Refugi Pla de la Font, Mil Potros, 2596m, lo Pinetó, 2647m, Roca Blanca, 2692m i lo Tésol (ó Tesó), 2700m.
Aquesta caminada ens porta a dalt de tres importants cims situats a l’extrem oriental del parc d’Aigüestortes i Estany Sant Maurici: Lo Pinetó de 2647 metres d’alçada, la Roca Blanca de 2692 metres i Lo Tésol o Tesó de 2700.
D’aquests cims Lo Pinetó és una clàssica excursió des del refugi del Pla de la Font; Lo Tésol forma part de l’extensa llista dels 100 cims i també és freqüentat, tot i que queda una mica lluny del refugi i és millor pujar-hi des de la collada del Pas del Coro o d’altres indrets de la pista que comunica Son amb Jou per dalt la muntanya.
En mig d’aquests dos cims hi ha la Roca Blanca, cim amb “dues cares”, ja que venint del Pinetó és una bonica i fàcil cresta, mentre que la baixada per l’altre costat és una pala herbada fins el coll de Son.
El recorregut que us presento és la circumval·lació d’aquests cims, amb l’afegitó del pic de Mil Potros de 2596 metres, un poc definit cim situat abans del Pinetó.
Hi ha moltes coses a remarcar d’aquest recorregut; però la principal segurament és la gran panoràmica que gaudirem durant tot el recorregut. Farem un recorregut per carenes frontereres amb la vall de Sant Maurici i la de Cabanes; contrastant l’esvoranc d’aquestes dues valls amb la suavitat de la vall de Son.
Veurem una munió de cims, alguns d’ells molt característics; la llista seria molt llarga, però podem destacar per exemple: els Encantats, el pui de Linya, el Fonguera, el Peguera, el Subenuix, Mortó, Bassiero, Mont-Valier, Mauberme, Sobremonastero, pui de la Bonaigua, Montsaliente, etc. Si saltem a l’altre costat de la Noguera Pallaresa la vista es passejarà pels cims de Ventolau, Mont-roig, Flamisella, Certascan, Sotllo, Pica d’Estats, Baborte, Monteixo... En cims semblants si el dia és d’atmosfera transparent s’acostuma a veure el massís de la Maladeta, però en el cas d’aquesta excursió hi havia pols en suspensió i veure tan lluny no era possible.
D’estanys en veurem pocs, el més significatiu és l’estany Negre de Cabanes, i l’estany Llong de Cabanes; però afinant la vista també veurem els estanys superiors de Cabanes.
Veurem a vista d’ocell el poble d’Espot a sota els nostres peus, i també Son, Esterri d’Àneu i un altre poble que no sé si és Escalarre, Burgo o Llavorre.
Una altre característica d’aquesta caminada és el tapis verd que ens acompanyarà durant bona part tant de pujada com de baixada. Tota la zona està formada majoritàriament per unes extenses i suaus prades.
Al començament a la zona de la Plana d’Aires i a la tornada a la zona de les Estanyeres les prades son excepcionalment boniques.
L’única petita dificultat la trobarem pujant a la Roca Blanca, però és més la imatge que la realitat.
On l’itinerari es perd precisament és quan menys ho esperes, ja que el descens del Tesó per la gran pala es fa perdedor. He llegit i visualitzat altres ressenyes i tothom esmenta el mateix, i els traçats no coincideixen degut a l’amplada de la pala; en el que coincideixen totes les ressenyes és en esmentar aquest fet i que no hi ha manera d’esquivar poc o molt els nerets de la part final de la baixada. Segurament és més fàcil seguir un camí o corriol de pujada que de baixada. La pala en qüestió té uns 600 metres de desnivell, és a dir: “poca broma” amb la pala!+
Per iniciar l’excursió ens hem de situat a la carretera que uneix Espot amb Son passant per Jou. Venint d’Espot i una vegada passat Jou trobarem una cruïlla ben senyalitzada que ens indica el començament de la pista al refugi del Pla de la Font. Aquesta pista també comunica amb Son, però pujant primer fins els 2000 metres.
Pista que durant vuit quilòmetres fa pujant per dins del bosc. L’estat de la pista és acceptable i apte per a vehicles normals que no siguin excessivament baixos. La pista podria estar millor, però n’hi ha moltes que estan pitjor.
Arribarem a una cruïlla, a l’esquerra seguiríem uns metres més per arribar a l’aparcament per anar al refugi guardat del Pla de la Font.
De l’aparcament al refugi encara hi ha uns metres més de camí.
La pista segueix per la dreta en direcció a Son.
Aquí podem tenir un dubte, ja que podem deixar el cotxe a l’esmentat aparcament i començar a caminar des d’allí o seguir la pista i començar a caminar des d’altres indrets de la pista més raonables per a fer la nostra caminada.
L’aparcament del refugi té un inconvenient a la tornada, ja que tornarem per l’altre costat, és a dir passarem per les Estanyeres fins enllaçar amb la pista i llavors haurem de remuntar cent metres de desnivell fins el refugi i seguir la pista fins l’aparcament. Quan portes quasi mil metres de desnivell acumulats no tens gaires ganes d’acabar l’excursió pujant-ne cent més.
Aquesta circumval·lació o la pujada només al Tésol té moltes ressenyes que parteixen de varis indrets d’aquesta pista, inclòs l’aparcament del refugi. Tota aquesta introducció sobre on començar la caminada no tindria sentit si no fos perquè ens trobem a la zona perifèrica del Parc, això significa que has de procurar deixar el vehicle al costat mateix de la pista i procurant no trepitjar ni un bri d’herba, perquè les rodes amb claus que segurament portes aixecarien l’herba que no tronaria a créixer mai més i les vaques i els pollins que pasturen es moririen d’inanició.
Potser en altres indrets s’haurien habilitat petits espais per poder deixar el vehicle i fer excursions o simplement contemplar i passejar per la meravella de prades que ens envolten, però en el nostre petit país resulta molt més econòmic prohibir que gastar-se quatre cèntims per fer un petit aparcament. En lloc d’atraure, el que fem és foragitar la gent. D’altres s’ha n’aprofiten, com Andorra, per exemple: Mirador del Roc del Quer, Rellotge Solar, pont tibetà, zones de pic-nic, refugis lliures nets i polits a gairebé totes les valls .... Parlant de refugis lliures, ara aquí han desaparegut, ara son “refugis d’emergència”; estem vorejant el ridícul.
Bé, tornant al que anàvem, l’indret que crec més apropiat per començar la caminada és al costat de les prades de la Palomera, un indret on es creuen varis camins, senyalitzats amb un cartell, podem seguir la pista a Son, podem seguir el camí que baixa igualment a Son, podem anar al Tésol o a les Estanyeres i podem pujar al refugi.
Comencem a caminar seguint aquest darrer camí, senyalitzat amb marques de pintura groga que s’enfila per dins del bosc fins arribar al refugi guardat del Pla de la Font. Depèn de l’hora d’arribada podeu esmorzar-hi a fer-hi un cafè; en el cas d’aquesta descripció, poc més de les cinc del matí, a part d’alguna foto, poca cosa més s’hi pot fer.
Indret on hi ha el refugi és molt bonic amb una gran vista.
Del darrera el refugi arrenca un marcat camí que ens porta fins el proper coll de Fogueruix.
Estrictament no caldria anar-hi, ja que el camí gira a la dreta abans d’arribar-hi, però és altament recomanable anar-hi; ens hi espera un mirador i una impressionant vista de la vall de Sant Maurici.
En el mirador hi ha dues taules panoràmiques, una encarada al N i l’altre al S que ens desgranen els diferents cims que es veuen.
Vist el mirador el més raonable és retrocedir pocs metres per a seguir el camí, però seguirem una mica més per veure l’inici d’un camí GR que baixa inicialment pel barranc del Vedat i que enllaça amb la carretera d’Espot a Sant Maurici i des d’on veiem Espot a sota els nostres peus.
Aquesta “xafarderia” ens ha apartat del camí i ara ho retrocedim una mica més o bé anem directament uns metres sense camí per dins del bosc fins trobar un camí secundari que enllaça amb el camí principal que hem deixat per anar al mirador.
Retrobem les marques de pintura groga mentre anem caminant per dins del bosc.
El bosc s’acaba i sortim al llom de la Serra del Pago, on ens hi esperen unes boniques prades i recuperem la panoràmica de les muntanyes d’Espot, amb els Encantats pràcticament davant dels nassos.
Passem pel coll de la Serra del Pago.
La pintura groga als arbres dona pas a estaques clavades al terra amb la marca groga a la punta.
Davant nostra tenim una gran pala de gespa que s’enfila fins dalt la carena.
El camí va pujant per la pala amb alguna llaçada que ens condueixen dalt la carena.
La vista s’ha anat ampliant a mesura que guanyàvem alçada. Girem a l’esquerra i comencem a seguir la llarga, ampla i herbada carena.
La cresta de la Roca Blanca impressiona una vista, però hem llegit que és fàcil, així que tranquils!
Arribem a un indret on hi ha varies fites molt ben treballades, ben bé d’un metre d’alçada, som al “cim” de Mil Potros, un cim molt poc definit, ja que és un extens altiplà que no sembla un cim, però que des de la Roca Blanca en veurem millor la seva aplanada silueta.
Seguim carenejant i fem les darreres rampes d’herba que ens deixen dalt del cim de Lo Pinetó.
Aquest si que és clarament un cim i nus d’arestes, i que ens obra la vista a la vall de Cabanes i al Montsaliente i Pui Pla que tenim al davant mateix.
Contemplada la gran panoràmica que ens ofereix el cim, girem a la dreta i seguim la carena, pocs metres després abandonem les marques de pintura groga que ens han acompanyat pràcticament des de l’inici, ja que aquestes baixen a la vall de Cabanes, mentre que nosaltres seguim per la carena.
Arribem a un petit coll on comença la pujada a la Roca Blanca. Realment a dalt d’aquesta muntanya es veu una punta rocallosa de color blanc, que vista des de baix sembla el cim, però que aviat veurem que no ho és.
La pujada inicial a la Roca Blanca no presenta cap mena de dificultat, ja que anirem seguint un corriol i fites que van jugant durant la pujada, ja que tant van per un costat de la cresta, com per l’altre o directament pel mig i pràcticament no haurem de fer servir les mans en cap moment ja que el pendent no és gaire pronunciat.
Així arribem a una mena de collet, on tenim a tocar a l’esquerra la punta de roques blanques que havíem vist des de baix.
Tenim el cim a pocs metres, però ens en separa un sector de cresta pràcticament pla, però molt trencat.
Aquest sector és el que ens oferirà alguna petita dificultat. Podríem fer una sifonada per l’esquerra per salvar aquesta cresta, però no caldrà fer-la, ja que només baixant un parell o tres de metres per l’esquerra podrem anar flanquejant per sota la cresta; es veuen traces de camí i fites; passada la part més trencada, el corriol torna a la cresta i buscant el millor pas ens condueix fins dalt de la Roca Blanca.
En arribar-hi ens sorprèn el gran contrast que hi ha entre un costat i l’altre; ja que ens trobem davant d’un pendent herbat que baixa suaument fins el coll de Son, on pasturen plàcidament un ramat d’ovelles.
La vista des del cim és també extraordinària.
Baixem del cim pel pendent herbat i arribem al coll de Son, pel vessant de Cabanes ja veiem l’estany Negre i pel vessant de Son baixa una suau coma que algunes ressenyes fan servir per baixar del Tésol.
Seguidament reprenem la pujada tot seguint un corriol que ens deixa dalt del Tésol o Tesó.
Important vèrtex geodèsic amb una vista panoràmica més que remarcable. La Roca Blanca vista des d’aquest costat no té cap mena de semblança amb la imatge que ens oferia des del Pinetó.
És un cim que mereix, si el temps ho permet, una llarga estada panoràmica; és d’aquells indrets que quanta més estona estàs mirant vas descobrint i situant més estanys i cims. Per exemple els estanys superiors de Cabanes a primer cop d’ull no els veus, és a base d’anar-t’hi fixant que els acabes veient.
Finalment i molt a contracor hem d’abandonar aquesta talaia i emprendre la baixada.
No hi ha un camí clar per seguir, i molts rastres; és una pala tan ample que pots baixar-la per on vulguis, si pots seguir un camí molt millor, però sinó pots anar baixant lliurement. El problema està precisament a la part final de la baixada, quan arribes al bosc.
Hi ha traçats per tots els gustos, aquest traçat acaba entrant al torrent de les Cabanyeres per tal d’esquivar el màxim possible el bosc carregat de nerets que paulatinament van envaint tot l’espai.
Aquest torrent ens permet baixar molts metres sense entrebancs fins que pràcticament al final hi ha un curt ressalt, això em va obligar a sortir del torrent per la dreta i entrar al bosc primer seguint un petit rastre i després directament sense camí, trepitjant nerets per tal de poder baixar uns metres i tornar al torrent per sota el ressalt. Aquí s’acaben els nerets i el bosc ja que hem arribat a unes extenses i precioses prades per on passa un marcat camí.
Iniciem una llarga i memorable marxa per aquestes prades que son un formidable colofó per aquesta bonica excursió.
Anem baixant lentament, les prades es van succeint les unes a les altres, arribem a un collet i davant nostres segueixen les prades amb un seguit de petits estanyols, som a les Estanyeres; si no esperàvem que el paisatge encara podia millorar, anàvem errats, la caminada per la zona de les Estanyeres és també molt bonica.
Al final d’aquestes prades travessem el torrent i recuperem les estaques amb pintura groga que havíem abandonat dalt del Pinetó.
Seguim caminant, ara entrem en una zona on hi ha cledes pel bestiar; ja veiem la pista a pocs metres a l’esquerra, però el camí la va esquivant fins que hi acabarem enllaçant just a l’indret on hem iniciat la caminada.
HORARIS:
De la pista a l’indret de la Palomera al refugi Pla de la Font: 20mn
Del refugi Pla de la Font al coll i mirador de Fogueruix: 10mn
Del mirador al coll de la Serra del Pago: 25mn
Del coll de la Serra del Pago a dalt la carena: 35mn
De la carena al Mil Potros: 20mn
Del Mil Potros al Pinetó: 15mn
Del Pinetó a la Roca Blanca: 30mn
De la Roca Blanca al coll de Son: 15mn
Del coll de Son al Tésol: 25mn
Del Tésol al camí del peu de la pala: 1h 10mn
Del camí a l’inici: 35mn
TOTAL: 5h
D’aquests cims Lo Pinetó és una clàssica excursió des del refugi del Pla de la Font; Lo Tésol forma part de l’extensa llista dels 100 cims i també és freqüentat, tot i que queda una mica lluny del refugi i és millor pujar-hi des de la collada del Pas del Coro o d’altres indrets de la pista que comunica Son amb Jou per dalt la muntanya.
En mig d’aquests dos cims hi ha la Roca Blanca, cim amb “dues cares”, ja que venint del Pinetó és una bonica i fàcil cresta, mentre que la baixada per l’altre costat és una pala herbada fins el coll de Son.
El recorregut que us presento és la circumval·lació d’aquests cims, amb l’afegitó del pic de Mil Potros de 2596 metres, un poc definit cim situat abans del Pinetó.
Hi ha moltes coses a remarcar d’aquest recorregut; però la principal segurament és la gran panoràmica que gaudirem durant tot el recorregut. Farem un recorregut per carenes frontereres amb la vall de Sant Maurici i la de Cabanes; contrastant l’esvoranc d’aquestes dues valls amb la suavitat de la vall de Son.
Veurem una munió de cims, alguns d’ells molt característics; la llista seria molt llarga, però podem destacar per exemple: els Encantats, el pui de Linya, el Fonguera, el Peguera, el Subenuix, Mortó, Bassiero, Mont-Valier, Mauberme, Sobremonastero, pui de la Bonaigua, Montsaliente, etc. Si saltem a l’altre costat de la Noguera Pallaresa la vista es passejarà pels cims de Ventolau, Mont-roig, Flamisella, Certascan, Sotllo, Pica d’Estats, Baborte, Monteixo... En cims semblants si el dia és d’atmosfera transparent s’acostuma a veure el massís de la Maladeta, però en el cas d’aquesta excursió hi havia pols en suspensió i veure tan lluny no era possible.
D’estanys en veurem pocs, el més significatiu és l’estany Negre de Cabanes, i l’estany Llong de Cabanes; però afinant la vista també veurem els estanys superiors de Cabanes.
Veurem a vista d’ocell el poble d’Espot a sota els nostres peus, i també Son, Esterri d’Àneu i un altre poble que no sé si és Escalarre, Burgo o Llavorre.
Una altre característica d’aquesta caminada és el tapis verd que ens acompanyarà durant bona part tant de pujada com de baixada. Tota la zona està formada majoritàriament per unes extenses i suaus prades.
Al començament a la zona de la Plana d’Aires i a la tornada a la zona de les Estanyeres les prades son excepcionalment boniques.
L’única petita dificultat la trobarem pujant a la Roca Blanca, però és més la imatge que la realitat.
On l’itinerari es perd precisament és quan menys ho esperes, ja que el descens del Tesó per la gran pala es fa perdedor. He llegit i visualitzat altres ressenyes i tothom esmenta el mateix, i els traçats no coincideixen degut a l’amplada de la pala; en el que coincideixen totes les ressenyes és en esmentar aquest fet i que no hi ha manera d’esquivar poc o molt els nerets de la part final de la baixada. Segurament és més fàcil seguir un camí o corriol de pujada que de baixada. La pala en qüestió té uns 600 metres de desnivell, és a dir: “poca broma” amb la pala!+
Per iniciar l’excursió ens hem de situat a la carretera que uneix Espot amb Son passant per Jou. Venint d’Espot i una vegada passat Jou trobarem una cruïlla ben senyalitzada que ens indica el començament de la pista al refugi del Pla de la Font. Aquesta pista també comunica amb Son, però pujant primer fins els 2000 metres.
Pista que durant vuit quilòmetres fa pujant per dins del bosc. L’estat de la pista és acceptable i apte per a vehicles normals que no siguin excessivament baixos. La pista podria estar millor, però n’hi ha moltes que estan pitjor.
Arribarem a una cruïlla, a l’esquerra seguiríem uns metres més per arribar a l’aparcament per anar al refugi guardat del Pla de la Font.
De l’aparcament al refugi encara hi ha uns metres més de camí.
La pista segueix per la dreta en direcció a Son.
Aquí podem tenir un dubte, ja que podem deixar el cotxe a l’esmentat aparcament i començar a caminar des d’allí o seguir la pista i començar a caminar des d’altres indrets de la pista més raonables per a fer la nostra caminada.
L’aparcament del refugi té un inconvenient a la tornada, ja que tornarem per l’altre costat, és a dir passarem per les Estanyeres fins enllaçar amb la pista i llavors haurem de remuntar cent metres de desnivell fins el refugi i seguir la pista fins l’aparcament. Quan portes quasi mil metres de desnivell acumulats no tens gaires ganes d’acabar l’excursió pujant-ne cent més.
Aquesta circumval·lació o la pujada només al Tésol té moltes ressenyes que parteixen de varis indrets d’aquesta pista, inclòs l’aparcament del refugi. Tota aquesta introducció sobre on començar la caminada no tindria sentit si no fos perquè ens trobem a la zona perifèrica del Parc, això significa que has de procurar deixar el vehicle al costat mateix de la pista i procurant no trepitjar ni un bri d’herba, perquè les rodes amb claus que segurament portes aixecarien l’herba que no tronaria a créixer mai més i les vaques i els pollins que pasturen es moririen d’inanició.
Potser en altres indrets s’haurien habilitat petits espais per poder deixar el vehicle i fer excursions o simplement contemplar i passejar per la meravella de prades que ens envolten, però en el nostre petit país resulta molt més econòmic prohibir que gastar-se quatre cèntims per fer un petit aparcament. En lloc d’atraure, el que fem és foragitar la gent. D’altres s’ha n’aprofiten, com Andorra, per exemple: Mirador del Roc del Quer, Rellotge Solar, pont tibetà, zones de pic-nic, refugis lliures nets i polits a gairebé totes les valls .... Parlant de refugis lliures, ara aquí han desaparegut, ara son “refugis d’emergència”; estem vorejant el ridícul.
Bé, tornant al que anàvem, l’indret que crec més apropiat per començar la caminada és al costat de les prades de la Palomera, un indret on es creuen varis camins, senyalitzats amb un cartell, podem seguir la pista a Son, podem seguir el camí que baixa igualment a Son, podem anar al Tésol o a les Estanyeres i podem pujar al refugi.
Comencem a caminar seguint aquest darrer camí, senyalitzat amb marques de pintura groga que s’enfila per dins del bosc fins arribar al refugi guardat del Pla de la Font. Depèn de l’hora d’arribada podeu esmorzar-hi a fer-hi un cafè; en el cas d’aquesta descripció, poc més de les cinc del matí, a part d’alguna foto, poca cosa més s’hi pot fer.
Indret on hi ha el refugi és molt bonic amb una gran vista.
Del darrera el refugi arrenca un marcat camí que ens porta fins el proper coll de Fogueruix.
Estrictament no caldria anar-hi, ja que el camí gira a la dreta abans d’arribar-hi, però és altament recomanable anar-hi; ens hi espera un mirador i una impressionant vista de la vall de Sant Maurici.
En el mirador hi ha dues taules panoràmiques, una encarada al N i l’altre al S que ens desgranen els diferents cims que es veuen.
Vist el mirador el més raonable és retrocedir pocs metres per a seguir el camí, però seguirem una mica més per veure l’inici d’un camí GR que baixa inicialment pel barranc del Vedat i que enllaça amb la carretera d’Espot a Sant Maurici i des d’on veiem Espot a sota els nostres peus.
Aquesta “xafarderia” ens ha apartat del camí i ara ho retrocedim una mica més o bé anem directament uns metres sense camí per dins del bosc fins trobar un camí secundari que enllaça amb el camí principal que hem deixat per anar al mirador.
Retrobem les marques de pintura groga mentre anem caminant per dins del bosc.
El bosc s’acaba i sortim al llom de la Serra del Pago, on ens hi esperen unes boniques prades i recuperem la panoràmica de les muntanyes d’Espot, amb els Encantats pràcticament davant dels nassos.
Passem pel coll de la Serra del Pago.
La pintura groga als arbres dona pas a estaques clavades al terra amb la marca groga a la punta.
Davant nostra tenim una gran pala de gespa que s’enfila fins dalt la carena.
El camí va pujant per la pala amb alguna llaçada que ens condueixen dalt la carena.
La vista s’ha anat ampliant a mesura que guanyàvem alçada. Girem a l’esquerra i comencem a seguir la llarga, ampla i herbada carena.
La cresta de la Roca Blanca impressiona una vista, però hem llegit que és fàcil, així que tranquils!
Arribem a un indret on hi ha varies fites molt ben treballades, ben bé d’un metre d’alçada, som al “cim” de Mil Potros, un cim molt poc definit, ja que és un extens altiplà que no sembla un cim, però que des de la Roca Blanca en veurem millor la seva aplanada silueta.
Seguim carenejant i fem les darreres rampes d’herba que ens deixen dalt del cim de Lo Pinetó.
Aquest si que és clarament un cim i nus d’arestes, i que ens obra la vista a la vall de Cabanes i al Montsaliente i Pui Pla que tenim al davant mateix.
Contemplada la gran panoràmica que ens ofereix el cim, girem a la dreta i seguim la carena, pocs metres després abandonem les marques de pintura groga que ens han acompanyat pràcticament des de l’inici, ja que aquestes baixen a la vall de Cabanes, mentre que nosaltres seguim per la carena.
Arribem a un petit coll on comença la pujada a la Roca Blanca. Realment a dalt d’aquesta muntanya es veu una punta rocallosa de color blanc, que vista des de baix sembla el cim, però que aviat veurem que no ho és.
La pujada inicial a la Roca Blanca no presenta cap mena de dificultat, ja que anirem seguint un corriol i fites que van jugant durant la pujada, ja que tant van per un costat de la cresta, com per l’altre o directament pel mig i pràcticament no haurem de fer servir les mans en cap moment ja que el pendent no és gaire pronunciat.
Així arribem a una mena de collet, on tenim a tocar a l’esquerra la punta de roques blanques que havíem vist des de baix.
Tenim el cim a pocs metres, però ens en separa un sector de cresta pràcticament pla, però molt trencat.
Aquest sector és el que ens oferirà alguna petita dificultat. Podríem fer una sifonada per l’esquerra per salvar aquesta cresta, però no caldrà fer-la, ja que només baixant un parell o tres de metres per l’esquerra podrem anar flanquejant per sota la cresta; es veuen traces de camí i fites; passada la part més trencada, el corriol torna a la cresta i buscant el millor pas ens condueix fins dalt de la Roca Blanca.
En arribar-hi ens sorprèn el gran contrast que hi ha entre un costat i l’altre; ja que ens trobem davant d’un pendent herbat que baixa suaument fins el coll de Son, on pasturen plàcidament un ramat d’ovelles.
La vista des del cim és també extraordinària.
Baixem del cim pel pendent herbat i arribem al coll de Son, pel vessant de Cabanes ja veiem l’estany Negre i pel vessant de Son baixa una suau coma que algunes ressenyes fan servir per baixar del Tésol.
Seguidament reprenem la pujada tot seguint un corriol que ens deixa dalt del Tésol o Tesó.
Important vèrtex geodèsic amb una vista panoràmica més que remarcable. La Roca Blanca vista des d’aquest costat no té cap mena de semblança amb la imatge que ens oferia des del Pinetó.
És un cim que mereix, si el temps ho permet, una llarga estada panoràmica; és d’aquells indrets que quanta més estona estàs mirant vas descobrint i situant més estanys i cims. Per exemple els estanys superiors de Cabanes a primer cop d’ull no els veus, és a base d’anar-t’hi fixant que els acabes veient.
Finalment i molt a contracor hem d’abandonar aquesta talaia i emprendre la baixada.
No hi ha un camí clar per seguir, i molts rastres; és una pala tan ample que pots baixar-la per on vulguis, si pots seguir un camí molt millor, però sinó pots anar baixant lliurement. El problema està precisament a la part final de la baixada, quan arribes al bosc.
Hi ha traçats per tots els gustos, aquest traçat acaba entrant al torrent de les Cabanyeres per tal d’esquivar el màxim possible el bosc carregat de nerets que paulatinament van envaint tot l’espai.
Aquest torrent ens permet baixar molts metres sense entrebancs fins que pràcticament al final hi ha un curt ressalt, això em va obligar a sortir del torrent per la dreta i entrar al bosc primer seguint un petit rastre i després directament sense camí, trepitjant nerets per tal de poder baixar uns metres i tornar al torrent per sota el ressalt. Aquí s’acaben els nerets i el bosc ja que hem arribat a unes extenses i precioses prades per on passa un marcat camí.
Iniciem una llarga i memorable marxa per aquestes prades que son un formidable colofó per aquesta bonica excursió.
Anem baixant lentament, les prades es van succeint les unes a les altres, arribem a un collet i davant nostres segueixen les prades amb un seguit de petits estanyols, som a les Estanyeres; si no esperàvem que el paisatge encara podia millorar, anàvem errats, la caminada per la zona de les Estanyeres és també molt bonica.
Al final d’aquestes prades travessem el torrent i recuperem les estaques amb pintura groga que havíem abandonat dalt del Pinetó.
Seguim caminant, ara entrem en una zona on hi ha cledes pel bestiar; ja veiem la pista a pocs metres a l’esquerra, però el camí la va esquivant fins que hi acabarem enllaçant just a l’indret on hem iniciat la caminada.
HORARIS:
De la pista a l’indret de la Palomera al refugi Pla de la Font: 20mn
Del refugi Pla de la Font al coll i mirador de Fogueruix: 10mn
Del mirador al coll de la Serra del Pago: 25mn
Del coll de la Serra del Pago a dalt la carena: 35mn
De la carena al Mil Potros: 20mn
Del Mil Potros al Pinetó: 15mn
Del Pinetó a la Roca Blanca: 30mn
De la Roca Blanca al coll de Son: 15mn
Del coll de Son al Tésol: 25mn
Del Tésol al camí del peu de la pala: 1h 10mn
Del camí a l’inici: 35mn
TOTAL: 5h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada