Primer de tot cal esmentar que la pista que va del poble d'Eriste al parking d'Espigantosa resta tancada del 29 de juny al 11 de setembre i hi ha un servei d'autobusos que realitza el transport (tipus vall de Vallhiverna) amb uns horaris i preus que podeu veure a la fotografia nº 6 d'aquest traçat. Aquesta nota no només va dirigida als que penseu fer aquesta excursió, sinó també per accedir al refugi Ángel Orús i al pic dels Posets o altres cims de la zona.
Abans de començar la descripció d’aquesta llarga excursió haig d’aclarir que fou realitzada el 12 de juliol del 1992 i per tant tot el traçat és sobre el mapa i ho dic per remarcar que tant la traça de la pujada i en menor mesura la baixada final del cim és orientativa i la ruta pot no coincidir exactament amb la traça marcada. És per això que la descripció escrita en aquest cas és més important que la traça delmapa.
L’excursió descrita va ser feta per cinc excursionistes que no portàvem cap corda, però la grimpada és ferma i la roca, principalment a l’aresta, és força descomposta; per això és recomanable portar-la. Essent responsabilitat de cada un escollir els millors passos per a la grimpada final, ja que tot és un conjunt de terrasses i canaletes, podent escollir per quina volem pujar.
L’itinerari puja al cim pel vessant SW (Aigüeta d’Eriste o de la Vall) i baixa pel vessant NE (Forcau); he buscat informació d’altres ascensions a aquest cim per aquests vessants i només n’he trobat del vessant NE, però cap del vessant SW que és per on hi pujarem.
El tuc de la Llàntia és un esvelt i aïllat cim que està situat a la llarga carena que és desprèn en direcció SE del tuc de la Forqueta (ó de Turets) i té dues marcades bretxes a cada costat, les bretxes NW i al SE i dues parets força inclinades d’uns 200 metres als vessants SW (Aigüeta d’Eriste) i NE (Forcau).
La proximitat dels Posets, Espadas, Forqueta i Eristes tots de més de 3000 metres fa que aquest “modest” cim de “només” 2943 metres i d’una certa dificultat sigui poc visitat.
La primera ascensió coneguda fou realitzada el 4 d’agost de l’any 1911 per Brulle i Celestino Passet des de la Pleta de la Vall (Aigüeta d’Eriste) suposadament per la bretxa SE (que és la més visible i la primera que es troba). Vegis Brulle 330-331.
La 1ª ascensió nacional coneguda correspon a Jaume Oliveras i un pastor d’Eriste l’any 1935.
Posteriorment, l’any 1954 el CEC va realitzar el XXXIIé Campament Social d’Alta Muntanya a la vall d’Eriste i va realitzar nombroses excursions per la zona. Segons la Revista Muntanya de l’octubre del 1954 al tuc de la Llàntia varen pujar-hi quatre vegades, dues per la paret NE i dues més per la creta des de la bretxa NW. (CEC, 1954, pgs. 159-171).
El camí ancestral que puja a la vall de l’Aigüeta de la Vall surt del Santuari de la Verge de Guayente, encara que des de darrera les últimes cases del poble d’Eriste també s’hi accedeix, però actualment es pot escurçar seguint una estona la pista a la cascada d’Espigantosa i refugi Ángel Orús (Forcau).
Quan aquesta pista ha deixat endarrere el dipòsit d’aigües i enfila una llarga recta en direcció a Espigantosa, veurem que per l’esquerra baixa una pista secundària i un pont que travessa el riu. Aquí hem de deixar el vehicle (hi ha petits indrets on aparcar-lo), si el vehicle és una mica alt, també podem baixar fins al pont i deixar-lo aparcat allà.
L’excursió comença en aquest antic pont de Trama-rius que és per on el camí que ve d’Eriste a la vall del Forcau passa del marge dret (sentit del curs de l’aigua) al marge esquerre.
Just al costat del pont de Trama-rius arrenca un marcat camí que s’enfila sense miraments, seguint el marge dret del llit sec del barranc de l’Aigüeta de la Vall (o d’Eriste).
Aquest marcat camí i el llit sec del torrent de la Vall tenen una explicació en la resclosa que hi ha uns cent metres de desnivell barranc amunt i que engoleix tot el cabal del riu.
En arribar a la resclosa el marcat camí s’acaba a la vegada que apareix el cabalós torrent de la Vall que queda engolit completament (segons l’època de l’any) per la resclosa.
Ara continua un petit corriol que segueix guanyant alçada. El bosc que ens envolta és molt espès i bonic, a vegades algun arbre caigut tapa el corriol, però segueix per l’altre costat de l’arbre caigut.
El corriol va buscant els indrets més inversemblants per a seguir pujant; a vegades veus pràcticament el torrent a sota els peus. L’indret és molt bonic ja que anem veien els salts del torrent, els gorgs amagats, el bosc espès i el corriol que va pujant.
A uns 1450 metres d’alçada el corriol arriba a una clariana ocupada per una tartera. Unes estratègiques fites ens indiquen que ens hem d’enfilar per la tartera.
Tartera amunt, i gairebé en línia recta les fites et porten, 60 metres més amunt, a la unió amb l’ample camí que ve del Santuari de Guayente.
Per anar a trobar aquest camí ramader, també podem fer-ho si no pugem per la tartera i seguim un rastre de corriol que és la continuació del corriol que seguíem des de la resclosa. Aquest corriol segueix travessant paratges molt bonics, però és més llarg i a vegades una mica perdedor i acaba arribant igualment al camí ramader.
Aquest camí ramader és molt ample, en els pendents més pronunciats està empedrat i amb els marges protegits.
En arribar als 1752 metres d’alçada trobem a ran de camí la font de Ramonet i seguidament, i a una alçada de 1780 metres, el camí travessa el torrent de la Vall per un robust pont de fusta (pont de la Sarra) i segueix pujant, ara pel marge esquerra del torrent.
A uns 1850 metres arribem a un replà ocupat per una antiga pleta abandonada, al final de la pleta hi ha (o hi havia, estem parlant del 1992) una cabana (la cabana del Baquerisal o de l’Aigüeta), que en aquesta data ja no tenia porta.
Però abans de començar a travessar aquesta pleta, si fem l’excursió a l’estiu i porteu pantalons curts, prepareu-vos ja que patireu molt amb les ortigues que envaeixen tota la contrada. Potser és millor canviar-se i posar-se pantalons llargs.
La pleta queda tancada per un petit engorjat, tancat per una curta graonada. Per a superar-la, al darrera mateix de la cabana (o de les restes) trobem un seguit de fites que ens apropen a un molt visible petit collet.
En arribar-hi, després d’una forta pujada, un nou i frondós jardí d’ortigues ens dóna la benvinguda. El camí queda completament esborrat per les ortigues.
Estem a 1980 metres i en aquest indret hi havia una segona cabana (la cabana del Foradet).
Dic hi havia, perquè ja no en queda rés. Era una cabana en la que havia pernoctar tres vegades, situada en una balconada amb una gran vista i era amplia, per a sis o set persones, amb aigua al costat i un banc a fora on havia contemplat fantàstiques postes de sol. Tot i això l’última vegada que vaig pernoctar-hi ja vaig tindre que reparar una mica la teulada ja que hi havia un forat; mal presagi.
Des d’aquest indret, i mirant vers el fons de la vall, que queda tancada pel coll de la Ribereta es veu brillar sota aquest coll la teulada de les dues cabanes de Pardines.
Deixem aquest indret tan bonic i seguim remuntant la vall, però en molt poca estona arribem a un indret encara més bonic.
Som a la pleta de la Vall a uns 2000 metres d’alçada. Un indret fantàstic doncs el torrent forma un petit estanyol, perfectament harmonitzat amb un gran pla herbat voltat de bosc; tot plegat crea un conjunt de gran bellesa.
A la meitat del prat i abans d’arribar als primers arbres, i a la nostra esquerra segueix el marcat camí que s’enfila vers les cabanes de Pardines i el coll de la Ribereta per enllaçar posteriorment amb el coll de Sahún.
Però nosaltres a partir d’aquí ens quedem sense camins i només ens guiarem per les fites.
La pleta de la Vall queda tancada per la dreta per una immensa graonada per on es despenja una espectacular i llarga cascada.
És una gran barrera d’uns 350 metres d’alçada que amaga tota la part superior de la vall i la seva conca lacustre dels estanys de Bagüeña amb els seus cims, tres d’ells de més de 3000 metres (el Gran pic d’Eriste i els Eriste N i S) i tres més de 2900 (el Comajoana, el Millares i la Llàntia).
Per a superar aquesta gran graonada ens hem d’apropar al final del prat, allí veurem una gran canal, que en forma de “Z” permet superar-la.
Situada a la dreta de la cascada (la nostra esquerra) aquesta canal no presenta cap dificultat, però el pendent herbós i sense cap mena de camí fa molt feixuga la remuntada d’aquesta barrera rocallosa.
La part més llarga i de més fort pendent és la primera, després la part central de la “Z” ja és més curta i el pendent menys accentuat, i finalment la tercera part correspont ja a la sortida quan ja estàs pràcticament a dalt la cinglera.
Les cabanes de Pardines és un bon referent del pendent que anem guanyant, car primer estem situats a una altura inferior i ràpidament comencem a veure-les cada vegada més enfonsades a sota nostre, i darrera seu apareixen per primera vegada els estanys de Pardines.
Situats ja al damunt de la graonada les fites ens segueixen senyalant la direcció a seguir apropant-nos al torrent i en direcció a un petit collet.
En arribar al collet ens apareix davant nostre l’estany Inferior de Bagüeña, situat a 2420 metres d’alçada.
A l’altre costat de la sortida d’aigües d’aquest estany hi ha un petit aixopluc construït aprofitant una roca balmada.
Ara ja tenim tots els cims a la vista i destaca a la nostra dreta el tuc de la Llàntia i la seva impressionant paret SW.
Contornejarem l’estany per la seva esquerra i començarem a guanyar alçada en diagonal en direcció a la marcada bretxa NW, terreny de tartera que va flanquejant tota la base de la paret del tuc de la Llàntia.
Hem guanyat alçada respecte a la vall i veiem una sèrie de petites basses que van quedant al fons de la vall.
A l’alçada d’aquestes basses hem de girar decididament en direcció al peu de la bretxa NW i en arribar-hi veurem que hi ha un petit estanyol.
A partir d’aquí comença la part difícil de l’excursió, ja que la pujada a la bretxa no és difícil, però tampoc és fàcil.
Per a pujar-hi hi ha una canal una mica vertical que ens permetrà anar guanyant alçada.
Cal extremar les precaucions perquè el terreny és força descompost i forma un seguit de terrasses separades per curtes graonades.
Al començament ens trobem amb el pas més compromès, ja que les primeres graonades les hem de superar per unes plaques fissurades força verticals amb una ferma grimpada de II grau; després la superació de les graonades següents ja no tenen tanta dificultat. Per sort fem aquesta grimpada de pujada, ja que de baixada seria més complicat.
Arribats a la bretxa s’ens obre al davant una coma formada per les Tuques del Forcau, el pic de Turets i el de la Llàntia.
També podem pujar a l’aresta directament des de l’estanyol que hi ha als peus de la bretxa, ja que hi ha una amagada canal a la dreta que ens hi portarà, escurçant d’aquesta manera la grimpada per la carena. Les dificultats son similars a les de la pujada a la bretxa, també consisteix en un seguit de terrasses i curtes grimpades per les graonades que les separen.
Situats a la bretxa hem de girar a la dreta i seguir grimpant per la llarga aresta. Seguim amb el terreny força descompost.
Primer la pujada és relativament suau, però de sobte s’enfila, llavors hem de buscar els millors passos per unes cornises que hi ha al vessant SW (Aigüeta) sense apartar-nos gaire del fil de la cresta.
Arribem a un avant-cim. El cim principal és ja molt poper, però seguim amb el terreny descompost i l’aresta és molt afilada i cal anar amb molt de compte amb algun pas en bavaresa.
Arribats al cim veiem que hi ha una altre cota més endavant, però encara que sembli més alta no ho és, és només 3 metres més baixa; però de grimpades ja en tenim prou; però si volem arribar-hi seguirem en terreny descompost i ferma grimpada per una estreta i planera aresta.
El cim és estret però llarg i podem gaudir-hi d’una espectacular vista de les muntanyes properes i llunyanes, des de una perspectiva poc coneguda, especialment dels Posets, Espadas, Forqueta, Sillerets, Eristes, tozal de Bocs, Sierco, peña Montañesa, Cotiella i dels estanys de Juncas i de Bagüeña.
Després de gaudir de la panoràmica i descansar de l’esforç de la pujada sortirem del cim per on hem vingut, però no caldrà tornar fins la bretxa NW ja que la paret del vessant NE del cim és més fàcil que la SW i permet baixar directament fins el fons de la petita vall que s’obre en aquest vessant.
Només caldrà retrocedir fins el peu de l’avant-cim, llavors podreu començar a desgrimpar fàcilment pels blocs que formen aquesta paret. Recordeu que seguim per terreny descompost. Haurem de buscar els millors passos, però la paret és molt amplia i permet baixar per varis indrets.
Una vegada situats al peu de la paret deixarem un petit estanyol a la nostra dreta i seguirem el corriol i algunes fites que van baixant per la capçalera de la vall d’Espigantosa, deixant les agulles del Forcau a la nostra esquerra.
Aquestes agulles son la carena que separa les valls de Llardaneta de la d’Espigantosa; i just a la unió de les dues trobem el refugi d’Ángel Orús ó del Forcau.
Farem parada i fonda al refugi i una vegada recuperats emprendrem la baixada definitiva, tot seguint el transitat camí vers el final de la pista al peu de la bonica cascada d’Espigantosa.
Com que hem deixat el vehicle al pont de Trama-rius encara ens quedarà una caminadeta de mitja hora més per la pista per tal d’arribar a l’esmentat pont.
HORARIS:
Del pont de Trama-rius a la petita resclosa: 20mn
De la resclosa al camí ramader: 15mn
Del camí ramader al pont de la Sarra: 40mn
Del pont de la Sarra a la pleta de la Vall: 1h 05mn
De la pleta de la Vall a l’estany Inferior de Bagüeña: 45mn
De l’estany a l’estanyet del peu de la bretxa NW: 40mn
Del peu de la bretxa a la bretxa NW: 25mn
De la bretxa al tuc de la Llàntia: 55mn
Del tuc de la Llàntia al peu de la paret del vessant NE: 50 mn
Del peu de la paret al refugi del Forcau: 55mn
Del refugi al final de la pista: 1h
Del final de la pista al pont de Trama-rius: 35mn
TOTAL: 8h 25mn
També podeu seguir aquest itinerari i veure el mapa i la gràfica a:
Wikiloc - ruta Tuc de la Llàntia, o tuca de Bagüeña, 2943 metres - Eriste, Aragón (España)- GPS track
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada