El bonic, desconegut i solitari pic dels Feixans del Prat o de Monestero és el pretext per a fer una fantàstica circumval•lació per les valls de Monestero i de Subenuix.
És una excursió que podríem dividir en dues parts ben diferenciades; ja que és una excursió plàcida durant les caminades per la vall de Monestero, on només cal seguir el concorregut camí dels Carros de Foc, i la part final de la de Subenuix, a partir de l'enllaç amb el camí que transcorre pel fons de la vall.
Entre mig d'aquestes dues zones "tranquil•les" hi ha una zona d'alta muntanya amb la costeruda pujada a la collada de Coter i posterior baixada, pràcticament sense camí, només guiats per les fites.
La pujada al cim des de la collada també segueix la mateixa tònica, car hi ha una primera pujada “tranquil•la” i una mica de cresta final que li dona un cert atractiu.
Aquest cim, tot i ser molt desconegut, tothom l’ha vist i fotografiat, ja que des de l’estany de Sant Maurici, a l’indret on hi ha la parada de taxis, on tothom fa la fotografia de l’estany amb el monòlit, al fons i una mica a l’esquerra li surten dos cims punxeguts, el primer és la Roca de l’Estany i el segon el Feixans del Prat.
La seva situació, a cavall de les valls de Monestero i de Subenuix li permet tenir una gran panoràmica local.
L’estany de Sant Maurici, només es veu parcialment, degut a que la Roca de l’Estany amaga la resta; però veiem els estanys de Monestero, de Subenuix i d’Amitges.
Menció a part mereix la vista dels Encantats que tenim al davant mateix. També tenim una perspectiva poc coneguda dels cims de Monestero, Peguera, Vidals, Sobremonestero, Morto i dels dos Subenuix, així com també de la trencada cresta de les agulles de Monestero.
Més llunyans també veiem els cims de Saboredo, Amitges, Bassiero, Montsaliente, agulles d’Amitges i de Bassiero, i com a teló de fons tenim la inconfusible vista del Monteixo. Aquesta és la vista en un dia en que les boires jugaven a tapar i destapar els cims; en un dia radiant la panoràmica segurament deu ser més extensa.
Per fer aquesta excursió vaig deixar el vehicle a l’aparcament del Prat de Piarró i em vaig permetre el dispendi econòmic que comporta pujar amb taxi fins l’estany de Sant Maurici, mentre que a la tornada vaig baixar a peu, ja que el camí de Sant Maurici al Prat de Piarró és molt bonic; per aquesta raó veureu que el traçat comença just a la parada dels taxis i acaba a uns metres de distància, just on comença el camí de baixada.
Situats doncs, a l’estany de Sant Maurici, cal seguir les indicacions al refugi Ernest Mallafré, que consisteix en seguir una pista; indicacions que no vaig seguir ja que volia revoltar una mica l’estany per un corriol que acaba desembocant igualment a l’esmentada pista; però és millor seguir la pista, ja que el corriol té una baixada final una mica pronunciada.
Arribats a l’esmentat refugi continuarem per la pista fins arribar a una cruïlla senyalitzada que indica el camí a l’esquerra vers la vall de Monestero.
Aquesta cruïlla serà d’anada i de tornada, hi tornarem a passar a la tornada.
Ara seguim el transitat camí de la ruta dels “Carros de Foc”, per tant és un camí molt fresat i senyalitzat, que va endinsant-se en la bonica vall de Monestero.
Realment és una vall d’una gran bellesa, plena de petites pujades, seguides de replans amb grans prades, amb unes vistes molt boniques i amb els Encantats que sembla que et vulguin caure al damunt.
Aquesta bellesa queda, a estones, trencada per uns taulons de fusta que hi ha al terra marcant el camí en els indrets on hi una mica d’aiguamoll, “no fos cas que es mullessin les sabatilles esportives, últim model”.
Després d’una estona de caminar arribem a la sortida d’aigües de l’estany de Monastero.
D’aquest estany contrasta l’esmentada sortida d’aigües, entremig de blocs amb les prades i aiguamolls que hi ha a l’altre banda.
És un petit estany, amb el nivell variable degut a la evaporació.
Cal estar atents al traçat i al punt d’interès, perquè aquest estany no surt en el mapa dels Pirineus o de Catalunya que tenim al wikiloc, com a únic mapa sense connexió.
Sobre la pujada al cim hi ha poca informació, començant per la guia “Pallars-Aran” de l’Agustí Jolis i la Mª Antonia Simó, guia de obligatòria consulta quan vas per aquests mons de déu, ja que cal buscar aquest cim a l’itinerari 212 i poca informació et dona, a part d’esmentar que la primera ascensió excursionista coneguda és del 21 de juliol de 1933 per Ramon de Semir. Les altres informacions que he pogut trobar pujant al coll de Coter directament des de la sortida d’aigües de l’estany girant a la dreta i remuntant un fort pendent, primer per dins del bosc; a mi em va semblar, mirant el mapa, que des de les prades de l’entrada d’aigües de l’estany el pendent era més suau i per terreny més obert.
Així que vaig revoltar l’estany i passada l’entrada d’aigües hi ha un pal indicador; allà vaig abandonar el camí de la “Carros de Foc” i vaig girar a la dreta per tal de començar a superar els pendents que duien al coll de Coter (que s’intueix des d’aquest indret).
Òbviament és una pujada sense camí, ni fites, però el terreny permet anar pujant sense cap complicació, sortejant per on vulguem alguns blocs que podem trobar.
El pendent és fort i sostingut; sobre la cota dels 2350 metres aproximadament intueixo que soc sobre el “camí” que ve directament des de la sortida d’aigües de l’estany. Vist des d’aquesta alçada, potser m’hages pogut estalviar la vorejada de l’estany, ja que la pujada si fa o no fa és la mateixa que he fet des de l’altre punta de l’estany.
Ara ja hi ha fites, que permeten anar pujant amb una mica més de comoditat. La colada de Coter és d’aquelles que té un parell de falsos colls, doncs quan creus que ja hi ets, resulta que és una mica més endarrere. Aquests falsos colls van seguits de petits i bonics replans; inclús quan ja ets al coll, hi ha un replà que t’obliga a pujar una mica més per a veure l’altre vessant.
Parlant de l’altre vessant (el de Subenuix) la primera impressió és de no poder-se baixar; però és una falsa impressió, ja que no hi haurà cap problema per a baixar-hi.
Però, centrem-nos ara en el coll de Coter.
És un ampli i herbat coll que permet passar d’una vall a l’altre, i situat a la trencada carena que es desprèn del pic de Morto; les agulles de Monestero impressionen. La Torre de Monestero l’hem anat veient mentre pujàvem, és una vertical mola de roca, així com les agulles Central i Petita dels Feixans. L’escalada d’aquestes agulles i la Torre estan perfectament descrites en els itineraris 213 i 214 de l’esmentada guia “Pallars-Aran”, inclús amb un croquis de les seves vies d’escalada.
Però el nostre objectiu és a l’altre costat de la collada. Un ampla pendent d’herbei sembla portar directament al cim.
Ens podem permetre la “frivolitat” de deixar la motxilla a la collada, ja que la pujada al cim serà “joc de poques cartes”.
Remuntem el pendent d’herbei i en arribar-hi al capdamunt la carena s’aplana, s’estreny i es trenca. Davant nostre apareix una plana aresta, bàsicament de blocs que ens posarà una mica d’emoció a la pujada final.
Justet arriba a grimpada. Els primers metres consisteix en un flanqueig, pel vessant de Subenuix, molt a prop del fil de la cresta, després pugem a la cresta i la resta la farem pel vessant de Monestero; com en el coll, quan creiem que ja hi som, ens apareix el cim uns metres més endavant, que també superarem pel mateix vessant; pràcticament no haurem fet servir les mans.
El cim no és gaire ampli, però permet estar-hi còmodament instal•lat.
Gaudirem àmpliament de la panoràmica i tornarem per on hem vingut fins el coll de coter; recuperarem la motxilla, si és el cas, i ens abocarem al vessant de Subenuix.
Només entrar-hi ja veiem unes fites i una traça de camí que van perdent alçada amb lleugera tendència a anar per la dreta.
La primera part de la baixada, tot i el pendent, potser és la més còmoda, ja que a mesura que ens apropem al fons de la vall, també ens apropem al gran tarteram que el cobreix.
Però el camí i les fites son sabies, i, tot i que a estones entrarem a la tartera, la majoria de la baixada les fites i el rastre de corriol van buscant els trams d’herbei que hi ha entre les pedres, sempre per la dreta, sense entrar en cap moment en el fons de la vall.
Està perfectament fitat, si no veiem cap fita, és que no anem pel bon camí, el traçat d’aquesta descripció no perd en cap moment el corriol i les fites; per tant entre el traçat, les fites i el petit corriol, baixarem millot del que pot semblar.
Més avall apareixen ja extensions d’herbei més grans i també es veu el camí que remunta la vall de Subenuix.
Finalment ens ajuntem amb aquest camí, i aquí s’acaba la part “d’alta muntanya”, ara ja només resta seguir aquest marcat camí. Primer en apareix l’estanyet Superior de Subenuix, un veritable “oasis” d’aigua després de molta estona entre pedres. Seguim baixant i voregem l’estany de Subenuix, molt gran i bonic; primer estem força metres per sobre, però més endavant el camí s’acosta molt al nivell de l’aigua.
O a l’estanyet Superior o al de Subenuix son uns bons indrets per a fer-hi una bona aturada.
El camí segueix baixant i finalment tenim una espectacular perspectiva de tot l’estany de Sant Maurici, seguidament enllacem amb el camí del Porterró i seguint-lo en direcció baixada arribem a la cruïlla de l’inici i posteriorment al refugi Ernest Mallafre (a aquest hi arribem després d’una “traïdora” pujada final).
D’aquí a l’estany de Sant Maurici i donem per acabada aquesta bonica circumval•lació per les boniques valls de Monestero i Subenuix.
HORARIS:
De Sant Maurici al refugi Ernest Mallafré: 10mn
Del refugi Ernest Mallafré a l’estany de Monestero: 1h
De l’estany a les prades de l’entrada d’aigües: 15mn
De l’entrada d’aigües a la collada de Coter: 1h 20mn
De la collada de Coter al pic dels Feixans del Prat: 20mn
Del cim novament a la collada: 15mn
De la collada de Coter a l’estany de Subenuix: 50mn
De l’estany de Subenuix al refugi Ernest Mallafré: 45mn
Del refugi Ernest Mallafré a Sant Maurici: 10mn
TOTAL: 5h 05mn
NOTA: per acabar, qui era l’Ernest Mallafré?: L’Ernest Mallafré, en poques paraules,va ser un precursor de l’escalada moderna, i uns dels fundadors del CADE del CEC, i que va escruire un llibre titulat “Escalada” que a la seva època va ser pioner en la descripció dels “nous” mètodes d’escalada, on explica, per exemple, els nusos, les posicions, els anclatges,....
Entre les seves “primeres” per destacar-ne només una: la primera al Mallo Firé als Riglos.
Va morir víctima d’una allau el 31 de desembre del 1946.
També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta Sant Maurici, pic dels Feixans del Prat o de Monestero, 2697m, anada per la vall de Monastero i tornada per la de Subenuix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada