Coll d'Estenalles, Puigbó, puig Andreu, balma del Forn de Cal Roca, forat i balma de la Guerra Civil i Pins Cargolats
NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac al Wikiloc podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "santllorençjsp" i us apareixeran totes.
HORARIS:
Del coll d’Estenalles a la bassa de la Mata: 15mn
De la bassa a l’ermita de Sant Jaume: 05mn
De l’ermita a l’avenc de la Fontfreda: 10mn
De l’avenc al turó dels Ducs: 35mn
Del turó dels Ducs al Puigbó: 20mn
Del Puigbó al puig Andreu: 15mn
Del Puig Andreu a la balma: 05mn
De la Balma al Corrals de Puig Andreu: 05mn
Dels Corrals a la balma del Forn de Cal Roca: 15mn
De la balma del Forn al Forat de la Guerra Civil: 15mn
Del Forat a la balma de la Guerra Civil: 05mn
De la balma de la Guerra Civil al Pi Agenollat: 25mn
Del Pi Agenollat al Pi Arrossegat: 10mn
Del Pi Arrossegat al coll del Boix: 45mn
Del coll del Boix a l’aparcament: 45mn
TOTAL: 4h 30mn
Aquesta excursió per l’Obac és una nova demostració de la infinitat de combinacions de camins que es poden fer en aquesta zona, així com també del incomptable nombre d’indrets que es poden arribar a visitar, alguns de coneguts, però la gran majoria son poc o gens visitats. Aquesta vegada l’objectiu de la caminada és visitar tres dels amagatalls que es varen fer sevir durant la guerra civil.
Aquesta és una llarga història molt ben documentada i explicada amb tota mena de detalls, que inclou entrevistes amb alguns dels antics emboscats, per en Jordi Guillemot al seu blog:
https://caudelguille.net/rutes/698-itinerari-10-emboscats i que resumiré breument.
Durant els tres anys de la contesa hi havia nois que segons els d’un bàndol eren “els cobardes con Negrín” i els de l’altre bàndol els consideraven “traïdores a Franco” que, repartits en petits grups (un dels grups el formaven cinc germans de Mura), es varen amagar per les coves de la zona, amagatalls que anaven canviant molt sovint per tal d’escapolir-se dels guàrdies d’assalt i dels delators que els perseguien.
Un dels nois tenia una novia que a casa seva eren forners i en una de les coves (la balma del Forn de Cal Roca) varen cavar un petit forat en el que hi varen arribar a coure una cosa semblant al pa.
En Jordi Guillemot va relatant els esdeveniments i la guerra va avançant:
“A tota aquella gent amagada se'ls havia de portar menjar i això estava curosament organitzat. La persona subministradora dels queviures, tot fent veure que anava a l'hort o a buscar llenya, cercava un lloc que els emboscats havien assenyalat i allà, cobert de branques, hi deixava les patates, el pa (si en tenia), el vi, la cansalada i, si calia, mongetes i cigrons. De nit tot aquest menjar era recollit per la colla i portat prop de la cova o amagatall. Per a no ser descoberts feien els focs a la nit en un lloc arrecerat i coïen el menjar per a l'endemà.
La marxa de la guerra endurí les represàlies. De sobte els arribà l'ultimàtum. O es presentaven o els seus pares serien portats a la presó de Manresa. També dirigiren les represàlies als fills. Respecte aquest infants, donaren als seus pares un termini per a entregar-se sota pena que serien enviats en unes expedicions de nens orfes de pares que eren evacuats a Rússia. La majoria d'emboscats s'entregaren i prèvia una curta però intensa instrucció foren enviats al front de l'Ebre. El front però, ja s'havia trencat i aprofitaren per desertar. Al cap de quatre dies tornaven a amagar-se a Mura.”
El relat encara segueix, però el deixarem aquí.
D’aquests amagatalls en visitarem tres: l’esmentada balma del Forn de Cal Roca, el Forat de la Guerra Civil i la gran, bonica i solejada balma de la Guerra Civil.
Tot i que aquests tres indrets son objectiu principal de la caminada, també passarem per l’ermita de Sant Jaume de la Mata, per l’avenc de la Fontfreda, pel turó dels Ducs, pel Puigbó, el puig Andreu, per la seva balma a un costat i els corrals a l’altre.
La tornada la farem pels Pins Cargolats i l’Era dels Enrincs.
No és un itinerari difícil ja que no passarem per cap indret exposat però o es coneix molt bé el terreny o s’ha de portar un GPS i tot hi així hi ha indrets que s’han “d’ensumar”, doncs per exemple per anar a la balma del Forn de Cal Roca i al forat de la Guerra Civil no hi ha camí i tot i el GPS t’has d’orientar molt bé per trobar aquests amagatalls, son d’aquells indrets tan habituals a l’Obac on dius: “això ha de ser aquí, però no ho veig”.
Serà en els sectors careners on podrem gaudir d’una gran vista panoràmica que anirà des del massís de Montserrat al Pirineu i també de les roques i turons de l’Obac i de Sant Llorenç. Si us agrada caminar per l’Obac aquest itinerari us deixarà plenament satisfets. Si teniu la sort de gaudir d’un dia clar i el Pirineu està nevat es veu des del Canigó a les muntanyes del Pallars.
Per començar a caminar ens situarem a l’aparcament del coll d’Estenalles i ens dirigirem fins a la caseta d’informació que hi ha a l’altre costat de la carretera, just al davant, sense travessar la carretera arrenca la pista que mena a la casa de la Mata i també al mateix indret hi a unes escales de pedra que és l’inici del camí (GR5) que també hi porta.
Seguirem aquest bonic camí per dins del bosc i amb grans clarianes que ja ens comencen a oferir molt bones perspectives i que ens deixa davant de la petita bassa de la Mata.
Ens situem a l’altre extrem i entre la pista que baixa a l’esmentada casa de la Mata (esquerra) i la que segueix el GR5 (dreta) hi ha un camí que en lleugera pujada ens deixa en pocs minuts a l’ermita de Sant Jaume de la Mata.
Petita construcció ubicada dins la propietat del mas de la Mata. L'historiador Ferrando i Roig situa els seus orígens entre els segles XV i XVI. Apareix citada a mitjans del segle XVIII, concretament el 1755, en un document en que el bisbe de Vic concedeix indulgències a qui la visiti. Pocs anys després és el Papa Climent XIII qui concedeix una butlla d'indulgència plenària (1761). Destruïda durant les Guerres Carlines, fou refeta totalment a mitjans del segle XIX.
Vista l’ermita seguim el camí per l’altre costat i que acaba tornant-nos a la pista per on transcorre el GR5, passem pel collet del Vent on hi ha un alzinar molt bonic i poc després hem de prestar atenció a un camí que arrenca per la dreta; el seguirem un centenar de metres i una petita fita ens assenyala que a poques passes a l’esquerra hi ha l’avenc de la Fontfreda.
Avenc de 10 metres de profunditat i de 15 de recorregut. Conegut d'antic, ja surt esmentat a la Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt editada pel Centre Excursionista de Terrassa (1935).
Es té constància d'algunes visites fetes per membres del GES – CMB l'any 1960. No és però, fins el maig del 1982 que després de múltiples recerques per part de membres del GES – CMT i de la SIS – CET, és localitzat de nou per Joan Boixader (GES – CMT) gràcies a les indicacions del seu pare, Rossend Boixader, durant molts anys masover de la casa de la Mata. Vegis: https://espeleoworld.com/c/avenc-de-la-font-freda
Ara tornarem a la pista i al GR5 directament, sense camí, des de darrera de l’avenc, ja que passa a escassos metres.
Una vegada a la pista la seguirem, passem pel coll de la Garganta (important nus de camins) i seguim per la pista uns tres-cents metres més; just en el punt on per l’esquerra arriba el camí que ve de l’alzina del Sal·lari per la carena del turó del Castellar, aquí iniciarem l’anada i tornada de l’excursió, ja que ara seguirem un camí molt ben marcat per la dreta i tornarem de front per la pista.
Poc després travessem un roquisser amb una vista excepcional.
El camí s’apropa molt a la pista però no hi enllaça fins més endavant, en que hi acaba desembocant, però només durant cent metres (just en un revolt molt marcat a l’esquerra).
Aquí arrenca un altre camí molt ben marcat per la dreta que seguirem. Més endavant fa un marcat gir de 90 graus a l’esquerra i comença a perdre alçada, i després d’una bona estona de caminar per dins del bosc arribem al Pla de Serralllonga, indret on també gaudim d’una gran vista per tots costats. Al final del pla hi ha el petit bony del turó del Ducs vers on ens encaminem.
Travessem el pla, el camí principal voreja el turó per la dreta, però seguim recta i entre els matolls hi ha l’inici d’un corriol que puja al turó.
Curta pujada i arribem al turó dels Ducs de 850 metres d’alçada i amb una molt bona panoràmica.
Contemplem la vista de 360 graus i seguim el camí que segueix per dalt la carena fins que es retroba amb el que ha rodejat el turó per la dreta.
Anem seguim per la carena, travessem un roquisser i abans de tornar a entrar al bosc per la dreta arrenca el camí que hem de seguir, com que l’inici és en el roquisser hem d’estar atents a no passar de llarg (des del turó fins aquesta cruïlla haurem caminat uns tres-cents metres més).
Seguim el camí que tombant a l’esquerra seguint la silueta de la
Serra dels Codolosos. Ens apropem al turó de Puigbó que el camí voreja per la dreta. Aquí hem d’abandonar-lo per seguir per l’esquerra, sense camí, per dins del bosc molt esclarissat que permet passar-hi sense cap problema fins a situar-nos al peu del turó, una mini-grimpada, que no arriba ni a “mini” ens deixa dalt del Puigbó de 773 metres d’alçada. Des d’aquest turó, poc visitat, també gaudim d’una extensa panoràmica de 360 graus.
Visitat el Puigbó baixem pel roquisser de l’altre costat (vessant esquerra) arrambats entre en final de roquisser i la vegetació fins que entrem al bosc, allà hi ha una traça de corriol que travessa el bosc i surt a un nou roquisser, anem seguint aquesta traça que finalment enllaça amb el camí que havíem abandonat per pujar al turó.
Ara ens dirigim directament vers el puig Andreu que ja veiem davant nostre.
Passem pel coll del Puig Andreu d’on arrenca per l’esquerra el camí que baixa pel sot de l’Aiguada. Seguim i comencem a pujar la rampa que ens deixa al peu del turó.
Una vegada aquí, una mini i fàcil grimpada ens deixa dalt del puig Andreu de 753 metres d’alçada.
Aquest és un dels cims emblemàtics de l’Obac, molt característic i visible des de molts indrets i per tant la panoràmica fa honor a la seva aïllada situació.
Del cim podem baixar per una canal que hi ha a l’altre costat i sortiríem just al costat dels corrals, però és una mica més complicada que per on hem pujat, principalment baixant, així que tornarem al peu del turó per on hi hem pujat. Girem a la dreta seguint la base de la muralla del cim i en poques passes arribem a una balma situada just a sota la vertical del cim. Té una longitud de 16 m per 4,50 m de fons i una alçada de 3,50 m i no presenta restes de construccions, però per la seva situació és un lloc ideal per fer-hi una aturada.
Seguim una mica més i acabem de vorejar el turó, el camí segueix, però primer girarem a la dreta per a fer una curta anada i tornada a la gran balma de l’altre costat seguint un corriol que ens hi portarà. També està situada sota mateix de la vertical del cim (just abans veurem la canal que també permet pujar al cim). És molt gran, té una longitud de 22 m per 7m de fons i una alçada màxima de 5 m. Presenta uns murs gruixuts amb espitlleres a modus de fortificació de defensa. Per la seva ubicació i alçada podia haver estat un punt de guaita. Coneguda des de temps remots i molt divulgada a la bibliografia excursionista de la Serra de l'Obac. Sembla tractar-se d'un refugi de caràcter defensiu i més recentment va ser utilitzada com a cleda per al bestiar. Novament a l’enllaç de l’Espeleo Word: https://espeleoworld.com/c/balmes-de-puig-andreu i un mapa i esquema topogràfic realitzat pel GEB (Grup d’Espeleologia de Badalona) del 2021 i una altre del 1980. Tant el punt d’interès del cim com el de les dues balmes estan a la mateixa vertical i en el traçat han quedat un a sobre l’altre.
Tornem a la cruïlla d’anada i tornada i seguim el camí que va baixant en direcció al fons del Sot del Joncar, però no hi acabarem d’arribar, ja que en travessar un roquisser hem de girar a l’esquerra. Fins aquí tot ha estat fàcil i per camins marcats; ara això s’acaba, per començar el fet que la cruïlla estigui en un roquisser en complica una mica la localització i encara més el fet d’estar en una zona d’una antiga tala d’arbres. Hem de girar uns 120 graus a l’esquerra, tot i les dificultats per localitzar inicialment el corriol, aquest existeix i una vegada localitzat és fàcil seguir-lo.
Anem planejant, travessem la capçalera del Racó de l’Asseguda i immediatament canviem de vessant, aquí el camí es difumina completament degut principalment a la tala d’arbres on el brancatge sobrant està escampat per terra, però la part positiva d’aquesta tala és que el bosc és molt esclarissat i permet caminar-hi sense complicacions; la complicació és la orientació.
El nou vessant de la muntanya presenta una torrentera per la que hem de baixar; el millor baixant el trobem a la dreta de la torrentera; primer el pendent és una mica pronunciat i la torrentera estreta, però molt aviat el pendent es suavitza i l’espai s’obre; uns blocs a la dreta ens fan “ensumar” que ja hi som, només ens falta acabar de concretar on hi ha la balma. Si ens traslladem als anys de la guerra civil, només hauríem de seguir l’olor del pa acabat de fer per arribar a la balma; però no és el cas, i la balma la trobem sense cap dificultat a la part més baixa de les roques a la dreta de l’esplanada on ens trobem, sobre la cota de 650 m.
Acabem d’arribar a la balma del Forn de Cal Roca; novament el blog d’en Jordi Guillemot “caudelguille”: https://caudelguille.net/caus/706-forn-de-can-roca-balma ens en dona la descripció: “Els germans Gibert de can Roca (Mura) es van emboscar en aquesta balma durant la guerra civil (1936-39). El més destacable del lloc és el forn amb el qual van arribar a coure pa sense llevat. La notícia d'aquesta cavitat ens l'havia facilitat diverses vegades el Josep Llorens del Puig de la Balma, propietari del lloc.”
I segueix: “Petita balma que aprofita una diàclasi. La fractura divideix dos trams de conglomerat, un dels quals hostatja un petit forn casolà i l'altre, amb les parets picades artificialment, la cambra del refugi. En aquesta cambra s'observen dues petites diàclasis sobreposades i paral·leles al cingle. Al sòl de l'entrada vam trobar un pal curt de fusta relligat amb filferros. Desconeixem l'ús que va tenir aquest estri. Frederic Gibert ens comentà que l'entrada de la balma havia estat coberta amb vegetació per dissimular l'accés.”
Aquí podem fer volar la imaginació per reviure de la manera que vivien els germans Gibert en aquesta petita cavitat, principalment a l’hivern i en dies de pluja o neu.
Arribar fins aquí ha estat més fàcil del que pensava, només calia seguir la olor del pa sense llevat, però ara “trobar” el forat de la Guerra Civil ja serà una mica més complicat.
Situats davant la balma hem de remuntar el pendent per on hi hem baixat però per l’altre costat de la torrentera, més o menys hem de descriure un angle recta respecte a la baixada. El bosc està molt esclarissat, però ple de brancatge abandonat per terra; l’hem d’anar sortejant fins arribar al llom de la carena, uns 25 o 30 metres més amunt. Arribats a dalt veiem que l’altre costat és un roquisser, el creuem diagonalment a l’esquerra baixant lleugerament (tenim el puig Andreu pràcticament a sobre). Tornem a entrar al bosc, seguim sense camí, girem a la dreta i anem baixant. No caminem gaire i veiem que hem de baixar un curt marge, sembla que tenim dues alternatives, baixar-lo per una canal per l’esquerra o per una altre per la dreta; aquesta darrera és la bona. És una canal molt curta però una mica bruta; rés no hem baixat gaire que s’acaba i a l’esquerra veiem una petita balma amb un sostre que té una volada considerable i que crida l’atenció, ja som al Forat de la Guerra Civil, que encara està una mica penjada de la petita cinglera; costa una mica anar d’un costat a l’altre perquè està brut de vegetació, s’ha d’acabar de baixar la cinglera i anar-hi per l’altre costat; com que portava les tisores de poder per si de cas, vaig netejar-ho una mica per facilitar passar-hi, això si, ben ajupits perquè el voladís és molt baix. Al costat hi ha un petit forat on sembla que si va arribar a fer foc.
Vist aquest indret seguim baixant sense camí per dins el bosc fins arribar al peu de la cinglera on hi trobem un roquisser. Ara seguim per la dreta tot seguint un rastre que va resseguint la base de la cinglera fins que ens apareix la gran balma de la Guerra Civil.
Novament el blog d’en Jordi Guillemot: https://caudelguille.net/caus/708-guerra-civil-balma-de-la ens informa d’aquesta balma i també hi inclou un croquis topogràfic. Diu així:
“Aquesta balma ens fou indicada com un dels refugis dels germans Gibert durant la guerra civil. La cavitat, ben orientada a llevant, domina el Sot de la Serrallonga.
Es tracta d’un balbament que domina la part superior del Sot de l’Infern. Mesura uns 18 metres de pòrtic, per una fondària màxima de 4 metres i mig. El més destacable és que pràcticament tota la volta està fumada, prova fefaent del seu ús com a refugi. Al costat d’un bloc de conglomerat caigut s’aprecien les restes d’un foc, i més o menys al fons de la part central hi destaca un esvoranc d’uns 80 cm al nivell de sorrenca. És molt probable que els emboscats hi fessin alguna mena de mur amb pedra seca per a resguardar-se millor, no obstant actualment només s'intueix una lleugera traça de parament.”
Tot i així sembla un lloc una mica arriscat per amagar-se ja que la balma és molt visible des de l’altre costat del torrent, concretament pujant vers els Pins Cargolats. Situada a la part solana, també és un bon indret per fer-hi una atura.
Vista la balma baixem directament pel roquisser del davant de la balma, escollim el millor indret per entrar al bosc i anem baixant sense un camí, però sense dificultats i aviat acabem sortint a la pista que recorre el Sot de l’Infern.
La seguim per l’esquerra i poc després creua el torrent del Sot de l’Aiguada en un pronunciat revolt, immediatament després hem d’estar atents a una discreta fita a la dreta que ens assenyala l’inici d’un curt i poc marcat corriol que ens baixa fins l’aiguabarreig del Sot de l’Infern amb el de l’Aiguada.
Un indret on la soledat és aclaparadora. Enclotats i enfonsats hem de seguir el curs de la torrentera (dreta) una vintena de metres, ja que hem d’estar novament atents a una fita que hi ha a l’esquerra.
D’aquí arrenca un marcat camí que hem de seguir. Fins aquí la nostra caminada no s’ha d’estacat per grans pujades; però aquí es trenca aquesta dinàmica. El corriol que seguirem a partir d’ara emprèn una llarga i sostinguda pujada fins que arribem al llom de la carena on el pendent disminueix una mica, el Sot de l’Infern ja queda enfonsat a la nostra esquerra i la balma de la Guerra Civil, també.
Així arribem a la zona dels Pins Cargolats, un bosc tan espès que els arbres havíem de fer filigranes per a trobar la llum del sol però també hi ha la mà dels llenyataires que els obligaven a fer aquestes figures; el primer que ens apareix és el Pi Agenollat. Seguim pujant i ens trobem amb el Pi de Coll Alt, ens decantem lleugerament a l’esquerra per arribar al Pi Cua de Porc. Anem pujant per la carena i ens plantem davant el Pi Anaconda, aquest pel nom deuria tenir una forma espectacular, però està mig mort, i una part del tronc s’ha trencat i l’altre està podrida, però tot i així encara es pot veure les retorçades que fa el tronc per trobar la llum. Una mica més amunt ens trobem el Pi Arrossegat que recorda el tronc d’una carbassera, ja que en lloc de pujar amunt, es va arrossegant per terra. S’arrossega perquè a pocs metres té un espai obert, al que arriba el pi i el nostre camí.
Tornem a caminar per terreny obert, tornem a entrar al bosc i quan tornem a sortint-ne ens trobem a l’indret de l’Era dels Enrics, un roquisser completament pla i ampla al llom de la carena i amb vistes per tots costats.
S’acaba l’Era dels Enrics i seguim caminant ara a mitja alçada, amb bona vista sobre les agulles de Mata-rodona.
Arribem a una cruïlla i seguim recta, deixant a l’esquerra un camí que baixa lleugerament. Una mica més endavant una marca de pintura en un arbre ens indica la curta pujada a l’avenc del Camí de Puigdoure, que avui no visitarem.
Anem seguint i arribem a una cruïlla, on hem de seguir pel roquisser de l’esquerra que en constant pujada ens deixa al coll del Boix, on enllacem amb el GR5 que seguim per l’esquerra.
Ara només ens queda seguir-lo fins enllaçar novament amb el camí d’anada que ens tornarà a l’aparcament.
Del coll d’Estenalles a la bassa de la Mata: 15mn
De la bassa a l’ermita de Sant Jaume: 05mn
De l’ermita a l’avenc de la Fontfreda: 10mn
De l’avenc al turó dels Ducs: 35mn
Del turó dels Ducs al Puigbó: 20mn
Del Puigbó al puig Andreu: 15mn
Del Puig Andreu a la balma: 05mn
De la Balma al Corrals de Puig Andreu: 05mn
Dels Corrals a la balma del Forn de Cal Roca: 15mn
De la balma del Forn al Forat de la Guerra Civil: 15mn
Del Forat a la balma de la Guerra Civil: 05mn
De la balma de la Guerra Civil al Pi Agenollat: 25mn
Del Pi Agenollat al Pi Arrossegat: 10mn
Del Pi Arrossegat al coll del Boix: 45mn
Del coll del Boix a l’aparcament: 45mn
TOTAL: 4h 30mn
Aquesta excursió per l’Obac és una nova demostració de la infinitat de combinacions de camins que es poden fer en aquesta zona, així com també del incomptable nombre d’indrets que es poden arribar a visitar, alguns de coneguts, però la gran majoria son poc o gens visitats. Aquesta vegada l’objectiu de la caminada és visitar tres dels amagatalls que es varen fer sevir durant la guerra civil.
Aquesta és una llarga història molt ben documentada i explicada amb tota mena de detalls, que inclou entrevistes amb alguns dels antics emboscats, per en Jordi Guillemot al seu blog:
https://caudelguille.net/rutes/698-itinerari-10-emboscats i que resumiré breument.
Durant els tres anys de la contesa hi havia nois que segons els d’un bàndol eren “els cobardes con Negrín” i els de l’altre bàndol els consideraven “traïdores a Franco” que, repartits en petits grups (un dels grups el formaven cinc germans de Mura), es varen amagar per les coves de la zona, amagatalls que anaven canviant molt sovint per tal d’escapolir-se dels guàrdies d’assalt i dels delators que els perseguien.
Un dels nois tenia una novia que a casa seva eren forners i en una de les coves (la balma del Forn de Cal Roca) varen cavar un petit forat en el que hi varen arribar a coure una cosa semblant al pa.
En Jordi Guillemot va relatant els esdeveniments i la guerra va avançant:
“A tota aquella gent amagada se'ls havia de portar menjar i això estava curosament organitzat. La persona subministradora dels queviures, tot fent veure que anava a l'hort o a buscar llenya, cercava un lloc que els emboscats havien assenyalat i allà, cobert de branques, hi deixava les patates, el pa (si en tenia), el vi, la cansalada i, si calia, mongetes i cigrons. De nit tot aquest menjar era recollit per la colla i portat prop de la cova o amagatall. Per a no ser descoberts feien els focs a la nit en un lloc arrecerat i coïen el menjar per a l'endemà.
La marxa de la guerra endurí les represàlies. De sobte els arribà l'ultimàtum. O es presentaven o els seus pares serien portats a la presó de Manresa. També dirigiren les represàlies als fills. Respecte aquest infants, donaren als seus pares un termini per a entregar-se sota pena que serien enviats en unes expedicions de nens orfes de pares que eren evacuats a Rússia. La majoria d'emboscats s'entregaren i prèvia una curta però intensa instrucció foren enviats al front de l'Ebre. El front però, ja s'havia trencat i aprofitaren per desertar. Al cap de quatre dies tornaven a amagar-se a Mura.”
El relat encara segueix, però el deixarem aquí.
D’aquests amagatalls en visitarem tres: l’esmentada balma del Forn de Cal Roca, el Forat de la Guerra Civil i la gran, bonica i solejada balma de la Guerra Civil.
Tot i que aquests tres indrets son objectiu principal de la caminada, també passarem per l’ermita de Sant Jaume de la Mata, per l’avenc de la Fontfreda, pel turó dels Ducs, pel Puigbó, el puig Andreu, per la seva balma a un costat i els corrals a l’altre.
La tornada la farem pels Pins Cargolats i l’Era dels Enrincs.
No és un itinerari difícil ja que no passarem per cap indret exposat però o es coneix molt bé el terreny o s’ha de portar un GPS i tot hi així hi ha indrets que s’han “d’ensumar”, doncs per exemple per anar a la balma del Forn de Cal Roca i al forat de la Guerra Civil no hi ha camí i tot i el GPS t’has d’orientar molt bé per trobar aquests amagatalls, son d’aquells indrets tan habituals a l’Obac on dius: “això ha de ser aquí, però no ho veig”.
Serà en els sectors careners on podrem gaudir d’una gran vista panoràmica que anirà des del massís de Montserrat al Pirineu i també de les roques i turons de l’Obac i de Sant Llorenç. Si us agrada caminar per l’Obac aquest itinerari us deixarà plenament satisfets. Si teniu la sort de gaudir d’un dia clar i el Pirineu està nevat es veu des del Canigó a les muntanyes del Pallars.
Per començar a caminar ens situarem a l’aparcament del coll d’Estenalles i ens dirigirem fins a la caseta d’informació que hi ha a l’altre costat de la carretera, just al davant, sense travessar la carretera arrenca la pista que mena a la casa de la Mata i també al mateix indret hi a unes escales de pedra que és l’inici del camí (GR5) que també hi porta.
Seguirem aquest bonic camí per dins del bosc i amb grans clarianes que ja ens comencen a oferir molt bones perspectives i que ens deixa davant de la petita bassa de la Mata.
Ens situem a l’altre extrem i entre la pista que baixa a l’esmentada casa de la Mata (esquerra) i la que segueix el GR5 (dreta) hi ha un camí que en lleugera pujada ens deixa en pocs minuts a l’ermita de Sant Jaume de la Mata.
Petita construcció ubicada dins la propietat del mas de la Mata. L'historiador Ferrando i Roig situa els seus orígens entre els segles XV i XVI. Apareix citada a mitjans del segle XVIII, concretament el 1755, en un document en que el bisbe de Vic concedeix indulgències a qui la visiti. Pocs anys després és el Papa Climent XIII qui concedeix una butlla d'indulgència plenària (1761). Destruïda durant les Guerres Carlines, fou refeta totalment a mitjans del segle XIX.
Vista l’ermita seguim el camí per l’altre costat i que acaba tornant-nos a la pista per on transcorre el GR5, passem pel collet del Vent on hi ha un alzinar molt bonic i poc després hem de prestar atenció a un camí que arrenca per la dreta; el seguirem un centenar de metres i una petita fita ens assenyala que a poques passes a l’esquerra hi ha l’avenc de la Fontfreda.
Avenc de 10 metres de profunditat i de 15 de recorregut. Conegut d'antic, ja surt esmentat a la Guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt editada pel Centre Excursionista de Terrassa (1935).
Es té constància d'algunes visites fetes per membres del GES – CMB l'any 1960. No és però, fins el maig del 1982 que després de múltiples recerques per part de membres del GES – CMT i de la SIS – CET, és localitzat de nou per Joan Boixader (GES – CMT) gràcies a les indicacions del seu pare, Rossend Boixader, durant molts anys masover de la casa de la Mata. Vegis: https://espeleoworld.com/c/avenc-de-la-font-freda
Ara tornarem a la pista i al GR5 directament, sense camí, des de darrera de l’avenc, ja que passa a escassos metres.
Una vegada a la pista la seguirem, passem pel coll de la Garganta (important nus de camins) i seguim per la pista uns tres-cents metres més; just en el punt on per l’esquerra arriba el camí que ve de l’alzina del Sal·lari per la carena del turó del Castellar, aquí iniciarem l’anada i tornada de l’excursió, ja que ara seguirem un camí molt ben marcat per la dreta i tornarem de front per la pista.
Poc després travessem un roquisser amb una vista excepcional.
El camí s’apropa molt a la pista però no hi enllaça fins més endavant, en que hi acaba desembocant, però només durant cent metres (just en un revolt molt marcat a l’esquerra).
Aquí arrenca un altre camí molt ben marcat per la dreta que seguirem. Més endavant fa un marcat gir de 90 graus a l’esquerra i comença a perdre alçada, i després d’una bona estona de caminar per dins del bosc arribem al Pla de Serralllonga, indret on també gaudim d’una gran vista per tots costats. Al final del pla hi ha el petit bony del turó del Ducs vers on ens encaminem.
Travessem el pla, el camí principal voreja el turó per la dreta, però seguim recta i entre els matolls hi ha l’inici d’un corriol que puja al turó.
Curta pujada i arribem al turó dels Ducs de 850 metres d’alçada i amb una molt bona panoràmica.
Contemplem la vista de 360 graus i seguim el camí que segueix per dalt la carena fins que es retroba amb el que ha rodejat el turó per la dreta.
Anem seguim per la carena, travessem un roquisser i abans de tornar a entrar al bosc per la dreta arrenca el camí que hem de seguir, com que l’inici és en el roquisser hem d’estar atents a no passar de llarg (des del turó fins aquesta cruïlla haurem caminat uns tres-cents metres més).
Seguim el camí que tombant a l’esquerra seguint la silueta de la
Serra dels Codolosos. Ens apropem al turó de Puigbó que el camí voreja per la dreta. Aquí hem d’abandonar-lo per seguir per l’esquerra, sense camí, per dins del bosc molt esclarissat que permet passar-hi sense cap problema fins a situar-nos al peu del turó, una mini-grimpada, que no arriba ni a “mini” ens deixa dalt del Puigbó de 773 metres d’alçada. Des d’aquest turó, poc visitat, també gaudim d’una extensa panoràmica de 360 graus.
Visitat el Puigbó baixem pel roquisser de l’altre costat (vessant esquerra) arrambats entre en final de roquisser i la vegetació fins que entrem al bosc, allà hi ha una traça de corriol que travessa el bosc i surt a un nou roquisser, anem seguint aquesta traça que finalment enllaça amb el camí que havíem abandonat per pujar al turó.
Ara ens dirigim directament vers el puig Andreu que ja veiem davant nostre.
Passem pel coll del Puig Andreu d’on arrenca per l’esquerra el camí que baixa pel sot de l’Aiguada. Seguim i comencem a pujar la rampa que ens deixa al peu del turó.
Una vegada aquí, una mini i fàcil grimpada ens deixa dalt del puig Andreu de 753 metres d’alçada.
Aquest és un dels cims emblemàtics de l’Obac, molt característic i visible des de molts indrets i per tant la panoràmica fa honor a la seva aïllada situació.
Del cim podem baixar per una canal que hi ha a l’altre costat i sortiríem just al costat dels corrals, però és una mica més complicada que per on hem pujat, principalment baixant, així que tornarem al peu del turó per on hi hem pujat. Girem a la dreta seguint la base de la muralla del cim i en poques passes arribem a una balma situada just a sota la vertical del cim. Té una longitud de 16 m per 4,50 m de fons i una alçada de 3,50 m i no presenta restes de construccions, però per la seva situació és un lloc ideal per fer-hi una aturada.
Seguim una mica més i acabem de vorejar el turó, el camí segueix, però primer girarem a la dreta per a fer una curta anada i tornada a la gran balma de l’altre costat seguint un corriol que ens hi portarà. També està situada sota mateix de la vertical del cim (just abans veurem la canal que també permet pujar al cim). És molt gran, té una longitud de 22 m per 7m de fons i una alçada màxima de 5 m. Presenta uns murs gruixuts amb espitlleres a modus de fortificació de defensa. Per la seva ubicació i alçada podia haver estat un punt de guaita. Coneguda des de temps remots i molt divulgada a la bibliografia excursionista de la Serra de l'Obac. Sembla tractar-se d'un refugi de caràcter defensiu i més recentment va ser utilitzada com a cleda per al bestiar. Novament a l’enllaç de l’Espeleo Word: https://espeleoworld.com/c/balmes-de-puig-andreu i un mapa i esquema topogràfic realitzat pel GEB (Grup d’Espeleologia de Badalona) del 2021 i una altre del 1980. Tant el punt d’interès del cim com el de les dues balmes estan a la mateixa vertical i en el traçat han quedat un a sobre l’altre.
Tornem a la cruïlla d’anada i tornada i seguim el camí que va baixant en direcció al fons del Sot del Joncar, però no hi acabarem d’arribar, ja que en travessar un roquisser hem de girar a l’esquerra. Fins aquí tot ha estat fàcil i per camins marcats; ara això s’acaba, per començar el fet que la cruïlla estigui en un roquisser en complica una mica la localització i encara més el fet d’estar en una zona d’una antiga tala d’arbres. Hem de girar uns 120 graus a l’esquerra, tot i les dificultats per localitzar inicialment el corriol, aquest existeix i una vegada localitzat és fàcil seguir-lo.
Anem planejant, travessem la capçalera del Racó de l’Asseguda i immediatament canviem de vessant, aquí el camí es difumina completament degut principalment a la tala d’arbres on el brancatge sobrant està escampat per terra, però la part positiva d’aquesta tala és que el bosc és molt esclarissat i permet caminar-hi sense complicacions; la complicació és la orientació.
El nou vessant de la muntanya presenta una torrentera per la que hem de baixar; el millor baixant el trobem a la dreta de la torrentera; primer el pendent és una mica pronunciat i la torrentera estreta, però molt aviat el pendent es suavitza i l’espai s’obre; uns blocs a la dreta ens fan “ensumar” que ja hi som, només ens falta acabar de concretar on hi ha la balma. Si ens traslladem als anys de la guerra civil, només hauríem de seguir l’olor del pa acabat de fer per arribar a la balma; però no és el cas, i la balma la trobem sense cap dificultat a la part més baixa de les roques a la dreta de l’esplanada on ens trobem, sobre la cota de 650 m.
Acabem d’arribar a la balma del Forn de Cal Roca; novament el blog d’en Jordi Guillemot “caudelguille”: https://caudelguille.net/caus/706-forn-de-can-roca-balma ens en dona la descripció: “Els germans Gibert de can Roca (Mura) es van emboscar en aquesta balma durant la guerra civil (1936-39). El més destacable del lloc és el forn amb el qual van arribar a coure pa sense llevat. La notícia d'aquesta cavitat ens l'havia facilitat diverses vegades el Josep Llorens del Puig de la Balma, propietari del lloc.”
I segueix: “Petita balma que aprofita una diàclasi. La fractura divideix dos trams de conglomerat, un dels quals hostatja un petit forn casolà i l'altre, amb les parets picades artificialment, la cambra del refugi. En aquesta cambra s'observen dues petites diàclasis sobreposades i paral·leles al cingle. Al sòl de l'entrada vam trobar un pal curt de fusta relligat amb filferros. Desconeixem l'ús que va tenir aquest estri. Frederic Gibert ens comentà que l'entrada de la balma havia estat coberta amb vegetació per dissimular l'accés.”
Aquí podem fer volar la imaginació per reviure de la manera que vivien els germans Gibert en aquesta petita cavitat, principalment a l’hivern i en dies de pluja o neu.
Arribar fins aquí ha estat més fàcil del que pensava, només calia seguir la olor del pa sense llevat, però ara “trobar” el forat de la Guerra Civil ja serà una mica més complicat.
Situats davant la balma hem de remuntar el pendent per on hi hem baixat però per l’altre costat de la torrentera, més o menys hem de descriure un angle recta respecte a la baixada. El bosc està molt esclarissat, però ple de brancatge abandonat per terra; l’hem d’anar sortejant fins arribar al llom de la carena, uns 25 o 30 metres més amunt. Arribats a dalt veiem que l’altre costat és un roquisser, el creuem diagonalment a l’esquerra baixant lleugerament (tenim el puig Andreu pràcticament a sobre). Tornem a entrar al bosc, seguim sense camí, girem a la dreta i anem baixant. No caminem gaire i veiem que hem de baixar un curt marge, sembla que tenim dues alternatives, baixar-lo per una canal per l’esquerra o per una altre per la dreta; aquesta darrera és la bona. És una canal molt curta però una mica bruta; rés no hem baixat gaire que s’acaba i a l’esquerra veiem una petita balma amb un sostre que té una volada considerable i que crida l’atenció, ja som al Forat de la Guerra Civil, que encara està una mica penjada de la petita cinglera; costa una mica anar d’un costat a l’altre perquè està brut de vegetació, s’ha d’acabar de baixar la cinglera i anar-hi per l’altre costat; com que portava les tisores de poder per si de cas, vaig netejar-ho una mica per facilitar passar-hi, això si, ben ajupits perquè el voladís és molt baix. Al costat hi ha un petit forat on sembla que si va arribar a fer foc.
Vist aquest indret seguim baixant sense camí per dins el bosc fins arribar al peu de la cinglera on hi trobem un roquisser. Ara seguim per la dreta tot seguint un rastre que va resseguint la base de la cinglera fins que ens apareix la gran balma de la Guerra Civil.
Novament el blog d’en Jordi Guillemot: https://caudelguille.net/caus/708-guerra-civil-balma-de-la ens informa d’aquesta balma i també hi inclou un croquis topogràfic. Diu així:
“Aquesta balma ens fou indicada com un dels refugis dels germans Gibert durant la guerra civil. La cavitat, ben orientada a llevant, domina el Sot de la Serrallonga.
Es tracta d’un balbament que domina la part superior del Sot de l’Infern. Mesura uns 18 metres de pòrtic, per una fondària màxima de 4 metres i mig. El més destacable és que pràcticament tota la volta està fumada, prova fefaent del seu ús com a refugi. Al costat d’un bloc de conglomerat caigut s’aprecien les restes d’un foc, i més o menys al fons de la part central hi destaca un esvoranc d’uns 80 cm al nivell de sorrenca. És molt probable que els emboscats hi fessin alguna mena de mur amb pedra seca per a resguardar-se millor, no obstant actualment només s'intueix una lleugera traça de parament.”
Tot i així sembla un lloc una mica arriscat per amagar-se ja que la balma és molt visible des de l’altre costat del torrent, concretament pujant vers els Pins Cargolats. Situada a la part solana, també és un bon indret per fer-hi una atura.
Vista la balma baixem directament pel roquisser del davant de la balma, escollim el millor indret per entrar al bosc i anem baixant sense un camí, però sense dificultats i aviat acabem sortint a la pista que recorre el Sot de l’Infern.
La seguim per l’esquerra i poc després creua el torrent del Sot de l’Aiguada en un pronunciat revolt, immediatament després hem d’estar atents a una discreta fita a la dreta que ens assenyala l’inici d’un curt i poc marcat corriol que ens baixa fins l’aiguabarreig del Sot de l’Infern amb el de l’Aiguada.
Un indret on la soledat és aclaparadora. Enclotats i enfonsats hem de seguir el curs de la torrentera (dreta) una vintena de metres, ja que hem d’estar novament atents a una fita que hi ha a l’esquerra.
D’aquí arrenca un marcat camí que hem de seguir. Fins aquí la nostra caminada no s’ha d’estacat per grans pujades; però aquí es trenca aquesta dinàmica. El corriol que seguirem a partir d’ara emprèn una llarga i sostinguda pujada fins que arribem al llom de la carena on el pendent disminueix una mica, el Sot de l’Infern ja queda enfonsat a la nostra esquerra i la balma de la Guerra Civil, també.
Així arribem a la zona dels Pins Cargolats, un bosc tan espès que els arbres havíem de fer filigranes per a trobar la llum del sol però també hi ha la mà dels llenyataires que els obligaven a fer aquestes figures; el primer que ens apareix és el Pi Agenollat. Seguim pujant i ens trobem amb el Pi de Coll Alt, ens decantem lleugerament a l’esquerra per arribar al Pi Cua de Porc. Anem pujant per la carena i ens plantem davant el Pi Anaconda, aquest pel nom deuria tenir una forma espectacular, però està mig mort, i una part del tronc s’ha trencat i l’altre està podrida, però tot i així encara es pot veure les retorçades que fa el tronc per trobar la llum. Una mica més amunt ens trobem el Pi Arrossegat que recorda el tronc d’una carbassera, ja que en lloc de pujar amunt, es va arrossegant per terra. S’arrossega perquè a pocs metres té un espai obert, al que arriba el pi i el nostre camí.
Tornem a caminar per terreny obert, tornem a entrar al bosc i quan tornem a sortint-ne ens trobem a l’indret de l’Era dels Enrics, un roquisser completament pla i ampla al llom de la carena i amb vistes per tots costats.
S’acaba l’Era dels Enrics i seguim caminant ara a mitja alçada, amb bona vista sobre les agulles de Mata-rodona.
Arribem a una cruïlla i seguim recta, deixant a l’esquerra un camí que baixa lleugerament. Una mica més endavant una marca de pintura en un arbre ens indica la curta pujada a l’avenc del Camí de Puigdoure, que avui no visitarem.
Anem seguint i arribem a una cruïlla, on hem de seguir pel roquisser de l’esquerra que en constant pujada ens deixa al coll del Boix, on enllacem amb el GR5 que seguim per l’esquerra.
Ara només ens queda seguir-lo fins enllaçar novament amb el camí d’anada que ens tornarà a l’aparcament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada