la vinya. El barri d’en Putxot és un conjunt arquitectònic format per deu cases alineades encarades a xaloc, i que va formar-se durant el segle XVIII. Totes les cases presentaven unes característiques i estructures similars.
Aquestes deu cases eren: Cal Guenyo, Cal Pau Florit, Cal Pere
Ros, Cal General, Cal Tinoi Petit, Ca La Coloma, Cal Menja Bacallà, Cal Mateu, Cal Nofre d’el Putxot i Cal Caricas.
La riquesa de la zona i de les cases en aquella època es basava en la vinya. Aquesta s’estenia pels vessants de les muntanyes i turons per camps amb feixes.
Amb l’arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX començà la decadència de la vinya; i les famílies d’el Putxot deixaren les vinyes i les cases. Pels volts del 1930 el Putxot ja no es trobava habitat.
Només un tal Josep Saladriguez, anomenat el Guenyo, va viure fins el 1950 en la gran barraca de vinya que hi ha a la sortida d’El Putxot. (barraca que també visitarem).”
Actualment tot és ruïna i vegetació en un estat molt degradat; però sembla que l’any 2011 els veïns de Castellnou hi varen fer una neteja; però deu anys després l’indret fa pena.
En altres latituds una colònia de vinya com aquesta seria un lloc restaurat i turístic; aquí deixem que vagi caient.
En aquest recorregut també passarem per les ruïnes d’un altre gran mas, el de Colldeforn, també en un estat de total abandonament.
No hi passarem, però veurem de no gaire lluny, les ruïnes del gran mas El Graner; un nou exemple d’abandonament, decadència i desinterès.
És un recorregut per pistes gairebé en un noranta per cent i amb poc desnivell, però a part dels indrets esmentats, també cal mencionar la vista de que anirem gaudint durant la caminada, ja que caminarem per l’altiplà i tindrem unes extenses vistes (en aquesta excursió feia un dia calitxos que impedia veure el Pirineu i Prepirineu i quasi la muntanya de Montserrat), enfonsat veurem Súria amb la seva muntanya de les mines de potassa; enfonsada també queda Santa Eulalia d’Argençola, així com el petit embasament que hi ha.
També ens cridarà l’atenció el grans masos de Candàliga i de Casamitjana i la immensa extensió de massa boscosa que hi ha en tot el recorregut.
Per anar a Castellnou de Bages ens hem de situar a Santpedor i allí seguir l’estreta carretera que hi porta. Els últims cent metres son sense asfaltar i així arribem al davant mateix de l’església de Sant Andreu, del cementiri, de l’Ajuntament, del Museu del Maquis i de la casa de colònies. Tot està allà mateix, i hi ha molt d’espai per aparcar.
La visita fotogràfica al conjunt de Sant Andreu la podem fer al començament o al final, però mereix una visita.
Comencem a caminar seguint uns metres la carretera per on hem vingut, podem escurçar una mica la caminada per la carretera, passant pel costat mateix de la casa de colònies i sortir igualment a la carretera una mica més endavant.
En pocs minuts arribem a una cruïlla on hi ha rètol a la dreta que ens indica el camí del Maquis.
Hem de girar a la dreta i seguir aquest camí. Molt aviat un altre indicador ens assenyala que hem de seguir un camí que puja per l’esquerra.
Seguim una bona estona aquest camí, des del que ja veiem una gran panoràmica. Enlairada a la nostra esquerra queda la urbanització de la Figuerola.
Arribem a una cruïlla on enllacem amb la carena dels Cellers.
Seguirem la pista que passa per sobre aquesta carena, i ara la vista serà a dos vessants. Pocs metres després de començar a caminar per la carena ja ens apareix al fons la inconfusible silueta de la torres dels Moros.
Una estona després arribem a un petit collet i una metres més endavant torbem un nou rètol que ens indica el camí per la dreta a la torre de Castellnou, i també hi ha un plafó on s’explica breument la història de la torre.
