dijous, 2 d’agost de 2018

Besiberri N. 3014 m, des de la vall i refugi de Besiberri i per la bretxa i aresta NW.











1986-- Besiberri N amb les mans a les butxauqes!  ...."tempus fugit!!"
1971 Besiberri N. -------- "tempus fuuuuuuugit!!!"




















 










 

 
  
Antic refugi de la bretxa Peyta

1971 Antic refugi de la bretxa Peyta






Ruïnes del refugi Pere Borés

Antic refugi Pere Borés

El Besiberri N, amb els seus 3014 metres d’alçada, és el cim més esvelt i característic de tot el massís dels Besiberris, encara que no en sigui la punta més alta,  ja que aquest “honor” l’ostenta el cim del Coma-lo-forno que en té 3029 i que està situat just a l’altre punta de la serralada.
El Besiberri N no té cap via d’accés fàcil, però tampoc de molt difícils.
La primera ascensió coneguda i divulgada va ser el 7 d’agost del 1899 per Nils de Barck, Marcel i Henri Spont i el guia J,M, Sansuc.
Aquesta primera ascensió absoluta fou realitzada pel vessant de Riu Malo, i les primeres d’ascensions pel vessant de la vall de Besiberri foren el 25 de juliol del 1905 per Le Bondidier i Henri Dacause amb el guia J.M. Sansuc (que ja hi havia pujat en la 1ª absoluta l’any 1899) i la 1ª nacional fou realitzada  l’any 1915 per Jaume Oliveras, Rigol i Cuyàs.
Tant que celebrem efemèrides, les dates de la primera ascensió als cims més emblemàtics passen  totalment desapercebudes i son completament ignorades per a la immensa majoria d’excursionistes. És per aquesta raó i perquè no caiguin totalment en l’oblit que en faig aquest breu esment. Si ens fixem be amb les dates, tampoc fa tan temps que s’hi va pujar per primera vegada.
El cim, degut a la seva alçada i privilegiada situació al vèrtex de tres valls (Besiberri, Mar  i Riu Malo) gaudeix d’un dilatat panorama vers els quatre punts cardinals, destacant-ne la vista sobre el massís de la Maladeta amb el pic d’Aneto al davant mateix.
La ruta normal per accedir-hi ha estat sempre per la vall de Riu Malo, on el Refugi Ventosa i Calvell del CEC és el punt de referència. Anys endarrere la instal·lació del primer refugi metàl·lic per part de la FEEC a la bretxa Peyta just als peus del Besiberri N encara va augmentar les ascensions des d’aquest vessant.
Aquest refugi amb el pas dels anys va quedar malmès i va ser substituït per un de nou instal·lat per damunt de l’estany de Besiberri.
Amb aquest nou refugi quedava solucionada la desaparició de dos refugis, va ser com un “dos en un” ja que substituïa a l’esmentat de la bretxa Peyta i al Pere Borés de l’entrada a l’estany de Besiberri (aquest refugi del CEC va ser de curta durada, ja que dues allaus el va derruir poc temps després de la seva inauguració).
Una mica d’història abans d’entrar en el tema que ens ocupa no va mai malament.

Del Besiberri N es desprèn una cresta en direcció NW que enllaça amb el port de Rius. En aquesta llarga aresta trobem a partir del Besiberri N dues marcades bretxes.
Aquest itinerari assoleix precisament la bretxa més alta d’aquesta cresta, és a dir, la situada més a prop del cim i molt visible a partir de l’estany de Besiberri.
A l’abric d’aquesta carena queda la vall de Besiberri, encarada completament a l’oest.
La vall mor en arribar a la Noguera Ribagorçana i arrenca sota la paret oest de la carena que va del Besiberri N al Besiberri S. Per aquesta paret es pot pujar o baixar per diferents canals amb més o menys dificultat semblant a la canal per la que pujarem a continuació.
La principal dificultat d’aquest itinerari està en assolir la  bretxa, que segons l’època de l’any, la canal que hi mena pot estar plena de neu, total o parcialment. Si no hi ha neu, l’entrada a la canal  requereix una grimpada i si hi ha neu, requereix l’ús dels grampons. A partir de la bretxa, i contra el pugui semblar, la grimpada per la cresta fins el cim del Besiberri N és relativament fàcil.
A aquesta bretxa també es pot assolir pel vessant de l’estany de Mar, vegis la descripció al wikiloc:.
o al blog:
Per a situar-nos al començament de l’itinerari hem d’anar a la zona de pic-nic d’ICONA que hi ha entre la boca Sud del túnel del Vielha i el pantà de Baserca i situat a dreta de la carretera N-230 (sentit N) aproximadament en el km 150 de l’esmentada carretera.
Entre la carretera i el riu Noguera Ribagorçana hi ha una gran esplanada per a deixar el vehicle.
Travessarem el riu per un pont i a l’altre costat hi ha la zona de pic-nic i el refugi de Conangles,  propietat del Conselh Generau d’Aran. Es tracta d’un refugi guardat, amb dormitoris de 12, 10, 9 i 5 lliteres individuals. Disposa d’armariets amb clau, lliteres individuals amb matalassos i mantes.
D’aquest punt seguim una pista que arrenca a la nostra dreta i que primer davalla suaument pel marge esquerra de la Noguera, tot travessant un magnífic bosc i que després s’enfila en llaçades per la vall de Besiberri.
Però abans de la primera llaçada els senyals ens indiquen a l’esquerra un fresat i marcat camí que comença a guanyar alçada, sempre per la dreta del torrent de Besiberri (la nostra esquerra). El camí s’enfila de valent i creua la pista varies vegades principalment i d’una forma tangencial en el revolts de 180 graus.
És un camí molt bonic, també per dins del bosc i que a vegades s’apropa molt al torrent i podem contemplar-ne bonics gorgs i salts d’aigua.
A uns 1650 metres aproximadament camí i pista coincideixen novament en el punt on la pista creua el torrent i s’ha n’allunya definitivament.
Sense creuar el torrent el camí molt ampla i ben marcat segueix enfilant-se pel marge dret del torrent de Besiberri (la nostra esquerra) i per dins d’un magnífic bosc.
Davant nostre ja es veu la gran barrera rocallosa que amaga la part superior de la vall amb els estanys i cims que la tanquen.
El camí s’apropa al  torrent fins a creuar-lo per un pont de ciment construït l’any 1994.
Ara ja en el marge esquerra del torrent (la nostra dreta) el camí és una mica més estret i comença una forta i llarga pujada en successives i còmodes giragonses per tal de superar l’esmentada graonada.
Cal posar atenció en l’espectacle que ens ofereixen els salts d’aigua que es deixen veure entre els arbres.
Finalment arribem a un petit collet que dona accés al bonic indret de l’estany de Besiberri.
Just en aquest collet es va inaugurar l’any 1975 el refugi Pere Borés (CEC) i que pocs anys després va ser arrossegat per dos allaus.
Un curt descens per una tartera ens deixa al costat mateix de l’estany que hem de revoltar per la seva esquerra (nostra dreta).
El refugi de Besiberri ja es veu brillar, però encara resta una mica lluny.
Entrada d’aigües de l’estany Gran de Besiberri a 1992 metres d’alçada. Indret molt bonic amb una gran extensió de prades, arbres. A l’altre costat del torrent i una mica amagada hi ha una gran balma que permet aixoplugar-se i/o fer-hi bivac, a sobre mateix també n’hi ha dues de més petites.
Cal seguir pel fons de la vall seguint el fresat corriol, el refugi és cada vegada més visible.
El camí va superant petites graonades i la panoràmica va obrint-se darrera nostres, especialment sobre el pic Feixant.
Ens apropem a l’estanyet Superior de Besiberri, situats a 2180 metres d’alçada, on també una gran roca serveix d’aixopluc.
Però no cal arribar estrictament a aquest estanyet, ja que just abans d’arribar-hi hem de travessar el torrent i superar el fort i curt desnivell que ens separa del refugi.
El refugi metàl·lic del Besiberri situat a 2221 metres al damunt d’una gran roca té una gran panoràmica sobre l’Aneto, Russell, Molières, Forcanada i Vallhiverna. Pertany a la FEEC i és un refugi lliure amb capacitat per a 18 persones i disposa de matalassos, mantes i emissora d’emergència.
Des del refugi el Besiberri N és molt visible, així com l’aresta NW i la marcada breta i la canal per on hem de pujar-hi.
També podem contemplar tota la carena dels Besiberris amb la doble punta del Besiberri Central al bell mig; però aquesta serralada queda en segon terme perquè primer ens en separa una gran graonada que és la que ens caldrà superar seguint el marcat camí al Besiberri S i al coll d’Avellers ó dels Estanys Gelats que comunica amb els estanys i vall de Gèmena.
Sortirem del refugi i remuntarem uns cinc metres per la roca on està instal·lat i seguidament farem una flanquejada vers la dreta per tal d’enllaçar amb el camí antic abans de la instal·lació del refugi.
Pocs minuts després arribem a un petit replà on a la nostra esquerra arrenca la pujada al coll de la Canal de Rius. Però nosaltres seguim el corriol i les fites que encaren la pujada de la graonada.
Després d’una forta pujada arribem al capdamunt d’aquesta graonada,  aquest punt és com una balconada amb una gran panoràmica.
Ara al davant nostre, tant a la dreta com a l’esquerra s’estén un enorme replà cobert per una gran tartera, o de congestes fins ben entrat l’estiu.
A la dreta el camí i les fites segueixen vers el coll d’Avellers; nosaltres hem de girar a l’esquerra i travessar una caòtica tartera tot seguint una marxa en diagonal ascendent per tal de situar-nos al peu de la canal, a uns 2750 metres d’alçada aproximadament.
Parlem una mica d’aquesta canal!
És una doble canal perquè té dues entrades que s’uneixen abans d’arribar a la bretxa.
No havia estat mai al mateix peu, però l’havia estudiat des de lluny i des de diferents perspectives; a vegades em semblava més factible l’entrada de la dreta i d’altres la de l’esquerra i és que l’entrada de l’esquerra sembla que realment no es veu, doncs queda amagada darrera d’un estrep.
Així és realment, i a mesura que t’hi vas apropant vas descartant l’entrada de la dreta i enfoques directament la de l’esquerra.
A més, en aquesta ocasió inclús hi havia una gran fita amb un pal a l’entrada de la canal, senyal evident que anava pel bon camí.
Al començament la canal és molt fàcil, però a mesura que puges la canal s’estreny i et trobes amb un bloc encastat al mig. Per a superar-lo s’ha de grimpar una mica per l’esquerra i després seguir una cornisa que et porta novament a dins la canal i superat el bloc.
Després cal seguir grimpant pel fons de la canal o per els laterals per arribar sense gaires dificultats a la bretxa NW, situada a uns 2880 metres d’alçada aproximadament i la vista s’obre a l’estany de Mar.
Pot ser que la primera part de la canal estigui mig colgada per una llenca de congesta de neu, llavors a part de grimpar per la paret de l’esquerra, tal com ja s’ha dit, també tenim l’opció de superar-la per la congesta, que depèn de l’estat de la mateixa potser ens caldran els grampons.
Els 20 minuts emprats per a pujar per la canal ja donen una idea sobre la “dificultat” de la mateixa.
Ara ens queda seguir l’esmentada aresta NW fins el cim.
La sortida de la bretxa queda barrada per un curt mur que a primera vista impressiona una mica, però que una vegada superada aquesta primera impressió és molt fàcil de grimpar i té molt bones presses.
Després ens mourem sempre pel vessant dret de l’aresta (vall de Besiberri) que és molt fàcil però una mica entretinguda.
Només hi ha dues petites bretxes que demanen una mica més d’atenció, perquè a la sortida queden barrades per dos difícils sentinelles que ens obliguen a desgrimpar uns metres fins assolir, en els dos casos, una canal tarterosa que ens retornarà novament a la cresta, deixant endarrere els dos sentinelles.
La pujada definitiva al con final del cim comença precisament darrera la impressionant paret del darrer d’aquests sentinelles.
Durant la grimpada per la cresta trobarem fites, però aquestes fites degut a les tempestes o a la neu poden no ser-hi, per aquesta raó recomano anar-ne deixant per a la baixada, principalment en els indrets més estratègics, ja que d’aquesta cresta surten nombroses canals, algunes amb sortida, però d’altres no, i per això és recomanable tenir la via clara per a la baixada.
El con final no té cap dificultat i ens deixa dalt del cim del Besiberri N, davant les mirades estranyades dels que hi han pujat per la via normal de la vall de Riu Malo.
El descens del cim el farem pel mateix indret de la pujada i per això ens servirem de les fites que hàgim deixat a la pujada, tenint present que ens aquestes crestes i grimpades cal posar més atenció en les desgrimpades que en les grimpades.
Aquesta excursió la vaig fer en solitari, però la baixada la vaig fer juntament amb quatre joves de Sabadell que en veure’m que baixava per aquell vessant es varen apuntar a la baixada, i vàrem presenciar el rescat amb helicòpter d’un noi francès al Besiberri S que s’havia fet mal.

HORARIS:
Del refugi de Conangles al final de la pista: 30mn
Del final de la pista a l’estany de Besiberri: 1h 10mn
De l’estany de Besiberri al refugi de Besiberri: 40mn
Del refugi de Besiberri al peu de la canal: 1h 35mn
Del peu de la canal a la bretxa NW: 20mn
De la bretxa NW al cim del Besiberri N: 50mn
Del cim novament a la bretxa: 35mn
De la bretxa al peu de la canal: 15mn
Del peu de la canal al refugi de Besiberri: 1h 10mn
Del refugi a l’inici: 1h 20mn
TOTAL: 8h 25mn

NOTA:
Haig de remarcar que aquesta descripció es basa en les anotacions de les tres ascensions de l’autor al Besiberri N realitzades el 30 de setembre del 1971, el 17 d’agost del 1985 i el 17 de setembre del 2000 i per tant el traçat està fet des de l’ordinador i pot no ajustar-se estrictament a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl•lits com per exemple la guia de l’autor d’aquestes ratlles titulada: “Vallhiverna-Molières-Besiberri” editada per l’editorial Prames l’any 2003, on també hi trobareu la descripció d’aquest itinerari al Besiberri N, així com també l’article a la Revista Muntanya nº 853 de l’any 2004, titulat “Besiberri N, per l’estany de Besiberri” del mateix autor. Per cert penúltim article d’una saga de més de 60, abans que una nova “normativa” de la Junta del CEC va excloure’n els meus perquè no s’ajustaven a les noves normes.


També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc - ruta Besiberri N. 3014 m, des de la vall i refugi de Besiberri i per la bretxa i aresta NW. - Senet, Catalunya (España)- GPS track

  









 



 

 

 




 




  







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada