Santa Fe (el Convent), Salt i font de Marianegra, turó de Grenys (per la paret), puig Arboç, turó Alt i turó de Maçaners
He qualificat aquesta excursió com a “difícil” però en realitat hauria de ser de “moderat alt”, una categoria que no existeix a Wikiloc, i davant d’aquest fet he preferit pecar per excés que per defecte. La dificultat principal radica en la pujada directa al turó de Grenys per una canal, molt inclinada, però que transcorre per dins del bosc, per tant, no hi ha precipicis; però també ens haurem d’espavilar força estona sense camí per dins del bosc, o per camins gairebé perduts; això passarà bàsicament per anar del coll de Te al puig Arboç i en menor mesura, d’aquest al turó Alt de la Serra de Collsamola; sectors en els que, a part de seguir un traçat de GPS, hem de saber moure’ns i orientar-nos per terrenys emboscats.
A la canal de pujada al turó de Grenys (“d’Arenys” en alguns mapes) el GPS “rebota” diverses vegades en sector més estret i va traçant ziga-zagues que en realitat no existeixen, ja que la canal és recta i no hi ha cap mena de dubta de la direcció a seguir, perquè aquesta és la única possible.
Tots els turons que assolirem son afloraments rocallosos que sobresurten per sobre la vegetació, per tant tots son miradors panoràmics de primer ordre.
Destaca tota l’estona la retallada silueta de les Agudes i els Castellets, el puig Sacarbassa, el turó de l’Home, l’antena del puig Sesolles i el turó Gros.
També veiem Arbúcies, el castell de Montsoriu, Sant Hilari Sacalm amb el puig de les Formigues o Sant Miquel de Solterra a sobre mateix i tot el Vallès Oriental i també em va semblar distingir el Bassegoda.
Al fons veiem el Pirineu, des del Canigó al Puigmal i també veiem el mar. Esmento “el mar” d’una manera genèrica perquè la boirina sobre la costa em va impedir poder concretar quins indrets de la costa es veien. És evident que es deu veure la costa del Maresme; i si es veu el Bassegoda i el Canigó també es deu veure el puig Neulós, i a prop seu hi ha la badia de Roses el cap de Creus i la serra del Montgrí amb el castell al capdamunt, però això només son suposicions, cal confirmar-ho en un dia clar i fred.
Però no tan sols gaudirem d’extenses vistes panoràmiques, ja que la part boscosa ens portarà a travessar espectaculars fagedes, pinedes i avetoses.
Per començar l’excursió ens hem de situar a Santa Fe del Montseny i seguir la carretera en direcció a Sant Marçal, passem l’aparcament de la font del Passavets i mig quilòmetre després a la dreta hi ha l’edifici del Convent i un indicador al restaurant del coll de Te.
Girem doncs a la dreta i seguim la pista al coll de Te, passem fregant la paret del Convent, edifici amb aires medievals, però del segle XX i que està tancat, la pista està flanquejada per grans sequoies i poc després arribem a un collet i cruïlla de pistes; aquí la pista al coll de Te fa un marcat gir de 180 graus a l’esquerra, indret on deixem el vehicle ben aparcat ja que hi ha espai de sobres.
Comencem a caminar seguint la pista al coll de Te poca estona, concretament fins un nou marcat revolt de 180 graus, aquesta vegada a la dreta.
A deu metres arrenca un marcat camí per l’esquerra que seguirem, però primer seguirem la pista deu metres més per apropar-nos a la font del Conill, situada a la dreta de la pista, indret inconfusible pel gran mur de pedra que “protegeix” la font, que no raja, però el mur en forma de semi-circumferència és desproporcionat.
Tornem a la cruïlla i ara començarem una fantàstica passejada seguint aquest camí que va baixant per dins la fageda i que està senyalitzat amb fites.
Ja hem baixat força quan comencem a sentir soroll d’aigua, trobem un corriol transversal que creuem i seguim baixant seguint les fites. Finalment arribem al fons del barranc i el creuem just en el punt on neix el torrent o bé hi ha una surgència. Creuat el torrent el camí el va seguint pel seu marge dret, i després de petits salts i gorgs arribem al peu del salt de Marianegra; un indret enclotat on el torrent del Sot de Vilanova es despenja en un bonic salt i just al costat també és despenja en un salt molt més discret i gairebé imperceptible el torrent del Sot de la Font de Sant Joan.
Contemplem el salt i seguim baixant per la dreta del torrent, anem trobant petits salts i gorgs, el descens és molt bonic i finalment arribem a una pista que hem de seguir per la dreta, però primer seguirem la pista per l’esquerra que immediatament creua el torrent per un pont i just a l’altre costat hi ha la bonica font de Marianegra. Aquí també hi ha un gran mur de pedra, però amb un banc també de pedra que recorre el mur de punta a punta i amb quatre brocs que ragen tots quatre. És un bon indret per a fer-hi una bona aturada.
Reprenem la caminada seguint la pista que primer planeja i després va baixant lleugerament per dins de la fageda.
Comencem a veure entre l’arbrada la paret del turó de Grenys que a simple vista impressiona i més saben que estem a punt d’enfilar-nos-hi, però no ens hem de preocupar perquè ens hi enfilarem pel costat que encara no es veu.
Arribem a una cruïlla on hi ha un antic pedró que diu: “Carretera particular de J. Garolera”. Seguim la pista de l’esquerra que poc després travessa una torrentera fent un gir de 180 graus i comença a flanquejar per sota el turó de Grenys.
Uns set-cents mestres després de la cruïlla hem d’estar atents a una evident tartera que hi ha a l’esquerra de la pista i que continua per la dreta.
Aquest és el punt clau per començar la pujada al turó. Hem d’abandonar la pista per enfilar-nos per la dreta; no hi ha camí, podem fer-ho per la tartera, pel costat de la tartera o directament buscant el millor passant per anar guanyant alçada. A vegades podem torbar una fita o un rastre de corriol, però en general el bosc permet anar pujant sense gaires problemes.
Pugem per on pugem hem d’acabar situats al peu de la paret en un indret clau i fàcilment identificable perquè pel terra hi ha força ferralla de color verd d’una estructura que hi havia dalt de la talaia de Grenys i que va acabar muntanya avall i entaforada en aquest racó. Inclús hi ha “L” de ferro o alumini amb trossos de vidre enganxats.
És molt important arribar a aquest punt, perquè precisament aquí arrenca la canal que ens permetrà superar aquesta paret.
A l’inici de la canal hi ha una concentració de ferralla que va quedar clavada entre els arbres.
Correctament situats iniciem la pujada, grimparem els primers metres per l’esquerra, deixant la ferralla clavada a la dreta, podem tenir la temptació d’ajudar-nos d’ella per a pujar, però a la que hi posem les mans veurem que es mou, per tant ens dedicarem a posar-les a la roca.
Només son els quatre o cinc metres inicials, després ja a dins de la canal, el pendent és molt fort, però mai arriba a ser vertical; la canal està molt bruta de fulles, branques i troncs caiguts i podrits; però també n’hi ha de ben arrelats i aquests ens ajudaran a anar pujant. La canal s’estreny i el GPS perd el senyal i es torna boig, però l’itinerari és una línia recta.
Així doncs anem pujant lentament assegurant on posem mans i peus perquè tot és molt inestable degut a la fullaraca els troncs i les branques però en cap moment hi ha verticalitat ni precipicis.
Més amunt la canal es va obrint i el pendent disminueix una mica. Finalment arribem a la sortida de la canal, indret on hi ha unes grans roques que voregen per l’esquerra i que ens permet el pas a l’altre vessant de la canal on el terreny és molt més fàcil i obert.
Seguim pujant, el pendent encara és considerable, però rés a veure amb la canal.
Ens decantem a la dreta per a sortir directament a la Talaia de Grenys; indret on hi ha la plataforma de ciment on hi havia ancorada l’estructura que ara és a base de la canal i on també hi ha un pal amb una estelada. La panoràmica és extraordinària i l’ampli espai de la plataforma permet fer-hi una llarga i merescuda aturada (per cert just abans de sortir a la talaia vaig trobar unes ulleres graduades que per l’estat deuria fer temps que estaven mig colgades per les fulles; si algú que llegeixi aquestes ratlles les va perdre, ara estan visibles en un racó de la plataforma).
Deixem la Talaia i seguim el carenar de la muntanya i arribem a un collet, el camí de baixada segueix per la dreta, però primer seguirem recta per pujar al turó de Grenys. Un corriol ens porta a un nou mirador, on també hi ha un pal amb les restes d’una estelada, un pal molt llarg. Tot i ser un bon mirador, la panoràmica no supera la de la Talaia, ja que una part queda tapada per la vegetació; però aquest no és el punt més alt, per anar-hi seguirem la carena, ara el corriol ja no és tant evident, però és veuen branques serrades i podem avançar sense gaires problemes fins arribar al punt més alt del turó de Grenys de 1116 metres d’alçada, punt on també sobresurten les roques i podem gaudir d’una bona panoràmica des d’un angle diferent al dels altres dos miradors.
Tornem al collet esmentat abans i comencem a baixar del turó, el camí, sempre ben marcat, primer planeja una mica, però després emprèn una forta baixada fins desembocar en una pista.
Seguim baixant per aquesta pista a la que fem una mica de drecera per estalviar un revolt, la recuperem, però ara simplement la travessem, veiem una basa que hi ha a sobre el restaurant del Coll de Te (que no veiem) i acabem sortint al coll de Te, on hi ha un cartell indicant el restaurant i l’aparcament.
Seguim uns vint metres la pista que tenim al davant fins l’inici d’un marcat camí on hi ha una senyal que indica a “Santa Fe”. Aquest camí ens porta a una altre pista.
Pista que només travessem per tal d’enfilar-nos directament pel marge i sense cap mena de camí pugen uns quinze metres de desnivell per sortir al final d’una pista molt antiga, que mirant-la en el mapa no enllaça amb cap altre, vindria a ser una pista “fantasma”.
Aquí comença la “aventura” d’anar al puig Arboç. Antiga i poc o gens transitada, anem avançant amb la tranquil·litat que dona caminar per una pista, però aviat veiem que la “cosa” no serà fàcil, ja que les branques van envaint l’espai i hem d’anar-les apartant; m’anava entretenint trencant-ne algunes, però la “feina” era ingent i no podia passar-me el dia trencant branques, si algú repeteix l’itinerari també en pot anar trencant, i així entre tots tornarem a deixar la pista “neta”. No tant sols les branques dificulten el camí, també hi ha hagut petites esllavissades i la pista ha quedat reduïda a un estret pas, que després torna a l’amplada original.
En un d’aquests punts estrets vaig seguir un rastre que va començar a baixar, en lloc de seguir-ne un altre que pujava lleugerament; així que vaig haver de corregir la “trajectòria” per tal de recuperar la “pista”.
Poc despès en una mena de collet la pista s’acaba de la mateixa manera que havia començat, és a dir, sense enllaçar amb rés.
En aquest punt iniciarem una anada i tornada al turó d’Arboç.
Si fins aquí hem anat seguint amb penes i treballs una pista, a partir d’aquí ja no hi ha cap mena de camí i ens haurem d’espavilar per anar avançant per dins del bosc procurant no perdre alçada ja que estem a la mateixa que el turó.
Els darrers metres, quan ja veiem les roques del turó el pas encara és una mica més tancat, però finalment tenim la recompensa de sortir a les roques del puig d’Arboç de 1079 metres d’alçada. Roques que ens recompensen amb una gran panoràmica. Ens trobem en un indret remot, lluny de camins i tot el que veiem és pràcticament bosc, amb el turó de l’Home al fons.
Tornem a la cruïlla anterior i seguim caminant pel llom de la carena, també sense camí, però el terreny ara ofereix menys impediments i aviat pugem els darrers metres pel tal d’arribar al capdamunt de les roques del Turó Alt de la Serra de Collsamola, de 1118 metres d’alçada.
Un nou i espectacular mirador de 360 graus. Veiem el turó de Grenys amb el restaurant de Coll de Te als peus; també veiem la Serra de Collsamola amb els dos turonets que pujarem a continuació.
Deixem aquesta bonica talaia i seguim per la carena, a partir d’aquí cada vegada el camí és més marcat.
Arribem al que podríem anomenar com a turó del Mig, de 1104 metres d’alçada, on seguim gaudint de molt bona vista, amb el turó Alt al davant mateix, seguim caminant i arribem al que podríem anomenar com a turó Baix, de 1103 metres d’alçada, que també és esmentat en algunes ressenyes com a Cim de la Serra de Collsamola.
Degut a la seva proximitat amb el coll, aquest cim ja és més visitat que els altres.
Deixem aquest nou mirador i seguim un marcat camí que ens baixa fins el coll Samola, cruïlla de camins i pistes. Nosaltres seguirem una antiga pista en línia recta, travessant-ne una altre de més ample.
Aquesta pista de mica en mica es va estrenyent fins a quedar convertida en un camí. Just on aquest camí comença a guanyar alçada hi ha una fita i a partir d’aquí hi ha marques vermelles que anirem seguint. Tot i la forta pujada, torna a ser un bonic camí que va serpentejant per dins del bosc.
La pujada s’acaba en arribar a un extrem del gran pla del Rovirol, per on passa una pista que seguirem després, perquè ara hem de seguir recta, i tornem a quedar-nos sense camí, però el bosc està talat i el pas és molt fàcil, d’aquesta manera acabem de superar els escassos metres que ens separen del turó del Maçaners de 1231 metres d’alçada, un amuntegament de grans blocs en un equilibri inversemblant, que inclús arriben a formar un “dolmen” natural a quatre pams del bloc més alt i que és la màxima cota de la jornada.
Assolir aquest punt no és una empresa fàcil, ja que és la punta d’una roca punxeguda; però podem arribar-hi a pocs centímetres. Tenim dues opcions per arribar-hi a prop; la primera consisteix en enfilar-nos a sobre la llosa que forma la teulada del dolmen o cova natural i des d’allí amb una petita grimpada apropar-nos al punt més alt; la segona, i potser més fàcil, consisteix en revoltar l’amuntegament per la dreta i una vegada a l’altre costat la petita grimpada encara és més fàcil ja que hi ha una mena de graons que ens permeten arribar pràcticament a la punxa final.
Vist aquest singular indret tornem al pla del Rovirol on retrobem la pista abans esmentada. Abandonem el bosc per entrar en una gran zona desforestada, però just a la sortida del bosc hi ha un conjunt de sequoies monumentals i completament rectes com el pal d’un veler. La pista planeja i serpenteja per la zona desforestada per tornar a entrar al bosc en un indret que és una nova cruïlla de pistes que formen una mena de plaça molt bonica.
Seguim per l’esquerra en lleugera pujada per dins la fageda i de sobte ens apareix un cotxe aparcat i que curiosament és el nostre; acabem d’arribar al punt d’inici d’aquesta bonica i entretinguda excursió.
HORARIS:
De l’aparcament a la font del Conill: 10mn
De la font del Conill al Salt de Marianegra: 20mn
Del Salt de Marianegra a la font de Marianegra: 05mn
De la font de Marianegra a l’inici de la grimpada per la canal: 50mn
De l’inici de la grimpada a la Talaia de Grenys: 35mn
De la Talaia de Grenys al mirador del turó: 05mn
Del mirador a la cota més alta del turó de Grenys: 05mn
Del punt més alt al coll de Te: 20mn
Del coll de Te al puig d’Arboç: 35mn
Del puig d’Arboç al turó Alt: 15mn
Del turó Alt al del Mig: 05mn
Del turó del Mig al turó Baix: 05mn
Del turó Baix al coll Samola: 05mn
Del coll Samola al turó del Maçaners: 25mn
Del turó de Maçaners a l’aparcament: 15mn
TOTAL: 4h 15mn
NOTA IMPORTANT: Aquest temps total és real ja que vaig anotant els horaris parcials sobre la marxa. Ho esmento perquè en el traçat de Wikiloc el temps parcial que esmenta és de 2h 41mn, horari totalment impossible de fer en aquest itinerari de 9 km amb grimpada per una canal i obrint-se pas sense camí per dins del bosc. En canvi el temps total és exacte, Wikiloc esmenta 5h 57mn i efectivament vaig començar a caminar a les 7h 35mn i vaig acabar a les 13h 25mn.
A la canal de pujada al turó de Grenys (“d’Arenys” en alguns mapes) el GPS “rebota” diverses vegades en sector més estret i va traçant ziga-zagues que en realitat no existeixen, ja que la canal és recta i no hi ha cap mena de dubta de la direcció a seguir, perquè aquesta és la única possible.
Tots els turons que assolirem son afloraments rocallosos que sobresurten per sobre la vegetació, per tant tots son miradors panoràmics de primer ordre.
Destaca tota l’estona la retallada silueta de les Agudes i els Castellets, el puig Sacarbassa, el turó de l’Home, l’antena del puig Sesolles i el turó Gros.
També veiem Arbúcies, el castell de Montsoriu, Sant Hilari Sacalm amb el puig de les Formigues o Sant Miquel de Solterra a sobre mateix i tot el Vallès Oriental i també em va semblar distingir el Bassegoda.
Al fons veiem el Pirineu, des del Canigó al Puigmal i també veiem el mar. Esmento “el mar” d’una manera genèrica perquè la boirina sobre la costa em va impedir poder concretar quins indrets de la costa es veien. És evident que es deu veure la costa del Maresme; i si es veu el Bassegoda i el Canigó també es deu veure el puig Neulós, i a prop seu hi ha la badia de Roses el cap de Creus i la serra del Montgrí amb el castell al capdamunt, però això només son suposicions, cal confirmar-ho en un dia clar i fred.
Però no tan sols gaudirem d’extenses vistes panoràmiques, ja que la part boscosa ens portarà a travessar espectaculars fagedes, pinedes i avetoses.
Per començar l’excursió ens hem de situar a Santa Fe del Montseny i seguir la carretera en direcció a Sant Marçal, passem l’aparcament de la font del Passavets i mig quilòmetre després a la dreta hi ha l’edifici del Convent i un indicador al restaurant del coll de Te.
Girem doncs a la dreta i seguim la pista al coll de Te, passem fregant la paret del Convent, edifici amb aires medievals, però del segle XX i que està tancat, la pista està flanquejada per grans sequoies i poc després arribem a un collet i cruïlla de pistes; aquí la pista al coll de Te fa un marcat gir de 180 graus a l’esquerra, indret on deixem el vehicle ben aparcat ja que hi ha espai de sobres.
Comencem a caminar seguint la pista al coll de Te poca estona, concretament fins un nou marcat revolt de 180 graus, aquesta vegada a la dreta.
A deu metres arrenca un marcat camí per l’esquerra que seguirem, però primer seguirem la pista deu metres més per apropar-nos a la font del Conill, situada a la dreta de la pista, indret inconfusible pel gran mur de pedra que “protegeix” la font, que no raja, però el mur en forma de semi-circumferència és desproporcionat.
Tornem a la cruïlla i ara començarem una fantàstica passejada seguint aquest camí que va baixant per dins la fageda i que està senyalitzat amb fites.
Ja hem baixat força quan comencem a sentir soroll d’aigua, trobem un corriol transversal que creuem i seguim baixant seguint les fites. Finalment arribem al fons del barranc i el creuem just en el punt on neix el torrent o bé hi ha una surgència. Creuat el torrent el camí el va seguint pel seu marge dret, i després de petits salts i gorgs arribem al peu del salt de Marianegra; un indret enclotat on el torrent del Sot de Vilanova es despenja en un bonic salt i just al costat també és despenja en un salt molt més discret i gairebé imperceptible el torrent del Sot de la Font de Sant Joan.
Contemplem el salt i seguim baixant per la dreta del torrent, anem trobant petits salts i gorgs, el descens és molt bonic i finalment arribem a una pista que hem de seguir per la dreta, però primer seguirem la pista per l’esquerra que immediatament creua el torrent per un pont i just a l’altre costat hi ha la bonica font de Marianegra. Aquí també hi ha un gran mur de pedra, però amb un banc també de pedra que recorre el mur de punta a punta i amb quatre brocs que ragen tots quatre. És un bon indret per a fer-hi una bona aturada.
Reprenem la caminada seguint la pista que primer planeja i després va baixant lleugerament per dins de la fageda.
Comencem a veure entre l’arbrada la paret del turó de Grenys que a simple vista impressiona i més saben que estem a punt d’enfilar-nos-hi, però no ens hem de preocupar perquè ens hi enfilarem pel costat que encara no es veu.
Arribem a una cruïlla on hi ha un antic pedró que diu: “Carretera particular de J. Garolera”. Seguim la pista de l’esquerra que poc després travessa una torrentera fent un gir de 180 graus i comença a flanquejar per sota el turó de Grenys.
Uns set-cents mestres després de la cruïlla hem d’estar atents a una evident tartera que hi ha a l’esquerra de la pista i que continua per la dreta.
Aquest és el punt clau per començar la pujada al turó. Hem d’abandonar la pista per enfilar-nos per la dreta; no hi ha camí, podem fer-ho per la tartera, pel costat de la tartera o directament buscant el millor passant per anar guanyant alçada. A vegades podem torbar una fita o un rastre de corriol, però en general el bosc permet anar pujant sense gaires problemes.
Pugem per on pugem hem d’acabar situats al peu de la paret en un indret clau i fàcilment identificable perquè pel terra hi ha força ferralla de color verd d’una estructura que hi havia dalt de la talaia de Grenys i que va acabar muntanya avall i entaforada en aquest racó. Inclús hi ha “L” de ferro o alumini amb trossos de vidre enganxats.
És molt important arribar a aquest punt, perquè precisament aquí arrenca la canal que ens permetrà superar aquesta paret.
A l’inici de la canal hi ha una concentració de ferralla que va quedar clavada entre els arbres.
Correctament situats iniciem la pujada, grimparem els primers metres per l’esquerra, deixant la ferralla clavada a la dreta, podem tenir la temptació d’ajudar-nos d’ella per a pujar, però a la que hi posem les mans veurem que es mou, per tant ens dedicarem a posar-les a la roca.
Només son els quatre o cinc metres inicials, després ja a dins de la canal, el pendent és molt fort, però mai arriba a ser vertical; la canal està molt bruta de fulles, branques i troncs caiguts i podrits; però també n’hi ha de ben arrelats i aquests ens ajudaran a anar pujant. La canal s’estreny i el GPS perd el senyal i es torna boig, però l’itinerari és una línia recta.
Així doncs anem pujant lentament assegurant on posem mans i peus perquè tot és molt inestable degut a la fullaraca els troncs i les branques però en cap moment hi ha verticalitat ni precipicis.
Més amunt la canal es va obrint i el pendent disminueix una mica. Finalment arribem a la sortida de la canal, indret on hi ha unes grans roques que voregen per l’esquerra i que ens permet el pas a l’altre vessant de la canal on el terreny és molt més fàcil i obert.
Seguim pujant, el pendent encara és considerable, però rés a veure amb la canal.
Ens decantem a la dreta per a sortir directament a la Talaia de Grenys; indret on hi ha la plataforma de ciment on hi havia ancorada l’estructura que ara és a base de la canal i on també hi ha un pal amb una estelada. La panoràmica és extraordinària i l’ampli espai de la plataforma permet fer-hi una llarga i merescuda aturada (per cert just abans de sortir a la talaia vaig trobar unes ulleres graduades que per l’estat deuria fer temps que estaven mig colgades per les fulles; si algú que llegeixi aquestes ratlles les va perdre, ara estan visibles en un racó de la plataforma).
Deixem la Talaia i seguim el carenar de la muntanya i arribem a un collet, el camí de baixada segueix per la dreta, però primer seguirem recta per pujar al turó de Grenys. Un corriol ens porta a un nou mirador, on també hi ha un pal amb les restes d’una estelada, un pal molt llarg. Tot i ser un bon mirador, la panoràmica no supera la de la Talaia, ja que una part queda tapada per la vegetació; però aquest no és el punt més alt, per anar-hi seguirem la carena, ara el corriol ja no és tant evident, però és veuen branques serrades i podem avançar sense gaires problemes fins arribar al punt més alt del turó de Grenys de 1116 metres d’alçada, punt on també sobresurten les roques i podem gaudir d’una bona panoràmica des d’un angle diferent al dels altres dos miradors.
Tornem al collet esmentat abans i comencem a baixar del turó, el camí, sempre ben marcat, primer planeja una mica, però després emprèn una forta baixada fins desembocar en una pista.
Seguim baixant per aquesta pista a la que fem una mica de drecera per estalviar un revolt, la recuperem, però ara simplement la travessem, veiem una basa que hi ha a sobre el restaurant del Coll de Te (que no veiem) i acabem sortint al coll de Te, on hi ha un cartell indicant el restaurant i l’aparcament.
Seguim uns vint metres la pista que tenim al davant fins l’inici d’un marcat camí on hi ha una senyal que indica a “Santa Fe”. Aquest camí ens porta a una altre pista.
Pista que només travessem per tal d’enfilar-nos directament pel marge i sense cap mena de camí pugen uns quinze metres de desnivell per sortir al final d’una pista molt antiga, que mirant-la en el mapa no enllaça amb cap altre, vindria a ser una pista “fantasma”.
Aquí comença la “aventura” d’anar al puig Arboç. Antiga i poc o gens transitada, anem avançant amb la tranquil·litat que dona caminar per una pista, però aviat veiem que la “cosa” no serà fàcil, ja que les branques van envaint l’espai i hem d’anar-les apartant; m’anava entretenint trencant-ne algunes, però la “feina” era ingent i no podia passar-me el dia trencant branques, si algú repeteix l’itinerari també en pot anar trencant, i així entre tots tornarem a deixar la pista “neta”. No tant sols les branques dificulten el camí, també hi ha hagut petites esllavissades i la pista ha quedat reduïda a un estret pas, que després torna a l’amplada original.
En un d’aquests punts estrets vaig seguir un rastre que va començar a baixar, en lloc de seguir-ne un altre que pujava lleugerament; així que vaig haver de corregir la “trajectòria” per tal de recuperar la “pista”.
Poc despès en una mena de collet la pista s’acaba de la mateixa manera que havia començat, és a dir, sense enllaçar amb rés.
En aquest punt iniciarem una anada i tornada al turó d’Arboç.
Si fins aquí hem anat seguint amb penes i treballs una pista, a partir d’aquí ja no hi ha cap mena de camí i ens haurem d’espavilar per anar avançant per dins del bosc procurant no perdre alçada ja que estem a la mateixa que el turó.
Els darrers metres, quan ja veiem les roques del turó el pas encara és una mica més tancat, però finalment tenim la recompensa de sortir a les roques del puig d’Arboç de 1079 metres d’alçada. Roques que ens recompensen amb una gran panoràmica. Ens trobem en un indret remot, lluny de camins i tot el que veiem és pràcticament bosc, amb el turó de l’Home al fons.
Tornem a la cruïlla anterior i seguim caminant pel llom de la carena, també sense camí, però el terreny ara ofereix menys impediments i aviat pugem els darrers metres pel tal d’arribar al capdamunt de les roques del Turó Alt de la Serra de Collsamola, de 1118 metres d’alçada.
Un nou i espectacular mirador de 360 graus. Veiem el turó de Grenys amb el restaurant de Coll de Te als peus; també veiem la Serra de Collsamola amb els dos turonets que pujarem a continuació.
Deixem aquesta bonica talaia i seguim per la carena, a partir d’aquí cada vegada el camí és més marcat.
Arribem al que podríem anomenar com a turó del Mig, de 1104 metres d’alçada, on seguim gaudint de molt bona vista, amb el turó Alt al davant mateix, seguim caminant i arribem al que podríem anomenar com a turó Baix, de 1103 metres d’alçada, que també és esmentat en algunes ressenyes com a Cim de la Serra de Collsamola.
Degut a la seva proximitat amb el coll, aquest cim ja és més visitat que els altres.
Deixem aquest nou mirador i seguim un marcat camí que ens baixa fins el coll Samola, cruïlla de camins i pistes. Nosaltres seguirem una antiga pista en línia recta, travessant-ne una altre de més ample.
Aquesta pista de mica en mica es va estrenyent fins a quedar convertida en un camí. Just on aquest camí comença a guanyar alçada hi ha una fita i a partir d’aquí hi ha marques vermelles que anirem seguint. Tot i la forta pujada, torna a ser un bonic camí que va serpentejant per dins del bosc.
La pujada s’acaba en arribar a un extrem del gran pla del Rovirol, per on passa una pista que seguirem després, perquè ara hem de seguir recta, i tornem a quedar-nos sense camí, però el bosc està talat i el pas és molt fàcil, d’aquesta manera acabem de superar els escassos metres que ens separen del turó del Maçaners de 1231 metres d’alçada, un amuntegament de grans blocs en un equilibri inversemblant, que inclús arriben a formar un “dolmen” natural a quatre pams del bloc més alt i que és la màxima cota de la jornada.
Assolir aquest punt no és una empresa fàcil, ja que és la punta d’una roca punxeguda; però podem arribar-hi a pocs centímetres. Tenim dues opcions per arribar-hi a prop; la primera consisteix en enfilar-nos a sobre la llosa que forma la teulada del dolmen o cova natural i des d’allí amb una petita grimpada apropar-nos al punt més alt; la segona, i potser més fàcil, consisteix en revoltar l’amuntegament per la dreta i una vegada a l’altre costat la petita grimpada encara és més fàcil ja que hi ha una mena de graons que ens permeten arribar pràcticament a la punxa final.
Vist aquest singular indret tornem al pla del Rovirol on retrobem la pista abans esmentada. Abandonem el bosc per entrar en una gran zona desforestada, però just a la sortida del bosc hi ha un conjunt de sequoies monumentals i completament rectes com el pal d’un veler. La pista planeja i serpenteja per la zona desforestada per tornar a entrar al bosc en un indret que és una nova cruïlla de pistes que formen una mena de plaça molt bonica.
Seguim per l’esquerra en lleugera pujada per dins la fageda i de sobte ens apareix un cotxe aparcat i que curiosament és el nostre; acabem d’arribar al punt d’inici d’aquesta bonica i entretinguda excursió.
HORARIS:
De l’aparcament a la font del Conill: 10mn
De la font del Conill al Salt de Marianegra: 20mn
Del Salt de Marianegra a la font de Marianegra: 05mn
De la font de Marianegra a l’inici de la grimpada per la canal: 50mn
De l’inici de la grimpada a la Talaia de Grenys: 35mn
De la Talaia de Grenys al mirador del turó: 05mn
Del mirador a la cota més alta del turó de Grenys: 05mn
Del punt més alt al coll de Te: 20mn
Del coll de Te al puig d’Arboç: 35mn
Del puig d’Arboç al turó Alt: 15mn
Del turó Alt al del Mig: 05mn
Del turó del Mig al turó Baix: 05mn
Del turó Baix al coll Samola: 05mn
Del coll Samola al turó del Maçaners: 25mn
Del turó de Maçaners a l’aparcament: 15mn
TOTAL: 4h 15mn
NOTA IMPORTANT: Aquest temps total és real ja que vaig anotant els horaris parcials sobre la marxa. Ho esmento perquè en el traçat de Wikiloc el temps parcial que esmenta és de 2h 41mn, horari totalment impossible de fer en aquest itinerari de 9 km amb grimpada per una canal i obrint-se pas sense camí per dins del bosc. En canvi el temps total és exacte, Wikiloc esmenta 5h 57mn i efectivament vaig començar a caminar a les 7h 35mn i vaig acabar a les 13h 25mn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada