Sant Esteve de Vinyoles d'Orís, La Creu, puig les Còpies, Puigberlo, castell d'Orís, Puigdemalla i mirador Morro de Bou
NOTA IMPORTANT ABANS DE COMENÇAR: El temps real "en moviment" d'aquest itinerari és de 4h 30mn, en lloc de les 3h 33mn que marca el traçat.
Aquesta diferència és deguda a que si fa molta pujada o vas a poc a poc el satèl·lit no detecta "moviment" i no ho computa com a temps "en moviment".
Mentre que el temps “total” de 5h 30mn és exacte, ja que vaig començar a caminar a les 8h 40mn i vaig acabar a les 14h 05mn.
Degut a aquestes diferències que es repeteixen moltes vegades, quan vols seguir un itinerari és més fiable el “temps total” que el “temps en moviment” ja que el primer et dirà exactament quanta estona estaràs entre començar i acabar, ja que el segon enganya perquè marca menys temps caminant, donant la falsa impressió que has corregut molt i has estat molta estona aturat, mentre que en realitat és tot el contrari.
Excursió circular des de Vinyoles d’Orís que ens portarà a visitar alguns dels turons de la zona, el més significatiu de tots son les ruïnes del castell d’Orís, encimbellat dalt d’un isolat espadat visible des de molts punts de la contrada.
A part del castell passarem pels turons del Pedronet o de la Creu o de la Creu de la Missió que hi ha a sobre mateix de Vinyoles, el puig les Còpies, el Puigbarlo i el Puigdemalla, també anirem fins el mirador del Morro de Bou.
Tots aquests punts son grans miradors de la tota la plana de Vic, del Montseny i d’una part del Pirineu. També veurem dalt de les carenes els santuaris i ermites de Cabrera, Bellmunt, els Munts, Sant Salvador de Bellver, Santa Llúcia de Sobremunt i Sant Martí Xic.
He qualificat l’excursió de dificultat moderada per una sola raó, a la sortida d’Orís els senyals groc i blanc del PR-C 54 que seguim durant molta estona et fan fer una gran volta totalment innecessària per uns camps on pràcticament no hi ha camí, tret de les marques de pintura per acabar tornant a sortir a la carretera que ens ha fet abandonar. En aquest tram l’única “recompensa” és, a part dels camps, caminar pel bosc i pel capdamunt d’una carena; però a costa d’allargar la caminada aproximadament mitja hora o més, potser també un quilòmetre i mig més i afegir-hi també uns metres de desnivell. Ja ampliaré detalls en el decurs de la descripció de la caminada.
Així a la sortida d’Orís tindreu dues alternatives, seguir el traçat o bé seguir per la carretera local uns metres per enllaçar novament amb el traçat. Si seguiu aquesta darrera alternativa, la qualificació passa a ser “fàcil”.
Una característica de l’inici de la caminada a Vinyoles és que el poble traspua Verdaguerisme, ja que precisament a l’ermita de Sant Esteve Mossèn Cinto Verdaguer va ser-ne vicari i regent els dos darrers anys de la seva vida, del 1871 al 1873 i tant la plaça del davant com a varies parets de nucli antic hi ha poemes de Verdaguer Durant aquesta curta estada va anar enllestint el conegut poema de L’Atlàntida”.
L’ermita romànica de Sant Esteve ja apareix citada en una venda l’any 957, però el nom de Vinyoles apareix l’any 901 en un document de venda d’una vinya situada al castell d’Orís dins el terme de “Vingoles” al monestir de Sant Benet de Bages. Ha sofert varies ampliacions i restauracions i actualment presenta un magnífic aspecte.
Podeu trobar molta més informació als enllaços: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Vinyoles_d%27Or%C3%ADs i
https://patronatestudisosonencs.cat/ca/Esglesia-Romanica-de-Sant-Esteve-de-Vinyoles
Vinyoles va anar creient sobretot amb la incorporació de la fabrica de la Farga Lacambra i els habitatges dels treballadors, motiu perquè el poble construís una nova església, que va ser inaugurada l’any 1955, convertint-se en l’església parroquial en detriment de l’ermita.
Vegis l’enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Vinyoles_(les_Masies_de_Voltreg%C3%A0)
Les ruïnes del castell d’Orís situades dalt d’un turó a 744 metres d’alçada ja ens indiquen que era una gran fortalesa de la que ja es té noticia l’any 914 com un castell termener dins la reorganització fronterera creada per Guifré I a la frontera de la Marca Hispànica amb els sarraïns que estaven a l’altre vorera del Ter.
Controlava l’entrada Nord de la Plana de Vic juntament amb els castells de Torelló, Besora i Sa Reganyada.
Però sembla que el nom del castell d’Orís, “castro de Orisso” és preromà d’origen indoeuropeu. La seva posició és immillorable i la vista de que es gaudeix també. Al recinte també hi ha les ruïnes de la capella de Sant Pere.
Queden alguns murs, però el recinte esta protegit per una tanca degut al perill d’esfondraments, però hi ha un passadís que permet arribar a l’extrem de la cinglera on hi ha diverses taules panoràmiques.
Podeu veure’n molta més informació als enllaços: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Or%C3%ADs i
Aquesta diferència és deguda a que si fa molta pujada o vas a poc a poc el satèl·lit no detecta "moviment" i no ho computa com a temps "en moviment".
Mentre que el temps “total” de 5h 30mn és exacte, ja que vaig començar a caminar a les 8h 40mn i vaig acabar a les 14h 05mn.
Degut a aquestes diferències que es repeteixen moltes vegades, quan vols seguir un itinerari és més fiable el “temps total” que el “temps en moviment” ja que el primer et dirà exactament quanta estona estaràs entre començar i acabar, ja que el segon enganya perquè marca menys temps caminant, donant la falsa impressió que has corregut molt i has estat molta estona aturat, mentre que en realitat és tot el contrari.
Excursió circular des de Vinyoles d’Orís que ens portarà a visitar alguns dels turons de la zona, el més significatiu de tots son les ruïnes del castell d’Orís, encimbellat dalt d’un isolat espadat visible des de molts punts de la contrada.
A part del castell passarem pels turons del Pedronet o de la Creu o de la Creu de la Missió que hi ha a sobre mateix de Vinyoles, el puig les Còpies, el Puigbarlo i el Puigdemalla, també anirem fins el mirador del Morro de Bou.
Tots aquests punts son grans miradors de la tota la plana de Vic, del Montseny i d’una part del Pirineu. També veurem dalt de les carenes els santuaris i ermites de Cabrera, Bellmunt, els Munts, Sant Salvador de Bellver, Santa Llúcia de Sobremunt i Sant Martí Xic.
He qualificat l’excursió de dificultat moderada per una sola raó, a la sortida d’Orís els senyals groc i blanc del PR-C 54 que seguim durant molta estona et fan fer una gran volta totalment innecessària per uns camps on pràcticament no hi ha camí, tret de les marques de pintura per acabar tornant a sortir a la carretera que ens ha fet abandonar. En aquest tram l’única “recompensa” és, a part dels camps, caminar pel bosc i pel capdamunt d’una carena; però a costa d’allargar la caminada aproximadament mitja hora o més, potser també un quilòmetre i mig més i afegir-hi també uns metres de desnivell. Ja ampliaré detalls en el decurs de la descripció de la caminada.
Així a la sortida d’Orís tindreu dues alternatives, seguir el traçat o bé seguir per la carretera local uns metres per enllaçar novament amb el traçat. Si seguiu aquesta darrera alternativa, la qualificació passa a ser “fàcil”.
Una característica de l’inici de la caminada a Vinyoles és que el poble traspua Verdaguerisme, ja que precisament a l’ermita de Sant Esteve Mossèn Cinto Verdaguer va ser-ne vicari i regent els dos darrers anys de la seva vida, del 1871 al 1873 i tant la plaça del davant com a varies parets de nucli antic hi ha poemes de Verdaguer Durant aquesta curta estada va anar enllestint el conegut poema de L’Atlàntida”.
L’ermita romànica de Sant Esteve ja apareix citada en una venda l’any 957, però el nom de Vinyoles apareix l’any 901 en un document de venda d’una vinya situada al castell d’Orís dins el terme de “Vingoles” al monestir de Sant Benet de Bages. Ha sofert varies ampliacions i restauracions i actualment presenta un magnífic aspecte.
Podeu trobar molta més informació als enllaços: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Vinyoles_d%27Or%C3%ADs i
https://patronatestudisosonencs.cat/ca/Esglesia-Romanica-de-Sant-Esteve-de-Vinyoles
Vinyoles va anar creient sobretot amb la incorporació de la fabrica de la Farga Lacambra i els habitatges dels treballadors, motiu perquè el poble construís una nova església, que va ser inaugurada l’any 1955, convertint-se en l’església parroquial en detriment de l’ermita.
Vegis l’enllaç:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Esteve_de_Vinyoles_(les_Masies_de_Voltreg%C3%A0)
Les ruïnes del castell d’Orís situades dalt d’un turó a 744 metres d’alçada ja ens indiquen que era una gran fortalesa de la que ja es té noticia l’any 914 com un castell termener dins la reorganització fronterera creada per Guifré I a la frontera de la Marca Hispànica amb els sarraïns que estaven a l’altre vorera del Ter.
Controlava l’entrada Nord de la Plana de Vic juntament amb els castells de Torelló, Besora i Sa Reganyada.
Però sembla que el nom del castell d’Orís, “castro de Orisso” és preromà d’origen indoeuropeu. La seva posició és immillorable i la vista de que es gaudeix també. Al recinte també hi ha les ruïnes de la capella de Sant Pere.
Queden alguns murs, però el recinte esta protegit per una tanca degut al perill d’esfondraments, però hi ha un passadís que permet arribar a l’extrem de la cinglera on hi ha diverses taules panoràmiques.
Podeu veure’n molta més informació als enllaços: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Or%C3%ADs i
https://territori.gesbisaura.cat/castell-doris-oris/
És molt interessant llegir l’enllaç:
https://www.vallgesbisaura.com/territori/creus-de-terme/monument-a-jeroni-galceran-a-vinyoles-doris/
ja que fa una detalladíssima descripció del monument acompanyat de varies fotografies de l’acte d’inauguració i de posteriors trobades.
L’acte inaugural va aplegar unes 15.000 persones vingudes de tot Catalunya (Lleida i Tarragona) amb trens especials fins a Torelló i amb tartanes fins a Vinyoles, diuen que un tren anava tan ple que a Vic van afegir-hi 4 vagons més.
Hi ha dues fotografies especialment interessants d’un “pont” improvisat per travessar el riu Ter que consistia en una filera de carros (sense el cavall) enganxats l’un a l’altre i que formaven una passarel·la.
Durant la guerra civil va ser derruït i reconstruït anys després fins que un llamp el va tornar a fer caure. Actualment només queda la base i trossos per terra, i un banc en un extrem.
Si voleu anar-hi, a la sortida de Vinyoles l’itinerari passa per l’esquerra d’un gran dipòsit, haureu d’anar fins el dipòsit i seguir uns metres més i ja veureu la base del monument.
Òbviament l’itinerari comença a Vinyoles, on es pot aparcar en qualsevol lloc apropiat fer fer-ho en el diferents carrers.
Aquesta ressenya ha escollit l’aparcament del parc de la Serreta, un bonic indret per aparcar, situat a pocs metres de l’ermita de Sant Esteve, i també del Café d’en Lisardo, per si voleu fer un esmorzar abans.
Precisament l’aparcament és el millor indret per a contemplar absis romànic de l’ermita.
Comencem a caminar travessem el Parc pel lateral dret i enllacem amb unes escales que ens porten just al costat de la plaça on hi ha l’ermita de Sant Esteve, un indret recollit i molt bonic, a poques passes a la dreta seguint un carreró arribem a la raconada on hi ha un llorer centenari que va plantar fa més de cent anys Mossèn Cinto a l’hort de la rectoria. Actualment queda una mica amagat voltat d’edificis. Amb les seves branques van coronar a Mossèn Cinto com a Mestre de les Lletres Catalanes. Esqueixos d’aquest llorer s’han plantat en diferents indrets relacionats amb la seva vida.
Tant pel llorer com per l’ermita hi tornarem a passar de tornada, però l’experiència m’inclina a visitar-los primer i no deixar-ho pel final.
Tornem a la plaça de l’ermita i seguim fins el començament de les escales que ens tornarien a l’aparcament, però en lloc de baixar per les escales seguim per la pista que arrenca allà mateix.
Pocs metres després arribem a una cruïlla amb vistes al cementiri de Vinyoles, que destaca en mig d’uns camps.
Per l’esquerra arrenca una pista que no seguirem ja que també en el mateix lloc surt un camí que s’enfila una mica per tal d’arribar al petit turó de 570 metres d’alçada on hi ha una creu i amb unes grans vistes sobre Vinyoles que tenim a sota mateix.
No surt en cap mapa el nom d’aquest turó, però se’l coneix com el Pedronet o turó de la Creu o turó de la Creu de la Missió, però no he sabut trobar de quina missió es tracta, totes les referències ens porten a la creu d’en Galcerán.
L’espai és molt obert i pels forjats de la gran creu sembla que deu ser força antiga.
Vista la creu i la panoràmica tornem a la cruïlla anterior i poques passes després deixem aquesta pista que gira a l’esquerra i seguim recta per una pista secundària que s’enfila lleugerament vorejant Can Sidroi per la dreta; uns metres després deixem a la dreta un gran dipòsit al que haurem d’anar si volem apropar-nos a les restes de la Creu d’en Galcerán.
Seguim caminant i voregem també per la dreta el mas d’El Canyet. Ara caminarem a la frontera entre el bosc a l’esquerra i els camps a la dreta.
Hem d’estar atents a una línia elèctrica que força més endavant travessa la pista. Just en aquest punt hem de deixar la pista i girar a l’esquerra. Un corriol s’enfila en ziga-zagues seguint el traçat d’aquesta línia. La sortida de la pista és força inclinada però pocs metres després apareix el corriol perfectament marcat que s’enfila muntanya amunt i que ens deixa dalt la carena on enllacem amb el camí carener.
Aquí farem una anada i tornada al puig les Còpies seguint el camí per l’esquerra. Seguim la carena i arribem davant l’esmentat puig, el camí el voreja per la dreta i hi puja per darrera, però fidel a la tradició de complicar-ho una mica vaig seguir recta per acabar fent una molt curta grimpada per assolir el llarg replà del turó arribant primer a la punta de la cinglera i després planejant arribar al punt més alt del puig de les Còpies de 681 metres d’alçada on ens hi espera una estelada i una gran vista panoràmica.
Vist el turó, tornem a la cruïlla anterior, seguint aquesta vegada el camí normal.
Ara emprendrem una llarga i bonica caminada per damunt la carena que ens deixarà al collet de la Lladrera on enllacem amb una pista, que seguirem per l’esquerra per arribar poc després al collet de Puigberlo amb les ruïnes del castell d’Orís encimbellades a la nostra dreta i amb el campanar de Sant Genís d’Orís sobresortint per darrera el collet.
Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta vegada per anar al turó de Puigberlo.
Deixem la pista i seguim per l’esquerra un corriol que va seguint la carena de Puigberlo molt a prop de la cinglera. Hi ha un parell de repetjons que superem sense cap problema. Aquesta caminada ens ofereix unes grans perspectives sobre le castell i també de Sant Genís.
D’aquesta manera arribem dalt del Puigberlo de 748 metres d’alçada. Turó amb unes grans vistes panoràmiques i mirador de primer ordre sobre el castell i Sant Genís, tal com hem anat veiem durant la pujada.
Tornem al collet i seguim uns metres més per la pista i just a l’entrada d’Orís farem una nova anada i tornada vers el castell.
Girem a la dreta gairebé 180 graus per seguir el camí que enfila la pujada al castell; primer planeja uns metres, en una petita raconada a l’esquerra hi ha dos bancs de fusta i uns metres més endavant n’hi ha dos més just al peu de la curta pujada final.
El tram final el camí està protegit per una barana i així arribem al capdamunt del turó on hi ha les ruïnes del castell d’Orís i de l’ermita de Sant Pere.
És una extensa plataforma amb unes vistes extraordinàries amb espadats per tots costats, menys per on s’enfila el camí. Un llarg tram de paret de conserva força bé i al terra es veuen les bases de la distribució de les estances. Un bon lloc per fer-hi una bona aturada, només hi falta algun dels bancs que hem trobat pel camí.
Contemplat el castell i la panoràmica tornem a la cruïlla i acabem d’arribar al llogarret d’Orís.
Només son tres cases i una d’elles és l’església de Sant Genís i la rectoria. Escampades pel territori n’hi ha més.
Un dia entre-setmana és un indret totalment tranquil i solitari i que dona accés al gran pla de la Coma.
Segueix la carretera local asfaltada que porta a Sant Miquel de Gallifa. Seguim per aquesta carretera uns metres fins que les maques grogues i blanques de l’esmentat PR-C54 ens assenyalen que hem de seguir per l’esquerra abandonant la carretera.
Aquí tal com he esmentat a la introducció recomano seguir per la carretera ja que si seguim les marques de pintura farem una gran volta amb pujades i baixades i per camins poc clars en alguns trams per acabar enllaçant igualment amb la carretera
Si opteu per seguir per la carretera cal seguir-la fins un petit collet que hi ha després del mas i granja del Portarró. En aquest collet hi ha un pal informatiu i seguint la pista asfaltada de l’esquerra enllaçareu de nou amb el traçat.
Si opteu per seguir el traçat i les marques de pintura girem a l’esquerra i immediatament ens trobem vorejant els camps del pla de la Coma per on pasturen les vaques, aquí marques de pintura n’hi ha poques i desgastades; el “camí” va descrivint un gran arc i acabem pràcticament davant de Sant Genís, però a l’altre costat del pla havent sortejat vaques i tifarades.
Aquesta travessia pels camps s’acaba al collet de la Teuleria, però potser em vaig despistar un moment amb les marques i vaig acabar pujant els últims metres del collet pel dret.
Al collet hi ha un filat, hem de passar a l’altre costat i seguir el camí que hi ha a la dreta.
Anem trobant marques de pintura però el camí es veu poc trepitjat i en algun punt els esbarzers intentant apropiar-se’n.
Sortim a dalt d’una carena on enllacem amb una línia elèctrica i més o menys el camí la va seguint fent una forta baixada. La línia elèctrica salta un cingle i en aquest punt la marca de pintura ens assenyala que hem de girar a la dreta.
Anem baixant fins que arribem a la pista d’accés al mas de la Teuleria, indret on hi ha un pal informatiu. Girem a la dreta i seguim la pista cinquanta metres per a girar a l’esquerra per seguir-ne una de secundària.
Arribem a un revolt pronunciat situat molt a prop del petit embasament d’Orís (que no es veu) en aquest punt hem d’estar atents al traçat i a les descolorides marques de pintura, ja que hem de girar 90 graus a la dreta per a seguir un corriol que s’enfila recta directa a la cinglera. Sembla que haurem de grimpar, però arribats al peu de la cinglera el corriol esquiva per la dreta i poc després arribem sense cap problema al capdamunt de la cinglera i iniciarem una bonica caminada carenera que ens deixa en uns plans amb el mas de la Noguereda uns metres més avall. Passem pel costat d’una bassa natural, aquí també hem d’estar atents a les marques de pintura perquè el camí principal va girant a l’esquerra però les marques ens indiquen que hem de seguir recta per un camí inicialment menys marcat. Passem pel costat d’un dipòsit des d’on podríem anar directament a la carretera, però les marques de pintura es desvien per l’esquerra i quan ja veiem el collet de la carretera i el cartell informatiu però encara ho retallarem uns metres més per l’esquerra per acabar finalment sortint a la carretera que inexplicablement hem abandonat a la sortida d’Orís.
En el traçat queda perfectament marcat que hem fet una gran lletra “V” quan podíem haver anat directament per dalt.
Seguim la carretera local asfaltada que mena a Sant Miquel de Gallifa, deixem a l’esquerra el mas de la Noguereda. Anem baixant suaument per la carretera fins que gira marcadament a la dreta i inicia una pujada. Aquí hem de seguir recta per una pista secundària amb un cartell que indica que només poden passar-hi vehicles autoritzats. Pista que no té un recorregut gaire llarg ja que poca estona després desemboca en una pista cimentada davant de Can Puigmeló, on també hi ha un pal informatiu.
Ara seguirem força estona aquesta pista entre camps i bosc amb bones vistes que ens porta a passar pel costat de Can Puigdemalla (actualment en obres).
Passem el mas i uns metres després podem fer una curta i nova anada i tornada al turó de Puigdemalla. Un discret corriol per la dreta ens hi porta en un parell de minuts.
El Puigdemalla és un discret turó de 692 metres d’alçada des d’on també podrem gaudir d’una extensa panoràmica, de la que destaca el castell d’Orís i Sant Genís des d’una perspectiva diferent, Torelló, Cabrera, el Puigsacalm i Sant Salvador de Bellver.
Tornem a la pista i pocs metres més endavant sortim a uns plans i la pista gira a la dreta. Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta vegada per anar al mirador de la punta de la cinglera. Deixem la pista i per un petit corriol entre el caire de la cinglera i un camp arribem en un parell de minuts a l’extrem de la cinglera o Morro de Bou, des d’on tornem a gaudir d’una extensa panoràmica amb Vinyoles a sota mateix i podem distingir el Pedronet o la Creu de la Missió i el puig les Còpies així com també l’omnipresent castell d’Orís.
Tornem a la pista i poc després fa un pronunciat revolt a l’esquerra però les marques de pintura ens assenyalen l’inici del que potser podria ser una drecera de la que no sé veure’n l’inici; així que “escamat” d’abans segueixo baixant per la carretera. Deixem la desviació a Sant Miquel d’Ordeig a la dreta i encarem ja la part final del recorregut, de sobte ens trobem amb una bonica ermita dins de la finca de Can Cama, però sembla que tot i l’aparença d’antiguitat és una obra recent a imitació de les ermites romàniques.
Anem apropant-nos al poble i ja som a tocar de la C-17z quan girem a l’esquerra per encarar el carrer de Sant Esteve que va directament a la nova església de Sant Esteve una mica enlairada al final del carrer; la voregem per l’esquerra i poc després ja som de nou davant l’ermita de Sant Esteve, a les escales i a l’aparcament.
HORARIS:
De l’aparcament a l’ermita de Sant Esteve de Vinyoles: 05mn
De l’ermita al Pedronet: 10mn
Del Pedronet al puig les Còpies: 45mn
Del puig les Còpies al coll de Puigberlo: 25mn
Del coll al turó de Puigberlo: 05mn
Del Puigberlo al castell d’Orís: 15mn
Del castell d’Orís a Sant Genís d’Orís: 10mn
De Sant Genís al turó de Puigdemalla: 1h 40mn
Del Puigdemalla al Morro de Bou: 10mn
Del Morro de Bou al cotxe: 45mn
TOTAL: 4h 30mn
És molt interessant llegir l’enllaç:
https://www.vallgesbisaura.com/territori/creus-de-terme/monument-a-jeroni-galceran-a-vinyoles-doris/
ja que fa una detalladíssima descripció del monument acompanyat de varies fotografies de l’acte d’inauguració i de posteriors trobades.
L’acte inaugural va aplegar unes 15.000 persones vingudes de tot Catalunya (Lleida i Tarragona) amb trens especials fins a Torelló i amb tartanes fins a Vinyoles, diuen que un tren anava tan ple que a Vic van afegir-hi 4 vagons més.
Hi ha dues fotografies especialment interessants d’un “pont” improvisat per travessar el riu Ter que consistia en una filera de carros (sense el cavall) enganxats l’un a l’altre i que formaven una passarel·la.
Durant la guerra civil va ser derruït i reconstruït anys després fins que un llamp el va tornar a fer caure. Actualment només queda la base i trossos per terra, i un banc en un extrem.
Si voleu anar-hi, a la sortida de Vinyoles l’itinerari passa per l’esquerra d’un gran dipòsit, haureu d’anar fins el dipòsit i seguir uns metres més i ja veureu la base del monument.
Òbviament l’itinerari comença a Vinyoles, on es pot aparcar en qualsevol lloc apropiat fer fer-ho en el diferents carrers.
Aquesta ressenya ha escollit l’aparcament del parc de la Serreta, un bonic indret per aparcar, situat a pocs metres de l’ermita de Sant Esteve, i també del Café d’en Lisardo, per si voleu fer un esmorzar abans.
Precisament l’aparcament és el millor indret per a contemplar absis romànic de l’ermita.
Comencem a caminar travessem el Parc pel lateral dret i enllacem amb unes escales que ens porten just al costat de la plaça on hi ha l’ermita de Sant Esteve, un indret recollit i molt bonic, a poques passes a la dreta seguint un carreró arribem a la raconada on hi ha un llorer centenari que va plantar fa més de cent anys Mossèn Cinto a l’hort de la rectoria. Actualment queda una mica amagat voltat d’edificis. Amb les seves branques van coronar a Mossèn Cinto com a Mestre de les Lletres Catalanes. Esqueixos d’aquest llorer s’han plantat en diferents indrets relacionats amb la seva vida.
Tant pel llorer com per l’ermita hi tornarem a passar de tornada, però l’experiència m’inclina a visitar-los primer i no deixar-ho pel final.
Tornem a la plaça de l’ermita i seguim fins el començament de les escales que ens tornarien a l’aparcament, però en lloc de baixar per les escales seguim per la pista que arrenca allà mateix.
Pocs metres després arribem a una cruïlla amb vistes al cementiri de Vinyoles, que destaca en mig d’uns camps.
Per l’esquerra arrenca una pista que no seguirem ja que també en el mateix lloc surt un camí que s’enfila una mica per tal d’arribar al petit turó de 570 metres d’alçada on hi ha una creu i amb unes grans vistes sobre Vinyoles que tenim a sota mateix.
No surt en cap mapa el nom d’aquest turó, però se’l coneix com el Pedronet o turó de la Creu o turó de la Creu de la Missió, però no he sabut trobar de quina missió es tracta, totes les referències ens porten a la creu d’en Galcerán.
L’espai és molt obert i pels forjats de la gran creu sembla que deu ser força antiga.
Vista la creu i la panoràmica tornem a la cruïlla anterior i poques passes després deixem aquesta pista que gira a l’esquerra i seguim recta per una pista secundària que s’enfila lleugerament vorejant Can Sidroi per la dreta; uns metres després deixem a la dreta un gran dipòsit al que haurem d’anar si volem apropar-nos a les restes de la Creu d’en Galcerán.
Seguim caminant i voregem també per la dreta el mas d’El Canyet. Ara caminarem a la frontera entre el bosc a l’esquerra i els camps a la dreta.
Hem d’estar atents a una línia elèctrica que força més endavant travessa la pista. Just en aquest punt hem de deixar la pista i girar a l’esquerra. Un corriol s’enfila en ziga-zagues seguint el traçat d’aquesta línia. La sortida de la pista és força inclinada però pocs metres després apareix el corriol perfectament marcat que s’enfila muntanya amunt i que ens deixa dalt la carena on enllacem amb el camí carener.
Aquí farem una anada i tornada al puig les Còpies seguint el camí per l’esquerra. Seguim la carena i arribem davant l’esmentat puig, el camí el voreja per la dreta i hi puja per darrera, però fidel a la tradició de complicar-ho una mica vaig seguir recta per acabar fent una molt curta grimpada per assolir el llarg replà del turó arribant primer a la punta de la cinglera i després planejant arribar al punt més alt del puig de les Còpies de 681 metres d’alçada on ens hi espera una estelada i una gran vista panoràmica.
Vist el turó, tornem a la cruïlla anterior, seguint aquesta vegada el camí normal.
Ara emprendrem una llarga i bonica caminada per damunt la carena que ens deixarà al collet de la Lladrera on enllacem amb una pista, que seguirem per l’esquerra per arribar poc després al collet de Puigberlo amb les ruïnes del castell d’Orís encimbellades a la nostra dreta i amb el campanar de Sant Genís d’Orís sobresortint per darrera el collet.
Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta vegada per anar al turó de Puigberlo.
Deixem la pista i seguim per l’esquerra un corriol que va seguint la carena de Puigberlo molt a prop de la cinglera. Hi ha un parell de repetjons que superem sense cap problema. Aquesta caminada ens ofereix unes grans perspectives sobre le castell i també de Sant Genís.
D’aquesta manera arribem dalt del Puigberlo de 748 metres d’alçada. Turó amb unes grans vistes panoràmiques i mirador de primer ordre sobre el castell i Sant Genís, tal com hem anat veiem durant la pujada.
Tornem al collet i seguim uns metres més per la pista i just a l’entrada d’Orís farem una nova anada i tornada vers el castell.
Girem a la dreta gairebé 180 graus per seguir el camí que enfila la pujada al castell; primer planeja uns metres, en una petita raconada a l’esquerra hi ha dos bancs de fusta i uns metres més endavant n’hi ha dos més just al peu de la curta pujada final.
El tram final el camí està protegit per una barana i així arribem al capdamunt del turó on hi ha les ruïnes del castell d’Orís i de l’ermita de Sant Pere.
És una extensa plataforma amb unes vistes extraordinàries amb espadats per tots costats, menys per on s’enfila el camí. Un llarg tram de paret de conserva força bé i al terra es veuen les bases de la distribució de les estances. Un bon lloc per fer-hi una bona aturada, només hi falta algun dels bancs que hem trobat pel camí.
Contemplat el castell i la panoràmica tornem a la cruïlla i acabem d’arribar al llogarret d’Orís.
Només son tres cases i una d’elles és l’església de Sant Genís i la rectoria. Escampades pel territori n’hi ha més.
Un dia entre-setmana és un indret totalment tranquil i solitari i que dona accés al gran pla de la Coma.
Segueix la carretera local asfaltada que porta a Sant Miquel de Gallifa. Seguim per aquesta carretera uns metres fins que les maques grogues i blanques de l’esmentat PR-C54 ens assenyalen que hem de seguir per l’esquerra abandonant la carretera.
Aquí tal com he esmentat a la introducció recomano seguir per la carretera ja que si seguim les marques de pintura farem una gran volta amb pujades i baixades i per camins poc clars en alguns trams per acabar enllaçant igualment amb la carretera
Si opteu per seguir per la carretera cal seguir-la fins un petit collet que hi ha després del mas i granja del Portarró. En aquest collet hi ha un pal informatiu i seguint la pista asfaltada de l’esquerra enllaçareu de nou amb el traçat.
Si opteu per seguir el traçat i les marques de pintura girem a l’esquerra i immediatament ens trobem vorejant els camps del pla de la Coma per on pasturen les vaques, aquí marques de pintura n’hi ha poques i desgastades; el “camí” va descrivint un gran arc i acabem pràcticament davant de Sant Genís, però a l’altre costat del pla havent sortejat vaques i tifarades.
Aquesta travessia pels camps s’acaba al collet de la Teuleria, però potser em vaig despistar un moment amb les marques i vaig acabar pujant els últims metres del collet pel dret.
Al collet hi ha un filat, hem de passar a l’altre costat i seguir el camí que hi ha a la dreta.
Anem trobant marques de pintura però el camí es veu poc trepitjat i en algun punt els esbarzers intentant apropiar-se’n.
Sortim a dalt d’una carena on enllacem amb una línia elèctrica i més o menys el camí la va seguint fent una forta baixada. La línia elèctrica salta un cingle i en aquest punt la marca de pintura ens assenyala que hem de girar a la dreta.
Anem baixant fins que arribem a la pista d’accés al mas de la Teuleria, indret on hi ha un pal informatiu. Girem a la dreta i seguim la pista cinquanta metres per a girar a l’esquerra per seguir-ne una de secundària.
Arribem a un revolt pronunciat situat molt a prop del petit embasament d’Orís (que no es veu) en aquest punt hem d’estar atents al traçat i a les descolorides marques de pintura, ja que hem de girar 90 graus a la dreta per a seguir un corriol que s’enfila recta directa a la cinglera. Sembla que haurem de grimpar, però arribats al peu de la cinglera el corriol esquiva per la dreta i poc després arribem sense cap problema al capdamunt de la cinglera i iniciarem una bonica caminada carenera que ens deixa en uns plans amb el mas de la Noguereda uns metres més avall. Passem pel costat d’una bassa natural, aquí també hem d’estar atents a les marques de pintura perquè el camí principal va girant a l’esquerra però les marques ens indiquen que hem de seguir recta per un camí inicialment menys marcat. Passem pel costat d’un dipòsit des d’on podríem anar directament a la carretera, però les marques de pintura es desvien per l’esquerra i quan ja veiem el collet de la carretera i el cartell informatiu però encara ho retallarem uns metres més per l’esquerra per acabar finalment sortint a la carretera que inexplicablement hem abandonat a la sortida d’Orís.
En el traçat queda perfectament marcat que hem fet una gran lletra “V” quan podíem haver anat directament per dalt.
Seguim la carretera local asfaltada que mena a Sant Miquel de Gallifa, deixem a l’esquerra el mas de la Noguereda. Anem baixant suaument per la carretera fins que gira marcadament a la dreta i inicia una pujada. Aquí hem de seguir recta per una pista secundària amb un cartell que indica que només poden passar-hi vehicles autoritzats. Pista que no té un recorregut gaire llarg ja que poca estona després desemboca en una pista cimentada davant de Can Puigmeló, on també hi ha un pal informatiu.
Ara seguirem força estona aquesta pista entre camps i bosc amb bones vistes que ens porta a passar pel costat de Can Puigdemalla (actualment en obres).
Passem el mas i uns metres després podem fer una curta i nova anada i tornada al turó de Puigdemalla. Un discret corriol per la dreta ens hi porta en un parell de minuts.
El Puigdemalla és un discret turó de 692 metres d’alçada des d’on també podrem gaudir d’una extensa panoràmica, de la que destaca el castell d’Orís i Sant Genís des d’una perspectiva diferent, Torelló, Cabrera, el Puigsacalm i Sant Salvador de Bellver.
Tornem a la pista i pocs metres més endavant sortim a uns plans i la pista gira a la dreta. Aquí farem una nova anada i tornada, aquesta vegada per anar al mirador de la punta de la cinglera. Deixem la pista i per un petit corriol entre el caire de la cinglera i un camp arribem en un parell de minuts a l’extrem de la cinglera o Morro de Bou, des d’on tornem a gaudir d’una extensa panoràmica amb Vinyoles a sota mateix i podem distingir el Pedronet o la Creu de la Missió i el puig les Còpies així com també l’omnipresent castell d’Orís.
Tornem a la pista i poc després fa un pronunciat revolt a l’esquerra però les marques de pintura ens assenyalen l’inici del que potser podria ser una drecera de la que no sé veure’n l’inici; així que “escamat” d’abans segueixo baixant per la carretera. Deixem la desviació a Sant Miquel d’Ordeig a la dreta i encarem ja la part final del recorregut, de sobte ens trobem amb una bonica ermita dins de la finca de Can Cama, però sembla que tot i l’aparença d’antiguitat és una obra recent a imitació de les ermites romàniques.
Anem apropant-nos al poble i ja som a tocar de la C-17z quan girem a l’esquerra per encarar el carrer de Sant Esteve que va directament a la nova església de Sant Esteve una mica enlairada al final del carrer; la voregem per l’esquerra i poc després ja som de nou davant l’ermita de Sant Esteve, a les escales i a l’aparcament.
HORARIS:
De l’aparcament a l’ermita de Sant Esteve de Vinyoles: 05mn
De l’ermita al Pedronet: 10mn
Del Pedronet al puig les Còpies: 45mn
Del puig les Còpies al coll de Puigberlo: 25mn
Del coll al turó de Puigberlo: 05mn
Del Puigberlo al castell d’Orís: 15mn
Del castell d’Orís a Sant Genís d’Orís: 10mn
De Sant Genís al turó de Puigdemalla: 1h 40mn
Del Puigdemalla al Morro de Bou: 10mn
Del Morro de Bou al cotxe: 45mn
TOTAL: 4h 30mn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada