dissabte, 6 de gener de 2018

Tuca del Mon, 2629m, pic de Pala Laulo, 2652m i tuca del Forau d’Ixeia, 2649m, des de la vall de Chill







Benasc, any 1993
 




 




Primer de tot cal esmentar que la pista que va del poble d'Eriste al parking d'Espigantosa resta tancada del 29 de juny al 11 de setembre i hi ha un servei d'autobusos que realitza el transport (tipus vall de Vallhiverna) amb uns horaris i preus que podeu veure a la fotografia nº 6 d'aquest traçat. Aquesta nota no només va dirigida als que penseu fer aquesta excursió, sinó també per accedir al refugi Ángel Orús i al pic dels Posets o altres cims de la zona. 

Una excursió circular que ens permetrà conèixer la vall de Chill i en la que assolirem tres cims, un d’ells, la tuca del Mon, d’una panoràmica espectacular, ja que queda aïllada per damunt la vall de Benasc i gaudeix d’una vista de 360 graus.
La proximitat del refugi Angel Orus i els Posets acapara la majoria d’excursionistes que visiten la zona, i la vall de Chill, i els seus cims, al ser una vall secundària de la vall d’Eriste o de Grist queda completament apartada del tràfec de visitants que caminen per les proximitats. Així doncs, si el que busqueu és pau, tranquil·litat i bones vistes la vall de Chill us espera!
Aquesta petita i curta vall permet varies excursions molt poc freqüents com pujar a la 4ª tuca d’Ixeia, a la tuca del Xinebró i la que descrivim en aquesta ressenya a la tuca del Mon, a la Pala Laudó i a la tuca del Forau d’Ixeia.
En aquesta vall hi havia un encantador refugi forestal, rodejat de pastures i  situat en un indret molt bonic, però malauradament una allau el va enderrocar. Posteriorment se’n va bastir un de nou una mica més amunt; però actualment està una mica descuidat, hi ha dues lliteres de tres places, però no hi ha ni banc ni taula (aquestes condicions les escric amb reserves, perquè d’un any a l’altre poden millorar o empitjorar).
Aquest antic refugi de la vall de Chill, situat a 2000 metres d’alçada, tenia tot l’encant que li manca al seu proper veí refugi Angel Orús; doncs en el primer hi trobàvem la solitud i tranquil·litat que manquen al segon. A més era un refugi net i polit, ha havia dues escombres, recollidor, galleda, pal de fregar, llar de foc, llenya, taula, bancs, i amb una capacitat per a 10 o 12 persones i a fora hi havia també un banc i una taula, que en dies de sol permetien gaudir-ne abastament.
Vaig pujar-hi varies vegades, però l’any 1992 vaig estar-hi dues en només tres mesos i a la segona em va semblar que durant aquells tres mesos no hi havia anat ningú, doncs una garrafa d’aigua que vaig deixar a sobre la taula, estava al mateix lloc i amb la mateixa aigua, així com el diari que també vaig deixar-hi per encendre el foc estava intacte i també al mateix lloc, així com una sèrie de teranyines també indicaven que ningú més hi havia posat els peus en aquells tres mesos.
La vista panoràmica des de que assolim el llom de la carena s’amplia a tot el massís de la Maladeta, des del pic d’Alba al Vallhiverna, passant per l’Aneto, els Posets, Eristes, Forqueta, Llàntia, Sillerets, Ixeia, Escorbets, Turbó, Cotiella... etc.
Des de la sortida del refugi fins la tornada no caminarem seguint camins marcats, car aquests son pràcticament inexistents, però el terreny és molt obert i podem fer la nostra pròpia traça per molts indrets.
No hi ha dificultats apreciables en tot el recorregut; però cal tenir present que hi ha pendents d’herbei força pronunciats on cal extremar les precaucions i com a únic pas una mica complicat hi ha una curta canal que ens permet baixar de la tuca del Mon al collet que hi ha abans de la Pala Laulo.
Segons l’època de l’any podem trobar-nos amb escassetat d’aigua. Al refugi hi un com amb una font; però la mànega que porta l’aigua pot estar trencada o desconnectada o simplement pot ser que la torrentera estigui seca. Per tant cal ser una mica previsors en aquets aspecte.
També ens podem trobar en el cas contrari, que segons l’època de l’any, si encara hi ha neu o congestes important, és molt aconsellable portar els grampons per a pujar i baixar pels pendents pronunciats on podem trobar-hi neu.
