Tuc Gran de Colomèrs o de Colomès, 2933 m, des de la vall de Colomès

Tuc Gran de Colomès el 17 de juliol del 1977

                                                                             

Tuc Gran de Colomès el 22 de juny del 2007

En primer lloc haig de fer constar que aquesta descripció correspon a una excursió realitzada el 21 i 22 de juny del 2007, per tant el traçat està dibuixat des de l’ordinador, i el camí real pot apartar-se’n lleugerament. És molt necessari llegir la descripció, tot i que l’itinerari és molt evident i està fitat. Així doncs en la pujada final haurem de mirar el traçat, però principalment seguir les fites i la intuïció.
També cal dir a principis de temporada (maig, juny i potser primers de juliol) haurem de necessitar portar grampons per remuntar i flaquejar les gairebé segures congestes de neu.

Excursió a aquest important i alt cim, situat a la capçalera de la regió lacustre del seu nom, a la gran carena divisòria que separa la vall d’Aran, al N, de la de Sant Nicolau, (Aigües Tortes) al S.
El pujarem per la via normal del vessant N, pel refugi i estanys de Colomès. Pel S trobem en el refugi de l’estany Llong una altre base d’accés al cim. Des d’aquest refugi podem pujar-hi, per l’estany de Bergús o pel la vall de Contraig.
A propòsit del nom de “Colomèrs”, a la guia del CEC “Pallars-Aran” de l’Agustí Jolis i Mª Antonia Simó, l’anomenen com a Colomès, i trobem a la pàgina 367, i en referència a aquest cim, la següent i interessant definició: “Ha rebut el nom de Charles Joseph Colomès, enginyer, nascut a Tarbes el 22 de setembre del 1799, fill de pares catalans, originaris de Vic.
El 15 d’agost del 1838, entrà per primera vegada a L’Estat Espanyol, per estudiar els passos i principals valls pirinenques, i inicia l’era dels grans viatges d’exploració i conquesta dels cims del Pirineu”.
Crec que és important intentar que no quedi en el més absolut oblit la història de l’exploració i conquesta dels cims del Pirineu, que està farcida d’anècdotes i de moments brillants.
És Colomèrs o Colomès? Deixo aquest interrogant obert, per si algú pot afegir-hi més informació sobre si la “r” és correcta o no.
Particularment, i degut a que vaig conèixer personalment a l’Agustí i la Mª Antonia en la confecció de la guia “Pallars-Alt Urgell” en la que vaig participar, m’inclinaria pel nom de Colomès, degut a la meticulositat en que tractaven cada una de les dades que sortien a les seves guies. Si l’Agustí i la Mª Antonia afirmaven que el cim havia rebut el nom de “Charles Joseph Colomès” és que n’estaven completament segurs. El que ha passat a posteriori amb el nom, ja son figues d’un altre paner.
Recordo les enrabiades de l’Agustí amb el nom del “túnel de Cadí” quan el túnel no té res a veure amb el Cadí; “és per sota el Moixeró, que passa el túnel”, deia tot enfadat l’Agustí, ....i tenia tota la raó.
Perquè se’n diu Cadí i no Moixeró? Perquè Colomèrs i no Colomès; El cim està al Baix Empordà, on hi ha el municipi de Colomers (sense accent)? Hi ha coloms per la zona dels estanys de “Colomèrs”?
La primera ascensió a aquest cim és desconeguda, ja que segurament hi deurien pujar caçadors o pastors, però la primera ascensió excursionista documentada és del 16 de juliol del 1880 per Gourdon amb G. Courrège i Ullastres. Ann. 1880, pàgines 273-278. (informació de la mateixa guia Pallars-Aran).
Gourdon, un altre explorador del Pirineu, que en la seva memòria tenim dos pics Gourdon, un pic Gourdon (o pic Noir) de 3034 metres al massís del Perdiguero, i situat completament dins del vessant francès; i l’altre al Pallars Sobirà, pic Goudon o Bassiero Oriental, de 2897 metres.
Però qui era Gourdon? Maurice Gourdon neix el 20 d’abril del 1847 a Nantes i mort, també a Nantes el 20 de març del 1941. Però s’enamorà del Pirineu i fitxà la seva residència a Luixon.
Gourdon, que era geòleg, era també un gran dibuixant, pintor i litògraf que va deixar centenars de documents, molts dels quals es troben al Museu del País de Luixon i altres, sobretot dibuixos originals de la Val d’Aran trets dels seus quaderns, van ser adquirits en una subhasta pel Conselh Generau d’Aran i es troben al Musèu dera Val d’Aran i a l’Arxiu Generau d’Aran.
Maurice Gourdon que també va ser un dels primers fotògrafs dels Pirineus, és doncs un referent cultural tan a Commenges com a la Val d’Aran i a tot el Pirineu.
Aquesta excursió la podríem dividir en dues parts ben diferenciades, ja que, tot i que son consecutives, no tenen res a veure una amb l’altre.
La primera part és una magnifica passejada entre els estanys que formen el cercle de Colomès; mentre que en la segona ens situem a l’alta muntanya, amb tarteres, canals, flanquejades i possiblement congestes de neu; per tant, tot i la passejada, molt concorreguda, de la primera part; però per a la segona part haurem d’anar amb l’equipament i la preparació necessària per a una sortida d’alta muntanya.
També és un cim d’una extensa i dilatada panoràmica; gaudirem d’una munió de cims i estanys.
Entre els cims, i per citar-ne alguns, veurem (si el temps ens deixa): l'Aneto, Besiberri, Montardo, Encantats, pica d'Estats, Subenuix, Perdiguero, Molières, Mont-roig, Certascan, Monteixo, Peguera, Montseny Pallars, Pessó, Mussoles. Entre els estanys, gran part dels del cercle de Colomès i els de Bergús i Contraig, aquests al vessant de Sant Nicolau.

Per a començar aquesta excursió ens hem de situar a Salardú i seguir la pista asfaltada que, seguint la vall d’Aiguamòg, mena als Banhs de Tredòs.
La pista segueix uns quatre quilòmetres més, però del 15 de juny al 15 de setembre el trànsit és restringit als vehicles autoritzats. Hi ha un servei de taxi que per 4€ et porten fins l’inici del camí al refugi i Estanh Major de Colomès.
A l’hivern, òbviament també està tallada, així que si volem anar, sense pagar, fins el final de la pista amb vehicle propi ens queden poques setmanes per a poder-ho fer (primers de juny amb neu, o finals de setembre sense neu).
Hi hauria una altre solució, que es practica en altres indrets, però que al nostre país no es contempla, que és fer pagar un peatge per a passar-hi (com per exemple la pista a l’ibon de Plan), o que fos de lliure circulació entre unes determinades hores (com per exemple l’accés als estanys de les Bulloses ó Bollosa).
Dic això, perquè, si les coses no han canviat, el primer servei de taxi surt a les 9h, una hora “molt escaient” per a començar una ascensió a un cim de gairebé 3000 metres.
Resumin: o t’obliguen a anar tard, o et veus obligat a dormir al refugi (si hi ha plaça) o si vols començar a caminar a l’hora que toca, has de menjar-te quatre quilòmetres més (4kms = aprox de 1h 15mn a 1h 30mn més de marxa).
Tampoc et queda l’opció d’anar amb la tenda o de fer bivac perquè també està prohibit perquè “malmets l’entorn”, com si la resclosa de Colomès, per exemple, “no malmetés l’entorn”.
Afortunadament aquesta excursió és de l’any 2007 i anar als estanys de Colomès encara no s’havia convertit en un negoci, sota la capa de vernís de la “sostenibilitat”.

Imaginem que som al juny o al setembre o hem pagat 4 € i som al final de la pista. Més que final de la pista, és l’indret on la pista fa un revolt de 180 graus per anar a buscar la vall de la Restanca.
D’allí mateix surt, a l’esquerra, un marcat i molt bonic camí que puja per dins del bosc (rètol indicador).
Després de la forta pujada inicial, el camí es fa més planer i veiem, una mica enfonsats a la nostra esquerra, els petits estanhs dera Lòssa.
Si volem anar al refugi de Colomès hem de girar a la dreta i seguir el camí que hi mena (hi ha rètol), però per anar directament al cim, no cal anar al refugi, seguirem el camí creuant el torrent que baixa de la presa i comencem a caminar paral•lels al torrent dera Muntanheta.
Forta pujada per a superar la graonada que amaga la cubeta dels estanys Clòto.
Arribem a la sortida d’aigües de l’estanh Clòto de Baish. El paisatge és una meravella.
El pas següent és arribar a l’estanh Long de Colomès, per a fer-ho tenim dues opcions, i totes dues es troben a l’esmentat estany.
Una opció consisteix en vorejar l’estanh de Baish i en arribar a la capçalera, girar a la dreta i seguir el camí que porta a l’estanh Long.
L’altre, més directa, consisteix en girar a la dreta només arribar a l’estanh de Baish i seguir un altre camí, que també porta al mateix estany.
Abans d’arribar-hi enllaçarem amb el GR-11 que ve del refugi de Colomès al port de Ratèra.
Seguim en uns paratges de gran bellesa. Arribats a l’estanh Long de Colomès, el revoltarem íntegrament per la seva vorera esquerra (la nostra dreta), pràcticament enganxat, també voregem l’estanh Redon i una mica més endavant arribem a l’estanh Obago, que també voregem per la seva esquerra.
Poc abans d’arribar a la seva capçalera ens trobem en una cruïlla de camins. El GR-11 segueix vorejant l’estany en direcció al port de Ratèra, però nosaltres girarem a la dreta per a seguir el camí, senyalitzat amb pintura vermella, que fa la volta al cercle de Colomès.
Ara el camí segueix pujant i ens apropa als estanys de Pòdo, però sense arribar-hi.
Deixem, doncs aquests estanys lleugerament a la dreta i seguim pujant per aquest gran i formidable “festival” d’estanys de totes mides.
Aviat deixem el camí de la volta als estanys i les marques de pintura vermella, que s’allunyen per l’esquerra, i seguim recta en direcció als estanys més alts de la zona.
Abandonant el camí dels estanys i la pintura vermella, també s’acaba el caminar per camins fresats i senyalitzats, ara pràcticament ens guiarem per les fites. D’aquesta manera ens apropem al gran estany de Ratèra de Colomès, que deixem una mica enfonsat a la nostra esquerra, i ens dirigim directament a l’estanh deth Cap de Colomès.
En arribar a aquest estany, fa estona que s’ha acabat el camí, i a partir d’ara també s’acaba la meravella de passejada que hem fet per la varietat d’estanys d’una part del cercle de Colomès.
Ara entrem de cop a l’alta muntanya, a les tarteres i/o a les congestes.
Per a situar-nos, ara tenim gairebé al davant el tuc Gran de Colomès i a l’esquerra el de Bergús i més a l’esquerra el de Ratèra (gairebé ja a la nostra esquena).
Entre el tuc Gran i el Bergús, molt més a prop del segon que del primer hi ha el Portau de Colomès, que és el pas natural entre els estanys de Colomès i el de Bergús a Aigües Tortes.
Entre el Portau i el tuc Gran hi ha una llarga cresta en la que hi trobem diferents bretxes que permeten igualment assolir la cresta. Cresta que per altre part és molt més vertical pel vessant N que pel S.
Novament tenim dues opcions per a seguir pujant. La primera, que és la més “suau”, si aquesta expressió és aplicable a la pujada que ens espera i que a la vegada és més llarga, és pujar fins el Portau,
La segona, i que és la que seguirem, consisteix en “tirar pel dret” vers alguna de les canals que porten directament a dalt la carena.
Així doncs, revoltarem l’estanh deth Cap de Colomès per la seva dreta (la nostra esquerra) i emprendrem la pujada directament en direcció S, per la tartera o congestes; ara ja no hi ha ni rastre del camí, i només podem seguir les fites o anar pujant per on puguem.
El traçat de l’itinerari en aquest sector és purament orientatiu i només serveix per a donar una lleugera indicació de la direcció a seguir.
A mesura que anem pujant pel fort pendent, anem observant una estreta, curta i inclinada canal que ens serveix de referència, ja que la bretxa per la que assolirem la carena és una mica més a la dreta d’aquesta canal.
Si ens hi fixem bé, veurem que la carena Bergús-Colomès, sortint del Bergús segueix en direcció SW fins un punt on gira més decididament a l’W. A la bretxa que hi ha just abans d’aquesta lleugera inflexió de la carena és on hem d’arribar.
Tal com ja he comentat, les altres bretxes també son accessibles, però aquesta és la millor, inclús hi ha traces de sender a la part final de la pujada.
En l’excursió que descric, vaig pujar per una canal i vaig baixar per aquesta, perquè una vegada a dalt la carena vaig veure-la més fàcil per a la baixada. Només faig un sol traçat, tant de pujada com de baixada.
Arribats a aquesta bretxa, de 2773 metres d’alçada (uns 50 metres més amunt que el Portau), la vista s’obre a la vall d’Aigües Tortes, i tenim el bonic estany de Bergús a sota els nostres peus.
A partir d’aquí ens mourem sempre pel vessant de Bergús. Veiem que del cim es desprèn un estrep en direcció S. En aquest estrep hi ha un marcadíssim coll; és el coll S de Colomès.
Aquest coll és molt important perquè ens permetrà assolir el cim sense cap dificultat.
Així doncs, en encaminarem vers aquest alt coll, i per fer-ho farem un flanqueig pel vessant de Bergús tan enlairats com pugem per una alta coma secundària de Bergús, on també hi ha uns petits estanyols.
Després del flanqueig haurem de fer una curta i forta pujada per assolir els 2873 metres per arribar al coll S de Colomès.
Ara canviarem el vessant i els estanys de Bergús donaran pas a la vall i estany de Contraix.
Aquest coll és un punt important per assolir el Tuc Gran de Colomès, ja que hi conflueixen totes les vies normals per arribar-hi. Aquí conflueixen els camins que venen de l’estany de Bergús, el que ve del Portau i el que puja per la vall de Contraix.
El vessant de Contraix ens permet superar còmodament els últims metres per un marcat camí.
Finalment, després d’haver caminat per tres vessants diferents, arribarem dalt del vèrtex geodèsic i formidable talaia del Tuc Gran de Colomès i podrem contemplar la seva dilatada panoràmica.
Una vegada hàgim fruit de l’extensa panoràmica, tornarem pel mateix itinerari de pujada.

HORARIS:
Del final de la pista a l’estany Obago: 1h
De l’estany Obago a l’estany de Pòdo: 30mn
De l’estany de Pòdo a la bretxa de la carena: 1h 20mn
De la bretxa de la carena al coll S de Colomès: 45mn
Del coll S al Tuc Gran de Colomès: 10mn
Del Tuc Gran de Colomès a l’estany de Pòdo: 1h 20mn
De l’estany de Pòdo al final de la pista: 1h 20mn
TOTAL: 6h 25mn

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta Tuc Gran de Colomèrs o de Colomès, 2933 m, des del la vall de Colomès