Excursió a aquest solitari satèl•lit de la pica d’Estats, però situat a un vessant de la Pica on només pots arribar-hi des de la mateixa Pica, desgrimpant la cresta al pic Gabarró, o des de l’estany d’Estats, per la vall de la Conca Gelada, camí fàcil, però dur.
Aquest cim té la particularitat de ser la primera elevació de més de tres-mil metres venint de la Mediterrània ó l’última venint de l’Atlàntic. Un fet que la gran majoria d’excursionistes desconeix.
Normalment és un cim de pas venint del Canalbona, camí de la Pica; vegis: https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/volta-a-la-pica-destats-per-lestany-fondo-canalbona-pica-montcalm-i-sotllo-10326534 pujant per l’estany Fondo o Fons
ò
https://es.wikiloc.com/rutas-alpinismo/volta-a-la-pica-destats-per-lestany-dareste-canalbona-pica-montcalm-i-sotllo-13925765 pujant per l’estany d’Areste
Tots dos itineraris son variants de la “via Gabarró” que precisament és la que hi puja per la Conca Gelada.
Així doncs aquesta descripció és per a donar a conèixer aquest cim, i si la pujada a la Pica es fa massa llarga, sempre queda l’alternativa de pujar a aquest 3000 fàcil.
Aprofitarem l’excursió per a revoltar completament el bonic estany Occidental de Canalbona també conegut com “l’estany Més Alt de Catalunya” situat a 2875 metres d’alçada, ja que des de la seva sortida d’aigües es gaudeix d’una gran panoràmica; però tampoc és necessari revoltar-lo per a pujar al cim.
Des del cim es contempla una gran panoràmica, menor que des de la Pica, ja que aquesta ens en tapa una part. Però veiem gairebé tots els cims de la Vallferrera i part dels de la de Cardós i els estanys de Sotllo, Estats, Fons, Occidental de Canalbona, i del solitari estany occità de Canalbona, que fins no fa gaires anys estava glaçat tot l’any, i que actualment només conserva una petita congesta a la capçalera, també podem contemplar algun dels estanys de la Coma de Sotllo.
Per a situar-nos a l’inici de l’itinerari cal anar fins el poble d’Àreu, i allí seguir la pista, l’estat de la qual pot variar d’un any a l’altre, però que normalment és transitable per a tota mena de vehicles, fins arribar a l’aparcament de la Molinassa, on hi ha habilitat un ampli aparcament.
Comencem a caminar seguint la pista que segueix fins el pla de Boet, però barrat el pas als vehicles no autoritzats.
Només començar a caminar una curta drecera ens estalvia un revolt de la pista.
Seguim la pista i en pocs metres arribem a l’aparcament dels guardes del refugi, just en aquest indret, a la dreta de la pista encara podem distingir les ruïnes de l’antiga cabana de carabiners.
Uns metres més i arribem a la cruïlla on un pal indicador ens assenyala l’inici del camí al refugi.
Deixem la pista i seguim el camí de l’esquerra que immediatament travessa el riu per una palanca de fusta.
Seguim l’ample camí, adaptat per el quad del refugi, arribem al torrent d’Areste, que travessem per una nova palanca, l’antiga va desaparèixer amb el fort allau del 2015, i que va passar fregant el refugi.
Creuat el torrent d’Areste immediatament arribem al refugi guardat de Vallferrera.
Podem proveir-nos d’aigua a la font que hi ha; i seguidament comencem la forta pujada, coincidint amb el transitat camí a la Pica d’Estats pel port de Sotllo.
Camí molt ampla i fresat que va guanyant alçada fins arribar a un collet on hi ha un antic pal de ferro indicant la direcció de la Pica; dic antic perquè la primera vegada que vaig anar a la Pica, l’any 1968, ja hi era.
A partir d’aquí comencem un llarg flanqueig força enlairats respecte al fons de la vall, i durant una estona anem veient l’aparcament on hem deixat el vehicle.
D’aquesta manera, paulatinament anem deixant el riu de la Vallferrera per entrar a la vall de Sotllo, tot flanquejant el pic d’Areste per la seva base.
Ja encarats a la vall de Sotllo, el terreny es torna més esquerp i ens trobem davant la baixada d’un graó, on hem de fer una curta desgrimpada, actualment hi ha col•locades una sèrie de cadenes per a facilitar-ne el pas.
Passat aquest pas aviat arribem al nivell del torrent de Sotllo, que travessem per una palanca de fusta.
Situats ja al marge dret del torrent (la nostra esquerra) la vall es va obrint i al fons veiem alterós el pic de Sotllo.
Aviat ens trobem en una imperceptible cruïlla, on hi ha dos opcions per a seguir caminant, la més marcada, segueix per la dreta i molt propera al torrent; la segona, menys visible, arrenca a la nostra esquerra i s'aparta lleugerament del curs de l’aigua. Particularment crec que és millor aquesta segona opció, però les marques de GR porten per la primera.
Tant l’una com l’altre es retroben aviat, i entrem en el gran i bonic pla de Canalbona, amb el torrent de l’estany Fons que baixa encaixonat per l’altre costat del torrent de Sotllo.
Ens trobem en un indret molt bonic.
Al final del pla ens trobem novament en una discreta cruïlla, les marques de GR ens porten novament a la dreta; però també hi ha un camí a l’esquerra, (per on es pujava abans) que també crec que és millor.
De tota manera hem de superar una gran graonada de la que es despenja un bonic salt d’aigua.
Superada aquesta forta pujada, els dos camins segueixen pujant, però amb menys pendent , fins que es retroben just a l’entrada de l’estany de Sotllo; on hi ha un cartell amb les prohibicions de rigor; entre les que destaca una “psicodèlica” norma per a plantar la tenda de 20 a 8, talment com si fos una zona blava, tant si plou com si neva.
Si per exemple arribes a les sis de la tarda en mig d’una pedregada, has d’estar dues hores aguantant el fred i la pedra fins que siguin les vuit del vespre per a poder aixoplugar-te dins la tenda.
El camí voreja el bonic estany de Sotllo, emmarcat per la típica imatge de la Pica d’Estats, pel seu marge dret (la nostra esquerra), també hi ha dos camins, un més a nivell de l’estany i l’altre una mica més elevat.
Tos dos es retroben novament a l’entrada d’aigües de l’estany, indret on hi ha una petita cabana, amb capacitat per a .... tres!!! Persones.
Anem seguint el camí, tot deixant ja a la nostra esquena l’estany de Sotllo.
Més amunt la val s’estreny una mica i cal passar a la vorera esquerra del torrent (la nostra dreta). Seguim pujant i arribem just a la sortida d’aigües de l’estany d’Estats.
Aquest és un indret clau en la nostra excursió. És com si comencéssim una nova excursió. Car aquí abandonem el GR i camí a la Pica pel coll de Sotllo, que torna a travessar el torrent just a la sortida d’aigües.
Nosaltres no hem de travessar-lo, ja que hem de girar a la dreta per tal encarar-nos a la marcada i evident torrentera que baixa per la dreta.
És el torrent de la conca Gelada o de Riufred. Ara ens hem quedat sense camí, però hi ha una sèrie de fites que ens van guiant.
Només abandonar l’estany hem de travessar una tartera per tal de seguir pujant per un pendent mixta d’herbei i tartera.
Aviat el torrent s’encaixona, i les fites ens van guiant per aquest tram encaixonat, que vist des de baix sembla més estret del que ho és en realitat.
Forta pujada, en algun moment ens haurem d’ajudar de les mans. A la sortida d’aquest sector, la conca s’aplana una mica i arribem a un petit estanyol. En Gabarró en deia l’estany Glaçat, però això tristament ha passat a la història, de neu ben poca o gens a ple estiu.
Però si fem l’excursió a finals de juny o principis de juliol, o si ha estat un any amb forta innivació hivernal, pot ser que a partir d’aquí hi hagi una llarga congesta de neu que cobreixi el fons de la vall.
Aquest petit estany és un bon indret per a fer-hi una aturada.
A la dreta tenim el pic de l’Estany Fons i la collada que ens portaria a l’estany del mateix nom.
Nosaltres seguirem la vall, que segueix pujant més pausadament, fins que arribem a la clotada final, tancada per la muralla del pic de Canalbona.
La sortida de l’indret és per l’esquerra, una llarga i esmicolada tartera permet assolir sense cap dificultat la carena. Atenció a aquesta fina tartera de fort pendent, perquè segons l’època, pot ser un fort pendent de neu, que segurament caldrà pujar-la amb grampons.
A l’agost i setembre, gairebé amb tota seguretat, no hi ha neu.
D’aquesta manera arribarem a dalt la carena fronterera.
Ara hem de girar a l’esquerra i fer un curt flanqueig , per tartera, fins un collet, senyalitzat amb una gran fita, que ens dona accés a l’estany Occidental de Canalbona, que queda uns metres enclotat respecte al collet on ens trobem.
Si volem anar directament al pic Rodó, no cal baixar fins l’estany, doncs un nou flanqueig ens porta a un collet, també fronterer, i situat en línia recta amb l’estany, del que des d’aquest punt, es té una gran vista, emmarcat pels pics de Baborte i d’Estanys.
Si volem revoltat l’estany, només cal baixar per la tartera i sense cap problema revoltar-lo d’anada per l’esquerra, fins arribar-ne a la sortida d’aigües, (indret on hi ha dos bivacs) , contemplar la vista que arriba fins la Maladeta i de la Pica d’Estats, que sembla que et caigui al damunt.
Contemplat el paisatge, seguim ara per la vorera dreta, però anirem guanyant alçada diagonalment a l’esquerra, sempre per tartera, ens retrobarem amb el camí que hem deixat per vorejar l’estany; però simplement el creuarem, ja que aquest camí porta a la punta SE o Gabarró, nosaltres anirem guanyant alçada, sense cap mena de problema, fins arribar de nou al capdamunt de la carena fronterera, girarem a l’esquerra i en un tres i no rés arribarem al pic Rodó de Canalbona, de 3004 metres d’alçada.
La Pica d’Estats sembla que en convidi a pujar-hi, per a fer-ho hem de seguir qualsevol dels dos itineraris que he adjuntat al principi; però si ja en tenim prou amb haver assolit el primer 3000 del vessant oriental del Pirineu tornarem per on hem vingut; amb la única diferència, que en sortir del cim anirem directament al collet fronterer de la capçalera de l’estany Occidental de Canalbona, i a partir d’allí, referem el camí de pujada.
HORARIS:
de l'aparcament al refugi: 15 mn
del refugi al collet i desviament a la vall d'Areste: 30mn
del collet a la palanca de Sotllo: 30mn
de la palanca de Sotllo a l’estany de Sotllo: 1h 05mn
de l’estany de Sotllo al d’Estats: 20mn
de l’estany d’Estats al de la Conca Gelada: 40mn
de l’estany de la Conca Gelada a l’estany Occidental de Canalbona: 40mn
de l’estany Occ. al pic Rodó de Canalbona: 20mn
del pic Rodó a l’estany de la Conca Gelada: 1h
de l’estany de la Conca Gelada a l’estany de Sotllo: 45mn
de l’estany de Sotllo a la palanca de Sotllo: 1h
de la palanca de Sotllo a l'aparcament: 1h 10mn
TOTAL: 8h 10mn
També podem seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta Pont de la Molinassa i pic Rodó de Canalbona, 3004 metres
Bonica passejada circular a cavall de les comarques del Empordà i del Pla de l'Estany, amb unes vistes immillorables i que ens permet visitar una sèrie de petits nuclis i les seves boniques esglésies romàniques. Si com a objectiu principal tenim l'ermita de Sant Mer, per arribar-hi tenim dues bases principals, una al Pla de l'Estany des del municipi de Cornellà del Terri i més concretament des de Sords, vegis: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/sords-borgonya-pujals-dels-cavallers-pujals-dels-pagesos-sant-mer-querol-i-santa-llogaia-del-terri-34915028 o el mur: https://estanysicims.blogspot.com/2019/04/sords-borgonya-pujals-dels-cavallers.html O des de l'altre costat a l'Empordà, sortint del llogarret de Vilafreser, que pertany al municipi de Vilademuls. En la primera passarem per Sant Esteve de Sords amb el pont medieval al seu costat, després per Sant Joan Baptista de Borgonyà, seguirem fins a Santa Eulàlia de Pujals dels Cavallers per visitar seguidament la de Santa Maria de Pujals dels Pagesos i ens arribarem fins l'ermita de Sant Mer, (sant, que segons la tradició va deslliurar als habitants de Banyoles d'un drac) i abans d'arribar novament al punt de sortida, a Sords, passarem pel veïnat de Querol i per Santa Llogaia de Terri. Però per a l'excursió que avui descrivim, sortirem de Sant Sadurní de Vilafreser i ens encaminarem fins a la canònica de Santa Maria d'Olives, seguirem fins a Sant Mer, farem una mica de volta per arribar-nos a la petita ermita de Santa Fe de la Serra, i ja de tornada passarem per la capella de Sant Llorenç de Perles i per acabar contemplarem la gran Torre de Vilafreser. Una excursió fàcil, planera i majoritàriament per camins i pistes sense cap mena de complicació, excepte en un curt sector entre Santa Fe i Perles, ja que el camí durant uns metres està una mica desdibuixat. També és una excursió per els amants d'indrets tranquils i poc visitats. Concretament aquesta excursió ha estat realitzada el 16 d'agost del 2019, i en tot el recorregut no hi havia cap més excursionista, ni a l'ermita de Sant Mer, ni ciclistes; una sortida completament solitària. Per a situar-nos a Vilafreser hem d'anar per la N-II o per la AP-7 i sortir per la sortida de Vilademuls (l'última sortida de la ronda de Girona en direcció a Figueres), passat el peatge, la sortida segueix fins una rotonda, on enllaça amb la N-II on hem de girar 180 graus per a seguir-la en direcció Girona; a pocs metres a la dreta surt la carretera local que ens deixa a Vilafreser. Des de la sortida de l'autopista fins a Vilafreser, potser he estat més estona escrivint que anant-hi! A tocar de l'església hi ha un gran aparcament. Les primeres passes ens conduiran fins a la bonica església de Sant Sadurní. Un document de l’any 1058 fa esment d’aquesta església romànica, però va caure degut als terratrèmols de la primera meitat del segle XV, concretament dels anys 1427 i 1428 els quals van destruir, entre altres edificis, l’església del monestir de Banyoles i que van afectar particularment la zona d’aquesta població i dels seus voltants; l’actual absis va ser construït el segle XVIII. Tota aquesta zona del Pla de l'Estany i del Empordà està carregada de petits nuclis i veïnats, als que s'accedeix per estretes carreteres locals, i on bàsicament es respira molta tranquil·litat, tot i que està molt cuidat i reconstruït, en certa manera sembla com si el temps s'hagués aturat. No hi ha ni bars, ni restaurants, ni hotels, ni botigues, com a molt alguna casa de Turisme Rural. Dins d'aquesta pau i tranquil·litat, encara hi ha racons on aquestes dues característiques encara son més evidents; el petit racó de la porta de Sant Sadurní n'és un d'ells. Si Vilafreser son quatre cases, el racó de l'església queda completament apartat d'elles. Hem començat bé, ara travessem les quatre cases i sortim de nou a l'estreta carretera que ens hi ha portat, que a pocs metres queda convertida en una pista cimentada que mena al veïnat de Perles. Seguim aquesta pista i aviat ens apareix la gran Torre de Vilafreser en mig dels camps, però d'anada no hi passarem, la deixem per la tornada. En el primer revolt deixem la pista cimentada i seguim per la dreta per una pista de terra, que travessa pel bosc. Després d'una curta i suau pujada arribem a una nova cruïlla, on girem a la dreta. Ara comencem una bonica i llarga marxa, molt planera a cavall entre els camps i el bosc. Aquesta caminada en porta a la carretera que mena a Olives. L'hem de seguir per l'esquerra, i en pocs metres arribem a Olives. Deixem la carretera per arribar-nos a la canònica de Santa Maria. Aquesta canònica fou fundada el 1197 per iniciativa del bisbat de Girona en el lloc on ja hi havia una església d'època anterior. No va tenir mai un gran desenvolupament. A partir del segle XV va passar a estar governada per abats comendataris, i el 1592 es va secularitzar, continuant sota la tutela de la seu gironina. Aquesta situació es va mantenir fins la desamortització. Aquí es repeteix la mateixa imatge que a Sant Sadurní, ja que l'entrada a l'església queda en un racó lleugerament apartat del carrer (l'únic carrer). Tornem a la carretera que poc després també queda convertida en una pista. Arribem a una cruïlla, deixem la ex-carretera i seguim per la dreta per una pista. Nova lleugera pujada, seguida d'una més llarga baixada que ens apropa i finalment ens fa passar per sota la línia del TGV Barcelona-Figueres. Aquest és el punt més baix, ara ens toca remuntar, tot seguint la pista, arribem a una cruïlla, on enllacem amb el Camí de Sant Jaume, i seguim a l'esquerra, i entre camps i bosc arribem a l'ermita de Sant Mer. L'ermita està dedicada al Sant abat de Banyoles anomenat popularment Sant Mer. Segons documents de la casa Lleal d'Olives, ja en el segle XIII existia una ermita dedicada al sant. Aquesta primitiva església fou reedificada l'any 1627 per iniciativa del noble Ramón de Xammar i Samsó amb les pedres derruïdes del proper castell de Turris Durris i amb autorització del capítol de Girona. Excavant el subsòl de la capella es va trobar una arqueta amb les relíquies d'un cos sagrat, dipositades en un altar dedicat a Sant Mer a l'església de Sant Esteve de Guialbes i des d'on el porten de processó.” Indret molt bonic. L'ermita també és un refugi dels grups d'Escoltes i hi ha una aixeta amb aigua clorada (encara que sigui aigua clorada, aprofitem-la perquè és l'única font del recorregut). Després d'una estona descansant, seguim la pista, que segueix pujant, en un revolt podem fer una mica de drecera, i arribem a una nova cruïlla, que seguim a l'esquerra. Ara comencem una llarga caminada, entre camps i bosc, pel capdamunt de la carena de les Serres, fins que arribem a una cruïlla on hem de girar a l'esquerra i on també abandonem el Camí de Sant Jaume, que segueix fins a Medinyà. Després d'una curta baixada, hem de girar a l'esquerra i emprendre una nova i curta pujada que ens deixa a pocs metres de Santa Fe de la Serra. Aquesta petita ermita és l'única excepció de tota la sortida, ja que el seu estat és força descuidat, i fa dubtar una mica de si valia la pena anar-hi; però la caminada i el paisatge ho compensen. Vista l'ermita seguim la pista que aviat entra en un bosc. En aquest punt el mapa marca el cim de la Farga de 128 metres; és molt difícil de localitzar-lo, ja que tota la cota està en els 125 metres; pot ser que el punt d'interès estigui una mica massa avançat; però no hi ha cim ni rés que si assembli, però a partir d'aquí començarem a baixar. També en aquest punt podem apreciar la volta que hem fet per anar a l'ermita, ja que tornem a tenir a tocar la Residència dels Cirerers, que ja havíem estat a tocar-la per l'altre costat. A partir d'aquí la pista deixa de ser un camí molt ben marcat, i es converteix en una pista poc transitada. Arribem a una cruïlla que hem de seguir per l'esquerra, o més aviat recta; en un primer moment vaig seguir baixant per la de la dreta i poca estona després s'acabava en un camp. Així que seguirem planejant per la de l'esquerra, que poc després també comença a baixar, convertida ja en una antiga pista amb la vegetació que va fent la seva feina de "recuperació" del seu espai. Tal com ja he esmentat a l'inici, aquest és l'únic sector amb el camí una mica desdibuixat. Aquesta antiga pista s'acaba en arribar a un pla on hi ha un bosc d'albers perfectament alineats. Hem de girar a l'esquerra i seguir entre les dues darreres fileres d'arbres, d'aquesta manera desemboquen en un camp, que vorejarem per la dreta i immediatament després sortim a una pista cimentada. Seguim, per la dreta i en lleugera pujada, aquesta pista, que ens porta directament al petit veïnat de Perles. Contemplem la petita capella de Sant Llorenç, que està adossada a una casa, que la feia servir com a magatzem. Capella del segle XII, que va ser modificada en alçada en convertir-la en magatzem. Es pot datar del segle XII. L’any 1376 Guillem Bernat de Perles, beneficiat de la catedral de Girona, féu un llegat de 100 sous a Sancti Laurentii de Perlis per reparar la coberta i altres necessitats de la capella. Aquest és el primer esment que tenim del nom de la capella. L’any 1969 la volta va caure i va ser substituïda per una solera. El teulat es va reparar el 1992. Ara, els baixos serveixen de magatzem, i la part superior, de graner. Podem destacar algun element de forja de la primera època a la porta i una petita creu grega a la teulada. Vist el veïnat de Perles, seguim la pista cimentada que enllaça el veïnat amb Vilafreser, i passem per la Torre de Vilafreser, que ja havíem vist de lluny al començament de l'itinerari. Aquesta gran torre està situada enmig d'un camp, a prop de la carretera que condueix al veïnat de Perles. Les seves dimensions són de 5 x 5'5 metres de costat i 18 d'alçària, amb construccions modernes adossades als seus murs. L'alçada actual és més alta que la original, ja que les finestres superiors aprofiten els antics merlets. Les seves característiques fan pensar que era una torre senyorial construïda en l'època tardana del romànic, cap al segle XIII. Cal tenir present que aquest tipus de torre, de tradició romànica, fou, al seu torn, un precedent de les torres clarament gòtiques o renaixentistes. Normalment les torres de defensa se solen trobar en llocs elevats per dominar un panorama extens i defensar-se millor dels possibles enemics; però també se n'edificaven a les valls per tenir més seguretat davant de bandolers i en cas de guerres, tan freqüents en els segles passats. Contemplada la Torre seguim la carretera i pocs metres després enllacem amb l'itinerari d'anada, que seguim en sentit contrari i, en lleugera pujada, arribem novament a Vilafreser. HORARIS: de Vilafreser a la canònica de Santa Maria l'Olives: 50mn d'Olives a Sant Mer: 40mn de Sant Mer a Santa Fe de la Serra: 1h 05mn de Santa Fe de la Serra a la capella de Sant Llorenç de Perles: 35mn de Sant Llorenç de Perles a la Torre de Vilafreser: 15mn de la Torre de Vilafreser a Vilafreser: 10mn TOTAL: 3h 35mn
També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc | Ruta St Sadurní de Vilafreser, Sta Maria d'Olives, St Mer, Sta Fe de la Serra, capella de St Llorenç de Perles i Torre de Vilafreser