Curt tram de camí que segueix estrictament el llom de la carena. Som davant de la torre i el camí gira a la dreta, i recta segueix un camí menys marcat que baixa una mica.
Hem de seguir aquest camí que primer baixa uns metres i seguidament remunta fins la base de l’accés a la torre.
Ara per arribar a la torre ens haurem d’ajudar de les mans en un parell de punts, ja que hem de pujar un curtíssim esglaó.
Explicat així, sembla qui sap que, però no és rés, sense mans també pujaríem, però és més còmode fer-les servir.
Situats al peu de la torre tenim una gran panoràmica de tot l’entorn ja que podem fer la volta sencera a la torre.
Al costat esquerra de la torre hi ha un forat a la paret pel que podem veure’n l’interior a la vegada que observar l’extraordinari gruix de la paret de la torre. Poca cosa més podrem fer-hi ja que no podem entrar-hi ja que estem a una certa alçada del terra de l’interior de la torre.
Per cert! Per poder entrar pel forat també ens haurem d’ajudar de les mans, ja que aquest està una mica elevat respecte l’exterior. Per arribar a la torre podem fer servir les mans per comoditat, aquí ho haurem de fer per necessitat.
Contemplem la panoràmica, mirem-ne l’interior, donem-li la volta i finalment continuem el nostre camí tot seguint el corriol que segueix per l’altre costat.
Curta però forta baixada fins arribar a un camí transversal molt més planer que seguim per l’esquerra.
Aquest camí ens retorna a la pista que havíem deixat per anar a la torre.
Seguim novament la pista i en pocs metres arribem a una cruïlla i girem a l’esquerra i immediatament arribem a una nova cruïlla, on deixem la pista que seguíem per a continuar per l’esquerra seguint-ne una altre de secundària.
Així arribem a una nova cruïlla situada en un collet. Just abans d’arribar-hi ens trobem amb una tanca per el bestiar.
No hem de travessar-la, ja que just al seu costat, per l’esquerra arrenca un corriol que en menys de tres minuts ens deixa dalt del turó de Les Pinasses, de 626 metres d’alçada (el mateixos que la Torre de Castellnou) on hi trobem un vèrtex geodèsic. Indret des d’on també gaudirem d’una gran vista panoràmica i que també és una bona talaia per a observar la torre de Castellnou, ja que els dos turons estan situats molt a prop l’un de l’altre.
Tornem sobre les nostres passes fins la cruïlla anterior, creuem la tanca i enlloc de seguir la pista, optem per a seguir un corriol que s’enfila una mica per la dreta i paral·lelament a pista.
És un camí molt bonic per dins del bosc i que ens porta fins el Serrat de la Vinya del Torres, de 619 metres d’alçada.
Seguim el camí que ara empren una lleugera baixada, igualment per dins del bosc i que ens deixa a la pista que havíem optat per no seguir inicialment.
Pocs metres després aquesta pista ens deixa en una nova cruïlla.
A partir d’aquí seguirem novament un antic i bonic camí, amb senyals de GR que inicialment va paral·lel i per l’esquerra de la pista.
Aquest camí sembla enllosat, però també ho pot estar de manera natural, i aviat comença a vorejar una gran extensió de camps i a l’altre costat d’aquests ja veiem les ruïnes de la Creu del Perelló, a les que ens anirem apropant lentament, fins que finalment arribem davant d’aquestes històriques i tràgiques ruïnes.
Fets històrics a part, aquesta masia estava situada en un indret idíl·lic, amb unes grans vistes, i evidentment, fa més de mig segle, l’indret deuria estar molt apartat de qualsevol nucli habitat.
La casa estava en un petit desnivell i tenia dues portes, una a cada façana i a diferent nivell.
Contemplem l’indret i les ruïnes i també ho podem aprofitar per a fer-hi una aturada una mica llarga.
Una vegada ens decidim a abandonar l’indret, ho farem tot seguint la pista durant una llarga estona.
Tot i estar seguint una pista que ens torna a fer vorejar els camps, ara per l’altre costat, la marxa és agradable perquè caminem per damunt la carena, amb els camps i el gran mas de Casamitjana per un costat i per l’altre veurem a baix, i a força desnivell Santa Eulàlia d’Argençola i el petit doble embassament que hi ha.
Finalment arribem a les ruïnes del gran mas de Colldeforn, situades en el collet del mateix nom, i com gairebé totes, orientades al sud.
Tal com ja he esmentat anteriorment, ens trobem davant d’una nova gran construcció, que va tenir els seus anys d’esplendor fins l’arribada de la fil·loxera que també la va arruïnar.
Comparant fotografies de no f masses anys amb l’actualitat, hi ha hagut un deteriorament important.
El collet on hi ha les ruïnes ens permet canviar de vessant, i ara abandonem la vista sobre Argençola i tornem al de Castellnou.
Seguim uns metres i immediatament arribem a una nova cruïlla on seguim per l’esquerra. En aquesta cruïlla, a la dreta, si ha plogut pot haver-hi una petita bassa.
Seguim per la pista i poc després ens trobem una nova cruïlla, on ara seguirem per la dreta.
Comencem a perdre alçada; més avall durant una bona estona veurem a l’altre costat de la muntanya les ruïnes del mas El Graner i darrere d’ell a dalt la carena, tornarem a veure les torre de Castellnou. Tots els masos enrunats son de grans dimensions i consten de diverses edificacions, deixant palesa la riquesa que hi havia en aquesta zona fins fa uns cent anys.
Seguim baixant i més endavant fem una curta drecera per l’esquerra, retrobem la pista i creuem la riera de Vallverd.
Aquesta vegada també es compleix la màxima que si després d’una baixada travesses un torrent, el pas següent és remuntar per l’altre costat.
Així que ara ens tocarà pujar una estona fins que de sobte després d’un revolt ens trobem davant les ruïnes del Putxot.
Un conjunt de ruïnes de masos alineats al costat del camí que tal com diu el plafó que hi ha al davant “d’un clar exemple d’arquitectura de vinya”.
He vist molts masos amb la seves tines, o conjunts de tines espectaculars, com les de la vall del Flequer, al Pont de Vilomara, però veure deu masos alineats amb les seves tines, encara no ho havia vist mai.
Menjades per la vegetació i completament abandonades a la seva trista dissort aquest “clar exemple d’arquitectura” aviat passarà a ser un “clar exemple d’indiferència de les administracions pel seu patrimoni”.
Contemplem aquest singular indret i seguim una mica més el camí i ens desviem una vintena de metres a l’esquerra per a apropar-nos fins la gran barraca de vinya del “Guenyo”. Una gran barraca de vinya, la més gran del Bages, i on va viure fins el 1950 un home conegut per aquest adjectiu.
A partir d’aquí ja només ens queda tornar al punt de partida. Seguirem la pista una bona estona fins l’enèsima cruïlla del dia; ara girem a l’esquerra i immediatament hem de tornar a girar a l’esquerra per a seguir un camí o pista secundària. Aquesta pista o camí, més estret i per dins del bosc és molt bonic.
Finalment arribem a una cruïlla on enllacem amb la pista principal, que seguim per la dreta i poc després revoltem la urbanització de la Figuerola (que ja havíem revoltat a l’anada, però per l’altre costat) i així sortim a la carretera d’accés a Castellnou. Seguim la carretera i pocs metres després enllacem amb l’itinerari d’anada abans d’arribar novament a l’aparcament.
HORARIS:
De Castellnou a la Torre de Castellnou: 40mn
De la Torre de Castellnou a Les Pinasses: 15mn
De Les Pinasses al Serrat de la Vinya del Torres: 05mn
Del Serrat de la Vinya del Torres a la Creu del Perelló: 15mn
De la Creu del Perelló a Colldeforn: 30mn
De Colldeforn al Putxot: 40mn
Del Putxot a Castellnou: 40mn
TOTAL: 3h 05mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada