Calders, Forat Micó, font de Bellveí, ruïnes de Sant Andreu, pou de glaç,Salt del Molí, castell de Calders, balma del Cargolaire
Clàssica caminada al castell de Calders ampliada fins el Forat Micó que ens permet gaudir d’una agradable passejada per aquest racó del Moianès que a més a més ens permetrà visitar altres indrets com la font de Bellveí, les ruïnes de Sant Andreu, el pou de glaç de Calders o del Castell, el salt del Molí i el Molí del Castell i la balma de Cargolaire o dels Gitanos.
És una caminada fàcil i molt ben senyalitzada, amb rètols informatius a cada indret.
Curiós és l’indret del castell, ja que està situat al capdamunt d’un turó totalment cònic i en un gran meandre del riu Calders que gairebé hi fa un revolt de 270 graus.
Hem de tenir present que és una excursió “inversa”, és a dir la primera part és de baixada, seguida d’un sector força llarg molt planer i amb dues pujades finals, una al castell i l’altre per tornar a Calders.
La millor vista panoràmica la tindrem des del mateix poble de Calders, ja que des d’allí es domina gran part del Pirineu i serralades del Prepirineu; també veiem la inconfusible silueta del Montcau.
Evidentment “l’estrella” de la caminada és el característic i destacat castell de Calders, del que es tenen notícies a partir de l’any 965 tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI: “in comitatu Minorissa in terminio de castro Caldarios”. A partir d’aquesta data el castell, com gairebé tots, comença una llarga història de canvi de propietaris, per herències o vendes; hi veurem desfilar: Ramon Borrell, Ramon Berenguer, Ermessenda de Cardona, Bernat de Talamanca, Pere III, Ramon Planella i de Togores, senyor de Granera, Castellcir, Mura i Tona, el baró de Maldà, arribar a l’ajuntament de Calders que n’és el propietari actual segons consta en una placa que hi ha a l’indret on s’esmenta l’agraïment de l’ajuntament a Pedro Sistac Planas per la cessió del castell el setembre del 2018.
Actualment només en resta mitja torre, que ha estat consolidada i l’esplanada del castell on hi ha els fonaments de les diverses estances i una bona part de la muralla que envoltava el recinte, així com també la base de l’ermita del castell, dedicada a Santa Maria.
Podeu veure molta més informació a l’enllaç:
És una caminada fàcil i molt ben senyalitzada, amb rètols informatius a cada indret.
Curiós és l’indret del castell, ja que està situat al capdamunt d’un turó totalment cònic i en un gran meandre del riu Calders que gairebé hi fa un revolt de 270 graus.
Hem de tenir present que és una excursió “inversa”, és a dir la primera part és de baixada, seguida d’un sector força llarg molt planer i amb dues pujades finals, una al castell i l’altre per tornar a Calders.
La millor vista panoràmica la tindrem des del mateix poble de Calders, ja que des d’allí es domina gran part del Pirineu i serralades del Prepirineu; també veiem la inconfusible silueta del Montcau.
Evidentment “l’estrella” de la caminada és el característic i destacat castell de Calders, del que es tenen notícies a partir de l’any 965 tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI: “in comitatu Minorissa in terminio de castro Caldarios”. A partir d’aquesta data el castell, com gairebé tots, comença una llarga història de canvi de propietaris, per herències o vendes; hi veurem desfilar: Ramon Borrell, Ramon Berenguer, Ermessenda de Cardona, Bernat de Talamanca, Pere III, Ramon Planella i de Togores, senyor de Granera, Castellcir, Mura i Tona, el baró de Maldà, arribar a l’ajuntament de Calders que n’és el propietari actual segons consta en una placa que hi ha a l’indret on s’esmenta l’agraïment de l’ajuntament a Pedro Sistac Planas per la cessió del castell el setembre del 2018.
Actualment només en resta mitja torre, que ha estat consolidada i l’esplanada del castell on hi ha els fonaments de les diverses estances i una bona part de la muralla que envoltava el recinte, així com també la base de l’ermita del castell, dedicada a Santa Maria.
Podeu veure molta més informació a l’enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calders
El forat Micó és un curt i singular túnel natural format sota una balma de 35 metres de voladís mig penjada sobre la riera de Calders just en el punt on desaigua la torrentera de Vilaclara tot fent un salt d’aigua per damunt la balma.
Aquest salt ha generat al llarg dels segles una paret de pedra tosca, de manera que dins la balma s’ha format un túnel-cova de vuit metres de recorregut.
A més la part interior del coladís de la balma ha estat aprofitada per a fer passar el canal de Viladecavalls. Es tracta d’un canal d’uns 5 km de recorregut que agafa l’aigua de la riera de Calders i la porta a la colònia Jorba, on hi havia una central hidroelèctrica.
Podeu veure més informació i gràfics d’aquesta balma i el túnel a l’enllaç:
http://espeleolegsdebadalona.blogspot.com/2019/06/forat-mico-calders-moianes-posted-on-30.html
La font de Bellveí està situada molt a prop del Mas de Bellveí, en una raconada molt bonica amb 10 plataners de més de 100 anys i un roure de més de 200.
A l’indret hi ha rètol que n’explica la història.
És tradició de Calders a l’estiu baixar a la font per berenar a l’ombra dels plataners asseguts a les taules i bancs de pedra.
La riuada de 1994 va colgar la font i la tradició va quedar truncada fins que l’any 2005 es va rehabilitar.
En aquesta caminada l’hem trobat seca i el clot de la font taponat per la fullaraca dels arbres.
Al costat del mas de Bellveí hi havia una fabrica, actualment abandonada, i es creu que els plataners van ser-hi plantats l’any 1890 juntament amb la construcció de la fàbrica. El roure ja hi era.
L’església de Sant Andreu de Bellveí és un clar exemple de la decadència al llarg del temps d’indrets d’una certa importància.
També hi trobem un rètol amb l’explicació de l’indret on també hi ha una antiga fotografia de principis del segle XX, on es veu una gran construcció de varis edificis del que avui només queden unes ruïnes pràcticament invisibles degut a la vegetació que les cobreix; inclús hi ha fotografies del 2014 en que encara es veuen panys de paret sense bardisses.
Vaig donar-hi la volta i em vaig topar amb una tina, però segurament n’hi havia més, donada la importància de l’indret i l’extensió de bancals i cabanes de pedra seca que es van veient durant la caminada.
El rètol està una mica separat de les ruïnes i com que no veia res vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però avançant uns metres més i fixant-hi bé es veuen les ruïnes. Des de l’indret també es veu parcialment la resclosa de Bellveí.
Aquesta ermita data del segle XII, però probablement té un origen romà degut a troballes d’aquesta època i no es descarta que l’indret tingués un culte anterior al cristianisme.
Hi ha noticies que assenyalen que a part de l’altar dedicat a Sant Andreu n’hi havia dos més, un dedicat a Sant Isidre i l’altre a Santa Maria Sassala.
Podeu veure més informació d’aquesta ermita romànica del segle XII
El forat Micó és un curt i singular túnel natural format sota una balma de 35 metres de voladís mig penjada sobre la riera de Calders just en el punt on desaigua la torrentera de Vilaclara tot fent un salt d’aigua per damunt la balma.
Aquest salt ha generat al llarg dels segles una paret de pedra tosca, de manera que dins la balma s’ha format un túnel-cova de vuit metres de recorregut.
A més la part interior del coladís de la balma ha estat aprofitada per a fer passar el canal de Viladecavalls. Es tracta d’un canal d’uns 5 km de recorregut que agafa l’aigua de la riera de Calders i la porta a la colònia Jorba, on hi havia una central hidroelèctrica.
Podeu veure més informació i gràfics d’aquesta balma i el túnel a l’enllaç:
http://espeleolegsdebadalona.blogspot.com/2019/06/forat-mico-calders-moianes-posted-on-30.html
La font de Bellveí està situada molt a prop del Mas de Bellveí, en una raconada molt bonica amb 10 plataners de més de 100 anys i un roure de més de 200.
A l’indret hi ha rètol que n’explica la història.
És tradició de Calders a l’estiu baixar a la font per berenar a l’ombra dels plataners asseguts a les taules i bancs de pedra.
La riuada de 1994 va colgar la font i la tradició va quedar truncada fins que l’any 2005 es va rehabilitar.
En aquesta caminada l’hem trobat seca i el clot de la font taponat per la fullaraca dels arbres.
Al costat del mas de Bellveí hi havia una fabrica, actualment abandonada, i es creu que els plataners van ser-hi plantats l’any 1890 juntament amb la construcció de la fàbrica. El roure ja hi era.
L’església de Sant Andreu de Bellveí és un clar exemple de la decadència al llarg del temps d’indrets d’una certa importància.
També hi trobem un rètol amb l’explicació de l’indret on també hi ha una antiga fotografia de principis del segle XX, on es veu una gran construcció de varis edificis del que avui només queden unes ruïnes pràcticament invisibles degut a la vegetació que les cobreix; inclús hi ha fotografies del 2014 en que encara es veuen panys de paret sense bardisses.
Vaig donar-hi la volta i em vaig topar amb una tina, però segurament n’hi havia més, donada la importància de l’indret i l’extensió de bancals i cabanes de pedra seca que es van veient durant la caminada.
El rètol està una mica separat de les ruïnes i com que no veia res vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però avançant uns metres més i fixant-hi bé es veuen les ruïnes. Des de l’indret també es veu parcialment la resclosa de Bellveí.
Aquesta ermita data del segle XII, però probablement té un origen romà degut a troballes d’aquesta època i no es descarta que l’indret tingués un culte anterior al cristianisme.
Hi ha noticies que assenyalen que a part de l’altar dedicat a Sant Andreu n’hi havia dos més, un dedicat a Sant Isidre i l’altre a Santa Maria Sassala.
Podeu veure més informació d’aquesta ermita romànica del segle XII
https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-andreu-de-bellvei-calders-bages/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Andreu_de_Bellve%C3%AD
Al pou de glaç també hi ha un rètol amb les explicacions; està situat en una raconada on només hi toca el sol una estona els mesos d’estiu. Està ben conservat i hi ha una reixa per evitar-hi accidents.
A la cruïlla principal d’anada i tornada al pou i just al costat de la pista hi ha un mur que podria ser una de les banyeres on es congelava l’aigua per portar posteriorment el glaç al pou.
Podeu veure més informació del pou a l’enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Andreu_de_Bellve%C3%AD
Al pou de glaç també hi ha un rètol amb les explicacions; està situat en una raconada on només hi toca el sol una estona els mesos d’estiu. Està ben conservat i hi ha una reixa per evitar-hi accidents.
A la cruïlla principal d’anada i tornada al pou i just al costat de la pista hi ha un mur que podria ser una de les banyeres on es congelava l’aigua per portar posteriorment el glaç al pou.
Podeu veure més informació del pou a l’enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pou_de_gel_(Calders)
Finalment la balma o bauma del Cargolaire o Roques dels Gitanos està a la cinglera sota el poble de Calders. És força llarga, amb un tram final més delicat de seguir.
També hi ha un rètol que n’explica la història. És coneguda amb el nom del Cargolaire perquè va estar habitada per Miquel Muro, el Cargolaire, que la va convertir en una balma obrada de la que actualment queden poques restes, vingut d'un poble del nord de Castelló als anys 40, va viure-hi uns vint anys fins la seva mort, per això alguns calderins l'anomenaven el Miquelet de les Roques. Es va construir l’habitatge amb materials molt diversos que anava trobant (pedres, maons, canyes, ferros vells,...). Es va fer un hort que regava amb aigua recollida de la font del Torrent. Va treballar un temps picant pedra a la carretera de Monistrol, però bàsicament els dies plujosos es dedicava a buscar cargols que després venia als mercats propers.
El sostre de la balma i la paret de la cinglera és actualment una zona d’escalada esportiva en la que hi obertes unes 120 vies d’escalada, curtes però de totes les graduacions.
Per començar la caminada ens situarem al poble de Calders. A la mateixa plaça Major hi ha unes 10 places d’aparcament, però aquest itinerari comença (per raons gastronòmiques a la tornada) al carrer del Call de l’Hostal on també hi ha lloc per aparcar, així en acabar només haurem de deixar la motxilla al cotxe i creuar el carrer per dinar.
Comencem a caminar seguint el carrer del Raval que ens portarà a la plaça Major, on hi ha la bonica església, inicialment romànica, de Sant Vicenç.
Contemplem l’església, l’ajuntament i l’antiga presó, on actualment hi ha la guàrdia urbana. Sortim per l’altre costat seguint el carrer de Manresa fins arribar a la cruïlla on hi ha la Creu de Terme, que data de l’any 1805 en que substituí l’anterior que era de fusta i que marcava la cruïlla entre el camí Ral de Vic a Manresa amb el camí d’Artés.
Girem a l’esquerra i creuem la carretera B-431 i seguim recta pel carrer de l’altre costat que aviat s’acaba i continuem per un camí. A la propera cruïlla seguim per l’esquerra i anem apropant-nos a la carretera N-141c, amb bones vistes del castell durant tota l’estona.
Seguim una estona paral·lels a l’esmentada carretera fins que arribem a la urbanització de la Guàrdia. Arribem al mateix nivell de l’esmentada carretera i la creuem per seguir per l’esquerra la pista de l’altre costat.
Pocs metres després arribem al Mirador del Meandre del Calders. Un bonic mirador (llàstima de la típica bretolada dels grafits) sobre el castell de Calders totalment aïllat i encimbellat dalt del seu piramidal turó.
Contemplada la panoràmica deixem la pista i seguim el camí de l’esquerra que comença a perdre alçada.
Arribem a una cruïlla, on si seguim baixant pel camí anirem directament al castell, però en aquesta caminada el castell el deixem pel final; així que seguim el camí que va planejant per la dreta.
Una estona després ens ajuntem amb una pista que seguim uns metres fins que abans d’un marcat revolt de 150 graus aprox. a la dreta, en seguim una de secundària que també arrenca per la dreta.
Ara iniciem una molt llarga i planera caminada per aquesta pista, anirem veiem antics bancals de vinya amb alguna cabana de pedra seca aïllada o construïda aprofitant els murs de pedra dels bancals.
Travessem la pista principal que porta al mas de les Comelles i al de Malniu i seguim força estona més fins arribar a la cruïlla amb la pista molt ample que porta al mas de Bellveí.
Indret important per anar al Forat Micó ja que pràcticament hi estem a sobre; hem de girar a l’esquerra per seguir la pista en direcció a Bellveí, però immediatament veurem a la dreta i uns metres per sota el canal de Viladecavalls, hi hem de baixar sense un camí gaire definit, però és un tram molt curt i ràpidament ja som al costat del canal que seguirem per la dreta.
El que acabem de fer en el fons és una drecera; si no volem fer aquesta curta drecera, podem seguir la pista uns 20 o trenta metres més hi veurem una fita i un corriol que arrenca per la dreta i que ens portarà també fins el canal.
Caminem uns metres més i ja som al Forat Micó format per la tosca d’un salt d’aigua del torrent del Fondo de Vilaclara que cau del cingle i que ha anat formant una paret convertint nou metres de la balma en túnel.
Entre el túnel i la balma el senyal del GPS rebota i fa traces estranyes, però el camí i l’indret son evidents.
Vist aquest singular indret, tornem a la pista seguint el corriol i la seguirem fins arribar a la riera de Calders, abans de creuar-la surt una pista per l’esquerra que seguirem, però primer seguirem recta per anar a la font de Bellveí.
Dos grans plataners, un a cada costat de la pista ens donen la benvinguda abans de creuar la riera per un gual (pot presentar problemes si ha plogut molt) immediatament a l’altre costat ja ens trobem a l’indret de la font.
Una bonica raconada amb deu plataners i el roure més que centenaris ens hi esperen; unes escales de pedra ens baixen fins l’espai de la font, amb bancs i dues taules rodones de pedra. És un espai molt bonic i acollidor.
Tornem a travessar la riera i seguim la pista esmentada durant una bona estona,
Primer planeja entre camps erms tot seguint el curs de la riera, arribem a un punt en que es separen i la pista fa un marcat tomb a l’esquerra, d’aquí surt un camí a la dreta que ens porta a les ruïnes de Sant Andreu de Bellveí.
La vegetació no ens deixa veure gaire bé la resclosa de Bellveí d’on surt un canal que portava l’aigua a l’antiga fabrica de Bellveí.
La vegetació també ens amaga les ruïnes de l’ermita i la rectoria; també hi ha un rètol que m’explica la història amb una fotografia de com era l’indret a principis del segle XX.
Per visitar les ruïnes no ens hem de quedar al rètol ja que estant una mica més endavant.
Visitades les ruïnes tornem al rètol on també hi ha un pal informatiu, seguim un camí per la dreta que ens retorna a la pista que havíem deixat per anar a les ruïnes.
Poc després trobem un nou rètol amb el nom de la font de l’Esquerda, però no hi ha cap font, només una caseta que potser a dins hi ha un pou, però de font no se’n veu cap, de darrera el rètol surt un camí que porta a la riera, però és un camí brut, amb troncs caiguts i no queda clar que porti a una font.
Així que de la font de l’Esquerda ens quedem només amb el nom i seguim per la pista; aviat veiem a l’esquerra la Casanova de Malniu, que fa molta estona també havíem vist des de dalt.
Anem seguint i arribem a l’indret del Molí del Castell, uns metres abans hi ha un nou pal senyalitzador; primer farem una anada i tornada fins el pou de glaç, abans d’iniciar l’anada al pou ens endinsarem uns metres per un camp on hi ha el que semblen ser les restes d’una de les piscines on es produïa el glaç per emmagatzemar al pou.
Seguim doncs el camí al pou al que arribem poc després, queda a la dreta del camí i un nou rètol ens assenyala l’indret i unes escales que ens hi acaben d’apropar; un indret fred i humit, tal com a de ser un pou de glaç. Només es veu una de les boques, ja que la resta del pou l’amaga la vegetació.
Vist el pou tornem a la pista i ens plantem davant de l’edifici de l’antic molí del Castell (des del castell tindrem una vista aèria d’aquest molí), abans d’acabar-hi d’arribar ens desviarem a la dreta, i sense camí, però per un espai que permet avançar sense gaires dificultats a part de quedar una mica enfangats segons per on passem.
En pocs minuts ens plantem davant el salt del Molí del Castell, un espai molt obert i amb el terra format per un llit de roca.
El salt (potser degut a la sequera actual) no és gaire vistós, però l’indret és salvatge i situat on conflueixen tres torrents: la riera de Calders, el torrent de la Querosa i el torrent de les Fonts. Podem apropar-nos fins el mateix salt, però en època de pluges segurament no hi acabarem d’arribar i l’haurem de mirar una mica de lluny.
Tornem a l’edifici del moli, on encara hi ha una roda de pedra repenjada a la paret, l’edifici sembla habitat i format per varies constriccions.
Seguim la pista que revolta aquestes construccions, per sobre la darrera construcció i en un revolt de la pista sembla que hi hagi un corriol que també porta al salt, però segurament deu anar a la part de dalt.
Seguim la pista que voreja el turó del castell per la base fins que arribem a la cruïlla d’on arrenca la pista (barrada amb una cadena) que puja al castell tot fent sis llaçades per tal d’assolir-lo.
Ens passegem per la gran esplanada coberta per les restes de les estances del castell amb diversos panells explicatius de cada sector, inclús hi ha amagada una caixa de geocaching amagada des del març del 2013.
Contemplat l’indret amb la seva mitja torre apuntalada tornem a la cruïlla anterior i seguim caminant per la pista pocs metres, ja que aviat trobem un nou cartell que ens assenyala un camí per l’esquerra.
Deixem difinitivament la pista la pista i seguim aquest camí que primer creua el torrent de la Querosa i seguidament comença la remuntada que ens ha de tornar a Calders.
Anem pujant amb alguna llaçada i arribem la cruïlla, també senyalitzada, que ens porta fins la balma, deixem el camí que seguíem per girar a l’esquerra i quatre passes després ja som a l’inici de la llarga balma del Cargolaire, de bon començament ens trobem a la part més amplia, on hi les restes de les construccions que va fer-hi en Miquel Muro “el Cargolaire” que hi va viure vint anys. Si aixequem la vista la veurem la gran quantitat de vies d’escalada esportiva que omplen tota la paret de la balma; anem resseguint la balma, per arribar a l’altre extrem hi ha un pas complicat que segurament es pot superar baixant a un replà inferior, aquí segurament és on hi ha les vies d’escalada més difícils ja que el sostre a superar és considerable.
Tornem a recórrer la balma en sentit contrari i seguim el camí que havíem deixat; aviat s’acaba la pujada ja que hem arribat a dalt de la cinglera per on surten les vies d’escalada, planegem una mica i just abans de sortir a la carretera veiem l’Alzina de l’Arola al costat del camí, on també hi ha un panell que n’informa de la seva història, com la que va sobreviure a l’incendi de l’any 1994, i que el diàmetre a 1 metre d’alçada és de 4,15 metres i la seva capçana mesura 21 metres de diàmetre.
Immediatament sortim a la carretera C-642 a Monistrol de Calders, carretera que seguirem per l’esquerra durant cent metres fins el proper revolt, allà arrenca un camí que ens porta fins la carretera N-141c que simplement creuem per seguir un camí que ens acaba de pujar fins el poble. Pràcticament sortim directament a la plaça Major, i d’allí seguint l’itinerari d’anada acabem d’arribar a l’inici, donant així fer finalitzada aquesta bonica i interessant excursió.
HORARIS:
De l’inici al Mirador del Meandre de Calders: 30mn
Del Mirador al Forat Micó: 55mn
Del Forat Micó a la font de Bellveí: 15mn
De la font de Bellveí a les ruïnes de Sant Andreu: 20mn
De les ruïnes de Sant Andreu al pou de glaç: 35mn
Del pou de glaç al Salt del Molí: 10mn
Del Salt del Molí al castell de Calders: 20mn
Del castell de Calders a la balma del Cargolaire: 25mn
De la balma del Cargolaire a l’inici: 20mn
TOTAL: 3h 50mn
Finalment la balma o bauma del Cargolaire o Roques dels Gitanos està a la cinglera sota el poble de Calders. És força llarga, amb un tram final més delicat de seguir.
També hi ha un rètol que n’explica la història. És coneguda amb el nom del Cargolaire perquè va estar habitada per Miquel Muro, el Cargolaire, que la va convertir en una balma obrada de la que actualment queden poques restes, vingut d'un poble del nord de Castelló als anys 40, va viure-hi uns vint anys fins la seva mort, per això alguns calderins l'anomenaven el Miquelet de les Roques. Es va construir l’habitatge amb materials molt diversos que anava trobant (pedres, maons, canyes, ferros vells,...). Es va fer un hort que regava amb aigua recollida de la font del Torrent. Va treballar un temps picant pedra a la carretera de Monistrol, però bàsicament els dies plujosos es dedicava a buscar cargols que després venia als mercats propers.
El sostre de la balma i la paret de la cinglera és actualment una zona d’escalada esportiva en la que hi obertes unes 120 vies d’escalada, curtes però de totes les graduacions.
Per començar la caminada ens situarem al poble de Calders. A la mateixa plaça Major hi ha unes 10 places d’aparcament, però aquest itinerari comença (per raons gastronòmiques a la tornada) al carrer del Call de l’Hostal on també hi ha lloc per aparcar, així en acabar només haurem de deixar la motxilla al cotxe i creuar el carrer per dinar.
Comencem a caminar seguint el carrer del Raval que ens portarà a la plaça Major, on hi ha la bonica església, inicialment romànica, de Sant Vicenç.
Contemplem l’església, l’ajuntament i l’antiga presó, on actualment hi ha la guàrdia urbana. Sortim per l’altre costat seguint el carrer de Manresa fins arribar a la cruïlla on hi ha la Creu de Terme, que data de l’any 1805 en que substituí l’anterior que era de fusta i que marcava la cruïlla entre el camí Ral de Vic a Manresa amb el camí d’Artés.
Girem a l’esquerra i creuem la carretera B-431 i seguim recta pel carrer de l’altre costat que aviat s’acaba i continuem per un camí. A la propera cruïlla seguim per l’esquerra i anem apropant-nos a la carretera N-141c, amb bones vistes del castell durant tota l’estona.
Seguim una estona paral·lels a l’esmentada carretera fins que arribem a la urbanització de la Guàrdia. Arribem al mateix nivell de l’esmentada carretera i la creuem per seguir per l’esquerra la pista de l’altre costat.
Pocs metres després arribem al Mirador del Meandre del Calders. Un bonic mirador (llàstima de la típica bretolada dels grafits) sobre el castell de Calders totalment aïllat i encimbellat dalt del seu piramidal turó.
Contemplada la panoràmica deixem la pista i seguim el camí de l’esquerra que comença a perdre alçada.
Arribem a una cruïlla, on si seguim baixant pel camí anirem directament al castell, però en aquesta caminada el castell el deixem pel final; així que seguim el camí que va planejant per la dreta.
Una estona després ens ajuntem amb una pista que seguim uns metres fins que abans d’un marcat revolt de 150 graus aprox. a la dreta, en seguim una de secundària que també arrenca per la dreta.
Ara iniciem una molt llarga i planera caminada per aquesta pista, anirem veiem antics bancals de vinya amb alguna cabana de pedra seca aïllada o construïda aprofitant els murs de pedra dels bancals.
Travessem la pista principal que porta al mas de les Comelles i al de Malniu i seguim força estona més fins arribar a la cruïlla amb la pista molt ample que porta al mas de Bellveí.
Indret important per anar al Forat Micó ja que pràcticament hi estem a sobre; hem de girar a l’esquerra per seguir la pista en direcció a Bellveí, però immediatament veurem a la dreta i uns metres per sota el canal de Viladecavalls, hi hem de baixar sense un camí gaire definit, però és un tram molt curt i ràpidament ja som al costat del canal que seguirem per la dreta.
El que acabem de fer en el fons és una drecera; si no volem fer aquesta curta drecera, podem seguir la pista uns 20 o trenta metres més hi veurem una fita i un corriol que arrenca per la dreta i que ens portarà també fins el canal.
Caminem uns metres més i ja som al Forat Micó format per la tosca d’un salt d’aigua del torrent del Fondo de Vilaclara que cau del cingle i que ha anat formant una paret convertint nou metres de la balma en túnel.
Entre el túnel i la balma el senyal del GPS rebota i fa traces estranyes, però el camí i l’indret son evidents.
Vist aquest singular indret, tornem a la pista seguint el corriol i la seguirem fins arribar a la riera de Calders, abans de creuar-la surt una pista per l’esquerra que seguirem, però primer seguirem recta per anar a la font de Bellveí.
Dos grans plataners, un a cada costat de la pista ens donen la benvinguda abans de creuar la riera per un gual (pot presentar problemes si ha plogut molt) immediatament a l’altre costat ja ens trobem a l’indret de la font.
Una bonica raconada amb deu plataners i el roure més que centenaris ens hi esperen; unes escales de pedra ens baixen fins l’espai de la font, amb bancs i dues taules rodones de pedra. És un espai molt bonic i acollidor.
Tornem a travessar la riera i seguim la pista esmentada durant una bona estona,
Primer planeja entre camps erms tot seguint el curs de la riera, arribem a un punt en que es separen i la pista fa un marcat tomb a l’esquerra, d’aquí surt un camí a la dreta que ens porta a les ruïnes de Sant Andreu de Bellveí.
La vegetació no ens deixa veure gaire bé la resclosa de Bellveí d’on surt un canal que portava l’aigua a l’antiga fabrica de Bellveí.
La vegetació també ens amaga les ruïnes de l’ermita i la rectoria; també hi ha un rètol que m’explica la història amb una fotografia de com era l’indret a principis del segle XX.
Per visitar les ruïnes no ens hem de quedar al rètol ja que estant una mica més endavant.
Visitades les ruïnes tornem al rètol on també hi ha un pal informatiu, seguim un camí per la dreta que ens retorna a la pista que havíem deixat per anar a les ruïnes.
Poc després trobem un nou rètol amb el nom de la font de l’Esquerda, però no hi ha cap font, només una caseta que potser a dins hi ha un pou, però de font no se’n veu cap, de darrera el rètol surt un camí que porta a la riera, però és un camí brut, amb troncs caiguts i no queda clar que porti a una font.
Així que de la font de l’Esquerda ens quedem només amb el nom i seguim per la pista; aviat veiem a l’esquerra la Casanova de Malniu, que fa molta estona també havíem vist des de dalt.
Anem seguint i arribem a l’indret del Molí del Castell, uns metres abans hi ha un nou pal senyalitzador; primer farem una anada i tornada fins el pou de glaç, abans d’iniciar l’anada al pou ens endinsarem uns metres per un camp on hi ha el que semblen ser les restes d’una de les piscines on es produïa el glaç per emmagatzemar al pou.
Seguim doncs el camí al pou al que arribem poc després, queda a la dreta del camí i un nou rètol ens assenyala l’indret i unes escales que ens hi acaben d’apropar; un indret fred i humit, tal com a de ser un pou de glaç. Només es veu una de les boques, ja que la resta del pou l’amaga la vegetació.
Vist el pou tornem a la pista i ens plantem davant de l’edifici de l’antic molí del Castell (des del castell tindrem una vista aèria d’aquest molí), abans d’acabar-hi d’arribar ens desviarem a la dreta, i sense camí, però per un espai que permet avançar sense gaires dificultats a part de quedar una mica enfangats segons per on passem.
En pocs minuts ens plantem davant el salt del Molí del Castell, un espai molt obert i amb el terra format per un llit de roca.
El salt (potser degut a la sequera actual) no és gaire vistós, però l’indret és salvatge i situat on conflueixen tres torrents: la riera de Calders, el torrent de la Querosa i el torrent de les Fonts. Podem apropar-nos fins el mateix salt, però en època de pluges segurament no hi acabarem d’arribar i l’haurem de mirar una mica de lluny.
Tornem a l’edifici del moli, on encara hi ha una roda de pedra repenjada a la paret, l’edifici sembla habitat i format per varies constriccions.
Seguim la pista que revolta aquestes construccions, per sobre la darrera construcció i en un revolt de la pista sembla que hi hagi un corriol que també porta al salt, però segurament deu anar a la part de dalt.
Seguim la pista que voreja el turó del castell per la base fins que arribem a la cruïlla d’on arrenca la pista (barrada amb una cadena) que puja al castell tot fent sis llaçades per tal d’assolir-lo.
Ens passegem per la gran esplanada coberta per les restes de les estances del castell amb diversos panells explicatius de cada sector, inclús hi ha amagada una caixa de geocaching amagada des del març del 2013.
Contemplat l’indret amb la seva mitja torre apuntalada tornem a la cruïlla anterior i seguim caminant per la pista pocs metres, ja que aviat trobem un nou cartell que ens assenyala un camí per l’esquerra.
Deixem difinitivament la pista la pista i seguim aquest camí que primer creua el torrent de la Querosa i seguidament comença la remuntada que ens ha de tornar a Calders.
Anem pujant amb alguna llaçada i arribem la cruïlla, també senyalitzada, que ens porta fins la balma, deixem el camí que seguíem per girar a l’esquerra i quatre passes després ja som a l’inici de la llarga balma del Cargolaire, de bon començament ens trobem a la part més amplia, on hi les restes de les construccions que va fer-hi en Miquel Muro “el Cargolaire” que hi va viure vint anys. Si aixequem la vista la veurem la gran quantitat de vies d’escalada esportiva que omplen tota la paret de la balma; anem resseguint la balma, per arribar a l’altre extrem hi ha un pas complicat que segurament es pot superar baixant a un replà inferior, aquí segurament és on hi ha les vies d’escalada més difícils ja que el sostre a superar és considerable.
Tornem a recórrer la balma en sentit contrari i seguim el camí que havíem deixat; aviat s’acaba la pujada ja que hem arribat a dalt de la cinglera per on surten les vies d’escalada, planegem una mica i just abans de sortir a la carretera veiem l’Alzina de l’Arola al costat del camí, on també hi ha un panell que n’informa de la seva història, com la que va sobreviure a l’incendi de l’any 1994, i que el diàmetre a 1 metre d’alçada és de 4,15 metres i la seva capçana mesura 21 metres de diàmetre.
Immediatament sortim a la carretera C-642 a Monistrol de Calders, carretera que seguirem per l’esquerra durant cent metres fins el proper revolt, allà arrenca un camí que ens porta fins la carretera N-141c que simplement creuem per seguir un camí que ens acaba de pujar fins el poble. Pràcticament sortim directament a la plaça Major, i d’allí seguint l’itinerari d’anada acabem d’arribar a l’inici, donant així fer finalitzada aquesta bonica i interessant excursió.
HORARIS:
De l’inici al Mirador del Meandre de Calders: 30mn
Del Mirador al Forat Micó: 55mn
Del Forat Micó a la font de Bellveí: 15mn
De la font de Bellveí a les ruïnes de Sant Andreu: 20mn
De les ruïnes de Sant Andreu al pou de glaç: 35mn
Del pou de glaç al Salt del Molí: 10mn
Del Salt del Molí al castell de Calders: 20mn
Del castell de Calders a la balma del Cargolaire: 25mn
De la balma del Cargolaire a l’inici: 20mn
TOTAL: 3h 50mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada