Era Forcanada ó Malh des Pois, 2879 i 2882 metres, per la vall del riu Nere

 

 

 

 

 

 

En primer lloc haig de dir que aquesta descripció correspon a una excursió realitzada el 9 i 10 de juliol del 1994, per tant el traçat està dibuixat des de l’ordinador, i el camí real pot apartar-se’n lleugerament. És molt necessari llegir la descripció, tot i que l’itinerari és molt evident i està fitat. Així doncs en la pujada final haurem de mirar el traçat, però principalment seguir les fites i la intuïció. 

La Forcanada és un cim molt destacat i característic de la Vall d’Aran, la blancor de la pedra i l’esvelta silueta no deixa indiferent. 
Aquesta atracció és la que va sentir el seu primer conqueridor, l’Alfred Tonnellé, que, juntament amb Lafont, la va assolir l’1 d’agost del 1858. Per cert, el proper coll Alfred, precisament porta aquest nom en memòria d’en Tonnellé, que va morir d’una pulmonia als 26 anys i 45 dies després d’haver-ne assolit el cim. La fascinació que sentia per aquest cim feia escriure-li versos com aquest: “Forcanada, bella novia, per què resplendeixes serena i radiant a la llum del matí”, vers escrit en alemany (tot hi haver nascut a França), per tant les rimes cal buscar-les en el text original, que es troba en el llibre “Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi de la France” (Tours Mame 1895, edició original i Edicions R. Gazagne, 1925). 
Del viatge de l’Alfred Tonnellé al Pirineus també han quedat altres obres com: 
“Aux Pyrénées en 1858” Edicions Beraldi, 1901 
“Lettres à sa mère écrites pendant son voyage aux Pyrénées en 1858” per Les amis du Musée Pyrénéen, Lourdes, 1967. 
Humilment, també vaig fer una “aportació” a la Forcanada escrivint un article, de la meva excursió, a la revista Muntanya, que fou publicat en el número 806, any 1996, pàgines 157 a 163. 
Gràcies a aquest article puc refrescar la memòria per escriure aquesta ressenya, i transcriure’n alguns paràgrafs. 
Per a començar, i per a situar-nos a l’any 1994, just en el dies de l’excursió, es produïa un fenomen astronòmic al llunyà planeta Júpiter, ja que en aquells dies i queia el cometa Shoemaker-Levy9, produint uns efectes fins aquells moments totalment desconeguts per als científics que des de tots els observatoris del món contemplaven aquell succés 
En el moment d’escriure aquesta ressenya, juliol del 2019, s’està commemorant el 50è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna, doncs quan pujava a la Forcanada faltaven pocs dies per a commemorar-ne el 25è. 

La Forcanada és un cim voltat de vies d’escalada, tant en roca com en glaç (aquest principalment pel seu corredor NW), i no hi ha cap camí “fàcil”, però té el seu “taló d’Aquil•les” en forma d’un llarg pendent que permet arribar a la carena cimera sense gaires dificultats, tot i que el desnivell és considerable. Aquesta via d’accés no és visible des de la vall del riu Nere, i des d’allí la muntanya sembla infranquejable; és des del pic de la Gerbosa, situat davant per davant de la Forcanada, on podem observar clarament aquesta ruta de pujada. 

Un cim amb aquestes característiques i que dona als quatre vents té la panoràmica assegurada. 

Cim que consta de dues cotes molt properes i de gairebé la mateixa alçada, unides per un coll o “enforcadura” que és el que li dona el nom. 
És un cim, que hi vagis per on hi vagis, l’aproximació és llarga. A part de la vall del riu Nere, des de la vall d’Aran també podem anar-hi des de l’Artiga de Lin i per la vall de Mulleres, des del refugi de Molières, pel coll de la Gerbosa i també des del refugi de la Renclusa per la vall de l’Escaleta i coll Alfred. 
A la sortida de l’estany deth Hòro hi ha un “uelh” que engolleix tota l’aigua del torrent, per tant hem de tenir present que des de que deixem el vehicle al final de la pista fins l’estany (més de dues hores) no trobarem gens d’aigua en tot el recorregut. 

Per a situar-nos a l’inici de la caminada hem de seguir una pista que arrenca, a la dreta de la carretera, uns metres abans d’un petit túnel seguit de l’últim marcat revolt abans de la boca N del túnel de Vielha en sentit sud, o el que és el mateix, a l’esquerra, uns metres desprès del primer revolt pronunciat seguit d’un petit túnel que hi ha a la sortida de la boca N del túnel de Vielha, si anem en direcció nord; entre els kms 157 i 158 de la N230. 
L’estat de les pistes canvia d’un any a l’altre, en aquesta excursió, l’estat no era massa bo, però els dos quilòmetres aprox. els vaig fer amb un vehicle normal, i mentre em preparava per a caminar va arribar-ne un altre amb dues parelles que anaven a escalar-ne l’aresta E, i que també anàvem en un vehicle normal. Però d’això fa 25 anys i pot haver canviat a millor o a pitjor. 

Ara passo a transcriure la descripció del camí fins l’estany que vaig fer a l’esmentat article a la revista Muntanya: 
“La vall del Nere, no l’havia remuntada mai, però no semblava ser gaire diferent d’altres valls del Pirineu. Però m’equivocava de mig a mig, car no hi ha ni gota d’aigua. Vull remarcar que aquesta expressió no és cap exageració; no hi ha ni gota d’aigua, i això a ple mes de juliol, carregat amb un armari on podem trobar una tenda, un piolet i uns grampons, a més d’altres estris muntanyencs, pot representar un gran contratemps. 
Però jo, ignorant aquesta particularitat de la vall del Nere, vaig començar a remuntar-la, travessant primer un bosquet, tot seguint un marcat camí, que després comença a esquivar una immensa i llarga tartera; però el corriol troba sempre els millors passants, anant d’un costat a l’altre de la vall, i d’aquesta manera el pas per la tartera es fa menys feixuc. 
Afortunadament, el cel està força tapat i unes escarransides gotes fan, molt aviat, acte de presència; però cauen amb tan poca insistència que no costa gaire endevinar que aquell plugim no té gaire futur. 
Trenta-cinc minuts després d’haver començat a caminar, arribo a un planell, situat a 1750 metres, aproximadament, que es troba just al peu de la llarga i costeruda pujada al port Vell deth Hòro, el qual comunica amb la vall de Molières. 
És un planell ple de matolls i pedres on no hi ha cap mena de prat. Ací ja vaig començar a arrufar el nas, perquè em va sorprendre no trobar-hi cap mena de curs d’aigua. 
Els quatre núvols que havien ocasionat l’escarransida pluja començaven a trencar-se i les primeres ullades de sol m’anunciaven que passaria set. 
A la sortida del pla hi ha (o hi havia) dues plaques clavades en una roca en recordança d’un tinent de l’exèrcit de l’estat espanyol mort d’accident l’any 1993. 
A continuació m’esperava una forta pujada per a superar una primera graonada. 
En arribar al capdamunt, la vall continuava impertorbable, és a dir, llarga, tarterosa i mancada de qualsevol gota d’aigua. El sol ja feia estralls, i la meva pobra figura avançava amb més pena que gloria per aquell oceà ... de pedres. 
Una nova pitrada va servir-me per a superar una nova graonada, més curta que l’anterior. 
Després la vall seguia fidel a les seves característiques definides anteriorment. Només podia observar una petita variació, que consistia en l’eixamplament progressiu de l’horitzó; ja s’endevinava el coll de la Forcanada i molt aviat podria començar a contemplar-ne el cim. 
Si abans he comentat que la meva figura era “pobra”, ara havia assolit ja l’estat de “lamentable”. 
El fet de portar la tenda dóna una llibertat absoluta per a poder-te instal•lar allà on vulguis, només hi ha una condició, i és que a l’indret escollit ha d’haver-hi aigua. 
Però la vall del Nere m’obligava a seguir pujant fins a trobar un indret amb aigua per a poder-m’hi instal•lar; i aquest, tal com anava veient , seria l’estany, que semblava no existir, ja que per més graonades, repetjons i repetjonets que superés no apareixia mai. 
No hi ha mal que duri cent anys! I finalment el meu calvari per la vall del Nere es va acabar en arribar a l’Estanh deth Hòro. 
L’indret de l’estany ofereix un canvi sobtat, sorprenent i gairebé miraculós. La pujada desapareix i arribem a un pla magnífic i immens, les pedres donen pas a una catifa de gespa i l’aigua apareix per tots els racons; per tot arreu baixen rierols que, ordenadament, desemboquen a l’estany. 
Un curt riuet surt de l’estany, en direcció a la base dels contraforts del pic de la Gerbosa, i allí desapareix completament en un “uelh” i ocasiona la sequedat absoluta de la resta de la vall. 