Per a situar-nos hem d’anar fins el poble d’Eriste (ó Grist) i a la sortida seguir la carretera primer (fins un dipòsit) i després pista que surt a l’esquerra de la carretera a Benasc.
Seguirem aquesta pista fins el final, just davant del salt d’Espigantosa, on hi ha una zona d’aparcament i on arrenca el fresat i transitat camí al refugi Angel Orús o del Forcau.
Aquí comença la nostra excursió. Hem de seguir només uns vint metres el camí al refugi Angel Orús per a trobar el començament del camí a la vall de Chill. S’ha de posar atenció per a trobar el lloc exacte. Normalment hi ha un cartell, una fita i també alguna marca de pintura en una pedra.
Una vegada trobat el començament del camí, aquest és força evident fins arribar a un petit prat, on es pot perdre.
Un indicador de la “Reserva Nacional de Caza” ens indica que per les seves proximitats deu passar el camí.
Hem guanyat altura ràpidament i el camí del Forcau és visible i força enfonsat a l’altre costat del riu.
No fa ni deu minuts que caminem quan el camí comença un flanqueig que sembla portar-nos a dins de la clotada de Chill; hem de fixar-nos que a la nostra dreta hi ha una o dues fites que ens assenyalen el començament d’un corriol.
Aquesta és la direcció que hem de seguir. Aquest nou corriol s’enfila sense contemplacions per dins del bosc.
La vista panoràmica sobre la vall del Forcau i els Posets comença a ser extraordinària, el refugi del Forcau és perfectament visible sota les agulles del seu nom.
Molt més amunt el corriol comença un flanqueig definitiu vers el fons de la clotada. Aquesta vegada ens hi hem de deixar portar.
Allí descobrirem que, en realitat, som en una velleta seca i paral·lela a la principal. El corriol s’enfila directament pel fons d’aquesta velleta, quan aquest indret queda tancat per unes altes morrenes, veurem un seguit de fites a la nostra esquerra (N), que ens indiquen novament el camí a seguir.
Després d’un pronunciat pendent, quedarem situats al capdamunt del llom d’una impressionant morrena, i veurem davant nostre el profund esvoranc que el barranc del Clot de Chill ha anat tallant al llarg dels segles.
El corriol va per damunt d’aquest llom, travessant un paratge boscós molt bonic, cobert d’una espessa catifa de molsa.
Al final del bosc ja son visibles les prades que envoltaven l’antic refugi.
El pendent només disminueix en arribar al capdamunt de les grans morrenes cobertes de bosc i on aquest s’acaba i entrem en unes extenses pastures.
Al darrera d’aquestes pastures i una mica més enlairat hi ha el “nou” refugi del Clot de Chill. Durant tota la pujada i ara des de les prades cal destacar la visió de la velleta d’Espigantosa, totalment seca durant dues terceres parts superiors, fet que contrasta amb la important surgència d’aigua que hi ha al terç final, i que sobtadament crea un cabalós riu, que poc després va a morir a l’Aigüeta de Grist.
L’indret del refugi és el nexe d’unió de la circumval·lació que farem per aquesta vall; ja que ara girarem totalment a la dreta i tornarem per un collet molt visible i evident que hi ha a l’esquerra i aproximadament a la mateixa alçada del refugi (és e collet de Chill).
Es nota que és un pas important de comunicació entre les dues valls perquè hi ha mols rastres de camí de bestiar i tots van confluint entre ells fins arribar en un de sol a l’esmentat collet i l’últim tram inclús està empedrat.
Però ara ens centrarem en visualitzar la carena que tenim al davant i a la dreta del refugi.
És la llarga carena de San Julian que culmina amb la tuca del Mon. A la dreta d’aquesta tuca la carena té varis petits colls als quals és factible assolir fàcilment. Nosaltres hem escollit el situat més a la dreta i que per tant és el més baix.
Per tant si estem situats al refugi descriurem una gran semi-circumferència per tal d’apropar-nos a la seva base. Depèn de la traça que seguim passarem pel costat de les ruïnes d’una primitiva cabana de pastors situada darrera d’una gran roca.
Si no volem arribar fins el refugi, en arribar a les grans prades podem anar tallant a la dreta per tal d’escurçar l’itinerari.
En realitat no hi ha camí, però podem anar seguint a estones rastres de corriols oberts pel bestiar. El pendent s’accentua en la pujada final per tal d’assolir la carena.
Una vegada a dalt la carena de San Julian l’hem de seguir; al principi és un fàcil i ample llom que a mesura que va pujant es va estrenyen. El costat de Chill es torna més abrupte, podem caminar pel llom o decantats al vessant de Benasc (dreta), aquí trobem el pas per clapes d’herbei, però el pendent és molt pronunciat i cal anar posar-hi molta atenció.
Finalment arribem dalt de la tuca del Mon que consta de dues properes cotes cimeres, és d’aquelles cotes que quant estàs en una, l’altre sembla més alta i viceversa.
Però de totes maneres hem de passar per les dues. Però entre aquestes dues puntes de la tuca del Mon hi ha una important diferència i és que des de la primera es veu el poble de Banasc literalment a sota els nostres peus i des de la segona no.
A partir de la segona cota ens trobem amb l’únic pas una mica delicat de tota l’excursió; si caminem unes passes en direcció a la propera pala Laulo veurem que la carena cau d’una manera molt abrupta i desconsellable.
Haurem de sortir del cim per la dreta seguint una carena secundària, que decantats per les inclinades pales herbades del vessant de Benasc ens permet arribar a una bretxa per on podem passar a l’altre costat d’aquesta carena. Allà veurem una fàcil i curta canal que ens permet, desgrimpant una mica, arribar de nou a la carena que hem anat seguint tota l’estona.
La seguirem i en pocs minuts assolirem el cim de la pala Laulo. Seguidament baixarem a un petit collet per a remuntar fins la tuca del Forau d’Ixeia.
Aquesta tuca és també un nus d’arestes ja que d’aquí neix una carena que separa les valls de Chill de la del Forau d’Ixeia o de Comalaqueba.
Aquesta tuca és de panoràmica una mica superior a la seva veïna i propera Pala Laulo, i té la curiositat que en línia recta l’esvoranc del coll d’Ixeia permet veure a l’altre costat els pics de Gorgs Blancs i el dera Baco.
Tenim dues possibilitats per tornar al refugi del Clot de Chill; una, la més directa, consisteix en tornar al collet que hi ha entre la Pala Laulo i la tuca del Mon i seguir una fàcil canal que ens deixa pràcticament a la porta del refugi i una segona possibilitat, que és la que seguirem, una mica més llarga, que consisteix en baixar per la vall de Comalaqueba i acabar de conèixer una mica més el territori.
Recordem que seguim sense trepitjar cap camí marcat des de fa estona, i per baixar al fons de la vall de Comalaqueba seguirem amb la mateixa tònica.
Situats doncs dalt de la tuca del Forau d’Ixeia seguirem el llom esmentat anteriorment que davalla en direcció SW. D’aquesta manera anirem perden alçada i assolir més fàcilment el fons de la vall del Forau d’Ixeia o de Comalaqueba.
Arribarem al fons d’aquesta vall a l’indret on hi ha un petit estanyol. Seguirem el curs de la vall, sense camí, però el terreny és molt obert i fàcil i podem baixar còmodament.
A la part final la vall s’estreny una mica i així arribem a un bonic prat amb les ruïnes d’una cabana, indret on trobem l’empedrat camí ramader que comunica la vall d’Eriste (Grist) amb la de Chill. Seguirem aquest camí a l’esquerra i després de pujar una trentena de metres arribarem al collet de Chill (indret esmentat al començament de la descripció) i d’allí planejarem amb lleugera baixada fins arribar novament al refugi del Clot de Chill i a continuació seguirem per on hem vingut fins arribar a l’aparcament.

Haig de remarcar que el traçat d’aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, i principalment a partir del refugi, el recorregut pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa l’itinerari. Per aquesta raó és molt important, en aquest cas, seguir més l’explicació que el traçat. Que d’altre manera és com es seguien les ressenyes abans de l’aparició dels GPS i satèl·lits.

HORARIS:
Del final de la pista al refugi del clot de Chill: 1h 20mn
Del refugi al collet de la carena de San Julian, 2300 m aprox: 1h
Del collet a la 1ra cota de la tuca del Mon: 40mn
De la 1ra cota a la 2na: 10mn
De la 2na cota al collet abans de la Pala Laulo: 10mn
Del collet al cim de la Pala Laulo: 10mn
De la Pala Laulo a la tuca del Forau d’Ixeia: 15mn
De la tuca del Forau al collet de Chill per la vall de Comalaqueba: 50mn
Del collet de Chill al refugi: 10mn
Del refugi a l’aparcament: 50mn














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada