MUNTANYA: Pica Sierra, 2884, des del coll de Sahún (Saünc) i vall de Barbarisa (Barbaricia)

Pica Sierra, des de l'Eriste Sud

Aquesta excursió és recomanable per als amants d’anar a cims als que no hi va ningú, i a la pica Sierra al mot “ningú” potser caldria afegir-hi el “d’absolutament ningú” i no és perquè no sigui atractiu, ni baix, ni que tingui poca vista; tot el contrari, és un cim força esvelt, d’una certa alçada i té una vista fantàstica; però té un inconvenient: estar al costat del Gran Pic d’Eriste i de l’Eriste S.
En aquesta excursió, per exemple, vaig plantar la tenda a uns 2000 metres d’alçada, en els replans que hi ha uns 150 metres per sobre la cabana des Prats, en un indret molt bonic, però en arribar, l’endemà, a l’alçada del primer estany de Barbarisa, tot i ser al mes d’octubre, vaig trobar-hi una tenda, després vaig sentir veus a l’alçada del coll de la Ribereta; els de la tenda segurament estaven fent la travessia de l’Eriste S al Gran pic d’Eriste.
Haig de reconèixer que jo mateix també he pujat primer a aquests dos cims abans que a la pica Sierra.
Concretament fou els dies 27 i 28 de setembre del 1985 amb els companys del C.E.C Eduard Martin i Albert Mans; d’aquesta excursió en fou publicat un article a la Revista Muntanya n. 744 de l’abril del 1986, pg. 60 a 64.
Precisament en aquesta excursió vaig “descobrir” que la vall de Barbarisa o de Llisat també amagava altres tresors, a més de la pròpia vall, per aquesta raó hi he anat tornant per anar pujant als diferents cims “secundaris” que amaga.

La pica Sierra és un d’aquests tresors amagats i desconeguts d’aquesta vall i anar-hi per a mi va ser com anar una mica a l’aventura, doncs no tenia cap informació de com pujar-hi, ni tan sols sabia si podria arribar-hi. Només tenia la mica d’informació que donava la guia del CEC “Posets-Maladeta”, concretament a la pàgina 210, iti nº 164, on no acaba de quedar clar si el que descriu és la pujada a la pica Sierra o no, i tampoc queda clar si és millor pujar-hi des del coll S o des del coll N. Però precisament aquestes vaguetats a l’hora de descriure un itinerari és el que em motiva a anar-hi per treure’n entrellat.

Abans de l'obertura de la pista-carretera que uneix Chía (Gia) amb Plan la zona de l’estany de Barbarisa i tots els cims que l’envolten tenia una aproximació molt llarga ja que calia seguir tota la vall de Barbarisa des del peu de la carretera que segueix el curs del riu Ésera.
La existència d'aquesta pista de 25 kms (asfaltada pel costat de Plan i de terra pel costat de Chía) ha facilitat molt l'accés a l'estany de Barbarisa i als pics d'Eriste i de retruc als cims de Yerri (ó Mollón Cuadrado del Yerri), Barbarisa, pica Sierra, Sein (Sen) i també al tusal de Bocs.
El vessant de l’Ésera (Gia) d’aquesta pista, tot i ser de terra, és molt ampla i està en molt bones condicions.
El coll de Sahún ó Saünc és la part més alta d’aquesta pista i és un mirador privilegiat del vessant Sud del massís de la Maladeta, Aneto inclòs, i també és un punt de llançament de parapent.
La pujada a la pica Sierra és una excursió fàcil, però de molt desnivell i hem de tenir present que estem fent una sortida d’alta muntanya i per tant cal anar preparat i tenir nocions per a moure’ns per aquests indrets.
El traçat d’aquesta excursió està fet des de l’ordinador i per tant en alguns indrets el traçat no s’ajustarà exactament al millor indret pel que cal caminar, principalment en el tram final de pujada al cim quan abandonem el camí d’accés al pic d’Eriste N, ja molt a prop del l’estany Superior o Gelat de Barbarisa, i seguidament quan canviem de vessant; allí més que el traçat hem de seguir la nostra intuïció per anar cercant i pujant pel millor lloc possible. No és complicat, però el pendent s’accentua força i ens certs moments haurem d’ajudar-nos de les mans.
Segons l’època de l’any és molt probable trobar-hi congestes de neu i llavors el camí desapareix sota la neu i segurament caldrà anar equipat amb grampons, principalment en la pujada final, ja que es realitza pel vessant NW, gran part de l’any a l’obaga.
Durant el desglaç pot ser dificultós travessar el torrent de Barbarisa, la pista que baixa del coll de Sahún fins la cabana de pastors des Prats, el travessa poc abans d’arribar a la cabana, en aquest indret hi ha una palanca per a travessar-lo; després el camí puja pel marge esquerra del torrent (la nostra dreta) i el torna a travessar molt més amunt; si és complicat tornar-lo a travessar degut al cabdal d’aigua també podem seguir pujant fins l’estany, però ara el camí ja no serà tan ben marcat. En aquesta descripció, de pujada seguirem el camí principal, que travessa el torrent, mentre que de baixada seguirem sempre per marge esquerra.

D’aquesta excursió a la Pica Sierra, realitzada entre els dies 4 i 5 d’octubre del 1997, en vaig escriure un article que va ser publicat a la revista Muntanya n. 843 de l’octubre del 2002, concretament entre les pàgines 197 i 201 i una fotografia va servir per a la portada de l’esmentat número de la Revista.
La pica Sierra és un cim de gran panoràmica, doncs és el vèrtex de tres valls, la de Barbarisa, la de Millars i la de Sein.
Aquesta privilegiada posició permet, primer que rés, gaudir d’una bona col•lecció d’estanys repartits entre les tres valls; a la de Barbarisa veiem quatre dels cinc estanys que hi ha, concretament els tres del mig i el glaçat o superior (l’inferior no es veu des del cim estant); a la vall de Millars o Millares veiem el de Lletao (aquest nom pot ser una deformació de “Chelau”) i molt parcialment el de Leners (ó Lenés) i a la vall de Sein veiem l’estany del seu nom.
Degut a la llarga estada que vaig fer-hi a dalt, vaig poder anar anotant els cims que anava reconeixent, entre ells: Turbón, Cotiella, Peña Montañesa, Gran Pic d’Eriste, Eriste S (aquests dos sembla que et caiguin a sobre de tan a prop que estan), Espadas, Posets, Bachimala, Culfreda (ó Batoua), Sein (Sen), Yerri (Mollón Cuadrado), Barbarisa, tusal de Bocs, Rechanzar (ó Rechanzás ó pico del Turmo), Mont-perdut, Múnia, Campbieil, Vinhamala (molt parcialment) i les puntes Fulsa i Suelza i centrant-nos en la base d’aquestes puntes també es veu l’estany d’Urdiceto; és a dir un panorama de luxe.

Per a començar l’excursió ens hem de situar al coll de Sahún (Saünc) i just abans d'arribar-hi (venint de Chía ó Gia) surt a la dreta una pista que davalla per tal de trobar el torrent de Barbarisa.
Hem de seguir aquesta pista, tot i que farem una "sifonada" d'uns 200 metres durant 3 kms de recorregut.
Podem tenir la temptació de fer directament una flanquejada per tal d'estalviar-nos aquesta sifonada; una vegada la vaig fer, però no em va sortir a compte, em sembla que encara vaig caminar més.
Aquesta pista fa dues giragonses on podem retallar una mica el trajecte fent drecera.
A la dreta trobem una cabana oberta i que pot servir d'aixopluc en cas de molta necessitat ja que està en un estat força precari per dins, ja que la porta està mig trencada i per dins està força bruta.
Seguim la pista fins arribar a creuar el torrent de Barbarisa just per sota un bonic salt d'aigua.
Si baixa molta aigua també hi ha una palanca per a passar a l'altre costat on hi ha una cleda amb la cabana des Prats per a us exclusiu del pastor.
Uns metres abans d'arribar a la cabana hi ha un rètol que ens indica el camí a l'estany de Barbarisa i l'horari 1h 30mn per arribar-hi.
Seguim el camí, els primers metres una mica esborrat, però evident i ben marcat després.
Ens encaminem a una graonada, que el camí supera pujant per una curta canal.
A la sortida entrem en una zona de grans replans, separats per curtes graonades. És una pujada molt agradable per una zona de pastures. Força més amunt el camí s’apropa al torrent i el travessa per a seguir per l’altre costat.
Tal com ja he esmentat, pot ser que baixi molta aigua, principalment a la primavera, i travessar-lo sigui dificultós; llavors podem seguir pujant pel marge esquerra (la nostra dreta), però ja no seguirem el camí principal, si no que anirem seguint traces de corriols que ens aparten del costat del torrent.
Tant si anem per un costat com per l’altre arribarem al primer estany de Barbarisa, situat a 2290 metres d’alçada.
Si hem seguit pel marge esquerra tota l’estona, primer arribarem a un petit collet i una curta baixada ens deixarà al costat de l’estany. Aquest petit estany, segons l’època de l’any pot estar mig buit.
Pugem una mica més i veiem que el torrent a desaparegut, això és degut a que l’estany gran de Barbarisa està en una zona càrstica i l’aigua desapareix just a la sortida de l’estany per a tornar a aparèixer una mica més avall.
Si hem pujat o baixat pel marge esquerra del torrent, en teoria hauríem d’haver creuat el torrent abans d’arribar a l’estany de Barbarisa, però degut a que durant uns metres desapareix, la ruta ho aprofita per canviar de marge just a sobre la surgència del torrent.
Arribem a la teòrica sortida d’aigües de l’estany gran de Barbarisa, en aquest indret hi ha bons llocs per acampar-hi; així ho vàrem fer l’any 1985.
Aquest estany és molt llarg i estret i son visibles tots els cims que tanquen el cercle. Tots menys el Gran Pic d’Eriste, i queda pràcticament a tocar el coll de la Ribereta que comunica amb la vall de l’Aigüeta de la Vall.
El més destacable d’aquest estany és el seu ostensiblement visible, baix nivell Aquest fet no hauria de cridar massa l’atenció, car hi ha molts llacs naturals que, a finals d’estiu estan per sota el seu nivell màxim. Però en el de Barbarisa atreu l’atenció el soroll d’aigua que contínuament se sent. Aquesta remor de primer, et desconcerta, car no s’hi veu ni cap torrent d’entrada ni de sortida.
Així és que guiat, pel propi mormoleig aviat descobreixes d’on prové el soroll i la causa del migrat nivell de l’estany. Poc abans de la que hauria de ser la seva sortida d’aigües, i a la dreta (W), hi ha una placa rocallosa que sembla un “colador”, perquè es veu plena de forats per on es precipita l’estany; hi ha orificis a diferents nivells i queden completament al descobert els més alts, que deixen ben visibles les estretes esquerdes que engoleixen l’aigua.
Contemplat l’estany i la seva morfologia, el revoltarem pel seu marge dret, la nostra esquerra fins arribar a la capçalera; indret on també hi ha algun racó per a poder-hi acampar.
A partir d’aquí seguirem la vall, intentant esquivar la tartera, ja que es combina amb el prat alpí i arribarem als dos estanyets que hi ha una mica més amunt de l’estany de Barbarisa.
Ara veiem que l’indret queda tancat per una gran barrera rocallosa d’uns quatre-cents metres de desnivell, però aquesta barrera té un punt feble pel vessant W (la nostra esquerra) ja que una amplia canal permet anar pujant.
No hi ha cap mena de camí, has de saber esquivar la tartera, buscant els pocs indrets herbats i, quan no hi ha més remei, has d’entrar-hi en direcció al trosset herbat més proper. L’estany de Barbarisa queda ràpidament enfonsat a la teva esquena.
Malgrat tot, en el fons estava en “terreny conegut”, ja que per aquí havia passat baixant dels pics d’Eriste l’any 1985; així mentre anava pujant mirava l’esvelta pica Sierra tot estudiant per on podria assolir-la. Aviat vaig descartar la possibilitat d’arribar al collet de Barbarisa, situat al SW del cim, ja que el primer sector de la cresta hi veia un pas força vertical. Així, doncs, només em quedava per a observar de més a prop l’altre collet, el que l’uneix amb el pic de Sein.
Sort que aquestes contemplacions i estudis de l’itinerari a seguir em distreien de la penosa pujada en la què estava embrancat.
Força més amunt el pendent comença a disminuir una mica, just a temps per a començar a descartar també l’accés pel vessant del pic de Sein, perquè en aquest indret la verticalitat sembla que ja comença per a poder assolir el coll i segueix fins al cim; al menys això és el que sembla des de la perspectiva actual.
Em calia trobar una tercera via per assolir el cim, i providencialment la vaig trobar una mica més amunt. Ja que un petit estrep amaga una curta i fàcil canal que permet assolir l’aresta superat ja el pas vertical que hi ha a sobre el collet de Barbarisa. Aquesta canal no és visible des dels estanys de Barbarisa.
En veure-la vaig deixar la progressió vers l’estany superior i vaig girar a l’esquerra per tal de situar-me al peu de la canal. Per això em va caldre travessar la tartera que fins llavors havia anat esquivant.
A la sortida de la canal, un ample pendent de glever va situar-me al fil de l’aresta.
En arribar a l’aresta la vista s’obre a l’estany de Sein i al pic i cresta de Rechanzar i també podem contemplar amb satisfacció que per aquest vessant la pujada final al cim no ofereix cap dificultat, tret del pendent.
L’únic inconvenient que vaig trobar-hi va ser, degut a que era al mes d’octubre, un fred intens, ja que ara caminava per la obaga i hi havia una mica de neu caiguda feia pocs dies.
A partir de l’estany de Barbarisa he anat reescrivint el que deia a l’article de la revista Muntanya; i ara en arribar al cim de la pica Sierra, amb el vostre permís, hi seguiré fent una estona més:
“En arribar al cim l’esglai fou monumental, perquè en sortir sobtadament del vessant fosc i quedar dalt del cim a ple sol, vaig espantar una àliga, que va emprendre el vol davant els meus sorpresos ulls. Bé, no sé ben bé qui va ser l’espantat!”
“M’he fet un fart d’assolir cims poc freqüentats, però aquesta vegada m’he superat a mi mateix, ja que a part de l’àliga, al cim no hi ha rés, ni fita cimera”
“inclús dubto que sigui el cim de la pica Sierra, i per això estenc el mapa per a comprovar que realment soc a dalt el cim. No hi ha cap dubte, estic dalt de la pica Sierra de 2884 metres, perquè em trobo situat al capdamunt de les tres arestes que hi menen: al SW una aresta davalla vers el coll de Barbarisa; al NE una segona aresta segueix vers el pic de Sein i el Gran Pic d’Eriste; i, finalment, a l’W, una tercera aresta tanca el circ de Sein, amb les agulles de Sein i el pic de Rechanzar”.
“Després de comprovar que seguir fins el pic de Sein serà complicat, em disposo a fer una llarga estada a dalt del cim, ja que el dia ho permet”
“Davant meu puc distingir perfectament la ruta seguida per l’enric Nosàs i en Josep Abril, el 22 de juliol del 1956 al pic d’Eriste S. ... han passat quaranta-un anys (ara ja en son 63) i res a canviat en aquesta solitària contrada. Potser les congestes eren més grans l’any 1956. Però qualsevol modificació feta per la mà de l’home en forma de pistes, carreteres, cases, etc., queda molt lluny a l’horitzó; ací no hi ha rés que hagi estat alterat. Fent referència a la descripció dels dos excursionistes esmentats anteriorment, en arribar a l’estany de Lletao, ara sota els meus peus i encara amb una petita congesta de neu, comenten que el paratge és impressionant. Realment tenien raó, és un racó de món inhòspit i d’accés molt llarg”
Estic una hora llarga dalt del cim, ja que tot i ser a l’octubre, fa un dia de “platja” i torno exactament pel mateix lloc que he pujat.
En arribar a l’estany de Barbarisa m’instal•lo a la petita península que hi ha per a fer fotografies; indret del que també em costa marxar, ja que l’indret de l’estany tancat per les altes parets del Gran pic d'Eriste, per l'Eriste S i el Comajuana és una imatge molt bonica.
Finalment abandono l’estany i baixo fins els dos estanys inferiors, aquí repeteixo que el camí segueix pel marge dret, però degut a que baixava força cabdal, vaig preferir no tenir-lo que creuar en cap moment i per aquesta raó vaig revoltar l'estany Inferior per l'esquerra i anar baixant sempre per aquest costat.
No hi ha un camí evident, però hi ha traces i no presenta cap dificultat anar baixant sense apropar-te en cap moment al torrent.
A la sortida de l'esmentat estany Inferior hem de remuntar pocs metres per a trobar els pendents que ens permeten anar baixant.
En condicions normals s'ha de vorejar l'estany Inferior per la dreta i anar seguint el camí i les marques de pintura.
Tenia la tenda plantada per sobre la cabana dels Prats i en arribar-hi, encara d’hora, em deixo portar novament per la mandra.
Segueixo amb la descripció de l’esmentat article:
“Podria plegar ràpidament la tenda per arribar a temps d’entaular-me en algun dels bons restaurants que hi ha per la ruta, però prefereixo fer-ho ben a poc a poc i menjar-me els queviures que encara em queden. Ahir vaig arribar una mica tard i vaig quedar-me sense poder prendre el sol. Avui la meva venjança serà terrible!”
“Intentaré descriure l’escena que estic vivint: un dia de sol radiant, més o menys al migdia, fa una temperatura ideal, un acollidor prat del Pirineu amb un riuet al costat, una motxilla a punt de ser carregada a l’esquena de l’excursionista; però aquest no té cap mena de pressa a marxar, perquè està assegut al prat amb l’esquena recolzada en una pedra que ni feta a mida, amb una visera que li protegeix els ulls del sol, la mirada perduda en l’horitzó, i de tant en tant va fent un glopet d’una beguda negra i fumejant que hi ha a dins la tassa d’alumini que aguanta amb una mà; possiblement, quan la tassa quedi buida, l’excursionista farà una curta becaina. En despertar-se, desarà la tassa, es carregarà la motxilla a l’esquena i, mandrosament, començarà a caminar girant-se molt sovint, com volent reviure aquells moments, resistint-se a creure que ja formen part del passat. El camí baixa lentament, i de cop i volta, l’excursionista es gira de nou i ja no veu el prat, llavors accelera la marxa, però no és un caminar de ràbia, sinó un caminar neguitós, com volent accelerar el temps que falta per a poder tornar a viure una sensació semblant”
Que us ha semblat el guió de la pel•lícula? Estava “inspiradet” l’any 1997, quan vaig escriure l’article!

HORARIS:
Del coll de Sahún a la cabana des Prats: 45 mn
De la cabana des Prats a l’estany de Barbarisa: 1h 10mn
De l’estany de Barbarisa a la pica Sierra: 1h 35mn
De la Pica Sierra a l’estany de Barbarisa: 1h
De l’estany de Barbarisa a la cabana des Prats: 1h
De la cabana des Prats al coll de Sahún: 55 mn
TOTAL: 6h 25mn

NOTA:
Per acabar repeteixo, perquè crec que és molt important advertir-ho, que el traçat de l’excursió està fet des de l’ordinador i per tant difícilment s’ajustarà a l’indret exacte per on passa el recorregut, és per aquesta raó que cal haver llegit la descripció i fer servir el sentit comú per a caminar pels indrets més evidents. Tot i que he intentat ajustar-me al màxim a l’itinerari consultant tots els mapes haguts i per haver, inclosos els via satèl·lit, no puc assegurar que el traçat final de pujada al cim sigui del tot exacte.
D’aquesta manera és com es feien abans les excursions, amb un mapa i les possibles explicacions verbals o escrites d’altres companys.
El mapa del “Instituto Topográfico Nacional” que correspon a aquesta zona és el 179-II San Juan de Plan