Una vegada ja tenia la tenda plantada, van aparèixer les figures de les dues parelles que pujaven darrere meu, les quals en arribar a l’estany, van abocar-s’hi per apaivagar la set que amb tota seguretat també els cremava la gola. 
La imatge de la Forcanada imposa i l’indret és ideal per a acampar-hi. 
A la posta de sol la temperatura va baixar sobtadament i es va girar un ventet lleuger que va impedir-me muntar el sopar a la intempèrie. El cel era completament estelat, amb aquella brillantor i intensitat de milers d’estels que ja tan sols podem trobar en indrets semblants. 
Em vaig posar a dormir pensant en els efectes que tindria sobre la Terra un atac de meteorits semblant al que estava patint en aquell moment el pobre planeta Júpiter; tan concentrat estava amb les meves cabòries que no vaig donar importància als cops de vent que cada vegada petaven amb més virulència contra la lona de la tenda. 
La meva desconnexió amb el regne del conscient no va durar gaire, car molt aviat em vaig despertar; semblava que em toquessin el cap. Mig adormit vaig començar a palpar per saber què tenia damunt del cap, i em vaig adonar que era el sostre de la tenda que per la força del vent s’aixafava fins a tocar a terra. 
La meva situació de semiinconciència, ajuntada amb aquella estranya sensació d’elements naturals desfermats damunt el meu cap, van començar a fer-me veure causes sobrenaturals a aquell fenomen. 
Potser els científics s’havien equivocat i els efectes dels impactes del cometa Shoemarker-Levy9 arribaven a la Terra? (cal dir que els efectes sobre l’atmosfera de Júpiter s’havia previst que bàsicament serien en forma de fortes ventades). Podia ser que aquests efectes fossin tan descomunals que arribessin fins la Terra i que, per tant, la meva modesta tenda estigués en mig d’aquell guirigall? 
Enmig d’aquell terrabastall em va venir a la memòria parts del vers del meu avant-passat, en Pere de Tera i Fanals, intitulat precisament “Nit de vent”: 
“Com xiscla, com bufa/ com passa rabent!/ les bruixes el duen,/ que és vent de ponent” 
Però potser no són les ventades de Júpiter, sinó l’esperit d’Alfred Tonnellé que vol foragitar d’aquell indret un mal excursionista com jo! 
Potser les altres dues tendes estan encalmades i només és sobre la meva que l’Alfred Tonnellé bufa amb totes les seves forces!, 
“Regolfa, rebufa,/ no sap on sortir,/s’aixeca, bramula,/ i fa espaordir. 
Branda les campanes;/ torba un somni dolç;/ porta un núvol d’aigua;/ n’aixeca un de pols 
La terra, espantada,/ el deixa passar;/ dels boscos davalla;/ i fuig mar enllà” 
.... seguia recitant el meu avantpassat! 
Van passant les hores i ni el cometa, ni l’Alfred Tonnellé, ni el vent, no van aconseguir trencar la meva modesta tenda; la seva flexibilitat va quedar àmpliament demostrada. 
“O nit poderosa!/ O vent maleit!/ que em duus amb la fosca/ esglai i neguit 
Revoltes,/ tenebres,/ bruixes i bruixots,/ deliris i espectres,/ xiscles i ocellots.. 
I la ciutat calla,/ i al mon sóc tot sol!/ La nit mai s’acaba!../Quan sortirà el Sol?” 
Fent-me aquesta darrera pregunta d’en Pere de Tera vaig aconseguir quedar-me adormit. 
El nou dia no va tardar gaire en arribar i vaig disposar-me a començar la pujada a la Forcanada sota una forta ventada. 
En començar a caminar puc veure des de l’exterior l’efecte que fa la tenda abatuda per la força del vent. 
En passar pel costat de les dues tendes que hi ha més amunt tinc la sensació que ni es mouen. Deu ser una coincidència que en aquell moment només bufi un lleuger ventijol? 
La pujada al coll de la Forcanada s’ha de deixar a la dreta per a seguir la vall del riu Nere i situar-se ràpidament a l’estanyet superior o de Molières. 
Tot el fons de la clotada era cobert de neu. Així, doncs, vaig anar alternant el pas per damunt la neu amb el pas enfilat pels marges quan el pendent de neu era massa pronunciat, per mandra de posar-me el gampons. 
D’aquesta manera vaig quedar situat en un sector de la vall força pla, just sota la graonada final de la vall que ens deixaria al coll Alfred. 
Aquest replà és situat també al peu de la llarga canal que mena directament a la bretxa de la Forcanada; però l’inici d’aquesta canal no es gaire evident i cal haver-s’hi fitxat abans per a situar-se correctament al lloc més apropietat. 
Aquesta canal és la bessona de la feréstega, dreta, llarga i gelada canal del vessant N, a la qual queda unida per l’esmentada bretxa de la Forcanada. 
La canal per la que pujarem no té rés a veure amb l’altre; perquè és molt ampla i, deixant de banda les congestes, la resta és plena d’herbei; l’única semblança és el pendent; encara que el de la vessant N és més pronunciat, el de la canal S no es queda gaire enrere. 
La pujada per la canal no té gaire història perquè és una ascensió sostinguda; al començament no es veu el cim, però, a mesura que anem pujant, el panorama es va obrint i comencen a aparèixer cims. 
Abans de la pujada final a la bretxa, el pendent ens ofereix un petit replà, on hi ha un curiós avenc, que consisteix en una perfecta circumferència oberta al mig de l’herbei en forma d’embut. 
Al SW de la bretxa hi ha un petit bony a la carena que l’uneix al coll d’Alfred. D’aquest bony surt un petit estrep en direcció S, on hi ha situat aquest avenc. 
S’ha de remuntar aquest curt estrep, en el qual hi ha una bretxa poc marcada. Aquesta bretxa és el pas natural per on hauríem de passar si vinguéssim del coll d’Alfred. 
Aquesta petita bretxa i la bretxa de la Forcanada estan separades per molt pocs metres. 
Finalment en arribar a la bretxa de la Forcanada vaig poder abocar-me al vessant N i poder contemplar la canal de l’altre costat. 
A la bretxa de la Forcanada m’esperaven novament les ventades, de les que fins ara havia estat protegit per la mateixa muntanya. 
L’esperit d’Alfred Tonnellé em donava la benvinguda, o m’avisava que no abaixés la guàrdia perquè estava profanant els seus últims dominis. 
La sortida de la bretxa vers el cim és situada al vessant S (vall del Nere) i no és gens difícil, només cal grimpar per uns blocs de pedra per a situar-se en una fàcil canal que en quinze minuts et deixa a la punta S de la Forcanada, de 2879 metres. 
Aquest cim és simplement un loc de pas; només cal baixar uns quants metres per a remuntar en deu minuts (sempre pel vessant S) el pendent final del cim. És més dret el pendent de la punta S que el pendent final. 
Finalment, i amb el permís d’Alfred Tonnellé, arribava al cim de la Forcanada, de 2882 metres, i omplia d’aquesta manera un forat important del meu currículum. 
En arribar al cim era força d’hora i vaig buscar un paravent per a passar l’estona i esperar que la lluny arribés al fons de les valls. 
En l’hora llarga que hi vaig romandre vaig veure l’estanh deth Hòro i la vall del riu Nere, l’estany dels Puis i el pla de l’esquerra de l’artiga de Lin, tot el rosari d’estanys de la vall de l’Escaleta i el pla d’Aigualluts, a més a més de tenir l’Aneto i tot el seu massís pràcticament a primer terme. A tota aquesta visió panoràmica calia afegir-hi els cims més propers a la Forcanada, com el pic de les Salenques i tota la seva cresta, el de Barrancs, d’Aigualluts, Molières, cap deth Hòro, Gerbosa, Feixan, Mall de l’Artiga, i d’altres una mica més llunyans com la tuca Blanca de Pomero, Mina, Salvaguarda, tuc del Port de Vielha, Sarraera, Besiberri, Mall Pintrat, Bom, Malpàs, Perdiguero, Posets, Crabioles, Baquo i un llarg etcètera. 
Destaca però la formidable perspectiva del massís de la Maladeta i particularment del pic d'Aneto que per efecte òptic sembla tenir l'estany Superior de l'Escaleta als seus peus. 
Arraulit entre unes pedres del vessant N, vaig anar assaborint lentament l’espectacle que m’oferia el panorama, mentre anava recitant fragments del vers d’en Pere de Tera intitulat “Himne dels Poetes” llorejat en els Jocs Florals de Sant Gervasi, de l’any 1914: 
“...som els alegres caminants,/ dels cims baixem cap a les planes;/ portem al cor de la ciutat/ la fortitud de les muntanyes. 
Dels cims portem la serenor,/ la pulcritud de les congestes,/ la immensitat dels horitzons/ i el gran misteri de les selves. 
Sabem del sol les resplendors,/ en tot moment miraculoses;/ l’alba jocunda, sempre d’or;/ la melangia de les postes; 
El blau sens màcula del cel;/ les nuvolades indecises;/ la quietud dels jorns de neu,/ i les tempestes que es congrien. 
Sabem de l’aigua els dolços cants/ dintre la balma, entre la molsa;/ quan en cascades salta avall,/ fugint al riu que se l’emporta,/ planes enllà, traçant d’argent/ una ampla cinta en ziga-zaga.” 
Precisament “planes enllà” havia de travessar jo per a tornar a casa i per aquesta raó havia de donar per acabada la meva estada en els dominis d’Alfred Tonnellé. 
Si a la pujada havia esquivat les congestes perquè la neu era massa dura, ara ja havia perdut una part d’aquella duresa de primeres hores del matí i vaig llençar-me en un ràpid descens fins el fons de la vall. 
En tornar a passar pel costat de les dues tendes vaig veure que una de les dues noies s’hi havia quedat, i em va dir que “havent passat tan mala nit per culpa del VENT”, havia desistit d’escalar la Forcanada. Això en el fons em va consolar, perquè el vent havia bufat igual per a tots! 
En aquells moments els seus companys eren tres diminuts puntets en plena aresta E de la Forcanada. 

No voldria que les meves referències a Alfred Tonnellé fossin preses d’una manera frívola, ja que fou, tot i la seva curta vida, un personatge molt singular. 
En Jean Escudier en el seu llibre “L’Aneto i els seus homes” hi dedica set pàgines. 
És probable que alguna vegada ens hagem preguntat qui va ser el primer en pujar a aquell cim on ens trobem. Per conèixer la seva història és imprescindible tenir el llibre esmentat. 
Molts dels conqueridors dels cims no varen deixar-ne constància escrita, no va ser el cas d’en Tonnellé, que deixar moltes notes i que la seva família va saber guardar. 
En Beraldi escrivia sobre la definició del perfecte pirineista, i ho definia com: “Si escriu sense pujar-hi, no pot fer res. Si puja sense escriure, no deixa res. Si puja i relata amb sequedat, no deixa més que un document que pot tenir, certament, un gran interès. I si –cosa rara- puja, escriu, sent i deixa un veritable llibre, és admirable”. 
Per acabar vull fer una breu ressenya d’en Tonnellé, al llibre d’en Jean Escudier la trobareu ampliada. 
Louis-Nicolas-Alfred Tonnellé neix a Tours el 5 de desembre del 1831. Un cop acabats els seus estudis, es consagrà desinteressadament a l’estudi de la història de l’art i la filologia. Féu diversos viatges a Alemanya, Anglaterra i finalment als Pirineus. De retorn d’aquest viatge, el 14 d’octubre del 1858, moria a Tours als vint-i-sis anys (la Forcanada fou assolida l’1 d’agost, és a dir 75 dies abans de la seva mort d’una febre tifoidea). 
A nou anys parlava anglès; a dotze l’alemany; meresqué el primer premi de dissertació llatina al Concurs General de 1850; llegia Aristòtil i Plató en original; era batxiller de ciències i llicenciat de lletres; interpretava Beethoven i Mozart al piano; passava a les sales del Louvre els seus diumenges d’hivern, i els mesos d’estiu recorrent les exposicions de pintura i els museus d’Europa. De la seva estada al Pirineu, a part de la Forcanada, també assolí altres cims, entre ells l’Aneto i va ser el segon en assolir el Crabioles (després de Lezat, que ho havia fet pocs abans), al descens va fer la primera travessia del coll de Crabioles. 
Tonnellé deixà Luixon el 17 d’agost, a cavall. El dia 19 arriba a Gavarnia, travessa la bretxa de Rotllan i baixa a Goriz. Aquella nit no està pas sol a la cabana: un turista comparteix amb ell aquell alberg “horrible”: és alt i prim, molt distingit i simpàtic: és el comte Henry Russell! 
Tonnellé té vint-i-sis anys i està al final de la seva vida, mentre que Russell en té vint-i-quatre i està a punt de començar una nova etapa en la descoberta del Pirineu. Quin encontre tan casual! Sense saber-ho, s’estaven passant el testimoni de la cursa per relleus sense fi que és l’estudi, el coneixement i la divulgació de la muntanya! 
Potser m’he esplaiat massa en la història d’en Tonnellé, però crec que és interessant recordar que tots els cims més alts del Pirineu tenen una història al darrere seu gairebé oblidada i desconeguda. 

HORARIS: 
Del final de la pista al peu del coll Vell deth Hòro, 1750m aprox.: 35mn 
Del peu del coll Vel deth Hòro a l’estany deth Hòro: 1h 40mn 
De l’estany deth Hòro a l’estanyet de Molières: 25mn 
De l’estanyet deth Hòro a la bretxa de la Forcanada:1h 30mn 
De la bretxa de la Forcanada a la punta S de la Forcanada: 15mn 
De la punta S a la Forcanada: 10mn 
De la Forcanada novament a la bretxa: 15mn 
De la bretxa a l’estanyet de Molières: 55mn (hi havia congestes per a baixar més ràpid) 
De l’estanyet de Molières a l’estany deth Hòro: 20mn 
De l’estany deth Hòro al final de la pista: 1h 35mn 
TOTAL: 7h 40mn 

NOTA FINAL: 
Per acabar, repeteixo la introducció referent a que aquesta descripció correspon a una excursió realitzada el 9 i 10 de juliol del 1994, per tant el traçat està dibuixat des de l’ordinador, i el camí real pot apartar-se’n lleugerament. És molt necessari llegir la descripció, tot i que l’itinerari és molt evident i està fitat. Així doncs en la pujada final haurem de mirar el traçat, però principalment seguir les fites i la intuïció.

També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta Era Forcanada ó Malh des Pois, 2879 i 2882 metres, per la vall del riu Nere

          

 

 

 

 

       

  

 

       

 
 

 

 

 

 

 

La Forcanada (punt vermell) des del Besiberri N, el 30 de setembre del 1971